La investidura de Pedro Sánchez del PSOE ha resultat fallida. El govern de l’estat segueix en funcions. La inestabilitat és la tendència dominant, cap un panorama incert de dos mesos de negociacions.
El pacte entre el PSOE i C’s, de la mà de Pedro Sánchez i
Albert Rivera, ha quedat llastrat en el contingut i els suports.
El PSOE ha fet el pas de cranc, amb perles bàsiques del seu
propi programa, assumint clares propostes polítiques de dretes. El fre a la
derogació de la reforma laboral, o de la llei mordassa, li acompanya l’oblit a
la necessitat d’un pla d’emergència social, referent al dret a decidir
garanteix el contrari del que es demana, val a dir el PSOE-C’s garanteixen que
no hi hauria referèndum a Catalunya.
Davant de la mobilització del 8 de Març, Dia Internacional
de la Dona Treballadora, malgrat que les dones socialistes hi estan ben
compromeses, i després de l’èxit de mobilitzacions estatals tant importants com
les del Tren de la llibertat (Dret al propi cos, Dret a l’avortament, 1914) i
la de la Plataforma 7 N (contra la violència de gènere, 1915), el pacte PSOE-C’s
fa també marxa enrere per cedir en el compromís de derogar les imposicions del
PP, en la custodia compartida, i en rebaixar el contingut de la llei de
violència de gènere a una concepció “intrafamiliar”.
Un govern del PSOE i C’s en minoria, amb el suport per
omissió del PP, ha estat un miratge.
La idea força de fer fora el PP, és cabdal per canviar les
polítiques dretanes d’austeritat retalladora. En canvi aquesta concepció ha
quedat en foc d’encenalls pels compromisos del pacte PSOE-C’s. Atorgar la
responsabilitat del fiasco a Podemos és com a poc infantil i il·lús.
A Pedro Sánchez li manquen diputats i diputades per
aconseguir la majoria. Necessitava l’abstenció de les demés forces, entre elles
les del PP o les de les confluències –Podemos, En Comú Podem, És el moment, En
Marea- IU...
El líder del PSOE no ha aconseguit doblegar les confluències
malgrat el pressing majúscul mediàtic contra Podemos.
La cal viva i les llibertats de sobirania nacionals anuncien
que, o es fa un govern entorn a les polítiques de la dreta i de les imposicions
pressupostàries de Brussel·les, o calen uns passes cap a l’esquerra, en les
polítiques econòmiques i socials, i vers processos constituents. Si més no a
Catalunya, des d’on hi ha les propostes de referèndum per decidir, de la
independència i de la república catalana.
Es remouen de nou les propostes sobre un govern tècnic si la
gran coalició entre el PP i el PSOE, amb l’amenaça que el pitjor és l’escenari
de noves eleccions. Tanmateix els padrins d’aquestes opcions són els poders
fàctics econòmics, espanyols i catalanes, gens sensibles al patiment de la
població pels estralls de la crisi, i menys vers les esquerres.
Cal un govern d’esquerres amb polítiques que girin cap a les
esquerres. El cos social i la representació electoral en escons, il·lustra que
cal una entesa entre les esquerres espanyoles i les forces polítiques
perifèriques, siguin confluències comuneres com de les nacionalistes.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario