Vigor de les llibertats i l’emancipació

La Diagonal abarrotada mostra la determinació i força del moviment republicà d’emancipació nacional. És clar que la manifestació de la Diada Nacional la sosté una marea democràtica popular immensa. Aquest any el clam del carrer ha situat en el centre del camí a recórrer la llibertat dels presos i preses polítiques, junt al retorn de les persones exiliades.

La consciència que es consolida és la d’ocupació festiva i pacifica de Barcelona en tant que la capital de la futura república catalana.

L’entusiasme i emoció desbordada és alhora pacient i disposada a persistir per vèncer prohibicions, bloquejos i repressions. La voluntat de sobirania, independència i república, avalades pel vot i decisió de l’1 d’octubre de 2017 i la vaga general ciutadana del 3-O, esdevé l’objectiu irrenunciable, malgrat la greu situació de l’autonomia emmordassada, un govern de la Generalitat que segueix bloquejat, amb un Estat espanyol que es nega a acceptar la profunditat i força sísmica del dret a decidir.

La Diada i el lema del Fem República és imponent, però encara ha de madurar el balanç dels fets d’octubre per aconseguir una estratègia emancipadora suficient, que vol dir disposar d’una majoria social i civil de majoria indiscutible, amb una coordinació unitària general.

No hi ha derrota, ni tampoc reflux ni desànim, hi ha reflexió i lluita dura per un canvi de lideratge en el que emergeixi el factor social, municipalista i feminista. Aquest factors necessiten que al capdavant del moviment emancipatori republicà hi siguin les esquerres.

La mobilització multitudinària renovada any rere any és una senyal de que els líders cívics i polítics, el mateix govern no està a l’alçada de la força cívica popular.

Després d’un any en que la república no s’ha pogut executar, en el que hi ha hagut un retrocés institucional democràtic enorme, que ha derivat en una situació insuportable de centenars d’imputacions, persones empresonades i exiliades, insistir en eixamplar l’independentisme és quedar-se en via morta.

Aquest 11 de setembre tampoc s’ha vist cap receptivitat a les ofertes neo autonòmiques del president del govern estatal, Pedro Sánchez, sobre Estatut o de reformes del règim constitucional de 1978. L’alternativa republicana és la que plana sobre la pell de brau. No hi ha perspectiva democràtica, ni estatal espanyola ni catalana, sense un avenç republicà.

En aquest sentit és en el que cal un diàleg sense condicions que no siguin democràtiques, perquè siguin les urnes i els vots els que decideixin. Si el PSOE i govern minoritari de Pedro Sánchez vol fer un canvi general que barri el pas al PP i a Ciutadans, ha de començar per acceptar el vot en referèndum a Catalunya, sobre allò que el poble català mobilitzat ja ha dit que vol: “un estat independent en forma de república”.

L’altra qüestió que ha de canviar el president estatal és la via repressiva judicial. Presos i preses han de disposar de llibertat, ni que sigui condicional. En el Judici la Fiscalia pot retirar els càrrecs. En fi, el Tribunal Suprem i el jutge Llarena són un factor de crisi que mina la credibilitat estatal democràtica. El Judici com es desenvolupa és una denúncia cabdal de la decrepitud i fang en que es mou el regne.

El que pot potenciar el vigor popular de l’11-S és un canvi d’estratègia a compartir i fer entesa. És l’hora d’aliances unitàries del moviment emancipatori nacional republicà amb el sindicalisme, el municipalisme i la força feminista. 13 de setembre de 2018

De la Carta de L’Aurora.

11-S: futur republicà, social i feminista

L’Onze de setembre ve marcat per l’imponent anhel de llibertat, sobirania i república, junt el clam pels drets i serveis socials, així com de la lluita feminista. Un 11-S per la llibertat dels presos i preses polítiques, retorn de les persones exiliades. Una Diada Nacional que enceta un any d’aniversaris i reflexió per madurar la força popular i decisió clara de l’1 d’octubre.

Una Diada Nacional immersa en la valoració crítica de les fortaleses populars, les febleses de les direccions civils, polítiques i institucionals, les anàlisis esbiaixats i la necessitat d’una estratègia realista i un estat major unitari entre sobiranistes independentistes, confederalistes i federalistes.

