La memòria de l’aigua

“Si no haguera estat pels voluntaris, els primers dies hi hauria hagut morts de set, perquè al final tota l’ajuda que va arribar els primers dies, de coses bàsiques, la va donar la gent” (Ame Soler @tres.voltes.rebel). La solidaritat pràctica a Km 0 és cabdal. El moviment que comporta la seva abnegació és un clam per una societat estructurada en funció de les necessitats d’una vida popular sana. Les classes treballadores, la població modesta i més precària, han de bregar per deslliurar-se de la crapulositat i criminalitat d’uns poders econòmics que construeixen en els espais naturals inundables de la memòria de l’aigua, en conxorxa en aquest cas amb un poder polític del PP i Vox. Tanmateix, malgrat en siguin els responsables directes de la manca d’avís i gestió de la tragèdia, és la ultradreta qui pugna per fer-se amb la bandera de la ràbia i la desesperació popular. La immensa manifestació del dissabte a València “Mazón dimissió” senyala un camí més profitós, social i de respecte de la natura. Tot i que els partits d’esquerres estan en hores baixes, dividits i sense alternativa política visible. Les ajudes de l’Estat resulten imprescindibles, si bé es necessiten polítiques estructurals, socials i republicanes per capgirar l’imperi de l’especulació i el caciquisme. 

La magnífica solidaritat de centenars d’entitats i milers de persones, necessita mitjans, coordinació i consciència d’uns fets presents que serveixin de fonaments de futur de convivència lliure. Cal treure lliçons de quins interessos defensa la Generalitat valenciana (PP, Vox), i del bloqueig del govern de l’Estat de les Autonomies.  El poder encisador i alhora destructiu de la propietat privada dels mitjans de producció i distribució, el poder dels grans oligarques, multinacionals i Bancs, en un modo de producció que provoca l’escalfament climàtic, i una societat sotmesa als beneficis d’una minoria super-rica, provoca que, quan la natura es desferma, els mals siguin majors. Aquest poder dels senyors dels diners i dels Estats no serveix per viure dignes,

en pau i felicitat. Els greus xocs de la crisi econòmica financera (2008-12), pandèmica (2020), climàtica (Gota freda – DANA) i escalfament global, són alertes roges que, de moment, no es transformen en polítiques que s’enfrontin a les arrels dels fenòmens. Més aviat al revés. La presidència de Trump als EEUU forma part de la tendència cap a la involució política d’ultradreta, augura increment de la confrontació internacional, espoli dels pobles, militarisme, negacionisme, colpir els drets de les dones. El COOP29 es reuneix impàvid davant l’augment de l’escalfament global i els gasos CO2. No hi ha memòria de l’aigua pel gran capital financer.

L’avenç del moviment feminista ha impregnat el XX Fòrum contra les violències de gènere (7-9 novembre): “Lliure Consentiment i dret al propi cos”. És un tomb de la resistència, dominació i discriminació masclista, a la mobilització, la proposta, la innovació de noves formes de lluita, que, de fet, subverteixen mites i conviccions d’hàbits, justícia i legalitat. El “MeToo”, “Jo, sí que et crec”, “El lliure consentiment”, el “Ja n’hi ha prou”, “La vergonya canvia de bàndol” ha aflorat a les taules, tallers, dinàmiques participatives i Fòrum Jove (XAJI). En el Fòrum s’ha produït un diàleg, ben necessari i profitós, entre el feminisme autòcton, blanc, i el feminisme de les dones racialitzades; s’ha tractat sobre el colonialisme, el racisme, la demolidora de drets que és la llei d’estrangeria, les discriminacions per estaments socials, classes, també vers les ètnies, cultures i religions. El 21% d’immigració a

Catalunya pressiona fèrtil per una unitat d’estratègia més potent i inclusiva per part del feminisme. L’art pot raure en que una consciència més disposada a confrontar totes les contradiccions i discriminacions, esdevingui en lucidesa per enfortir la mobilització per erradicar les violències masclistes i aconseguir un món de cures i lliure. En el discurs inaugural del Fòrum: “Les dones ens empoderem per deixar de ser diana (víctimes) i passar a tenir la iniciativa. Ho fem enfront de la reacció masclista i misògina. Lluitem per aconseguir mesures concretes que permetin l’avenç cap erradicar la violència masclista”. S’ha presentat l’evolució simbòlica del sentiment feminista amb la nova imatge del seu logotip: “La diana de 2024 es mou: supera l’estadi de resistència per agafar la fletxa fins a trencar-la”.

Centenari Lenin. A la Reunió de quadres del partit (27.11.1918): “Ens veiérem obligats a esvair la il·lusió petitburgesa de que el poble és un tot únic i de que la voluntat popular pot ser expressada en quelcom que no sigui la lluita de classes”. Al llibret “La revolució proletària i el renegat Kautsky” (octubre 1918): ”El problema de la dictadura del proletariat és el de l’actitud de l’Estat proletari davant l’Estat burguès, de la democràcia proletària davant la democràcia burgesa... Tot el món sap que aquesta (la dictadura del proletariat) és precisament l’essència de la doctrina de Marx”. “La privació del dret de sufragi a la burgesia no constitueix un tret obligatori i indispensable de la dictadura del proletariat” “És l’abecé del marxisme que la tàctica del proletariat socialista no pot ser la mateixa quan es troba davant una situació revolucionària i quan aquesta no existeix”. A “Democràcia i dictadura” (23.12.1918): “el proletariat no pot limitar-se a prendre possessió de la màquina estatal existent (és a dir, burgesa) i posar-la en marxa pels seus propis fins, sinó que ha de destruir-la, demolir-la”... “no compartiu la “fe supersticiosa” en “l’Estat”, no oblideu  que fins i tot en la república més democràtica, i no només en la monarquia, l’Estat no és sinó una màquina per l’opressió d’una classe per una altra”. Tom 37, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 

14 de novembre de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo37.pdf
https://organitzemlaresposta.cat/
https://amnistia.omnium.cat/
https://violenciadegenere.org/
https://www.sinpermiso.info/textos/de-ser-diana-a-romper-la-flecha-por-una-vida-libre-y-feliz

És mentida

“És mentida” li escup Juan Roig a un jove valencià que li recriminava que obligués als repartidors jugar-se la vida per l’aiguat desfermat. El magnat, amo de Mercadona, ultradretà finançador de Vox, de mà de ferro amb les treballadores i el sindicalisme, il·lustra la negligència i prepotència criminal d’un poder econòmic que se sent impune, protegit ples seus privilegis, policies i caps polítics com el president de la Generalitat del País Valencià, Mazón, del PP. És mentida que no especulin i construeixin en un sòl que la memòria de l’aigua diu que és inundable. És mentida que hagin respectat i fet cas dels avisos científics d’alarma de l’Aemet. Quan l’Autonomia i l’Estat s’han bloquejat davant la magnitud de la catàstrofe, és mentida que la natura desfermada sigui la responsable de la manca de prevenció, de l’eliminació des serveis d’emergència, i d’una gestió nefanda. Dimissió Mazón és el clam de la manifestació convocada pel dissabte 9 de novembre. Cal inserir a la memòria valenciana que s’ha de foragitar aquest govern PP miserable. Cal enfrontar-se a uns empresaris avariciosos sense escrúpols. L’extrema dreta ha aparegut cofoia a pescar en aigües tèrboles. La solidaritat popular ciutadana n’és el contrapunt. Milers de persones, Ateneus i Entitats, sense gairebé mitjans i difícil coordinació, han posat les mans, el cor i l’esperit, agermanats amb un poble damnat. Un futur republicà, social i revolucionari, viu en aquesta solidaritat. 

És mentida que es tingui cura del territori i es faci un urbanisme previsor. Al Castelldefels i Gavà inundats, la Plataforma Salvem el Calamot – Aturem el Pla de Ponent i la riera dels Canyars, denuncia a l’Ajuntament PSC de Gavà, d’aprovar (28 juny 2024) atorgar al fons inversor especulador Kronos Investment (després de la fallida de Vertix i de la Sareb), la construcció de 5.000 nous habitatges en terrenys inundables, quan l’increment de població anual està en un centenar de persones. 

A Catalunya hi ha un 15% del territori construït en terreny de la memòria de l’aigua, inundable. No sembla haver-hi aturador, malgrat la ciència meteorològica, les denúncies veïnals i la mobilització ecologista per la defensa del territori, la natura i el canvi climàtic. Ajuntaments i Generalitat, se sotmeten al gran capital immobiliari i aproven els plans de construcció criminals. El poder dels senyors dels diners, de les lleis i tribunals són, avui, els responsables de la indefensió dels desastres ‘naturals’ futurs. Unes inclemències ineluctables en cicles regulars, agreujades en freqüència i intensitat per l’increment de la temperatura del planeta i de la Mediterrània.

De dijous 7 a dissabte 9 de novembre hi ha la 20a edició del Fòrum anual contra les violències de gènere, organitzat per la Plataforma unitària. Con senyala el programa: “volem centrar la nostra atenció en un tema clau i urgent: Lliure Consentiment i dret al propi cos. En un context social en el qual, les vides, els cossos, les decisions i l'autonomia de les dones continuen sent posats en qüestió, és essencial que aprofundim en el significat del consentiment, en les relacions sexoafectives i socials, des d'una perspectiva feminista. Més enllà d'un simple "sí" o "no", el consentiment és un exercici de poder personal i col·lectiu, una afirmació de la nostra llibertat per a decidir sobre les nostres vides, les nostres relacions i els nostres cossos”. El Fòrum jove contribueix a un espai que omple la XAJI, adolescents i jovent. Entre els tallers del Fòrum destaquem els de sobre l’educació sexoafectiva i la Violència vicària.

