Vigor de les llibertats i l’emancipació

La Diagonal abarrotada mostra la determinació i força del moviment republicà d’emancipació nacional. És clar que la manifestació de la Diada Nacional la sosté una marea democràtica popular immensa. Aquest any el clam del carrer ha situat en el centre del camí a recórrer la llibertat dels presos i preses polítiques, junt al retorn de les persones exiliades.

La consciència que es consolida és la d’ocupació festiva i pacifica de Barcelona en tant que la capital de la futura república catalana.

L’entusiasme i emoció desbordada és alhora pacient i disposada a persistir per vèncer prohibicions, bloquejos i repressions. La voluntat de sobirania, independència i república, avalades pel vot i decisió de l’1 d’octubre de 2017 i la vaga general ciutadana del 3-O, esdevé l’objectiu irrenunciable, malgrat la greu situació de l’autonomia emmordassada, un govern de la Generalitat que segueix bloquejat, amb un Estat espanyol que es nega a acceptar la profunditat i força sísmica del dret a decidir.

La Diada i el lema del Fem República és imponent, però encara ha de madurar el balanç dels fets d’octubre per aconseguir una estratègia emancipadora suficient, que vol dir disposar d’una majoria social i civil de majoria indiscutible, amb una coordinació unitària general.

No hi ha derrota, ni tampoc reflux ni desànim, hi ha reflexió i lluita dura per un canvi de lideratge en el que emergeixi el factor social, municipalista i feminista. Aquest factors necessiten que al capdavant del moviment emancipatori republicà hi siguin les esquerres.

La mobilització multitudinària renovada any rere any és una senyal de que els líders cívics i polítics, el mateix govern no està a l’alçada de la força cívica popular.

Després d’un any en que la república no s’ha pogut executar, en el que hi ha hagut un retrocés institucional democràtic enorme, que ha derivat en una situació insuportable de centenars d’imputacions, persones empresonades i exiliades, insistir en eixamplar l’independentisme és quedar-se en via morta.

Aquest 11 de setembre tampoc s’ha vist cap receptivitat a les ofertes neo autonòmiques del president del govern estatal, Pedro Sánchez, sobre Estatut o de reformes del règim constitucional de 1978. L’alternativa republicana és la que plana sobre la pell de brau. No hi ha perspectiva democràtica, ni estatal espanyola ni catalana, sense un avenç republicà.

En aquest sentit és en el que cal un diàleg sense condicions que no siguin democràtiques, perquè siguin les urnes i els vots els que decideixin. Si el PSOE i govern minoritari de Pedro Sánchez vol fer un canvi general que barri el pas al PP i a Ciutadans, ha de començar per acceptar el vot en referèndum a Catalunya, sobre allò que el poble català mobilitzat ja ha dit que vol: “un estat independent en forma de república”.

L’altra qüestió que ha de canviar el president estatal és la via repressiva judicial. Presos i preses han de disposar de llibertat, ni que sigui condicional. En el Judici la Fiscalia pot retirar els càrrecs. En fi, el Tribunal Suprem i el jutge Llarena són un factor de crisi que mina la credibilitat estatal democràtica. El Judici com es desenvolupa és una denúncia cabdal de la decrepitud i fang en que es mou el regne.

El que pot potenciar el vigor popular de l’11-S és un canvi d’estratègia a compartir i fer entesa. És l’hora d’aliances unitàries del moviment emancipatori nacional republicà amb el sindicalisme, el municipalisme i la força feminista. 13 de setembre de 2018

De la Carta de L’Aurora.