La votació i decisió de l’1 d’octubre va ser necessària però no suficient. L’Estat no va poder impedir el vot, ni el sí a “un estat independent en forma de república”, però va poder bloquejar i reprimir la seva execució. Un any després ens trobem sense república catalana, amb una Generalitat emmordassada política i econòmicament, presos, preses i exiliades, un judici polític infecte i parcial en tots els sentits, centenars de persones imputades.

Tanmateix el fet català ha situat l’opció republicana com una alternativa al règim i Constitució de la monarquia de 1978.

Una primera conclusió és la necessitat d’aliances unitàries del conjunt del sobiranisme des de posicions democràtiques i republicanes incloents. Una segona que el lideratge del moviment republicà ha d’incorporar els elements socials, sindicals, municipalistes i feministes imprescindibles per representar una majoria social amplia i real, per tant ha de correspondre a la majoria d’esquerres. Una tercera, ben vital, és assumir com una potencialitat creativa la diversitat de la població, per aprofitar-la per teixir llaços fraterns i solidaris amb tots els pobles i segments socials democràtics de l’estat.

La mobilització republicana catalana cal associar-la i fusionar-la amb els processos democràtics i republicans que cerquin alternatives constituents de l’actual estat espanyol, a la corrupció que gangrena les institucions i a les retallades que imposen la misèria a les classes treballadores.

El govern del PSOE de Sánchez Castejón és minoritari, depèn del suport parlamentari d’Unidos Podemos i les confluències com ECP, dels partits nacionalistes i, també, dels independentistes com ERC i PDECat. Cal aprofitar aquesta gran feblesa estatal per evitar el retorn del PP o del recanvi dretà amb Ciutadans, mentre s’aconsegueixen mesures socials, sindicals, econòmiques, fiscals, democràtiques i posar fi a la repressió política, tant de la llei mordassa en general, com la dels judicis, imputacions i empresonaments a Catalunya.

Els Pressupostos Generals de l’Estat ESP i els de Catalunya són un bon moment per executar aquest canvi necessari de polítiques.  Un Pla d’urgència social generalitzat que superi les imposicions d’austeritat, veritable font de la negació de sobirania treballadora i municipalista.

El front comú fiscal de les dretes espanyoles i catalana per frenar un augment del IRPF als segments de rendes més riques, es tot un programa. El PDECat ha ajuntat el seu vot al del PP i Ciutadans per defensar a ultrança les butxaques d’un petit segment de ciutadania ultra poderosa. JxCat i la Crida per la República de Puigdemont i Torra han quedat nus; accepten una aliança conservadora amb unes forces que contemporitzen amb la corrupció i neguen les possibilitats republicanes.

L’hegemonia política ha de comportar un lideratge i unes aliances unitàries que defensin la majoria social catalana. L’avenç a les mitjanes socials, laborals i fiscals europees és un primer pas necessari en tot pressupost, en la direcció contrària.

Per constituir república ens cal aliances sobiranistes a Catalunya i a l’Estat espanyol, basades en un pacte social i sindical, municipalista i republicà.

Tothom als actes reivindicatius de la Diada. Anem a la manifestació per la República Catalana. Per les sobiranies i llibertats de decisió social, civil i republicana. 6 de setembre de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Adéu Xavi Domènech, Visca Xavi

Xavier Domènech ha dimitit de totes les seves responsabilitats. Adéu Xavi i Visca Xavi.
 

Hi ha una component personal en aquesta dimissió en el sentit d’una persona no aferrada als càrrecs, tampoc distanciada de les seves conviccions d’activista arran de terra.

Alhora la dimissió es produeix per consideracions clarament polítiques, en un context ben concret.

La nota d’en Xavi explicativa de la dimissió assenyala les claus de la seva experiència i lluita.

Destaco quan clou amb “El que he viscut ha estat gran, molt gran, només perquè vosaltres sou grans, immensament grans. Gràcies de nou per tot i una abraçada en aquesta terra del 15M i de l’1O, en aquest país de l’olivera en el que vivim, on hi ha il·lusions a les palpentes, somnis dibuixats a l’aire i promeses a les orelles, capaç del més petit i el més gran quan s’ho proposa.”

Situar agermanades el 15M i l’1O és gairebé tot un destil·lat de programa. De regeneració de tot tipus, de convicció transformadora, de concepció constituent republicana, catalana i espanyola.

D’aquesta manera, clara i bonica, es concentra l’ideari constitutiu de CatComú l’abril de 2017.

