1/4/16

Un govern de l’Estat que sigui acceptable


Il·lustració de Liese Chavez.
La margarita sobre formar o no govern a l’Estat condiciona el que hi hagi noves eleccions o no.
L’aritmètica parlamentària complica les aliances en un Congrés força fragmentat.
Mentre, el govern en funcions del PP de Rajoy, s’esmuny del rendiment de comptes parlamentari. Rajoy és a la fi qui practica la insubmissió a la càmera que representa la sobirania ciutadana. El govern en funcions s’independitza del Congrés?
El plantejament sobre les aliances entre partits i coalicions per formar el govern estatal peca al centrar-se en el ball sobre amb qui constituir les majories suficients, quan el que convé és focalitzar els acords i els desacords en el programa i propostes polítiques a fer.
El PSOE amb C’s, PP o amb Podemos? Podemos amb el PSOE i C’s o sense? Cal situar-se en l’expectativa de donar suport o abstenir-se davant un govern entre PSOE i C’s?
És molt millor, més senzill i comprensible si agafem el brau per les banyes.
La formació d’un govern estatal necessita donar respostes clares i precises a les qüestions polítiques cabdals existents.
Com confrontar-se amb el dèficit desbocat i les imposicions de Brussel·les de retallades greus cap els 23.000 milions d’euros. Comprometre’s a la derogació de la reforma laboral. Assegurar recursos al foment del treball i reducció de la greu borsa de pobresa. Regeneració democràtica, lluita contra la corrupció i el frau fiscal. El dret a decidir amb el referèndum o altra fórmula sobirana a Catalunya.
La resposta positiva a un canvi real en aquestes polítiques són les que ens poden guiar sobre un govern que sigui acceptable per a la ciutadania, la gent treballadora, els pobles i nacions.
Es tracta de l’esperit de canvi municipalista aplicat a l’Estat, al Congrés i al govern.

Les putes també són dones


... i també tenen drets.
Les dones són persones, siguin les ciutadanes legals com les residents nou vingudes encara sense papers. I els drets de les persones existeixen sigui quina sigui la seva situació i l’activitat que desenvolupin.
Laura Pérez, regidora de BComú a l’Ajuntament de Barcelona, ha desfermat la caixa dels trons al centrar en el desenvolupament dels drets de les prostitutes, en tant que dones, les polítiques, els interessos confrontats i la moral.
La regidora ha rebutjat assimilar els drets a qualsevulla situació de trata de les dones i d’activitat sexual forçada obligada. És clar que les màfies, el proxenetisme i l’empresari del sexe forçat colpeix a les persones, a les prostitutes, alhora que és ben contrari als drets bàsics individuals.

La polèmica existent que es perllonga entre abolicionisme i regulacionisme és un cul de sac. Les teoritzacions sobre que tota venda, compra o intercanvi mercantil de sexe entre les dones i els homes, amb totes les varietats de gènere existents, és violència masclista o una relació dinerària inacceptable entre les persones, s’estavella quan resulta que la compra i la venda és voluntària i consentida.

La doble moral imperant està basada en una hipocresia ancestral ben patriarcal i masclista. La realitat és tossuda. Les causes per les que les dones es prostitueixen, voluntària o obligadament inclosa la violència, són molt més profundes del fet de que hi hagi clients. És la desigualtat coercitiva patriarcal la causa que ens cal combatre per possibilitar una lliure igualtat entre les relacions afectives i de sexes.

Els exemples de països abolicionistes o reglamentistes se’ns presenten com situacions ideals que resolen o apaivaguen el conflicte, lluny també de la realitat. Lo vital segueix essent la defensa dels drets de les persones, les dones en aquest cas, mentre es contribueix a superar el patriarcat i la violència masclista.

Destriar les llibertats i drets individuals de les dones de l’agressió, perversió i destrucció d’aquests drets, forma part d’unes relaciones dialògiques entre les persones, dones i homes. Un món social d’igualtat real cal forjar-lo des de la defensa irreductible dels drets, fent enriquidora l’exercici de la complementarietat de les llibertats individuals de les col·lectives.