Centenari Lenin. A l’article “La revolució proletària i el renegat Kautsky” (9.10.1918, abans del fulletó del mateix nom): “no comprenien que tot l’Estat és una màquina per a que una classe reprimeixi a altra... una renúncia total a la revolució proletària, a la que se substitueix per la teoria liberal de “conquerir la majoria” i “aplicar la democràcia”!... la república burgesa més democràtica  és una màquina  per a la repressió del proletariat per la burgesia”. Al Consell central dels Sindicats (6.11.1918): “Aprenen en les equivocacions. Nosaltres no temem les equivocacions quan les cometen les masses, que tenen una actitud conscient davant l’edificació, perquè només confiem en la pròpia experiència i en el propi treball”. “La victòria complerta de la revolució socialista és inconcebible en un sol país”. Al I Congrés d’obreres de tota Rússia (19.11.1918): “No pot haver-hi revolució socialista si la immensa majoria de les dones treballadores no prenen gran part en ella... la situació de la dona és tal (que) se l’anomena esclava de la llar... La tasca de la República Soviètica consisteix, primer, en acabar amb totes les restriccions dels drets de la dona... L’experiència de tots els moviments d’alliberació confirma que l’èxit de la revolució depèn del grau en que participen en ella les dones”. Tom 37, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 7 de novembre de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo37.pdf
https://organitzemlaresposta.cat/
https://www.ecologistasenaccion.org/320068/lajuntament-de-gava-aprova-accelerar-la-construccio-de-5-000-habitatges-i-destruir-el-darrer-connector-ecologic-signa-un-xec-en-blanc-amb-els-propietaris-i-promotors-immobiliaris/
https://www.elperiodico.cat/ca/societat/20241102/catalunya-marxa-projectes-urbanistics-zones-111169992
https://amnistia.omnium.cat/
https://violenciadegenere.org/actualitat/comunicat-inigo-errejon-no-es-un-cas-individual-ni-aillat
https://violenciadegenere.org/sites/default/files/2024/Programa%20XX%20Fo%CC%80rum%20OK%20CAT%205-11.pdf
https://violenciadegenere.org/xx-forum-contra-les-violencies-de-genere
https://www.vilaweb.cat/noticies/cas-errejon-mites-consentiment/

Consentiment lliure i respectuós

La mobilització, el sentiment i la consciència massiva de les dones innova: engendra canvis sans, ferms i profunds a la societat. L’avenç del moviment feminista és el que desencadena les reaccions virulentes contra els drets i la vida de les dones, per tant de la humanitat. L’any anterior el món va aprendre, de la mà de la futbolista Jenni Hermoso, que un petó no consentit no era “un piquito”, sinó una agressió sexual intolerable. Fa just una setmana, estem aprenent que la impunitat de l’assetjament i agressió sexual és rebutjada per un allau d’acusacions de dones anònimes. És aquesta força tel·lúrica de milions de dones que permet que l’actriu Elisa Mouliaá, malgrat el linxament obscè a xarxes socials i mediàtic, alci la veu, trenqui el silenci i reveli el seu agressor. El consentiment, tant per consideracions ètiques, socials, humanes, i ara legals, ha de ser lliure, de respecte mutu, voluntari, per tant no imposat. Les relacions afectives cal siguin desitjades i plaents. Les dones, totes les persones, haurien de poder ser felices de viure.

El comportament personal privat d’Iñigo Errejón s’ha convertit en un afer públic de conseqüències demolidores. La seva vida dissoluta, o el que titlla de contradicció entre persona i personatge, aprofitant la impunitat de posar una ma no consentida furgant en l’esperit i el cos d’unes dones, ha resultat la puntilla que desestabilitza i acaba l’agonia en que ha esdevingut la representació política del moviment de la indignació, de la regeneració democràtica del 15-M. El diputat i portaveu parlamentari de Sumar, enfanga el grup parlamentari i també a Mas Madrid.

Elisa Mouliaá diu “que no s’ho esperava” d’Errejón. També explica que no és un cas únic. Que ella mateixa s’havia decidit a parlar, i a denunciar legalment, quan ha percebut que es tractava de més dones, a les que es posava en dubte el seu testimoni per ser anònim. I que ara, altres dones, ja li havien acusat d’homes amb autoritat i poderosos, d’esquerres i de dretes, de diferents professions.

