Perseverança per les llibertats

Ajuntament de Barcelona.

Titllats de polítics presos des de les consignes de la Moncloa i la Judicatura, defensats com presos polítics per l’ANC, Òmnium, CatComú, ERC, CUP i JxCat, el cas és que a la Catalunya i a l’Estat espanyol del s XXI hi ha presos per motius polítics.

El delicte, segons l’Estat, d’aquestes persones líders cívics, dirigents de partits polítics i del govern, ha estat voler la independència, promoure la república i haver-ho votat l'1 d’octubre.

La perseverança en la defensa republicana va conjunta amb la mobilització constant per la llibertat dels presos i preses a les presons del Puig de les Basses, a Figueres, dels Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada (Bages), i a Mas d’Enric, al Catllar.

Presó de Lledoners.

Els llaços grocs, fins i tot el color groc, s’han erigit com a símbol de la llibertat contra els empresonaments, l’exili i la llarga llista d’imputacions. 

Res tornarà a ser igual a l’Estat que impedeix el vot i la decisió de tot un poble. Res s’assemblarà a la transició de 1978, que va restaurar la monarquia borbònica en contra de la lluita popular espanyola i catalana per la llibertat i la república i els drets socials.

L’alternativa ciutadana popular a la dictadura no era ni és el Regne sinó una fraternitat i solidaritat de repúbliques lliures.

Tarragona.

Les soflames d'alts funcionaris militars, de la burocràcia estatal i judicials, atiats dels poders financers i econòmics nostàlgics de la dictadura franquista, ampliades pel PP i Ciutadans, com mostren amb el “Valle de los caídos” o amb l’elogi del dictador Franco, no frustraran de nou la causa republicana.

Els Carrillo, Solé Tura, González i Guerra ja van renunciar al seu comunisme, socialisme i republicanisme el 78, tot fent una Constitució a la mida de les imposicions militars i dels grans poders econòmics. Quaranta anys després el seu llegat es percep ben nefast pels drets socials i democràtics de la classe treballadora i per uns pobles lliures.

Molts dels que lloen el dictador Franco, o es neguen a condemnar la seva guerra i repressió assassina, resulta que alhora promouen la negació dels inofensius llaços grocs. 

Les veus que plantegen un referèndum per una reforma constitucional, mentre pretenen eliminar de l’imaginari ciutadà el fet de l’1 d’octubre, estan fora del temps actual. Cal tocar arran de terra per copsar l'anhel de llibertat i de la decisió del poble mobilitzat.

Ni reforma constitucional en el marc del Regne, ni un Estatut d’un Estat autonòmic fallit en plena involució democràtica. Si Pedro Sánchez vol de debò sostenir-se com alternativa al PP, ha de girar a solucions democràtiques de lliure decisió. 

El govern estatal del PSOE, en minoria depenent de Unidos Podemos i les Confluències com ECP, de les minories nacionalistes independentistes com ERC i PDECat, o del PNB i altres, ha d’optar per acordar un nou referèndum d’autodeterminació o ser engolits per la reacció conservadora pro corona.

La causa republicana s’acreix com a moviment de masses catalanes. És temps de fomentar i establir aliances del conjunt del sobiranisme català, sense exclusions maldestres, per estendre la ma a la solidaritat dels pobles i demòcrates i republicans dins l’Estat.

El Judici en curs al lideratge republicà català, serà una situació privilegiada per denunciar la repressió estatal. Les raons de la llibertat catalana són un terreny per cercar aliances i suport de totes les concepcions i alternatives democràtiques.

Els dinars i sopars multitudinaris continuats a les presons són l’alerta de que la causa republicana és ben viva. Clamen per llibertat i ruptura. La perseverança popular és un mandat d’aliances per un futur lliure. 23 d'agost de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Ciutats valentes

A un any de commemorar els atemptats del passat 17 d’agost, on per primera vegada la resposta de Barcelona, i la ciutadania de Catalunya, va ser al crit de “No tenim por”, cal aprofundir en la xarxa de ciutats valentes, sense por, que s’enfronten amb més drets i més llibertats a les desigualtats, les crisis personals i col·lectives i les agressions als més vulnerables.

El 17-A va suposar un gir davant les respostes que fins llavors s’havien donat a atacs similars a altres capitals europees. Es va rebutjar l’escalada militar, la reducció de llibertats generalitzada i la instauració d’una por col·lectiva sortint al carrer en massa, ocupant de vida i mostres de solidaritat el cor de les Rambles i alçant la veu per reclamar drets humans i llibertats col·lectives arreu del món per tal de combatre atemptats com els de Barcelona i Cambrils.

