Els sindicats alerten que "més d'un terç de les morts en el treball són provocades per causes que ni tan sols havien estat avaluades en la prevenció de riscos". Senyalen que l’augment del SMI i els canvis en la legislació laboral han frenat el retrocés dels sous; tanmateix reconeixen que la millora en els salaris nominals no anul·la els danys de la inflació; que s’ha reduït la bretxa de gènere, però pels topalls en els sous masculins. El fet és que la precarietat i la pobresa no s’atura. La Festa del treball necessita de mobilització i lluita, a les fàbriques, empreses i els carrers; car el llenguatge que entenen patronals i capital
és el de la vaga i la lluita aferrissada.
La lluita antifranquista va fructificar en la resiliència de la derrota de la revolució, des de la foscor de la repressió, de l’explotació de la dictadura, del retrocés amb la submissió de les dones i la prohibició de les llibertats més elementals. El franquisme, aliat al nacional-catolicisme, ha estat la forma autòctona del nazisme i feixisme versió hispana. La remor que es va obrir pas en aquelles quatre dècades de terror, va convertir-se en lluita, reivindicació i proposta política. L’epicentre i l’eix essencial va ser a les fàbriques i en lluita treballadora. La lluita esclatà en mobilitzacions, vagues, saltà de les reivindicacions “apolítiques” per sous, condicions laborals i de vida, a les directament polítiques, en que es situà la dictadura a l’ull de la diana. Uns anys sords i sagnants. Una classe treballadora que renaixia sindical i políticament, guanyava aliats entre la gent, estudiants, i d’altres capes socials, inclòs de les burgesies nacionalistes, castigades per l’Estat, els cacics i jerarques espanyolistes centralistes. La ruptura revolucionària i republicana picava l’ullet contra la dictadura i assajava per capgirar l’escenari.
Tanmateix la dreta burgesa, democràtica, lliberal i monàrquica, animada i finançada per la burgesia alemanya i nord-americana, amb el beneplàcit de l’europea i de la burocràcia russa, s’alià amb el funcionariat franquista titllat de reformista, la jerarquia eclesiàstica catòlica, judicial i militar, tot tragant-se el gripau, uns del terror dictatorial i els altres de la repressió de les llibertats, pel temor a una revolta oberta revolucionària republicana. El resultat conegut, l’abraçada de l’Os amb el PCE-PSUC de Santiago Carrillo i el PSOE de Felipe González, amb la col·laboració de les naixents CCOO i la reviscolada UGT. Aquests dirigents i partits treballadors van trair la causa social i revolucionària. L’extrema esquerra revolucionària va quedar neutralitzada. El franquisme caciquil salvava els mobles, els diners, honors i bona part del poder estatal, a canvi de perdre una dictadura ferida de mort. La monarquia i el rei van segellar el pacte constitucional que barrava el pas a la república i dinamitava les expectatives revolucionàries.
S’han necessitat trenta anys perquè l’embat de les llibertats forgés una dècada de rebel·lió pel dret a l’autodeterminació i la independència de Catalunya. 30 anys perquè el poble català, i la classe treballadora, s’atrevissin i es veiessin en forces per posar el règim monàrquic i l’Estat en escac. És obvi que es necessitaran altres revoltes, i unes forces que s’estenguin i soldin a tot l’Estat, per aconseguir el que els fets de l’1 d’octubre de 2017 no van poder consumar, doncs el govern i l’estat ho van impedir i reprimir. Actes com el de la Memòria recent a Rubí són llavor de ruptura política amb el règim, ferment per processos republicans constituents que incloguin el dret a l’autodeterminació.
Centenari Lenin. En la “III Congrés de la Internacional Comunista. En defensa de la tàctica” (22 de juny-12 de juliol de 1921): “Els principis no son l’objectiu, ni el programa, ni la tàctica, ni la teoria. La tàctica i la teoria no son els principis. Què ens diferència dels anarquistes en el sentit dels principis? Els principis del comunisme consisteixen en l’establiment de la dictadura del proletariat i en l'ús de la coacció per l’Estat durant el període de transició”. “Es precís comprendre que són les masses... El concepte de “masses” varia segons canvií el caràcter de la lluita. Al començament de la lluita bastaven diversos milers de veritables obrers revolucionaris perquè es pogués parlar de masses. .. Si el moviment s’estén i intensifica, va transformant-se paulatinament en una veritable revolució... Quan la revolució està ja suficientment preparada, el concepte de “masses és un altre: uns quants milers d’obrers no constitueixen ja la massa... comença a significar una cosa distinta... El concepte de masses canvia en el sentit de que per ell s’entén una majoria... la majoria de tots els explotats... per a la victòria cal comptar amb la simpatia de les masses... per a la victòria, per sostenir el poder, és imprescindible no només la majoria de la classe obrera... sinó també la majoria de la població rural explotada i treballadora”. Tom 44, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.
24 d’abril de 2025
https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo44.pdf
https://www.sinpermiso.info/textos/la-memoria-reciente-y-la-importancia-del-relato
https://amnistia.omnium.cat/
No hay comentarios:
Publicar un comentario