En Xavi va assumir i impulsà amb convicció un consens democràtic sobiranista i republicà. Un consens, dialogat i construït, entre persones de diferents tradicions i tendències polítiques, de partits, sindicats, moviments socials i cívics, amb el projecte somni de contribuir a una hegemonia de les esquerres a través d’un lideratges i aliances d’En Comú. L’olivera incloïa de manera natural el factor social, l’impuls del municipalisme del canvi i el sentit i ferment creixent feminista.

La dimissió alerta d’una realitat en que el somni esdevé en un malson. La crisi de CatComú s’ha enverinat soterrada. L’hegemonia i el lideratge comuner de l’esquerra i del moviment republicà desencadenat en aquest país necessita de noves experiències, lluita i condicions, per un desenllaç adient a les necessitats de la majoria ciutadana.

La pressió dels aniversaris dels fets d’octubre expressen una efervescència viva entre les classes socials, les masses populars, els partits, entitats i lideratges, entre l’Estat monàrquic del règim de 1978 i les llibertats democràtiques en general, amb les de Catalunya en particular.

Milions de persones han situat la república com una alternativa política real i possible. I aquesta opció republicana necessita de massa social suficient àmplia, del municipalisme, el sindicalisme i les marees. Som en una lluita que es pot guanyar o perdre.

El propi fet de la dimissió és un esclat públic que acreix en una dimensió diferent les dificultats i crisi desencadenades. Entrem, per la brava i de forma precipitada, en una nova etapa de CatComú, de l’activisme fonamental, dels partits, tendències i confluències constituents, inclòs les components de Podem no incorporades i les excloses.

Ens cal madurar la força tel·lúrica popular de l’1 d’octubre. És temps de fer una crítica acurada i lúcida de la DUI no consumada i la república interrompuda, non nata. 

Puigdemont des de l’exili i Torra des de la Generalitat pretenen reconvertir el substrat convergent amb la operació Crida per la República. La idea d’eixamplar la base social independentista se supedita al lideratge d’una dreta que, lògicament, no vol perdre l’hegemonia i lideratge polític. 

Tanmateix no poden evitar mostrar uns límits clars a les capacitats d’aliances i de la defensa d’uns segments socials minoritaris però molt poderosos. Puigdemont i Torra animen al “tot si val contra la Colau”, per foragitar a BComú de l’alcaldia de Barcelona. El president exiliat va moure el que va poder per impedir que el PSOE amb Pedro Sánchez fos investit president, malgrat signifiqués la continuïtat del PP i via lliure al progrés del recanvi Ciutadans. Més recent la unitat dretana per impedir l’augment de l’IRPF al Congrés, ha ajuntat el PDECat amb el PP i Ciutadans. No hi ha avenç en aquests tipus d’alternativa.

Elisenda Alamany acaba d’escriure: “Mobilitzats en els carrers, però sense perdre de vista l’accés al poder institucional per aconseguir l’hegemonia. Domènech em va ensenyar, d’entre tantes, una lliçó: “tenim la responsabilitat de construir alternatives possibles, en el sentit de que la citidina les vegi realitzables”. Amb el seu llegat, amb el que en ensenyà, estic convençuda que podrem construir una nova època. No oblidem en Xavi Domènech.”

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

https://www.cuartopoder.es/amp/ideas/opinion/2018/09/07/no-olviden-xavi-domenech/?__twitter_impression=true

https://www.cuartopoder.es/amp/ideas/opinion/2018/09/07/no-olviden-xavi-domenech/?__twitter_impression=true

Perseverança per les llibertats

Ajuntament de Barcelona.

Titllats de polítics presos des de les consignes de la Moncloa i la Judicatura, defensats com presos polítics per l’ANC, Òmnium, CatComú, ERC, CUP i JxCat, el cas és que a la Catalunya i a l’Estat espanyol del s XXI hi ha presos per motius polítics.

El delicte, segons l’Estat, d’aquestes persones líders cívics, dirigents de partits polítics i del govern, ha estat voler la independència, promoure la república i haver-ho votat l'1 d’octubre.

La perseverança en la defensa republicana va conjunta amb la mobilització constant per la llibertat dels presos i preses a les presons del Puig de les Basses, a Figueres, dels Lledoners, a Sant Joan de Vilatorrada (Bages), i a Mas d’Enric, al Catllar.