Per combatre fenòmens globals com aquest, però tants d’altres que afecten a la vida diària de les persones que viuen a les ciutats i pobles de tot Catalunya, és necessària una bona aliança de ciutats valentes. Ciutats disposades a defensar els drets i condicions de vida dignes de la seva ciutadania, a plantar cara als grans inversors, a remunicipalitzar serveis per assegurar-ne la qualitat, a dotar de recursos la sanitat i l’educació.

La idea comunal neix des del veïnatge arran de terra centrat en una ciutat que es pensa i es construeix des dels i pels seus habitants... infants, joves, adults i grans. Ciutats i pobles que defensen els seus espais de convivència i els drets de la seva ciutadania.

I és a partir de compartir objectius, com la remunicipalització de l’aigua o altres serveis, la gestió de la massificació turística, el dret a l’habitatge, el dret a una educació i sanitat pública i de qualitat, la producció energètica, o la capacitat de gestionar ingressos que es poden generar noves xarxes que permetin dotar al municipalisme de recursos per tal de fer front a les necessitats de les seves poblacions, mentre es pressiona perquè la resta d’administracions, en aquest cas la Generalitat i el Regne d’Espanya, assumeixen les seves competències sovint desdibuixades o negligides.

El municipalisme del canvi, en comú, s’agermana amb altres ciutats de l’Estat, d’Europa i del món.

Els municipis representen un poder col.lectiu arran de terra, proper a les necessitats més bàsiques. Aquestes comunitats embossen alternatives cíviques i socials i de drets de futur. 16 d'agost de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Dol de convivència i diversitat

El 17 d’agost de l’any passat, Barcelona ciutat de pau, va quedar aterrida amb els atemptats jihadistes de les Rambles i Cambrils. Alhora emergia del municipalisme del canvi de l’alcaldessa Ada Colau, una alternativa de convivència, diversitat i llibertats a la tradicional política antiterrorista de restriccions de drets i increment de repressió policíaca i militarista.



En comptes d’una unitat nacional que fins ara fomentava la xenofòbia, el racisme i la limitació dels drets fonamentals, pregonada amb l’aplec dels caps dels Estat que fomenten les guerres d’espoli i submissió a una munió de països, Barcelona s’ha erigit en símbol de respecte i pau entre els pobles.

El món va poder tastar una medicina diferent de germanor universal de la mà de l’alcaldia de Barcelona en comú. L’Ajuntament i la Generalitat van fer causa comuna en front de les temptatives de resposta repressiva del govern estatal del PP.

L’abraçada del pare del nen assassinat a l’Iman de Rubí va recórrer el món. Aquest senzill i emotiu gest, ple de sincera convicció treballadora, segellà la imatge d’una manera innovadora d’enfrontar-se a la xacra del terror indiscriminat que provoca víctimes civils innocents, mentre permet que s’acreixi el militarisme repressor agressor de pobles, llibertats i drets.

Les flors a les Rambles, les dedicatòries espontànies i l’abraçada de Rubí, han estat el suport profund popular i el ressò internacional a la política de convivència emprada aquest negre 17-A.

El cap de l’Estat espanyol, el rei Felip VI, no va ser benvingut fa un any. Tampoc ho és a l’homenatge del proper 17-A.

La Casa Reial espanyola s’ha enriquit sense rubor fent de mitjancera i cobrant de les vendes d’armes a Aràbia Saudí i altres estats. Armes que destrueixen des del militarisme guerrer, serveixen pel domini dels negocis de les grans multinacionals i finances, provoquen l’enfrontament entre els pobles, el fenomen dels grans desplaçaments, junt l’allau de persones refugiades.

La Unió Europea i l’Estat espanyol fomenten el militarisme, les guerres, però no volen assumir les conseqüències a les pròpies metròpolis. L’odi i la confrontació entre ètnies, pobles, cultures i religions, va bé als poderosos per dividir i afeblir el pobles espoliats, així procuren evitar la solidaritat de la classe treballadora i els pobles dels països espoliadors.

Durant aquest any de dol el govern i l’Estat no ha fet net vers el que va passar; no ha realitzat una investigació seriosa de la preparació de l’atemptat, fins i tot han impedit formar una comissió específica al Congrés sobre els moviments de l’Iman de Ripoll, l’actuació del CNI i de la Guàrdia Civil.

En aquest dol amarg donem tot el suport i ànims a les famílies de les víctimes per les pèrdues irreparables.

Les morts i la sang vessada és la de les nostres germanes i germans, les nostres filles i fills, la de totes i tots nosaltres, la de tot un poble que estima la convivència, la diversitat i llibertat. La solidaritat i la pau són les alternatives al militarisme i les guerres. 9 d'agost de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Cop d’Estat mortífer

Comitè Centrals de Milícies Antifeixistes.

El 19 de juliol de 1936 l’exèrcit espanyol s’insurreccionava per sufocar el creixent poder treballador, derrotar el procés revolucionari i la II República. Les milícies antifeixistes i obreres a Barcelona, sobretot comandades per la CNT, però que aplegaven a partits com el POUM, varen fer fracassar el cop a Catalunya.

El 21 de juliol es formada el Comitè Central de Milícies Antifeixistes, que va actuar com un govern, integrat per cinc representants de la CNT-FAI, tres l’UGT i d’ERC, i un del POUM, el PSUC, la Unió de Rabassaires i l’Acció Catalana.

Aquest Comitè, dominat per les forces obreres revolucionàries, va atorgar la presidència a Lluís Companys, president de la Generalitat. La contradicció d’un doble poder republicà burgès i l’emergent poder dels comitès de fàbriques i de les Milícies, a la fi es va resoldre per la recuperació de l’ordre republicà del Front Popular, en detriment del poder col·lectivista que expropiava la propietat privada i fomentava l’avenç revolucionari social, enfront del sagnant pronunciament franquista.

Col·lectivitzacions.

La situació política entorn els fets de l’1 d’octubre són molt diferents. No es tracta de fer comparacions fàcils o malèvoles, a despit de forçar els esdeveniments històrics. Tanmateix és convenient refrescar-ho per extreure’n lliçons pertinents.

Enguany l’Estat, la Judicatura, el PP, Ciutadans i fa poc el PSOE del 155, han titllat com a cop d’Estat la votació en el referèndum de l’1 d’octubre, la mobilització solidària de rebuig a la repressió del 3-O, l’Aturada de país i vaga general del 8-O, i la votació parlamentària de la independència i la república catalana per part del Parlament de Catalunya el 27-O.

El Judici, enfocat per la Fiscalia i el Jutge Llarena acusa, manté en presó i pretén condemnar de rebel·lió violenta, els líders civils de l’ANC i Òmnium, al president, conselleres i conselleres del govern, l’ex presidenta del Parlament, i altres persones exiliades i imputades.

Mentre la judicatura alemanya s’ha negat sentenciar al expresident Puigdemont per rebel·lió, l’Estat espanyol via Fiscalia i TS segueix acusant de tumult violent el 20-S i l’1 d’octubre.

La mobilització pacífica nacional catalana es reprimeix i condemna perquè incorpora la perspectiva republicana a l’Estat i proclama la decisió de ser un estat independent en forma de república.

En canvi resulta que són el PP i Ciutadans qui han negat la qualificació i condemna de colpistes i d’imposar una dictadura a sang i foc al règim del General Franco. A voltes fins i tot defensen l’anomenada democràcia orgànica.

Els fills, cosins i nets, dels cabdill franquistes, falangistes, jerarques estatals, eclesiàstics, terratinents i financers, no volen ni pensar en la memòria històrica, ni en que pugui canviar de mans el seu poder secular.

Una lliçó és que en el nou segle l’alternativa republicana truca a la pell de brau, sostinguda pel clam i mobilització popular democràtica nacional catalana. El camí és de ruptura política i llibertat, no d’apedaçar al règim de 1978. Catalunya ha votat, vol votar i decidir sobre la república de forma pacífica i fraterna. 19 de juliol de 2018

De la Carta de L’Aurora.

La cuestión del régimen

Caído el PP del gobierno, noqueado al fin por la corrupción, emergen nuevos lodos de las cloacas estatales. Es Corinne, la princesa amante real, quien transmite que Noós no es un caso aislado y ajeno de un cuñado, sino que el rey emérito Juan Carlos I estaba bien implicado. La fortuna de la Casa real procede de orígenes para nada nobles.

Es el régimen establecido en la restauración de 1978 el que está en jaque, pendiente de cuántas jugadas habrá hasta el mate.

La entrevista de los presidentes de los gobiernos, Pedro Sánchez (PSOE) y Joaquim Torra (JxCat), es un gesto político que cambia, al menos en las formas y talante, el crescendo de confrontación fomentado por el PP y Mariano Rajoy. La entrevista se envuelve de razones y demandas que desde 2010 se han ido colapsando.

La represión de la demanda republicana catalana depende ahora en parte del gobierno estatal de Sánchez. Un gobierno sostenido por una alianza tácita variopinta y contradictoria, en la que forman parte los partidos soberanistas e independentistas catalanes. El gobierno de la Generalitat de Torra, dispone por lo tanto de una de las llaves que permiten sostener el presidente Sánchez.

¿Hasta cuándo este equilibrio kafkiano? Es un tiempo para rehacer estrategias y construir alternativas a las políticas y al régimen caduco. El jaque al régimen se ha ido cociendo con sucesivas oleadas de la calle, las plazas y empresas. Huelgas generales sindicales contra las consecuencias de la crisis económica, 15-M de las plazas con la juventud por la regeneración democrática y moral, los Ayuntamientos del cambio, las mareas, la demanda de decidir catalana republicana.

Si bien la movilización trabajadora sindical no es quien domina el escenario, en cambio se han abierto camino de futuro otros frentes de gran calado.

La amplísima huelga feminista del 8 de marzo por los derechos universales y la igualdad, junto a la potente movilización contra las agresiones sexuales y la violencia de género, que desnuda la hipocresía institucional y moral imperante, mientras denuncia el machismo inveterado de una Judicatura anclada en el siglo pasado, con un sesgo de omnipotencia de élite y neofranquista.

Otra vía de agua que aparece como irreparable, si no se enfoca con una resolución política, es el proceso catalán, democrático y nacional, que con su momento álgido del 1 y 3 de octubre de 2017, ha situado una alternativa republicana, desde el ejercicio del derecho a autodeterminación por medio del voto.

Tal y como demuestra la justicia alemana con su rechazo a la euro orden del juez Llarena contra Puigdemont, nunca hubo rebelión violenta; Lo único que hubo y sigue habiendo es la voluntad de un pueblo que reclamó y ejerció su derecho a decidir de forma pacífica con las urnas.

Sánchez y Torra están abocados a pasar de las palabras diplomáticas a hechos, traducidos a medidas de gobierno con consecuencias políticas. No hay confianza ni ilusión entre estos gobernantes, queda el frío pragmatismo de abrir un diálogo que será una caja de Pandora para el régimen.

El ultra minoritario gobierno estatal y el condicionado gobierno de la Generalitat tienen que hacer frente al juicio a las y los presos políticos, a las imputaciones y personas exiliadas, a la presión organizada y movilizada de un pueblo que no se da por derrotado, mientras exige libertad para decidir i república.

La opción estatal de explorar una nueva descentralización administrativa, con acuerdos bilaterales y multilaterales, combinado con una reforma constitucional, se encontrarán con la petición de un referéndum en Cataluña y la incorporación del derecho a la autodeterminación.

El jaque al régimen constitucional de una transición fallida alimenta las libertades fundamentales desde procesos constituyentes republicanos.. 17 de julio de 2018

De la Carta de La Aurora.

La implicació del rei i del PP no són corrupcions colaterals

Manifestació llibertat presos/es i exili.

L’efecte comissions corromp l’estat, autonomies i municipis fins el moll de l’os.

Una “Gürtel real” s’estén, per si hi ha qui vol aclucar les ulls i segellar les orelles sobre la corona. Una institució clau de la constitució i règim de 1978. El cas Noós i la trama de Corinna zu Sayn-Wittgenstein són prou eloqüents. El Rei emèrit Juan Carlos I ha fet fortuna i enriquit la Casa reial amb les comissions corruptes. Una gangrena política institucional.

El PP amb les mil-i-una Gürtel. La Junta d’Andalusia amb els ERE’s i altres. La Generalitat de Catalunya amb el 3% i el sector de negocis convergent. El País Valencià. Les ramificacions del narco gallec. Els afers bruts, clandestins, de les cloaques estatals i les que esquitxen els diferents cossos policials i de la Guàrdia Civil. Les trames també des del PSOE i PSC.

No hi ha un pam de net. Licitacions d’obra i inversió pública o privada, Justícia, droga, tràfic d’armes, trata i prostitució. Tot te un preu. La moral de tarannà hipòcrita va de que “si no cedeixes pitjor per tu, ja ho farà un altre”.

La impunitat és un vici patri. Fins i tot quan el govern del PP s’ha vist arrastrat a l’abisme.

La implicació del rei i del PP no són corrupcions colaterals. Són la imatge pública i confessada que, en el cas PP, fins i tot la sentència ho descriu com a organització criminal.

Aquest règim polític de 1978 resulta caduc per diferents motius: regressió en les llibertats, institucions elitistes que traspuen neo-franquisme, incapacitat de regeneració democràtica com esclatà amb la demanda 15-M de les places, irracionalitat econòmica, fallida estructuració autonòmica, negativa repressiva al dret a l’autodeterminació i a l’anhel de decidir nacional de Catalunya, ofec dels municipis i una corrupció universal desbordada.

La ruptura política amb aquest règim és de salut política i honestedat moral.

Tres fets cabdals il·lustren que ve l’hora d’una transformació cabdal, si més no política democràtica.

L’aliança tàcita de partits amb estratègies i interessos ben contradictoris que ha permès foragitar Rajoy i el PP del govern estatal. És un conglomerat fràgil però alhora contundent.

La irrupció de la proposta republicana massiva a la pell de brau des de la mobilització sobiranista, democràtica i independentista catalana. Un alternativa que emergeix a Catalunya però que implica el canvi polític en clau ruptura a l’Estat actual.

El clam inèdit, vital i per arreu, dels drets “dels davantals”, de la mobilització vaga feminista del 8-M. Les dones mobilitzades han inclòs tots els drets (i serveis) universals compartits junt l’ideari d’igualtat de les persones, dones i homes, lliure d’agressions sexuals i de violència de gènere.

Els valors i l’estructuració republicana s’obren camí. Les alternatives d’avenç seran amb drets, netes i feministes.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

Bilateralitat limitada a l’entrevista dels presidents Sánchez i Torra

Els presidents Sánchez i Torra han posat sobre la taula de la Moncloa els principals factors de la crisi estatal autonòmica, trufat de condicions, limitacions i negatives. El president del govern estatal reconeix que el conflicte és polític, mentre nega la possibilitat de resolució per la via de la lliure decisió ciutadana. És positiu el fet de parlar sense exclusions, resulta negatiu la incapacitat per un enfocament democràtic.

L’1 d’octubre català és l’avís que planteja l’alternativa republicana a l’Estat, així com una nova relació política sobirana entre Catalunya i Espanya. Sigui federal, confederal, associada, independent o d’altre tipus. El que s’ha obert és un procés de canvi constitucional d’un règim polític caduc, que pot ser més senzill o tortuós, amb més o menys temps, o una regressió complerta.

Està en qüestió les forces motrius, les classes i capes socials, que pilotaran l’avenç democràtic. Les aliances, la unitat i la recomposició democràtica republicana de les esquerres resulta vital pel lideratge i hegemonia del camí de construcció republicana. L’1 d’octubre també va mostrar la força inaudita de la mobilització popular, molt superior a pactes timorats o maldestres entre elits.

L’horitzó d’avenç significa unes aliances entre pobles i dins de cadascun d’ells, uns acords que tinguin la clarividència de compartir l’anhel de llibertat i emancipació nacional amb les necessàries polítiques econòmiques i socials. 

Sobre l’escenari hi tenim la judicialització, la llibertat dels i les preses polítiques, l’exili i les imputacions, l’1 d’octubre i la disposició nacional republicana, les lleis recorregudes i les anul·lades pel TC, la Fiscalitat, Renta garantida, Pobresa energètica i Sanitat, llei mordassa, les capacitat del govern de la Generalitat, un referèndum d’autodeterminació acordat, un municipalisme autònom i solvent, treball, educació, coneixement, la cultura i la llengua, l’habitatge i els lloguers, la convivència en la diversitat amb la immigració i les persones refugiades, els drets de les dones amb la potent i inajornable demanda feminista.

L’inici d’una relació bilateral entre ambdós governs ha d’enfrontar-se a la situació concreta.

La realitat és que Catalunya no és una república, segueix dins Espanya i el marc constitucional del Regne. Un Estat on hi ha un govern estatal ultraminoritari que depèn d’Unidos Podemos i dels partits nacionalistes, per tant, el govern de la Generalitat, sorgit del 155, tot i essent la part dominada i reprimida, disposa de part de la clau per sostenir, impedir o forçar l’evolució social i democràtica de les polítiques governamentals.

El Taló d’Aquil·les del govern de la Generalitat rau en la desconfiança en l’organització de la mobilització popular, en la incapacitat del lideratge del catalanisme independentista dretà per soldar la unitat democràtica nacional amb les necessitats socials més vitals de la majoria de la ciutadania, inclosa la nouvinguda immigrada i refugiada.

L’altra vessant que limita el lideratge independentista és la incomprensió en la necessitat d’establir llaços fraterns i solidaris amb les esquerres estatals, per afavorir el progrés d’aliances sòlides democràtiques i republicanes, seguint els ritmes de cada poble i classe.

El lema “República és llibertat” del proper 11-S, convé projectar-lo a forjar moviment compartit d’aliança republicana amb lideratge i visió hegemònica d’esquerres, és a dir, social, municipalista, feminista i de lliure decisió nacional. 12  de juliol de 2018

De la Carta de L’Aurora.