I mai ningú sap res. El poder de l’Omertà. La punyent realitat d’una cadena de complicitats de tot tipus, la violència aïlladora. La pressió ancestral de la cultura de la violació que terroritza a les dones, vernissat de dolçor i sacrifici femení.

El cas Errejón, d’agressió sexual i prepotència masclista contra les dones, fa caure mites i planteja dilemes cabdals.

La mobilització dels sentiments i greuges de les dones, el moviment feminista, remou i capgira uns quants axiomes culturals, cívics, socials i institucionals. Subverteix la moral vigent patriarcal. Capgira l’ètica.

Les denuncies anònimes adquireixen consistència. Davant el perill de calumnies o de tirar la pedra i amagar la mà, s’eleva la realitat de la immensitat de veus que expliquen atrocitats quotidianes només anònimament. Són dones que es protegeixen de la ira i la violència dels homes i del sistema social. La periodista Cristina Fallaràs mostra que, en dues setmanes, li van arribar tres milions de denúncies diverses en quan va iniciar el “Cuéntalo” a les xarxes socials, des de setze països. Algú podrà insinuar que és una altra proesa de la IA, però no és pas això.

La lucidesa del moviment del MeToo va inventar el poderós “Jo si et crec”. Serà poc just, o molt discutible, o poc fiable, no demostrable, segons els paràmetres culturals i legals, fins i tot ètics, existents fins ara. Tanmateix les milions de veus a tot el planeta ho han convertit en un nou principi ètic, en un fet d’avenç real, que comença a obrir un lloc a les consciències, sentiments i també lleis.

La presumpció d’innocència passa a ser per a les dones agredides, mentre s’obre pas una presumpció de culpabilitat per a l’home agressor.

La punició de l’agressió, sempre suavitzada, que no pot fer enrere i evitar el dany ocasionat, queda en segon lloc, quan les dones en conjunt clamen per la prevenció i la reparació de la violència masclista. És el sentit del “s’ha acabat”.

L’equitat en les relacions socials i treball, entre les dones i els homes, els pobles, ha d’adquirir tot el seu sentit. Som en un món, una societat, d’essència desigual. Per la naturalesa, per una part; pel poder del talismà de la propietat privada, per una altra banda. Desigualtats, greuges, que s’han de corregir amb un biaix conscient i concret. En el cas del món masclista patriarcal el biaix de gènere ha de permetre corregir la discriminació, agressió i violació de milers d’anys. Desigual igualtat.

«Cada pas del moviment real és més important que una dotzena de programes» reflexionà Marx. Apliquem-ho al moviment viu de les dones. Cal metabolitzar que la revolució serà amb les dones o no serà.

Els propers 7, 8 i 9 de novembre hi haurà el XX Fòrum contra les violències de gènere. El Lema: “Lliure consentiment. Dret al propi cos”. A L’Espai Francesca Bonnemaison, c/ Sant Pere més baix, 7, Barcelona.

Nota: el nostre condol al País Valencià per les morts, ferides i destrucció de la DANA, a les famílies, a tothom. El desastre natural creix pel canvi climàtic, provocat per la depredació del territori pel capital immobiliari. La negligència política i empresarial, la prevenció negada, el desmantellament de la unitat d’emergències i l’alerta tardana són criminals. El govern, president i dirigents que ara es planyen en són responsables, despleguen una hipocresia insuportable. És un govern a foragitar.

Centenari Lenin. Al “Discurs del I Congrés nacional dels consell d’economia” (26 maig 1918): “la propietat privada dels mitjans de producció estava condemnada per la història... el socialisme alliberarà a la ciència de les seves traves burgeses, dels seus sotmetiment al capital, de la seva esclavitud davant els interessos del brut egoisme capitalista. Només el socialisme permetrà difondre àmpliament i subordinar de veritat la producció i la distribució socials dels productes segons consideracions científiques amb l’objecte de fer que la vida de tots els treballadors sigui el més fàcil possible i els hi doni la possibilitat de benestar”. A la “IV Conferència dels sindicats i dels comitès fabrils de Moscou” (27.06-2.07 1918): “En el nostre país que ha viscut dues revolucions, sabem i comprenem que és impossible predir la marxa de la revolució, que és impossible provocar-la”. Tom 36, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 31 d’octubre de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo36.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

https://violenciadegenere.org/actualitat/comunicat-inigo-errejon-no-es-un-cas-individual-ni-aillat

https://violenciadegenere.org/sites/default/files/2024/Programa%20XX%20Fo%CC%80rum%20OK%20CAT%202.pdf

https://violenciadegenere.org/xx-forum-contra-les-violencies-de-genere

Resiliència

La mobilització treballadora, sindicalista a les empreses, les hores de treball dedicades a vagues, com a la lluita per aconseguir millores a les condicions de treball, salari i vida, ha minvat; mentre, la indústria i el treball qualificat retrocedeix, substituït en part pel sector turístic, amb un treball estacional, de poca concentració i precaritzat. L’especulació, la corrupció, el gran luxe, els sectors hotelers i immobiliari, avancen amb peus de fang. En funció d’aquesta tendència que trastoca l’estructura econòmica en detriment de les classes i població treballadora, hi ha analistes, i veus, que decreten la fi de les capacitats treballadores per defensar la seva existència i encetar unes noves perspectives. Aquests àugurs desconeixen les possibilitats de resiliència social, obliden que el capital, capitalistes i empreses, necessiten ben vital explotar i especular amb el treball, la natura, o que el cos social ha de menjar per sostenir-se. Tanmateix les persistents i diverses mobilitzacions en mil-i-una causes demostren que les guspires es mantenen vives per arreu. Fins i tot cobert o amagat per les cendres el foc subsisteix, resilient.

La resiliència es defineix com “Capacitat de l'individu per a afrontar amb èxit una situació desfavorable o de risc, i per a recuperar-se, adaptar-se i desenvolupar-se positivament davant les circumstàncies adverses”. (Optimot); o “Capacitat d’un individu per a sobreposar-se a una situació desfavorable o de risc”. (DIEC2). És un concepte útil per a les ciències socials i per a la lluita treballadora, popular, feminista; per tant en relació a la capacitat de desenvolupar-se en un escenari de deriva estatal de tall involucionista i reaccionària. Les guspires i flama de lluita ens diuen, com la del Canigó, a qui vulgui copsar-ho, que la llavor revolucionària subsisteix, ni que vagi pel subsol de la societat; ni que no sigui pròpiament en tant que classe obrera; ni que la referència política treballadora resti, esmicolada, disgregada, adaptada i serf del poder de l’ordre militarista imperialista.

Les guerres de destrucció de l’existència d’Ucraïna i la de Gaza-Palestina-Líban formen part d’un nou repartiment del control dels recursos del món i dels pobles. La lluita ucraïnesa i la palestina són ingredients d’una lluita universal d’alliberació, sense treva, que situa a la picota l’existència de l’essència del poder de les poderoses multinacionals, els Estats i de l’avarícia insaciable del sistema fonamentat en la gran propietat privada. La impotència de l’ONU per pacificar les guerres (en diuen “conflictes”), és l’altra carta de la seva raó de ser: encobrir l’espoli, sotmetiment i destrucció de pobles i regions senceres a l’altar d’uns Estats i un capital més poderós, de la manera menys escandalosa, violenta i agressiva, possible (en diuen “pacífica”). La ruptura dels fluxos de l’intercanvi del comerç internacional és una de les principals fonts d’incertesa del panorama econòmic imperialista.

Les mobilitzacions que es succeeixen són de necessitats i reivindicacions sensibles i vitals, desenvolupades per estaments sectorials treballadors o per diverses capes socials. Pot semblar que no tenen suficient repercussió política, o que no poden reeixir en les reivindicacions, a voltes aconsegueixen poc o just evitar un empitjorament, altres obtenen èxits parcials, n’hi ha de gran mobilització amb victòries importants. Tenim tot un ric ventall d’experiències.

La llista és àmplia: Sindicalista, Sanitat, Educació, Pensionistes (el proper dissabte 26 marxes a Madrid), Feminista, Habitatge (sol públic, lloguers i desnonaments), Macroprojectes, Territori, Clima, Massificació turisme, Dret a l’autodeterminació, República i independència, Amnistia, Contra la guerra a Palestina i Ucraïna.

Aquestes mobilitzacions, que poden semblar poc útils en la seva efectivitat, són en canvi vitals per exercitar-se, instruir-se, prendre consciència, motivar a sectors populars més amplis, generar moviments organitzats, confluències, aliances i lideratge. Les lluites i mobilitzacions guspires són una fase de la recomposició popular que, en el seu moment, esdevindrà de la

classe treballadora. Les experiències de lluita, mobilització i moviment, obliguen a plantejar-se els perquè del que passa; permet avançar en comprendre l’essència del poder que subverteix i desgavella aquest món tant preciós, malgrat que sotmet els avenços científics, tecnològics i de productivitat a una minoria elitista. Es tracta de focalitzar l’estratègia en els poders econòmics, la seva organització política estatal i social, per arribar a establir estratègies d’alternativa política general, per construir nou poder.

Centenari Lenin. Al “II Congrés extraordinari del PC(b) de Rússia” (6-8.03.1918): “L’imperialisme internacional, amb tot el poder del seu capital, amb una màquina bèl·lica molt ben organitzada, que constitueix la veritable força de capital internacional”... “Si examinem la situació a escala històrica mundial, no hi ha el menor dubte en que, si la nostra revolució es quedés sola, si no existís un moviment revolucionari en altres paises, no existiria cap esperança de que arribés a aconseguir el triomf final...(La) Nostra salvació... està a la revolució europea”... “la política comença allà on hi ha no milers, sinó milions de persones”... referint-se a l’imperialisme alemany i la guerra: “El que cal aquí és saber replegar-se...

Si un no sap adaptar-se, si no està disposat a caminar a rastres pel fang, no és un revolucionari, sinó un xarlatà”. Al IV Congrés extraordinari dels Sòviets de tota Rússia: “Només si apreciem a cada viratge brusc de la història la correlació de les classes en el seu conjunt, de totes les classes, i no prenem exemples aïllats i casos aïllats, sentirem que ens recolzem fermament en l’anàlisi dels fets probables”. Tom 36, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

24 d’octubre de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo36.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

https://www.lasafueras.info/mon-solidari/3102-coordinadora-de-moviments-socials-i-sindicals-de-catalunya-milit%C3%A0ncies,-unim-nos-en-les-mobilitzacions-per-la-pau,-la-just%C3%ADcia-social,-la-igualtat-i-l-equitat

Cap on anem?

L’horitzó proper és de crisi, catarsi i necessitat de recomposició, cívica, social i política. A mig i llarg termini tot porta a un xoc major, condicionat per l’evolució de la població treballadora i la metabolització que faci la base social republicana i independentista. La lleu millora del treball va plena de plom: estacionalitat per la tercerització turística, increment de la pobresa i la precarietat, creixent component immigrada de les classes treballadores sense drets, amb la repressió greu de la llei d’estrangeria i la de mordassa. La Generalitat del president Illa/PSC, gira acceleradament a situar en llocs claus a executius i líders del gran capital privat, de la neoconvergència, de la praxis de fomentar serveis privats amb els diners públics, a dirigents que s’han destacat pel compromís contra el referèndum i les llibertats de Catalunya, tolerants o animadors de la repressió a l’independentisme. En comptes del substrat de la Convergència de Pujol, Duran i Mas del peix al cova, ens cal una confluència treballadora, social, feminista, immigrada i de les llibertats nacionals republicanes. Des d’una amnistia real i un referèndum d’autodeterminació efectiu.

L’ex president Mas s’ha mostrat públicament afable amb l’orientació pràctica del president Illa. És il·lustratiu que Illa incorpori a dirigents del PDECat, Unió, i a un executiu d’Agbar per gestionar les Aigües de la Generalitat. Agbar, que liderà i finançà, junt amb altres del sector elèctric, hospitalari, educació, turístic i immobiliari, el tot si val contra Colau i BComú, per evitar a ultrança la remunicipalització d’aigües de Barcelona i les dels altres municipis de Catalunya.

Les Entitats com l’ANC, els partits com ERC, CUP, Comuns, inclosa la nostra tendència ideològica i política L’Aurora, Comunistes*, Anticapitalistes, el jovent revolucionari, el sindicalisme, s’han, ens hem, de recompondre a fons. El primer que cal és tocar de peus arran de terra. Doncs perquè recuperem “els carrers seran sempre nostres” és imprescindible capir i aprendre de l’èxit aconseguit (1-O, 3-O, 15-M), el seu bloqueig, repressió, involució i reflux. Hi ha voluntat de lluita i ànsies de llibertats, això és necessari però no suficient. Manca, imprescindible, que el clam republicà i nacional s’encarni al cor de la majoria ciutadana popular, inclosa la immigrada.

L’independentisme necessita incloure a l’estratègia rupturista la realitat estatal, el segment social i la immigració. El xovinisme, també el catalanista, afebleix la causa popular al dividir, confrontar, demonitzar i excloure a parts importants de la població, tant les de llengua castellana com les immigrades i racialitzades.

Drets i Serveis públics universals. Serveis vitals desprivatitzats i remunicipalitzats. Sol, habitatge i lloguers públics suficients. Salut i Educació i Transport. Renda bàsica universal en comptes de subsidis escadussers de tarannà caritatiu laic. S’ha de superar el mantra sobre “independència primer” per una estratègia de confluència inclusiva i respectuosa del conjunt treballador popular.

El sobiranisme republicà i autodeterminacionista, necessita assumir el compromís pràctic amb les llibertats, la sobirania i lliure decisió sobre tot, la sensibilitat de rebuig a la limitació de drets i llibertats, per tant, també amb el referèndum d’autodeterminació efectiu. La plurinacionalitat, el federalisme, la confederalitat, qualsevol tipus de relació o associació o separació entre nacions i estats, ha de basar-se en el desig i consentiment, explícit, clar i voluntari, de la part dominada, discriminada, més petita o ressentida per greuges de poder i de llengua, com és el cas de Catalunya i altres nacions.

No s’atura el moviment solidari amb Palestina, des de les desenes de milers de manifestants dels dos caps de setmana passats, fins a les xerrades que es multipliquen als pobles i als barris i la constitució arreu de grups de solidaritat. És una solidaritat que nodreix la voluntat de resistència de Palestina i del Líban, com la seva lluita anima les nostres. I cal reforçar la pressió sobre els governs (espanyol i català) per trencar les cadenes de complicitat amb l’estat genocida, començant per aturar el comerç d’armament que continua en ambdós sentits.

Centenari Lenin. 25 d’octubre de 1917 a les 10 h matí, el Comitè Militar Revolucionari proclama: ”El Govern Provisional ha estat derrocat. Un òrgan del Sòviet de diputats obrers i soldats de Petrograd... ha assumit el poder de l’Estat... proposta immediata d’una pau democràtica, abolició de les grans propietats rústiques, control obrer de la producció i constitució del Govern soviètic”. El revolucionari, teòric i estratega, és alhora executor pràctic de l’obra i lluita de Marx i Engels. S’inaugura una nova època de petjada treballadora, revolucionària i socialista. A l’ “Informe sobre la Pau (26 O/8 N)”: “el govern considera annexió o conquesta de territoris aliens tota incorporació a un Estat gran o poderós d’una nació petita o feble sense el desig i el consentiment d’aquesta última, manifestat explícita, clara i voluntàriament, amb independència del moment en que s’hagi efectuat aquesta annexió forçosa i així mateix del grau de desenvolupament o d’endarreriment de la nació annexionada o retinguda per la força en els límits d’un Estat”. Tom 35, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

10 d’octubre de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo35.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Què hem fet?

Les experiències de l’última dècada ens aporten un ric ventall de lluita i d’enteses de les classes i segments socials, diferents governs, una aferrissada lluita en el lideratge catalanista, una dificultat enorme en combinar i fondre les necessitats socials amb les perspectives de sobirania republicana catalana; val a dir entre el factor social i el fet nacional. Per tant entre el treball, sostre i pa, i el referèndum de lliure autodeterminació, l’estructuració d’un Estat independent en forma de república catalana. La tossuderia en negar la interdependència entre la realitat de l’existència de l’Estat espanyol, de règim constitucional monàrquic, i l’Autonomia catalana d’una Generalitat que vol volar lliure, s’ha estrellat davant la política reaccionària governamental que nega drets i llibertats nacionals, o de la maquinària policial, judicial i militar d’un Estat en crisi, però capaç de reprimir les expectatives i el moviment republicà i independentista. El nacionalisme català -dretà, esquerrà i revolucionari- necessita recapacitar tant sobre un contracte social i una entesa treballadora com sobre implicar-se en cercar alternatives a l’Estat i la monarquia del nacionalisme espanyol dominant.

Aquest poble ha recorregut unes serralades amb pics i valls, s’ha trempat al sol roent, vendavals i tempestes, ha aconseguit fer el cim del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, així com moure voluntats indecises, i fins i tot contràries, respecte la independència, a la jornada de mobilització i vaga política del 3 d’octubre. La repressió estatal ho va frenar i bloquejar, va noquejar lideratges i dirigents, impedí l’execució de la decisió popular, va fer enrere, dividí i afeblí el potent moviment independentista. La revolta republicana va ser frustrada, però la repressió no va arribar a liquidar completament el moviment ni l’anhel catalanista de sobirania, referèndum i república. Tocava albirar nous camins i cims, baixar per metabolitzar èxits i el fracàs, agafar noves forces i aliances. Des de fa set anys de reflux és la tasca a fer. L’Estat ha sotmès en la confusió el moviment, els partits s’han esberlat. El que tampoc es percep és que s’hagi acabat les ànsies de llibertat i de lluita..