Presó de Lledoners.

Els llaços grocs, fins i tot el color groc, s’han erigit com a símbol de la llibertat contra els empresonaments, l’exili i la llarga llista d’imputacions. 

Res tornarà a ser igual a l’Estat que impedeix el vot i la decisió de tot un poble. Res s’assemblarà a la transició de 1978, que va restaurar la monarquia borbònica en contra de la lluita popular espanyola i catalana per la llibertat i la república i els drets socials.

L’alternativa ciutadana popular a la dictadura no era ni és el Regne sinó una fraternitat i solidaritat de repúbliques lliures.

Tarragona.

Les soflames d'alts funcionaris militars, de la burocràcia estatal i judicials, atiats dels poders financers i econòmics nostàlgics de la dictadura franquista, ampliades pel PP i Ciutadans, com mostren amb el “Valle de los caídos” o amb l’elogi del dictador Franco, no frustraran de nou la causa republicana.

Els Carrillo, Solé Tura, González i Guerra ja van renunciar al seu comunisme, socialisme i republicanisme el 78, tot fent una Constitució a la mida de les imposicions militars i dels grans poders econòmics. Quaranta anys després el seu llegat es percep ben nefast pels drets socials i democràtics de la classe treballadora i per uns pobles lliures.

Molts dels que lloen el dictador Franco, o es neguen a condemnar la seva guerra i repressió assassina, resulta que alhora promouen la negació dels inofensius llaços grocs. 

Les veus que plantegen un referèndum per una reforma constitucional, mentre pretenen eliminar de l’imaginari ciutadà el fet de l’1 d’octubre, estan fora del temps actual. Cal tocar arran de terra per copsar l'anhel de llibertat i de la decisió del poble mobilitzat.

Ni reforma constitucional en el marc del Regne, ni un Estatut d’un Estat autonòmic fallit en plena involució democràtica. Si Pedro Sánchez vol de debò sostenir-se com alternativa al PP, ha de girar a solucions democràtiques de lliure decisió. 

El govern estatal del PSOE, en minoria depenent de Unidos Podemos i les Confluències com ECP, de les minories nacionalistes independentistes com ERC i PDECat, o del PNB i altres, ha d’optar per acordar un nou referèndum d’autodeterminació o ser engolits per la reacció conservadora pro corona.

La causa republicana s’acreix com a moviment de masses catalanes. És temps de fomentar i establir aliances del conjunt del sobiranisme català, sense exclusions maldestres, per estendre la ma a la solidaritat dels pobles i demòcrates i republicans dins l’Estat.

El Judici en curs al lideratge republicà català, serà una situació privilegiada per denunciar la repressió estatal. Les raons de la llibertat catalana són un terreny per cercar aliances i suport de totes les concepcions i alternatives democràtiques.

Els dinars i sopars multitudinaris continuats a les presons són l’alerta de que la causa republicana és ben viva. Clamen per llibertat i ruptura. La perseverança popular és un mandat d’aliances per un futur lliure. 23 d'agost de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Ciutats valentes

A un any de commemorar els atemptats del passat 17 d’agost, on per primera vegada la resposta de Barcelona, i la ciutadania de Catalunya, va ser al crit de “No tenim por”, cal aprofundir en la xarxa de ciutats valentes, sense por, que s’enfronten amb més drets i més llibertats a les desigualtats, les crisis personals i col·lectives i les agressions als més vulnerables.

El 17-A va suposar un gir davant les respostes que fins llavors s’havien donat a atacs similars a altres capitals europees. Es va rebutjar l’escalada militar, la reducció de llibertats generalitzada i la instauració d’una por col·lectiva sortint al carrer en massa, ocupant de vida i mostres de solidaritat el cor de les Rambles i alçant la veu per reclamar drets humans i llibertats col·lectives arreu del món per tal de combatre atemptats com els de Barcelona i Cambrils.

Per combatre fenòmens globals com aquest, però tants d’altres que afecten a la vida diària de les persones que viuen a les ciutats i pobles de tot Catalunya, és necessària una bona aliança de ciutats valentes. Ciutats disposades a defensar els drets i condicions de vida dignes de la seva ciutadania, a plantar cara als grans inversors, a remunicipalitzar serveis per assegurar-ne la qualitat, a dotar de recursos la sanitat i l’educació.

