S’inicia En Comú

BComú i En Comú Podem han encetat el diàleg i la reflexió tot “dotant-nos d'eines radicalment democràtiques i per reconstruir la democràcia construïm plegades un nou espai polític català”.

La cruïlla social, econòmica i política ha mostrat la necessitat d’una renovació complerta de les forces polítiques i de les aliances de les esquerres. Les seves característiques s’inscriuen en una regeneració ètica amb voluntat revolucionària i compromís polític de “manar obeint” des de baix de la societat civil.
“Som municipalistes perquè volem reconstruir el poder des de baix” esmenten les bases del diàleg de construcció d’En Comú, i tot seguit “Volem trencar la deriva liberal dels governs de la Unió Europea, l'Estat i la Generalitat amb proximitat i transparència”. Un bon programa d’acció.
El tret més significatiu per aquest nou espai polític català és la voluntat rupturista de “decidir-ho tot”.
Compromís, lluita, mobilització i coherència popular. El projecte de nou partit es basa en una consciència de defensa dels drets universals i socials de forma irreductible.
El nou espai necessita complementar el factor Barcelona ciutat-capital i la regió industrial amb el conjunt de Catalunya. Alhora li cal integrar les mil-i-una causes socials amb el fonamental factor treballador laboral, que supera la persona i la individualitat ciutadana, expressat amb la representació i acció sindicalista.
Respecte a BComú i En Comú Podem l’expressió viva a l’àmbit català és superar la indefinició o l’ambigüitat en la política catalana a Catalunya i a l’Estat del Regne d’Espanya.

Sí que es pot, amb una posició sobiranista constituent radicalment democràtica republicana.
Les temptatives de considerar la llibertat nacional un tema entre altres, quan no secundari, o de dissoldre-ho en un dret a decidir-ho tot, no excusa l’obligada posició democràtica referent al clam popular expressat enguany l’11 de setembre, per les propostes de les manifestacions immenses de República Catalana i Referèndum.
L’èxit de la construcció del nou espai polític català rau en guanyar l’hegemonia popular de la lluita per decidir i conquerir la sobirania i la llibertat de Catalunya.
Per aconseguir-ho s’han de construir les sinergies, les complicitats i les aliances que facin fort a tot el sobiranisme, inclòs l’independentisme.
El projecte En Comú ha de dialogar amb ERC i la CUP i teixir la força suficient per superar les prohibicions i obstruccions a la llibertat democràtica d’autodeterminació que provoca l’Estat del Regne.
“Decidir què volem ser com a poble mitjançant un referèndum... inclusiu i respectuós acompanyat d'un procés constituent que ens porti a construir les estructures socials i institucionals que ens permetin l'exercici de totes les sobiranies”, és la proposta que avança En Comú.
En el decurs d’aquests mesos constituents de la nova formació política, que es basa en la confiança d’una quarta part de l’electorat, així com amb el lideratge potent i carismàtic de l’alcaldessa Ada Colau, és el moment de proclamar la voluntat de nou lideratge de les esquerres contribuint a l’acord i aliança rupturista constituent sobiranista catalana republicana.
Una Catalunya amb Generalitat En Comú, catalana i republicana, lliure i sobirana.

De la Carta de L’Aurora.

Un nou partit de les confluències

Foto Adrià Costa.

Un nou espai polític agafa volada. El partit de les confluències “EnComú” des del canvi municipalista.

“Ara és el moment de fer un pas més perquè les confluències esdevinguin ja definitivament una nova força política catalana”*, expressa Xavier Domènech (En Comú Podem).

Aquesta embranzida la impulsa i avala la carismàtica Ada Colau, des de l’èxit que l’ha convertit en l’alcaldessa de Barcelona, junt amb els resultats inusitats d’En Comú Podem, guanyant per dues vegades consecutives les eleccions estatals a Catalunya.

Ada Colau situa a Xavier Domènech al davant de la marea de canvi perquè s’estengui a Catalunya.

Hi ha una necessitat política de superar “l’atzucac històric” en que Catalunya, i l’Estat, estan immersos.

La marea sobiranista per la independència, la ruptura generacional i democràtica del 15 M, l’anticatalanisme reaccionari de C’s, el canvi municipalista a Barcelona i les grans ciutats, els 9 mesos de govern estatal en funcions amb dues eleccions i unes terceres a la porta, davant la impossibilitat d’aliances per la investidura de Rajoy del PP, son l’arena d’on sorgeix el fenomen “EnComú”.

S’inclou en aquest context una majoria parlamentària (JxSí, CUP) i governamental (JxSí -PDC, ERC-) de la Generalitat que assumeix el clam ciutadà de sobirania, independència i república com si fora un embut. La majoria parlamentària, molt feble i contradictòria, està demorant la concreció dels fets cabdals de ruptura sobirana constituent. L’Estat ho prohibeix i impedeix, això ja ho sabia tothom.

El que és el fre més vital de la majoria parlamentària, te a veure en que un parlament i una majoria de les esquerres hagin de sostenir una presidència i unes polítiques troncals de les dretes, ni que siguin la dreta catalanista.

PCD, ERC, CUP i socialistes incrustats, no aconsegueixen teixir les aliances adients per cristal·litzar una entesa democràtica unitària sobirana potent d’ampla majoria, diguem del 70 al 80 %.

Aquí rau l’efecte de l’embut. La massa social ciutadana mobilitzada resta frenada i col·lapsada pel processisme de partits, parlament i govern. El lideratge presidencial de la dreta catalanista és feble. Puigdemont i el PDC difícilment poden liderar una majoritària, necessària i suficient marea democràtica sobiranista que aconsegueixi les llibertats que clama el poble de Catalunya.

Es nota la necessitat d’un canvi de paradigma. Si es teoritza que sense la dreta catalanista no pot haver-hi ruptura per decidir i de nou Estat sobirà, cal acceptar d’una vegada que sense la població unida i unes esquerres convençudes i compreses, el camí es fa feixuc i etern.

“EnComú” precisament aporta la possibilitat del canvi necessari. Capacitat i proposta d’aliances sobiranistes i democràtiques i socials que permetin que el conjunt sobiranista del país lideri amb força una sobirania constituent, lliure, democràtica i rupturista.

Les Marxes de la Diada d’enguany han establert prou clar la política per les aliances i superar l’embut: Avancem República Catalana i Referèndum.

El desenvolupament del nou partit “EnComú” ha d’ “aconseguir aglutinar les demandes socials, nacionals i democràtiques que són majoritàries i transversals al poble català... un procés que hauria de culminar en no més de mig any, amb una gran convenció constituent com a moment fundacional” (Xavier Domènech).

La Diada promou un tomb republicanista sobirà. “EnComú” forma part d’aquesta marea ciutadana disposada a forjar país, amb hegemonia d’esquerres, per la prevalença de les necessitats i drets socials.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

* http://www.lavanguardia.com/politica/20160914/41288849799/una-nova-forca-politica-per-a-catalunya.html

Unitat, República i Referèndum

Les Marxes de l’11-S d’enguany han mostrat un gran vigor i entusiasme popular. La mobilització massiva ciutadana marca un tomb vers el clam sobirà republicanista i del dret a decidir amb un referèndum.

En el cinquè any consecutiu de mobilització massiva, les 5 Marxes descentralitzades a Lleida, Berga, Salt, Tarragona i Barcelona, han aconseguit que la causa catalana sigui transversal i inclusiva, que no vagi contra ningú i que vulgui el suport de tothom.
L’anhel de Catalunya es tracta d’una qüestió de democràcia, de sobirania i llibertats. La unitat ciutadana democràtica és vital per disposar de la força necessària i suficient per avançar en la via republicana.
Des de l’any 2010 la consciència majoritària ha transcorregut el camí des del “Som una nació, Volem decidir”, a “Independència, Nou Estat d’Europa”, fins l’actual “Avancem República Catalana”.

El Parlament ha girat cap al sobiranisme i a l’esquerra, impulsat per la majoria sobiranista i el motor de la mobilització independentista. Les eines populars promotores han resultat ser l’ANC, amb la col·laboració d’Òmnium.
La majoria parlamentaria de JxSí (PDC i ERC) amb la CUP, ha topat amb les prohibicions estatals, així com amb la dificultat d’establir les aliances decisives per liderar el conjunt social sobiranista.
La moció de confiança al president Puigdemont del PDC, o l’aprovació dels Pressupostos de la Generalitat, expressen que l’hegemonia de la dreta catalanista té els dies comptats. El PDC només pot seguir amb la presidència si li donen suport i vots tant ERC com la CUP.
Fins quan la confiança a un president de la dreta, en comptes de donar-la a un president de les esquerres? Fins quan uns pressupostos neoliberals dins les institucions autonòmiques estatals del Regne, amb les retallades imposades per Brussel·les? Fins quan s’ajornarà la ruptura democràtica amb la Constitució de 1978 i el Regne, des de la lliure decisió ciutadana?

La mobilització del diumenge 11-S va aflorar uns reptes i noves perspectives. “Sabem que sense lluita no hi ha conquesta. I això ja no ho atura ni Déu!... Volem escriure la història de la república catalana de tots. Això ho va començar el poble i és el poble qui ho acabarà... La república catalana es guanya a les urnes i es construeix al carrer!” (Jordi Cuixart, president d’Òmnium Cultural).
Un altre fet cabdal ha estat l’encert complert de l’Ada Colau i “EnComú” en participar a les Marxes de la Diada Avancem República Catalana.
El moviment de les confluències “EnComú” enceta el desplegament del nou projecte polític. L’aspiració és per una hegemonia a la Catalunya industrial metropolitana, així com en el lideratge arreu del país.
El sentiment i punt de vista d’“EnComú” és un enfocament constituent de la sobirania i llibertats des de la lluita contra l’emergència social que ha quallat amb el “canvi municipalista”.
El desenvolupament d’“EnComú” obre les possibilitats per unes noves aliances entre les esquerres basades en el factor social i el fet democràtic republicanista.
Unes aliances entre les esquerres sobiranistes i independentistes que promoguin una entesa àmplia democràtica, transversal i unitària dels segments socials, moviments, entitats, organitzacions polítiques i sindicals... entorn d’aconseguir la decisió lliure i sobirana, vinculant, del poble de Catalunya.

