He
copiat aquest twit de Xavier Domènech que expressa el sentit des del carrer en
lluita.
Hi ha
un augment de les vagues, de la pressió i la conflictivitat laboral, que
expressen una presa de consciència i una radicalització social creixent.
La vaga del servei de l’Atenció
Primària ha forçat que el govern Torra faci, si més no, un anunci i compromís
d’acció de govern. 250 nous metges i metgesses, un centenar de milions d’euros
i una mínima flexibilització de l’allau de visites que col·lapsen una bona
atenció mínima suficient.
La negociació i diàleg amb el
govern i l’ICS s’ha d’entendre en funció de les demandes mobilitzades. El poder
econòmic i polític, les patronals i institucions, només entenen de raons,
necessitats i reivindicacions, quan hi ha suficient força per obligar a fer-los-hi
cas. Una força suficient per imposar-les és la millor medecina per una
negociació reeixida.
El govern Torra ha quedat molt
en entredit. El realisme màgic republicà de Puigdemont i la Crida han topat amb
la crua realitat social. La república no pot esdevenir un enginy virtual, cal
que els carrers (que) sempre seran nostres siguin alhora republicans.
El país
treballador, val a dir les classes treballadores, presenten les seves demandes
amb la idea d’aconseguir en primer lloc la reversió de les retallades, de
l’austeritat precaritzadora, del descens absolut dels sous (informe OIT) i del
desgavell que perjudica greument les condicions de vida i de les llibertats.
Poca
perspectiva republicana pot haver si l’estratègia social es fonamenta en la
continuïtat de les imposicions econòmiques de Brussel·les, via Estat amb govern
PSOE o PP, que comptaven amb el suport i vot entusiasta del partit hegemònic a
la Generalitat. Primer amb CiU, seguint CDC, PDECat i Jx Cat, amb el silenci de
la CridaxR. Sense estalviar-me la ignomínia que el govern del tripartit (PSC,
ERC, ICV-EUiA) fos iniciador amb la retallada del 5 % en els salaris de la
funció pública.
Les
dades macroeconòmiques donen que se surt de la crisi, però les retallades i la
precarietat subsisteixen. Per acabar-ho d’adobar la Fiscalitat espanyola és
ínfima respecta l’europea. Però ningú assenyala aquest destret, ni els poders
econòmics estatals i els catalans, ni els governs, ni molt menys la UE. Pitjor,
pel PDECat és línia roja en els Pressupostos, imposició que afecta a JxCat i al
govern de JxCat i ERC.
El
Parlament de Catalunya acaba de sentir a la seva pell el segon intent popular
mobilitzat d’entrar les seves demandes de forma directa i per la porta gran.
La
resposta repressiva mostra feblesa i temor de la representació de la sobirania
popular. Perquè no rebre i dialogar amb la representació espontània del carrer
reivindicatiu? Seria una imatge més coherent amb forjar camí republicà
constituent de noves institucions.
Els
Pressupostos han de fer un tomb en la seva estructura d’ingressos, despeses i
inversions o el president Torra serà com un intent de flor d’estiu. Cal que les
línies roges del PDECat-JxCat, de no incrementar la fiscalitat, facin un pas al
costat. ERC ha de deixar de blanquejar les polítiques de insensibilitat social.
Deslliurar-se de l’abraçada de l’ós del lideratge polític de la dreta
neo-convergent és de salut pública.
La
reversió de les retallades ha de recórrer el factor social i el territori
municipalista, per esdevenir punt d’inflexió en el que floreixi i arreli una aliança
ferma unitària de sobirania republicana.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario