Crisi, fragilitat i inestabilitat

Els cinc dies de reflexió del president estatal formen part de la crisi estructural del règim constitucional monàrquic. La confrontació constant entre les institucions estatals i el govern bloquegen, sobretot, l’avenç de les esquerres, mentre esperonen la involució en llibertats i social de les dretes. És hora de treballar i mobilitzar-se per engendrar alternatives republicanes. L’envit de Pedro Sánchez ha situat les eleccions autonòmiques catalanes pendents del líder del PSOE. Tanmateix en aquestes dues setmanes fins el vot hi ha dues lloses que distorsionen i, en part, expliquen, que l’estadística electoral no percebi majories o aliances suficients per formar govern. Hi ha un segment gran d’1/3 de persones indecises sobre a qui votar. Ho empitjora el milió dues-centes mil persones, immigrades i no regularitzades (15 % dels 8 M habitants), que malgrat viure i treballar no tenen aquest dret elemental. Pel 12 de maig L’Aurora defensem les candidatures que incorporin perspectives d’avenç republicà, social, feminista, territori i climàtic, i d’autodeterminació inclòs un nou referèndum a Catalunya.

La fragilitat en el decurs de les multicrisis de la globalització neoliberal capitalista s’agreuja amb els dos focus de guerra contra Ucraïna i en el genocidi a Gaza, Palestina. Dos esclats, per part del militarisme imperialista de Rússia, i el del sionisme d’Israel, entre la cinquantena de guerres existents: guerres que impulsen el rearmament militarista liderat des del predomini internacional de l’imperialisme EEUU i l’OTAN. Son els pobles oprimits i espoliats qui s’enfronten al parasitisme i a la dominació neocolonial o directament militaritzada amb els mitjans possibles. És la joventut qui fa seva la lluita palestina rebel·lant-se arreu del món. I son les dones un altre component de lluita i mobilització global a l’enfrontar-se a la violència masclista, a la desigualtat i dominació del patriarcat capitalista, avançant, pam a pam, en drets (propi cos, lliure consentiment), igualtat i emancipació. Els moviments en defensa de la natura i del clima pugnen per obrir una altra vessant de lluita per un planeta viu i sa. Les classes treballadora resisteixen per arreu a l’explotació, ans resten disgregades i desunides en cada país i en el món, situació que les afebleix, ajorna l’organització del moviment treballador i dificulta liderar de manera revolucionària una alternativa política de poder a les grans multinacionals i estats.

Les eleccions del 12 de maig posen en qüestió la capacitat i límits del govern, així com l’hegemonia independentista republicana, fruit de les desavinences i confrontació entre ERC (fins ara al govern en minoria), Junts i CUP, amb el rerefons de la divisió a l’ANC que ha vist frustrada la presentació de la seva candidatura electoral. El PSC pretén prendre avantatge de la crisi del lideratge independentista, ans el seu avenç pot ser insuficient per formar govern. Comuns Sumar s’han situat confrontats a ERC i al PSC, precisament per les grans infraestructures (Aeroport, Port i Hard Rock). El nou escenari és d’unes polítiques més o menys socials, l’adaptació a les imposicions estatals i de les grans empreses, el lideratge de les esquerres o de les dretes dins l’independentisme. El rerefons va de metabolitzar un nou cicle, on cal incloure la clau estatal amb aliances plurinacionals, republicanes i d’esquerres, que contribueixin a unes alternatives d’avenç de llibertats i social. L’experiència del pacte republicà de Sant Sebastià (1930) pot permetre cercar sinergies, confluències, acords i aliances, per un procés o processos republicans que incloguin el dret a l’autodeterminació amb referèndums nacionals efectius.

Centenari Lenin. En ”El Congrés socialista internacional de Stuttgart” (1907), es fa referència a qüestions de força actualitat, tret de les diferents situacions: “fins ara ... sempre s’ha condemnat inapel·lablement la política colonial burgesa com política d’espoli i violència... els oportunistes advocaven a favor del reconeixement de la “política colonial socialista”... una classe de desposseïts, però no treballadors, no és capaç d’enderrocar els explotadors. Només la classe dels proletaris, que manté a tota la societat, pot fer la revolució social... les nacions “privilegiades” constitueixen una part cada vegada menor en el conjunt dels països capitalistes”. “Clara Zetkin argumentà que “debilitaven la força del moviment de masses el no plantejar amb tota l’energia la reivindicació del dret al sufragi no només pels homes, sinó també per a les dones” (s’aprovà defensar el sufragi universal simultàniament per homes i dones). “la guerra és un producte necessari del capitalisme... la possibilitat de “respondre” a una guerra depèn del caràcter de la crisi que aquesta guerra provoca... El que importa no és únicament impedir el desencadenament d’una guerra, (o pel cessament el més aviat possible) sinó aprofitar la crisi generada per la guerra per accelerar el derrocament de la burgesia... el militarisme és el principal instrument de l’opressió de classe...”. Tom 16, Ed. Progreso, Moscou. 25 d’abril de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo16.pdf