La idea comunal neix des del veïnatge arran de terra centrat en una ciutat que es pensa i es construeix des dels i pels seus habitants... infants, joves, adults i grans. Ciutats i pobles que defensen els seus espais de convivència i els drets de la seva ciutadania.

I és a partir de compartir objectius, com la remunicipalització de l’aigua o altres serveis, la gestió de la massificació turística, el dret a l’habitatge, el dret a una educació i sanitat pública i de qualitat, la producció energètica, o la capacitat de gestionar ingressos que es poden generar noves xarxes que permetin dotar al municipalisme de recursos per tal de fer front a les necessitats de les seves poblacions, mentre es pressiona perquè la resta d’administracions, en aquest cas la Generalitat i el Regne d’Espanya, assumeixen les seves competències sovint desdibuixades o negligides.

El municipalisme del canvi, en comú, s’agermana amb altres ciutats de l’Estat, d’Europa i del món.

Els municipis representen un poder col.lectiu arran de terra, proper a les necessitats més bàsiques. Aquestes comunitats embossen alternatives cíviques i socials i de drets de futur. 16 d'agost de 2018

De la Carta de L’Aurora.

Dol de convivència i diversitat

El 17 d’agost de l’any passat, Barcelona ciutat de pau, va quedar aterrida amb els atemptats jihadistes de les Rambles i Cambrils. Alhora emergia del municipalisme del canvi de l’alcaldessa Ada Colau, una alternativa de convivència, diversitat i llibertats a la tradicional política antiterrorista de restriccions de drets i increment de repressió policíaca i militarista.



En comptes d’una unitat nacional que fins ara fomentava la xenofòbia, el racisme i la limitació dels drets fonamentals, pregonada amb l’aplec dels caps dels Estat que fomenten les guerres d’espoli i submissió a una munió de països, Barcelona s’ha erigit en símbol de respecte i pau entre els pobles.

El món va poder tastar una medicina diferent de germanor universal de la mà de l’alcaldia de Barcelona en comú. L’Ajuntament i la Generalitat van fer causa comuna en front de les temptatives de resposta repressiva del govern estatal del PP.

L’abraçada del pare del nen assassinat a l’Iman de Rubí va recórrer el món. Aquest senzill i emotiu gest, ple de sincera convicció treballadora, segellà la imatge d’una manera innovadora d’enfrontar-se a la xacra del terror indiscriminat que provoca víctimes civils innocents, mentre permet que s’acreixi el militarisme repressor agressor de pobles, llibertats i drets.

Les flors a les Rambles, les dedicatòries espontànies i l’abraçada de Rubí, han estat el suport profund popular i el ressò internacional a la política de convivència emprada aquest negre 17-A.

El cap de l’Estat espanyol, el rei Felip VI, no va ser benvingut fa un any. Tampoc ho és a l’homenatge del proper 17-A.

La Casa Reial espanyola s’ha enriquit sense rubor fent de mitjancera i cobrant de les vendes d’armes a Aràbia Saudí i altres estats. Armes que destrueixen des del militarisme guerrer, serveixen pel domini dels negocis de les grans multinacionals i finances, provoquen l’enfrontament entre els pobles, el fenomen dels grans desplaçaments, junt l’allau de persones refugiades.

La Unió Europea i l’Estat espanyol fomenten el militarisme, les guerres, però no volen assumir les conseqüències a les pròpies metròpolis. L’odi i la confrontació entre ètnies, pobles, cultures i religions, va bé als poderosos per dividir i afeblir el pobles espoliats, així procuren evitar la solidaritat de la classe treballadora i els pobles dels països espoliadors.

Durant aquest any de dol el govern i l’Estat no ha fet net vers el que va passar; no ha realitzat una investigació seriosa de la preparació de l’atemptat, fins i tot han impedit formar una comissió específica al Congrés sobre els moviments de l’Iman de Ripoll, l’actuació del CNI i de la Guàrdia Civil.

En aquest dol amarg donem tot el suport i ànims a les famílies de les víctimes per les pèrdues irreparables.

Les morts i la sang vessada és la de les nostres germanes i germans, les nostres filles i fills, la de totes i tots nosaltres, la de tot un poble que estima la convivència, la diversitat i llibertat. La solidaritat i la pau són les alternatives al militarisme i les guerres. 9 d'agost de 2018

De la Carta de L’Aurora.