El procés d’autonomia atorgat pel rei i preparat amb el govern espanyol de Suárez va comportar el predomini de l’hegemonia de la dreta catalana amb el president Pujol. Les convulsions van portar el federalisme asimètric de Pascual Maragall (PSC), el Pacte del Tinell (2006) i el tripartit (PSC, ERC, ICV-EUiA) de l'Acord per a un Govern Catalanista i d'Esquerres a la Generalitat de Catalunya. Les topades entre els governs socialistes, estatal d’Espanya (Zapatero) i el de Catalunya (Maragall), per la renovació de l’Estatut, posats entre les cordes pel Congrés i l’Estat (TC), ho van dinamitar (2006). El següent capítol tripartit amb l’Entesa Nacional pel Progrés de Montilla va fer fallida entre el bloqueig estatal, la vaga general (CCOO i UGT) contra la reforma laboral de 2010, i el naixement d’un nou escenari catalanista amb el “Som una Nació, Nosaltres decidim) del 10 de juliol de 2010. El moviment per la independència es va convertir en una força massiva (2009) que abraçava a les diferents classes i capes socials, a sobiranistes, federalistes i confederalistes, sota la bandera del dret de l’autodeterminació i la república catalana, amb una proposta que anava guanyant terrenys social i polític: lliure decisió i referèndum.

Tanmateix la consulta sobre la independència del 9 N de 2015, així com la gesta del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, s’ha de situar junt i convivint amb el revulsiu del moviment de regeneració del 15 M del jovent de les places; la marea del nou feminisme des de l’ariet contra i per erradicar la violència masclista; el persistent moviment pensionista; les mobilitzacions estatals per l’habitatge i un lloguer assequible a les llars modestes; les continues lluites pels serveis públics, la Salut, l’Educació, l’Energia, Aigua i Farmàcia públiques, remunicipalitzades; la continua proposta d’una Renda bàsica universal; la remor eixordadora pels drets de la immigració (21 %), i en general per evitar la limitació i involució de les llibertats.

Els lideratges i organitzacions del catalanisme, l’independentisme, el sobiranisme i el republicanisme autodeterminacionista, qui defensa la lliure decisió, el referèndum i el català sense discriminacions ni greuges, les opcions de la dreta, l’esquerra i les revolucionàries, han de reflexionar i metabolitzar els èxits, les errades i els fracassos. Molt hi ha en joc, molt s’ha lluitat, com per permetre cercar el camí, l’estratègia adient, per afrontar les noves serrades i cims. Per L’Aurora és clau que la classe treballadora s’impliqui i esdevingui activa en la defensa de la lliure decisió, el referèndum i la república, denunciant alhora les polítiques que perjudiquen a la població treballadora, precària i immigrada, per afavorir a les minories privilegiades i riques.

El proper diumenge 6 manifestació important contra la invasió militar, genocidi i destrucció de Gaza, Palestina. L’extensió al Líban de la massacre perpetrada per l’Estat sionista d’Israel, en total impunitat, demostra el veritable sentit de l’ordre mundial imperialista, la profunditat de les seves crisis múltiples: explotació de les classes treballadores, espoli neocolonial dels pobles, sotmetiment de les persones, dominació i misogínia vers les dones, destrucció de la natura. La gira sindicalista ucraïnesa assenyala l’altre focus cabdal de guerra imperialista dins Europa.

Centenari Lenin. A juliol de 1917 va haver-hi el cop militar de Kornilov, un retrocés reaccionari de vertigen que va fer qüestionar el rol dels Sòviets de nou poder estatal emergent revolucionari. Des de l’exili Lenin va fer una sèrie de cartes notables amb propostes de canvi de tàctiques constant. A “La situació política (quatre tesis)” (10 juliol 1917): “1. La contrarevolució s’ha organitzat i consolidat i, de fet, ha pres ja el poder... el poder fonamental de l’Estat a Rússia és avui en dia una dictadura militar... la veritable essència de la política... consisteix en preparar la dissolució dels Sòviets”. “2. Els dirigents dels Sòviets i dels partits esserista i menxevic... han traït definitivament la causa de la revolució al posar-la a mans dels contrarevolucionaris... Al legalitzar el desarmament dels obrers i dels regiments revolucionaris es privaren a ells mateixos de tot poder real”. “3. Totes les esperances d’un desenvolupament pacífic de la revolució russa s’han esvaït per sempre... la consigna de “Tot el poder als Sòviets” no és ja justa”. “4.  El partit de la classe obrera, sense abandonar la legalitat, però sense sobreestimar-la ni per un instant, haurà de combinar la tasca legal amb la il·legal”. A “El marxisme i la insurrecció” (13 setembre 1917): “La insurrecció, per poder triomfar, no s’ha de sostenir en una conjura, en un partit, sinó en la classe d’avantguarda (1)... ha de sostenir-se en l’entusiasme revolucionari del poble (2)... (3) ha de sostenir-se en el moment crític de la història de la creixent revolució en que sigui major l’activitat de l’avantguarda del poble, en que siguin majors les vacil·lacions a les files dels enemics i a les files dels amics febles i indecisos de la revolució... aquestes tres condicions són precisament les que diferencien el marxisme i el blanquisme”. Tom 34, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

4 d’octubre de 2024

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo34.pdf

https://amnistia.omnium.cat/