Un suposat efecte crida amb el que des de diversos sectors es pretén desqualificar la iniciativa municipal, és difícil de creure que sigui com a conseqüència de defensar els drets de les prostitutes, que també són dones i no hi ha res pitjor que negar-los-els.

Les prohibicions de l’ordenança municipal de civisme de 2006 sobretot empitjoren els drets de la ciutadania, però poc arrangen les causes realment incíviques. En el cas de la prostitució encara ha perjudicat i colpit més a les dones que l’exerceixen.

Pocs proxenetes, empresaris, màfies i trata de persones ha netejat aquesta ordenança.

L’ètica En Comú obre camí a les polítiques municipalistes que posen l’accent amb els drets de les dones.
De la Carta de L’Aurora.

28/3/16

Bumerang terrorista


Brussel·les som nosaltres. Solidaritat amb les víctimes i les seves famílies.
La Unió Europea junt a EEUU exporta guerres, terror i misèria. Importem terrorisme i la crisi de l’allau de persones refugiades. Les conseqüències són devastadores.
Les víctimes a l’engròs són la població civil, els drets i les llibertats.
La lògica del militarisme contra Síria, l’Isis i també el Kurdistan, és la raó dels poders econòmics i estatals que sotmet i colpeix els pobles.
La principal responsabilitat política de les guerres i dels atemptats és de les potencies occidentals agressores i destructores.
Brussel·les, abans París, mostra un terror descarnat que ens afecta profundament. Per combatre’l ens cal sobretot assenyalar que no són la causa de la violència sinó el resultat de la barbàrie del militarisme i les guerres.
L’integrisme religiós, islàmic, amb la seva vessant terrorista és, malgrat tot el que es diu, un resultat de la continua extensió del militarisme amb unes guerres que no tenen ni el consentiment ni res a veure amb les necessitats, drets i llibertats dels pobles. Ni els d’Occident ni els d’Orient.
La millor seguretat i antídot al terrorisme que ens colpeix a Brussel·les, el mateix que ens va sotragar a París, és la defensa dels drets dels pobles a una convivència solidària.
La negació dictatorial del Dret d’asil o de les llibertats individuals de la sobirania ciutadana no són cap solució a les conseqüències del militarisme. L’acord amb Turquia, que perverteix i contravé la Convenció de Ginebra, no resoldrà la crisis de persones refugiades. Negar l’acollida i expulsar a les persones que fugen de situacions impossibles només provoca més dolor i destrucció.
Les mesures anti-terroristes amb limitació de drets i increment del poder repressiu i militarista dels Estats, no resol de cap manera el fons del problema de l’agressió imperialista, ni molt menys fomenta la seguretat de la ciutadania, sigui la dels pobles agressors o dels agredits.
La crisi econòmica porta a una espiral incontrolable. El greuge s’acreix. Les víctimes, la misèria, el dolor, el terror i les morts són sobretot de les poblacions civils. Els guanys pertanyen a uns pocs Estats, a uns grups econòmics disposats a tot per tal de garantir els seus beneficis econòmic i poder polític.
El que convé als pobles i a les persones és diametralment oposats al que s’està aplicant.
Europa, la UE, els pobles necessiten seguir les propostes d’acollida com les de Ciutats refugi, junt amb solidaritat, no a la guerra i militarisme.
De la Carta de L’Aurora.

18/3/16

Les Ciutats refugi s’ofereixen per acollir a les persones refugiades que l’Estat està evitant.


