Revolucions

El dia que va morir Franco tot era a punt per donar pas a un moviment revolucionari que comencés escombrant el seu règim feixista. El moviment de vagues obreres, sobre tot a Catalunya, superava en quantitat tot el que havíem conegut des de la guerra civil, però també en qualitat, amb reivindicacions polítiques que desafiaven el règim. Un moviment obrer tan poderós ja era incompatible amb una dictadura basada en la derrota del poble i la prohibició de l’organització i l’acció independent de la classe obrera. Les assemblees de fàbrica i els comitès de vaga eren moneda corrent en cada conflicte, i a la clandestinitat les organitzacions obreres creixien i  es radicalitzaven malgrat la repressió.

A Catalunya la consciència de l’opressió nacional també havia guanyat molta força, amb la simpatia evident del moviment obrer. La gran majoria de la intel·lectualitat manifestava el seu compromís antifranquista acompanyant la incorporació a la lluita contra la dictadura de bona part de les classes mitjanes. La constitució de l’anomenada Assemblea de Catalunya expressava aquesta amplitud social de la lluita. L’altra pota del règim, la negació dels drets de les nacions ibèriques, també trontollava.

En els mesos posteriors a la mort de Franco i durant tot l’any següent ja va ser una autèntica onada revolucionària la que va recórrer l’estat espanyol. Els conflictes laborals obriren pas a vagues generals locals o comarcals. Grans manifestacions de masses s’enfrontaren amb la policia franquista als carrers. L’onze de setembre va conèixer la primera manifestació multitudinària des de la guerra civil per la llibertat nacional.

Les classes dominants havien pres consciència de la impossibilitat de mantenir la dictadura que tan bé els havia servit durant prop de quaranta anys. I la mort del dictador, desprès de la de Carrero Blanco, el seu factòtum, va deixar als sectors reformistes del règim més lliures per tal de maniobrar i mirar de salvar l’essencial, el poder de l’oligarquia, els negocis capitalistes i el domini de l’Estat espanyol sobre les nacions al voltant de la monarquia establerta pel dictador.

Però res no estava predeterminat. Va ser la lluita aferrissada, entre les

diverses classes i al interior de cada classe, la que ho va determinar, acabant per imposar una mena de “mal menor” que va deixar tots els problemes importants per resoldre.Tot era a punt, però els partits, el PSOE i el PCE es van fer enrere. 42 anys desprès, a Catalunya podríem dir que es va viure una nova revolta prenyada de revolució, una irrupció del poble amb el convenciment de que la seva lluita podia determinar lliurement el futur. I altra vegada el que ens va faltar va ser una direcció capaç de conduir-la. Aquesta continua sent la primera tasca dels revolucionaris.       

 

 

La xacra de les agressions sexuals a menors

La pederàstia està considerada una perversió i és moralment condemnada com acte individual però, malauradament, resulta profusament practicada i socialment silenciada. L’agressió sexual a infants i adolescents i joves no és una excepció individual, sinó una vessant de la violència masclista i de la moral de la cultura de la violació vigent.

L’escàndol de la DGAIA, ens porta a les herències dels hospicis franquistes regentats per les ordres religioses, avui en dia secularitzats i públics. La xarxa de cent cinquanta nenes abusades a Canàries, o les dotze que han desaparegut malgrat la tutela pública a Arrecife, Lanzarote, ofereix un panorama esfereïdor. La imputació de pederàstia al Bisbe de Cadis mostra una punta de l’iceberg en la comunitat religiosa catòlica. La xarxa Epstein de milionaris i magnats com Trump, demostra que el fenomen de l’abús sexual a nenes adolescents i menors d’edat és més habitual del que la societat i els poders reconeixen. Les denúncies de les mares protectores il·lustren les agressions a les criatures per part de pares i familiars en el si de la llar.

El Dia internacional de la infància del 20 N precedeix la mobilització contra la violència masclista a les dones del 25 N. La lluita apunta contra aquesta violència estructural que cal erradicar de soca-rel. 

La manifestació del 25 de novembre té el lema: Teixim resistències. Lliures, vives i rebels contra les violències masclistes, racistes i colonials. A Barcelona a les 18,30 h a la Plaça Universitat.

De la Carta de L’Aurora.

20 de novembre de 2025

https://amnistia.omnium.cat/

  https://www.violenciadegenere.org/actualitat/una-infancia-lliure-dabusos-sexuals-i-de-violencia-masclista