Unitat i divisió

La Diada i el moviment independentista segueixen llastrats per la manca d’unitat i les diferències en els balanços, les perspectives i les estratègies per superar el reflux del moviment republicà, pel dret d’autodeterminació i la independència. Les propostes de l’ANC i Òmnium, les dels diferents partits, les de la Generalitat i les de l’estat són ben dissonants. La judicatura i la repressió llancen benzina al foc. L’orquestra independentista, la sobiranista i la republicana estan en fase d’olla de grills, els falta molt per afinar la melodia.

Un primer pas per a la recomposició fora establir l’anàlisi i el balanç dels èxits, mancances, obstacles i poders que van portar al cim de l’1 d’octubre de 2017 i a la davallada actual. Un segon pas fora reconèixer les necessitats populars, detectar el que

unifica i el que divideix, definir les contradiccions de les diferents classes i segments implicats, inclosos els poders econòmics, estatals i ideològics. Finalment, s’hauria  de detectar, i fins i tot promoure, les possibles aliances socials, republicanes i democràtiques dins de Catalunya, però també a L’estat espanyol, per generar condicions que permetin afrontar l’emancipació catalana amb nous reptes, perspectives i il·lusió popular.

La desobediència civil popular de tot el país, que proposa l’ANC, xoca amb l’estadi de confusió i desencís del moviment. La desobediència pacífica resulta massa inconcreta per mobilitzar una població a la qual li manca encara una explicació precisa del per què de la declaració d’independència i de la seva suspensió fulminant, mentre s’impedia que les milers de persones s’apropessin al Parlament i formessin part de les decisions practiques de lluita davant de l’amenaça de repressió per part de l’estat.

El discurs d’Òmnium va ser més acurat, més arran de terra, en quant a les condicions per construir un nou escenari, unes noves perspectives i una nova estratègia. Va superar el diluvi que obligà a suspendre l’acte públic, fent-lo a cobert i limitat a les propostes. Xavier Antich va enfocar l’orientació tant en el que uneix com és la lluita vital per la llengua, la defensa de l’amnistia, la lluita irrenunciable per exercir la sobirania, el dret d’autodeterminació en un referèndum lliure, que es pronuncií sobre la república catalana i l’estat independent, com en el que es font de divisió profunda.

Per Òmnium una nova etapa de mobilització ha d’incorporar la gent nouvinguda, la immigració, doncs Catalunya és terra d’acollida. Sense aquest segment de la població del país poc que hi haurà independència i llibertats. Precisament la immigració és una font de desigualtats i divisió en el si de la nació, i en el si de la classe treballadora. La Catalunya empobrida, la joventut foragitada d’un treball digne i d’un habitatge suficient, també són components vitals per la ruptura republicana. Òmnium i Antich va fer una passa més enllà quan es van declarar a ultrança a favor de llibertat de Palestina, contra el genocidi i destrucció per part d’Israel, i va incloure a Ucraïna com a nació a defensar de la invasió de Rússia.

A aquests ingredients hem d’afegir-n’hi alguns més. L’alineament pro-patronal del vot de Junts amb la dreta estatal contra la llei de reducció de la jornada laboral a 37,5 h allunya una bona part de la classe treballadora dels partidaris de la independència. Dir que es veta una llei però no la reducció de jornada és un argument de fariseus.

La deriva d’un part de l’independentisme dretà, xovinista i d’alguns sectors esquerrans cap a la ultradreta d’AC també és un feixuc obstacle per a refer el moviment republicà sobiranista i independentista. No en va el racisme, la xenofòbia i l’homofòbia, són aprofitats per afeblir, dividir i confrontar la població i la gent treballadora.