De La Carta de L’Aurora.

La Diada 11 S ha sido con voz republicana

En el Estado se desgrana la margarita de si habrá nuevas terceras elecciones, con la espada de Damocles de las imposiciones presupuestarias recortadores y con un gobierno de Rajoy en funciones desde hace nueve largos meses. La sombra alargada del PP y de la derecha más rancia fomenta la desazón, desmovilización y abstención.

Las miradas van hacia elecciones autonómicas en Euskadi y en Galicia para atisbar si aportarán nuevas claves al esperpento gubernamental.

En este panorama los focos más potentes de gran alcance enfocan al fenómeno de masas ciudadanas en que se ha convertido año tras año desde 2012 (e incluso desde 2010 con la repulsa a que se tumbase por parte del Estado la reforma del Estatuto catalán) la Diada del 11 de septiembre.

Este año 2016, la quinta macro manifestación ha sido con el formato de 5 Marchas deslocalizadas –Lleida, Berga, Salt, Tarragona, Barcelona- cuyo vigor y participación han orillado el coro de quienes analizan y propagan que pincha el clamor por la soberanía y la independencia, o se deshincha, o invade la frustración y la desesperanza.

Los dos grandes golpes de efecto político de los convocantes ANC y Òmnium, ha resultado situar el soberanismo y el independentismo en función del eje de gravedad republicano, con un epicentro para poder decidir con la reclamación de un referéndum de toda la ciudadanía, inclusivo y vinculante.

Analistas, medios y dirigentes políticos convencidos derrotistas respecto al proceso y movimiento soberanista por la libertad de Catalunya, no dan crédito a una realidad tozuda que supera todas las tergiversaciones.

La ciudadanía movilizada les ha dejado por quinta vez en ridículo. Se han quedado sin argumentos, aunque en los medios se propaguen los espejismos apocalípticos. Los voceros de la frustración son a su vez los frustrados.

Quienes en Cataluña llamaron a no participar en las Marchas “A punt: Avancemos, República Catalana” (Todo listo: Avancemos, República Catalana) están desnudos, en su casa, sin movilizarse, sin voz en el futuro de libertades soberanas republicanas que se está cociendo.

Ada Colau, alcaldesa y lideresa de BComú /EnComúPodem (ECP), captó muy bien el sentir ciudadano popular. Con un nutrido cortejo participó en la cabecera de la Marcha barcelonesa (540.000 personas), mientras ECP extendía su presencia emergente en las otras cuatro Marchas de Lleida, Berga, Salt y Tarragona.

El movimiento municipalista “Comú” fomenta y se compromete en la política estatal y, desde la Diada, irrumpe firme en la palestra nacional catalana, con moral alta y ánimo entusiasta, a contribuir a nuevas alianzas para una hegemonía de izquierdas en el país y en la Generalitat de Catalunya.

En la Carta de La Aurora se muestra el cambio que se opera. Incluyo unos párrafos.

“11-S, Republicanismo catalán. Las manifestaciones de la Diada en Catalunya han vuelto a sacar a la calle a cientos de miles de manifestantes. A pesar de que ha habido una menor presencia, se equivocan quienes piensan que el movimiento va de baja. Ni en España, ni siquiera en toda Europa, hay actualmente un movimiento capaz de movilizar a tanta gente y durante tanto tiempo, este es el quinto año consecutivo de movilizaciones impresionantes. (…)

Este año la movilización ha tenido la particularidad de resaltar su carácter republicano. (…)
Y es que por mucho que se intente desprestigiar, el movimiento nacional catalán tiene una clara base democrática (derecho a decidir) republicana (no se acepta la Monarquía) de ruptura (los actuales gobernantes y las leyes ya no representan a la mayoría) y popular (masiva participación en las manifestaciones). (…)

Nueve meses de callejón sin salida institucional, el PP sigue con sus cacicadas, como en el caso Soria o evitando que se trate en un pleno del Congreso, dos elecciones y nadie descarta que pueda haber unas terceras…hay que romper este empate estratégico entre izquierda y derecha. Una parte depende de las alianzas electorales, pero la decisiva está en la capacidad de movilización ciudadana. El republicanismo catalán es un ejemplo. Si pudiéramos sumar las exigencias sindicales, las movilizaciones sociales, las protestas contra los recortes… reuniríamos las condiciones para un cambio social y republicano”.

Carta de La Aurora completa: http://us6.campaign-archive2.com/?u=6eed2cf31d&id=2c55782b23

La sobirania constituent, lliure i vinculant, és ruptura democràtica republicana

Comunicat de BComú 

A la Diada lo decisiu per la sobirania és la manifestació Avancem República Catalana

Objectiu “Comú” 11-S
L'Ada sobre la manifestació 11-S