Dret d’asil.108.130 mil signatures entregades per Oxfam Intermón demanen que es bloquegi el preacord de la Unió Europea amb Turquia destinat a excloure les persones refugiades i impedir l’entrada a les que van arribant.
Stop Acord amb Turquia ha generat una magnífica marea solidaria europea. La ciutadania ha fet un clam de llibertat i solidaritat, de valors republicans, pels germans i germanes condemnats per les guerres. Militarisme del que els Estats de la UE en són ben co-responsables. El moviment desencadenant denuncia que l’Estat espanyol incompliria amb la Convenció de Ginebra si signa aquest acord amb Turquia. Som davant una clara violació dels Drets Humans.
S’ha estès l’alarma social i la consciència que el negar el Dret d’asil a les persones refugiades s’està posant a la picota un dels drets fonamentals de les llibertats polítiques.
La concepció de la unitat europea està en deconstrucció. La concepció republicana de la Llibertat, Igualtat i Fraternitat, del Pa, la Terra, Sostre, el Treball i la Pau, es substitueix per un militarisme contra pobles sencers i el terror per a la ciutadania civil. La força revolucionaria de les llibertats es pretén enterrar a favor dels interessos dels beneficis de les multinacionals i de l’especulació financera. Aquests no entenen en drets sinó només en domini i ingressos escandalosos enmig de la greu crisi econòmica. Els pobles, la ciutadania i les Ciutats del canvi, amb l’alcaldessa Ada Colau de BComú com a capdavantera, han ofert el concepte de Ciutat refugi per acollir a persones que fugen dels seus països a causa de la guerra. Aquests Estats i la UE neguen el pa i la sal d’una Europa democràtica i unida. Som una terra d’acollida que s’ha format amb successives onades d’immigrants i migrants/es. Encara és viu el dolor de cents de milers de refugiats i de l’exili de les persones excloses, castigades per la derrota republicana del segle passat. L’Asil, l’acollida, és sentit com un valor que ara ens toca practicar obrint totes les portes i oferint taules. Les Ciutat refugi són una baula solidària d’acollida que enforteix de valors republicans la sobirania municipalista.
Carta de L’Aurora.

