Llengua lliure de discriminacions

La Diada del Llibre i la rosa, del mític Sant Jordi, és un esclat de festa i cultura on la referència de la llengua catalana n’és un eix cabdal. La classe treballadora i el poble català no podrà ser lliure si la llengua pròpia sofreix discriminacions i es manté minoritzada. La principal responsabilitat recau en la política de predomini espanyolista estatal. Una llengua respectada, viva i lliure, es dona la mà amb l’exercici del dret a l’autodeterminació, a un referèndum efectiu sobre constituir-se en Estat propi, independent i republicà, amb les relacions que s’acordin amb l’Estat espanyol i els altres europeus. La natura vivencial popular de la llengua autòctona ha de ser curosa en la convivència, el respecte i la no discriminació amb les demés llengües, incloses les de les ètnies immigrades.

La responsabilitat de l’evolució de retrocés del català, en el llenguatge col·loquial del carrer i del pati de les escoles, s’estén de l’Estat a les empreses i a la Generalitat. 

Qui etiqueta la llet i la immensitat de productes només en castellà? Qui reclou a les criatures de famílies immigrades a les escoles públiques, sense mitjans suficients? Qui menystén el català a la sanitat i els estaments municipals i autonòmics? Qui no genera prou recursos educatius, audiovisuals i de lleure en la llengua pròpia? El dèficit de places per l’ensenyament del català a la gent nouvinguda és un oprobi per l’Estat, la Generalitat i els Ajuntaments. 

La llengua ha de ser útil i encisar per sostenir-se i vivificar-se. No si val culpabilitzar el milió i mig d’immigració de les últimes dues dècades.

En “Un Manifest en defensa del català!”, que crida a manifestar-se el proper 23 d’abril, es planteja: “Defensem els nostres drets i exigim a les administracions que garanteixin el dret a aprendre la llengua i a viure plenament en català”, “exigim l’aplicació de mesures valentes per promoure el català en tots els àmbits, perseguir les discriminacions lingüístiques i destinar tots els recursos necessaris a cobrir la demanda formativa de català”. Un signe dels temps és que el fons gràfic, en el que ressalta el manifest, és ni més ni menys que un drac.

Les criatures i l’estament educatiu ha indultat el Drac de la llegenda, el dibuixen i reprodueixen amb fruïció i il·lusió. No volen que el matin. L’estimen millor viu. El mite del cavaller Jordi, patró d’uns quants estats europeus, sorgit com símbol depurat de les creuades, ha quedat obsolet, reprovat i no desitjat. Està en hores baixes. La guerra no te el favor popular, es vol pau, salut, treball i sostre, amor sense violència. El simbolisme de salvar la noia/princesa, de dominació sota el poder de l’espasa o la llança, no entusiasme. La història de guanyar vessant la sang de la fera, convertida en una rosa i en l’amor de la bella, no és grata. No hi ha cap lliure consentiment en la llegenda. L’espada de les creuades ja no és una ensenya preuada per a la convivència.

La bandera de l’espasa i la creu, és la que emergeix amb la ultradreta, misògina i de tarannà dictatorial, en nom de la seguretat i dels valors ancestrals o eterns. Ho fa a favor de la propietat privada dels grans magnats, multinacionals i estats. Una espasa destinada al domini del món, a l’espoli dels recursos dels pobles, a provocar la divisió i confrontació entre els homes i les dones, entre la gent autòctona i la immigrada i racialitzada, o d’altres cultures, ideologies i religions. El tuf depredador neocolonial impregna les receptes imperialistes a les crisis econòmiques i guerres que mostren la fallida de la globalització neoliberal. 

Un bon llibre instructiu per a la Diada és “POBRETARIAT. Precarietat laboral i altres debats sobre la classe i el treball”, de Vidal Aragonés (Tigre de paper). L’autor indica: “la voluntat del llibre és en primera i última instància generar formació i debat entre la militància mitjana de les organitzacions emancipadores... elevar el nivell polític... El llibre acaba amb l’aposta per la necessitat de destruir el capitalisme, com l’única alternativa perquè el capitalisme no ens destrueixi a nosaltres”. 

La nostra gent. El nostre sentit homenatge a Ma Teresa Carbonell i Cornejo (Barcelona, 21 d’agost 1926, Toulon, 9 d’abril de 2025). Membre del POUM, Presidenta de la Fundació Andreu Nin. Tot el condol i estima a la família, a les camarades del POUM i a la Fundació Andreu Nin. La frescor, l'entusiasme i el compromís de la Ma Teresa és un valor personal i militant que l'honora com a revolucionària. L’Aurora hem après d'ella i compartit lluita. L'espurna dels seus ulls, i el seu somriure, seguirà en el nostre cor. Amb tu Ma Teresa!.

Centenari Lenin. En la “X Conferència de tota Rússia del PC(b)R” (26-28 maig 1921): (referint-se al Congrés dels Sindicats i el del Consell Superior d’Economia Nacional), “El defecte principal d’aquests congressos consisteix en que la major atenció la dediquem a coses tan grapejades com les tesis, els programes i les disquisicions generals, en lloc de que la gent intercanvií realment en cada congrés experiències locals perquè, al retornar als seus respectius indrets, poguessin dir: De mil exemples n’hem trobat un de bo, que anem a imitar... màxima atenció... a la tasca d'elevar a les localitats endarrerides i mitjanes, que són les predominants, fins el nivell d’aquestes altres, no nombroses, però que existeixen”. Tom 43, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

17 d’abril de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo43.pdf
https://amnistia.omnium.cat/