I sembla tabú plantejar-se aliances que contribueixin a una perspectiva republicana a tot l’estat contra el règim de la monarquia. El moviment català ha de ser prou fort per consumar la seva emancipació, però alhora l’estat espanyol ha de ser prou feble, o en un desenvolupament de la seva crisi estructural, per no poder impedir la sobirania, les llibertats i la decisió sobirana de Catalunya. Tot això vol acords, pactes i aliances entre tots els pobles de  l’actual estat, inclòs l’espanyol, o si més no, una neutralitat que posi llast a la repressió estatal. 

Palestina

Una Comissió autoritzada de l’ONU ha certificat que a Gaza hi ha un genocidi per part de l’Estat d’Israel que destrueix Palestina. Les votacions de L’ONU i les sentències dels tribunals internacionals, són paper mullat, com ho demostra el sionisme israelià demolint Gaza i estenent les ocupacions, la repressió i les provocacions que ofeguen Cisjordània. Palestina, i Ucraïna, són símbols cabdals de la desferra que provoquen les grans multinacionals i estats, i l’ordre internacional sotmès a la seva depredació i interessos.

Vivim l’experiència d’una mobilització internacional creixent arreu; ho veiem a la volta ciclista entre altres, i també ho catalitza la Global Sumud Flotilla a Gaza, Palestina, que ha unit activistes i organitzacions de més de 40 països. Finalment hi han convocades importants mobilitzacions: el proper dijous 18 de setembre, accions descentralitzades, concentracions a les portes dels centres de treball, a 19 h a cada municipi, a 18 h a Barcelona, Pl de la Carbonera, final del Paral·lel. I el dissabte 4 d’octubre, manifestacions internacionals. Som-hi!

18 de setembre de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://fundacioandreunin.com/

https://amnistia.omnium.cat/

 

Lliure i social

La Diada Nacional de Catalunya de l’11 de setembre continua sent la mobilització potent d’un poble que lluita per les seves llibertats plenes. Si és ben cert que la massa festiva i mobilitzada és molt menor que en el crescendo de 2010 al 2017, també ho és que representa una força molt superior a la d’abans de la mobilització massiva contra els retalls de la reforma de l’Estatut de 2006. La lluita per la independència forma part de la crisi estructural de l’estat espanyol i del règim constitucional monàrquic. La causa del dret a decidir (autodeterminació), de les llibertats i de la independència per un estat propi, necessita una estratègia de ruptura republicana i d’avenços socials.

La metabolització de la gesta del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 és lenta i contradictòria. Encara s’està digerint el bloqueig del resultat victoriós per part de la repressió estatal. Hi ha una gran dificultat per comprendre que el cim de la mobilització independentista i republicana va resultar frustrat sobretot per la força de facto de l’Estat, però també per la feblesa d’una direcció política temorenca que va proclamar i suspendre la independència amb uns segons de diferència.

El reflux, lògic de la població i el jovent, obliga a una anàlisi acurada dels fets, per tal d’aconseguir una nova estratègia popular conjunta. 

Les variades estratègies i la dispersió de les forces polítiques i entitats del catalanisme independentista i republicà és en bona part una conseqüència de la repressió estatal però, per la banda catalana, mostra les necessitats, interessos i greuges de les diferents classes i capes socials diverses.

Entre altres hi ha dos elements cabdals que a l’independentisme, en la vessant d’esquerres o de dretes, li costa copsar i incloure.

Un és el propi estat espanyol. Cal furgar en les seves contradiccions i crisis, cercar aliances democràtiques, republicanes i d’esquerres. La subordinació a l’estat no rau en el reconeixement de la seva realitat, ni ve de la postergació de cap lluita, sinó de la força repressiva de la que disposa.

L’altra és el factor social. La població i la classe treballadora han de sentir que les seves necessitats més pregones tenen a veure, millor dit, s’inclouen i formen part ineludible de la mobilització republicana, pel dret a l’autodeterminació, i per un referèndum efectiu i la independència.

Drets i serveis públics, condicions laborals, mesures socials, no poden ser moneda de canvi per les llibertats, ni a l’inrevés.

