De moment l’evolució esdevé caòtica i
s’incrementen les contradiccions. El cos social ha de metabolitzar aquests anys
de mobilització democràtica nacional on madura la perspectiva republicana. Els
diferents ritmes polítics i de mobilitzacions a Catalunya i al conjunt de
l’Estat espanyol confonen sobre les possibilitats i les forces.
La majoria parlamentària contradictòria, però de
base democràtica, que va foragitar Rajoy i el PP del govern estatal, no ha
aconseguit promoure o consolidar una alternativa suficient després de nou
mesos.
El govern del PSOE ha restat hostatge d’un
trident dretà ultra que impulsa un nacionalisme espanyol excloent i dominador,
sobretot atacant les llibertats i el dret de decidir, i existir, de Catalunya,
alhora amb un president, Pedro Sánchez, pressionat per una quinta columna
potent des del propi PSOE.
El resultat és un Judici que dinamita les bases
del propi règim de 1978, uns Pressupostos no aprovats, el govern estatal en
caiguda lliure, l’escenari d’eleccions, la Generalitat traumatitzada en el post
155 amb l’amenaça d’un nou més llarg i profund, les retallades no revertides,
una mobilització sindicalista que remou les empreses i la vaga feminista del 8
de març.
Les mobilitzacions són vitals per reconduir
aquest desgavell. Els moviments apunten i pressionen cap a les necessitats
socials i les llibertats. Ara bé si la lluita i la mobilització són necessàries
i imprescindibles per ser suficients s’ha de forjar proposta i direcció
política.
Les aliances, l’alternativa de govern i unes
polítiques destinades a resoldre els problemes i necessitats de la majoria
treballadora, és el que pot donar un tomb a la situació que signifiqui un avenç
real.
Com es podria generar unes aliances i una alternativa parlamentària per un govern social,
municipalista, feminista i de progrés de les llibertats democràtiques, inclòs el dret a l’autodeterminació?
El debat sobre
els Pressupostos confon més que clarifica. Resulta que ECP, CatComú i Unidos Podemos, s’han posat a defensar els
pressupostos minsos, continuistes i neoliberals del PSOE, sotmesos a totes les imposicions de Brussel·les,
fent els ulls clucs a que quedaven molt lluny a l’hora de revertir les
retallades i privatitzacions d’aquests darrers anys,
si més no des de la gran crisi 2008.
Què hagués costat dir les coses
clares? Que aquests pressupostos eren unes modestes passes endavant, que era
vital la mobilització
sindicalista, feminista, municipalista i del moviment republicà català, per no quedar subordinats i indiferenciats amb el
servilisme del PSOE a les grans fiances i els altres poders econòmics.
Es podia
defensar que malgrat totes les mancances era un moment d’evitar la implosió de
la feble majoria parlamentària, inclús que s’havia de
sostenir el govern maldestre de Pedro Sánchez com un clau ardent, per
aconseguir temps de posar bases a una alternativa
sòlida.
En comptes de
clarificar davant la classe treballadora, el moviment feminista, el món local i
el procés republicà, s’ha optat per amagar la natura
dels pressupostos i pressionar als partits nacionalistes i independentistes.
El Tribunal
Suprem amb el Judici ha dinamitat la precària majoria parlamentària. El diàleg
ha saltat pels aires. Ha tornat a fracassar de manera
diferent a quan Rajoy el negà.
El diàleg és
necessari, tant necessari com la mobilització i, tot i les consignes buides
repetides, el diàleg i els drets s’hauran d’imposar des de la força dels moviments i la seva capacitat de
mobilització.
L’atac contra el que s’anomena unilateralisme o via unilateral,
desfermat des de l’Estat, el govern, la dreta, l’esquerra governamental que
donà suport lleial a l’aplicació del 155 per part del PP, també des de part del
sindicalisme i del món Comú, va destinat a que no
pugui haver alternativa política que pretengui superar la constitució 1978.
La
unilateralitat, la bilateralitat o la multilateralitat, són complementàries al
diàleg, inclús als pactes i acords polítics. Es un error penós pretendre eliminar possibilitats d’aconseguir objectius renunciant a determinades formes de lluita, com és un error emprar un
tipus de lluita i d’alternativa que no s’avingui a les condicions polítiques de
las parts confrontades.
L’epicentre
actual rau en el Judici. Els arguments, denúncies i
sentències, planen sobre mobilitzacions, governs, parlaments i eleccions.
L’avenç o la
regressió en les llibertats i la convivència democràtica de persones i pobles,
nacions i institucions, quedarà determinada per la condemna jurídica que
fonamenti un 155 llarg i profund, o per si hi ha una
derrota política de l’Estat, el règim i el regne que
impulsi un nou estadi de la perspectiva republicana.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario