La imposició de la renúncia de
Pablo Iglesias a formar part del govern expressa el grau de submissió que
exigeix el PSOE a Podemos, a UP i a ECP.
Ana Botín del Banc Santander, en
Fainé i Oliu, de La Caixa i Banc de Sabadell, se’ls hi deu escapar un somriure
sorneguer per sota el nas. Les grans finances, junt la Patronal i la UE de Brussel·les volen estabilitat.
Prefereixen un govern PSOE i C’s. Com que no pot ser pel resultat electoral, mouen
cel i terra per bloquejar a UP, o si més no imposar que les necessitats
treballadores, feministes, nacional sobiranes catalanes i les climàtiques, no
formin part de l’agenda i les polítiques del nou govern.
El règim està amb peus de fang. La
Monarquia cada any perd adhesions, sobretot entre la joventut. L’alternativa
republicana pugna per emergir, molt lent a l’Estat, impulsada per la immensa i
persistent mobilització de la sobirania i de l’independentisme a Catalunya.
L’Estat pateix una crisi
estructural que li escapça les arrels, però es manté encara capaç de reprimir i
afavorir les necessitats de les classes socials dominants, sostingut pels
poders econòmics i la UE.
El menyspreu i la negació del
“supuesto pueblo catalán”, que en fa gala Pedro Sánchez, és un altra indici de
la incapacitat política de l’hegemonia del PSOE entre les esquerres per
resoldre la crisi nacional de l’Estat espanyol respecta les llibertats,
sobirania i anhel de decidir de la majoria catalana.
La Monarquia, la Constitució de
1978 i l’Estat estan caducs, situació que no els impedeix resistir
aferrissadament a qualsevulla possibilitat d’alternativa republicana.
Conclou una etapa d’una dècada des
de l’inici de la gran crisi econòmica de la globalització el 2008. Han estat
anys de mobilitzacions continues i creixents -vagues generals, moviment 15M,
per la decisió sobirana, independència i referèndum a Catalunya, feminista- que
han canviat bona part de l’escenari, els actors i actrius, inclòs el
bipartidisme entre el PSOE i el PP. No obstant subsisteix una força estatal que
condiciona la irrupció de la nova etapa que es va configurant.
Els cicles electorals s’han succeït
sense aconseguir l’estabilitat del règim monàrquic, ara sostingut per un
unipartidisme ranquejant del PSOE, amb la pressió involucionista del trident
PP-C’s-Vox o el suport temorec d’UP i la dificultat de mobilització sindical.
Aquest equilibri en precari aboca a un trànsit, un interregne incert, com preludia
una investidura mascarada sense polítiques que pretenguin resoldre els greus
problemes existents.
Que se n’ha fet a la investidura de
la derogació de la reforma laboral i de l’article 135, de les lleis Montoro, la
llei mordassa, l’atenció a l’emergència feminista (assassinades i violades), la
recerca i educació, les pensions, al canvi climàtic, al diàleg i el referèndum
a Catalunya.
La investidura concentra la
dificultat de les esquerres per unir-se entre elles i amb l’independentisme en
clau social i republicana. Les forces polítiques que representen les demandes
de les grans mobilitzacions i moviments no estan madures o resten exhaustes per
generar condicions i liderar una nova etapa.
El moviment treballador i
democràtic de substrat republicanista, espanyol i català, encara haurà de fer
camí per aconseguir ajuntar forces socials, sindicals, municipalistes, feministes
i sobiranes de la lliure decisió, que fomentin un escenari per uns processos
constituents republicans. 25 de juliol de 2019
De la Carta de L’Aurora.
No hay comentarios:
Publicar un comentario