L’ANC posa com a lema d’enguany “Més motius que mai. Independència”, mentre abjura dels partits i els denuncia; la CUP planteja que “El combat és sempre ara” i crida a una mobilització diferenciada més lluitadora. Tanmateix, Junts, l’actual força parlamentària majoritària actualment dins l’independentisme, vota en contra de la reducció de la jornada laboral a 37,5 h setmanals al Congrés espanyol. En comptes de fomentar la complementarietat entre el factor nacional i el social s’agreugen les contradiccions.

La coincidència de color polític en el govern estatals i el de Catalunya, amb un PSOE i un PSC hegemònics, i malgrat les dependències respectives envers les forces sobiranistes, nacionalistes i independentistes, sembla difuminar la crisi entre l’estat i Catalunya, però s’obre pas pel subsol sense donar treva.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) s’ha lluït, just abans de la Diada, amb la sentència que anul·la uns articles substancials del decret de règim lingüístic educatiu de la Generalitat de 2024. L’Estat tampoc dona cap treva. El menysteniment, la negació i la repressió a la llengua catalana aflora un conflicte ben viu i gens resolt.

La Diada és festiva i combativa, s’ho mereix una Catalunya lliure, republicana i social.

11 de setembre de 2025

De la Carta de L'Aurora. 

https://fundacioandreunin.com/

https://amnistia.omnium.cat/

 

Trotski

La gran revolució soviètica de 1917 va canviar el món. El proletariat de l’imperi tsarista, aliat amb la pagesia pobre, va capgirar el poder i demolir l’Estat autocràtic burgès, consumant la gesta començada heroicament el 1871 per la Comuna de París. Trotski, integrat al partit social-demòcrata bolxevic liderat per Lenin, va ser un dels seus artífex, entusiastes i irreductibles. L’assassinat de Trotski el 21 d’agost de 1940, ordenat per Stalin –expressió de la burocràcia estatal i esdevinguda contrarevolucionària, dirigent de la URSS i del PC de Rússia--, marcà la davallada soviètica i el fre als progressos

de la revolució mundial. Lev Bronstein, Trotski, havia nascut a Bereslavka/ Iànovka a Kirovohrad, Ucraïna, un 26 d'octubre de 1879, i morí els 61 anys a Coyoacán, Mèxic, el 21 d'agost de 1940.

La gran revolució francesa de 1789 va instaurar el poder de la classe burgesa i va configurar un estat i un ordre social, on la propietat privada dels mitjans de producció i distribució i el capital van impulsar una nova època, d’un  desenvolupament vigorós de les forces productives de la humanitat. Alhora els nous amos de l’economia i de l’Estat, provocaren una opressió i destrucció creixents, mentre donàvem vida a una classe proletària destinada a destruir tota explotació.

La revolució de les masses obreres russes dirigides pel partit bolxevic va construir un nou estat de la majoria de la població. Era un poder destinat a forjar les condicions objectives econòmiques i socials per avançar en el socialisme i instaurar el comunisme.

Els poderosos Estats de la burgesia europea no van reeixir en l’intent d’impedir el poder soviètic, ni l’onada revolucionària iniciada per la gent treballadora del món, però va poder derrotar la revolució alemanya, i frenar els avenços al Regne Unit i a França. Així la revolució es va quedar aïllada a Rússia. D’una manera imperceptible primer, i acceleradament després, el lideratge de l’estat va mutar-se en un càncer que feia enrere moltes de les conquestes socials i polítiques.

El poder revolucionari obrer, aliat i liderant la immensa classe camperola pobre, va demostrar que era possible l’etapa històrica que Marx i Engels van teoritzar i per la que van lluitar, la del desenvolupament socialista cap a la societat comunista: sense opressió, ni explotació, ni dominació colonial i racista, ni espoli dels pobles, ni sotmetiment de les dones, ni destrucció de la natura i del planeta. Es tracta d’una societat sense classes per la igualtat social dins la desigualtat natural, on la política es centrarà en l’administració racional i compartida de bens, treball i lleure comú, on l’ús dels bens substituirà la propietat privada, on la gent podrà ser feliç, gaudir i conviure amb les altres persones, criatures i natura.