14/3/16

El Metro símbolo de maduración del municipalismo del cambio


El Metro de Barcelona nos preocupa a todas las personas y mucho, por supuesto. Y quienes estamos comprometidos con el cambio En Comú aún quizás más. Una resolución positiva de la contradicción entre plantilla trabajadora del Metro, el Ayuntamiento con la alcaldesa Ada Colau y la concejal de movilidad Mercedes Vidal, y la directiva de TMB, es esencial para la buena salud del transporte urbano, la gente usuaria y el proyecto En Comú. La ciudadanía individual y colectiva trabajadora necesitan que en Comú sea útil para sus necesidades. El paradigma se sitúa en hacer también del Metro un emblema del cambio de las relaciones entre una componente básica trabajadora con calidad laboral y un buen servicio público. BComú ha de situar el Metro de Barcelona en la innovación de un Metro del S. XXI desde la “6ª marca de ciudad” en el mundo. Y qué mejor que una colaboración estrecha entre personal trabajador del Metro, con sus sindicatos y comité, con BComú para conseguir una proyección de futuro.
SinPermiso con Miguel Salas aborda esta espinosa e interesante perspectiva.
Extractos de “Sobre la huelga del metro de Barcelona” de Miguel Salas, SinPermiso 13/03/2016.
La dinámica de cambio que representa la nueva alcaldesa de Barcelona y el movimiento de los Comunes se nota en muchos aspectos del gobierno de la ciudad: medidas para combatir las desigualdades; poner vivienda social al alcance de los más necesitados; inversiones sociales en los barrios más vulnerables; recuperación de espacios públicos invadidos por la actividad privada; participación de los vecinos en decisiones que les afectan; inicio de un relato de que es posible el cambio y necesaria la participación y movilización de vecinos y vecinas… Sin duda que hay mucho por hacer y que se podría discutir sobre los ritmos y las prioridades, pero lo más importante es que se ha empezado a caminar y que ahí está la base sobre la que construir y consolidar el cambio.
Sin embargo, la huelga del Metro de Barcelona ha abierto un debate sobre las relaciones entre el movimiento sindical y el movimiento ciudadanista y también ha hecho saltar algunas alertas sobre la relación entre la gestión institucional y los movimientos sociales. (…)
Todos y todas tenemos que aprender de las experiencias, de los aciertos y errores y del contraste de ideas para hacer realidad uno de los lemas electorales del pasado 20-D: “El canvi no s’atura” (El cambio no se para). Porque el conflicto del Metro y la manera en que se ha enfocado ha creado mucha inquietud entre los activistas de BcnenComú -en expresión de uno de ellos “ha sido un batacazo moral”- y sin duda entre la plantilla del Metro. (…)
El conflicto ha tenido dos planos, uno económico y social (las reivindicaciones de la plantilla) y otro político (afrontarlo y resolverlo de otra manera a como hasta ahora las instituciones lo habían hecho) No era fácil enfrentarse a las presiones de los lobbies empresariales, a las campañas de ciertos medios de comunicación y, evidentemente, a las exigencias de la plantilla del Metro. Pero ahí estaba el reto. Cambiar las cosas y la manera de hacerlas exige un aprendizaje y sacar las lecciones de tales experiencias. (…)
También es un error, como se ha hecho desde algún sindicato o partido político, decir que el Ayuntamiento actuaba como una patronal. ¡De ninguna manera! Se puede debatir las decisiones que ha tomado pero en ningún caso representan intereses empresariales. Tampoco parece acertado proponer la dimisión de Merche Vidal, la concejal de Movilidad. Mejorar las condiciones de trabajo de la gente y mejorar las condiciones de la ciudad exige alianzas y complicidades, debatir las cosas con franqueza pero no tirarse los trastos ni debilitarse unos a otros. (…)
Uno de los motores de la “indignación” del 15M es el problema de la precarización del empleo, y su corolario, la división entre trabajadores “privilegiados” –con cierto grado de sindicación- y la masa de trabajadores y trabajadoras con empleos precarios, temporales y con sueldos miserables. La huelga del metro era una ocasión para abordar ese problema en positivo, ya que una de las reivindicaciones más importantes era la de atajar los precarios.
Una ocasión para demostrar que se pueden hacer las cosas de otra manera, que se puede generar una relación de sintonía y complicidad entre trabajadores y trabajadoras que dependen del Ayuntamiento, y por lo tanto trabajan para la ciudad, y la ciudadanía. Una mayoría social, que también podríamos definir como hegemonía política y social, tiene que estar basada en la confluencia de intereses entre la mayoría de la población y la institución que la representa, no en el sentido de la vieja política, aquella en que se pedía a la gente que votara cada equis años y luego los políticos “profesionales” se ocupaban de gestionar la institución y la política, sino en el de la participación, la transparencia de las decisiones, la colaboración entre todas las fuerzas sociales interesadas en el cambio, y por lo tanto hacer las cosas de otra manera. (…)
Conquistar una mayoría social significa tejer alianzas, sobre todo con los trabajadores y trabajadoras y sus sindicatos. Porque además de ser ciudadanos forman parte de una clase social que, particularmente en las grandes empresas, está organizada a través de los sindicatos, incluso aunque su afiliación sea limitada, y es la organización que los representa y puede lograr movilizarlos. Esta fuerza es fundamental para el cambio y para conquistar una mayoría social. (…)
Hay que debatir sobre la idea de que se puede gobernar para todos. Gobernar es elegir y decidir y cuando se ponen en práctica se toman decisiones que deben beneficiar a una parte de la ciudadanía. Una mayoría de cambio, de izquierdas no puede poner en práctica las mismas políticas que uno de derechas, por eso la idea de que se puede gobernar para todos es tan perversa, porque ha sido utilizada para imponer unas determinadas políticas favorables a los más ricos, supuestamente sobre la base del bien común. Cambiar el paradigma forma parte del cambio. Evidentemente hay que gobernar para mejorar el conjunto de la ciudad y la vida de sus ciudadanos, pero hay que priorizar a los sectores y barrios más desprotegidos o en peores condiciones, cosa que ya está haciendo el actual Ayuntamiento. Miguel Salas