El fet ineludible que la revolució no aconseguís consolidar-se, estendre’s i perdurar, no li treu cap mèrit, ni anul·la la seva originalitat ni el seu futur. A l’època de l’imperialisme, la de les guerres i les revolucions, l’alternativa positiva de vida no rau en domesticar o civilitzar el poder econòmic ni els estats burgesos, sinó en organitzar la revolució treballadora. Sigui a mig o llarg termini. La condició n’és la lluita de les masses, dels pobles, de les classes i capes socials, i la configuració de la seva consciència de rebel·lia, de la seva organització en partit revolucionari, comunista, basat en l’ideari del socialisme científic i la filosofia de la dialèctica materialista.

L’obra final de Trotski va ser el Programa de Transició i la Quarta Internacional. Un programa titulat L’agonia del capitalisme i les tasques de la IV Internacional. La mobilització de les masses entorn a les reivindicacions transitòries, en tant que preparació per a la presa del poder.

Centenari Lenin.

En “La nostra revolució” (A propòsit dels apunts del menxevic N. Sujanov, Notes sobre la revolució)  I (16.01.1923): “Tots ells es diuen marxistes, però entenen el marxisme d'una manera pedant fins a l'impossible. No han comprès en absolut el decisiu del marxisme, a saber: la seva dialèctica revolucionària. ... (i sobre la revolució soviètica russa) Primer: una revolució relacionada amb la primera guerra imperialista mundial... Segon: els hi és completament aliena tota idea de que, dins de les lleis objectives generals a que està subjecte el desenvolupament de tota la història universal, de cap manera s'exclouen, ans al contrari, es pressuposen, períodes determinats de desenvolupament que constitueixen una peculiaritat, bé per la forma, bé per l'ordre... I si una situació absolutament sense sortida... ens brindava la possibilitat de passar de manera distinta... a la creació de les premisses fonamentals de la civilització? ... Si per a crear el socialisme s'exigeix un determinat "nivell cultural"... per què, doncs, no podem començar primer amb la conquesta revolucionària de les premisses per a aquest determinat nivell, i llançar-nos després, recolzats pel poder obrer i pagès i amb el règim soviètic, a assolir a altres pobles?” ... II (17.01.1923): “I per què no hem de poder crear al nostre país premisses de civilització com l'expulsió dels terratinents i dels capitalistes russos i començar després ja l'avanç cap al socialisme? ... Les revolucions futures als països d'orient... els oferiran, sens dubte, més peculiaritats que la revolució russa. ... ja va sent hora de canviar la idea de que aquest manual (escrit segons les idees de Kautsky, i del model alemany) preveu totes les formes de desenvolupament de la història universal”. Tom 45, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

21 d’agost de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo45.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Allunyament de les esquerres de la realitat social

L’autora del llibre 'En legítima defensa de classe', Montse Santolino, dona un toc d’atenció sobre les necessitats socials dels barris pobres, i alerta de com les esquerres s’aparten del seu batec de vida més profund i de les seves perspectives.

En una entrevista, la periodista de ‘La Directa’ diu que “Em molesta que l'esquerra no assumeixi d'una vegada que està molt lluny de la realitat dels barris pobres i que cal fer coses per a canviar-ho... en comptes de pensar només en les pròximes eleccions, podem pensar a 20 anys vista?”.

Santolino especifica que “El marc i el context institucional se'ns menja i no facilita ni els espais ni els tempos per a asseure'ns al marge de la contesa electoral”. La periodista estableix que el moment actual és de resistència, mentre fa un repàs de les expectatives i il·lusions despertades per la indignació i la rebel·lia del 15-M, així com  per la revolta independentista. I conclou que “una altra cosa és que hàgim estat capaces de convertir-lo en propostes o alternatives factibles”.

La seva reflexió ofereix força claus per comprendre com la ultradreta penetra entre les masses més precàries i empobrides amb un discurs racista, xenòfob i masclista. Explota el desencís que han deixat uns embats potents però que no han reeixit enfront del capital i del règim estatal monàrquic, ni han aconseguit les millores socials i laborals, els avenços en drets i serveis públics vitals, o les conquestes de sobirania, llibertats i el dret d’autodeterminació. El resultat n’és un retrocés en les expectatives, en la consciència i en la lluita.

Les esquerres impulsades als governs estatal, autonòmic i municipal, s’han quedat condicionades pel poder i les institucions d’un estat que, sobretot, procura pels senyors dels diners, i es mou des d’un caciquisme rampant i una corrupció endèmica.

Les polítiques d’esquerres es proposen frenar allò que més colpeix de l’economia i de la repressió estatal, però no es veuen en condicions d’impulsar una mobilització suficient per enfrontar-se a la voracitat del poder econòmic i a la involució política promoguda des de les institucions estatals.

La resultant n’és una correlació de forces parlamentària, autonòmica i municipalista, que no pot evitar un progressiu deteriorament de les condicions de vida i de llibertats de la població.

La ultradreta fa brou de tot aquest deteriorament de la situació social.

Tanmateix a la diagnosi i valoracions sobre les expectatives dels moviments socials i de la regeneració democràtica, o de l’assalt a les institucions per aconseguir polítiques socials, s’hi ha d’afegir que estem tractant d’institucions, de governs, d’administracions i de burocràcies, d’un estat burgès i monàrquic. No són uns instruments polítics neutres, dels del quals es podrien fer ara unes polítiques a favor dels poderosos, ara unes altres a favors de la gent més desafavorida i de la població treballadora.

Les alternatives en l’organització i mobilització cal establir-les en una estratègia d’unitat de la lluita orientada frontalment contra les arrels del poder econòmic i del propi estat. L’organització convé es doni objectius polítics, respongui als interessos de la gent treballadora i sigui independent de l’Estat. Les experiències, importantíssimes, dels moviments socials i en defensa de les llibertats, com les antirepressives, i les de la sobirania i la independència, s’han d’enllaçar amb les experiències històriques de les revolucions i dels partits revolucionaris.

Palestina des del riu fins el mar

Cada dimecres, arreu del món, es produeix una mobilització de denúncia del genocidi. Aquesta solidaritat compromesa augura nous temps de confrontació amb l’imperialisme. De moment domina la destrucció, però per sota creixen les noves forces per capgirar aquesta barbàrie militarista. La llibertat i la vida s’obriran camí en aquesta lluita.

La Nakba, la catàstrofe a Palestina, rau en el genocidi i destrucció de Gaza, mentre plana sobre la Cisjordània. El producte genuí de la Nakba és l’Estat sionista d’Israel. Europa, els EEUU, el capital financer i les grans multinacionals, estan completament compenetrades amb l’existència d l’Estat sionista, militaritzat i destructor de la terra i del poble palestí. L’Estat d’Israel ha aplegat població jueva de tot el món, a costa de convertir-se en el garant de l’espoli de les riqueses del Pròxim Orient. El terror i genocidi per part de l’Estat israelià és un nou holocaust palestí a cel obert.

No hi ha neutralitat possible ni solucions Intermèdies, cal una Palestina lliure.

 Centenari Lenin.

En “Continuació a la Contribució al problema de les nacions o sobre l’ “Autonomització” (31.12.1922): “La responsabilitat política per tota aquesta campanya de veritable nacionalisme rus ha de fer-se recaure, com és natural, en Stalin i Dzerzhinski... cal impulsar les normes més severes sobre l'ús de l'idioma nacional en les repúbliques de població al·lògena que formen part de la nostra Unió i comprovar el seu compliment amb particular zel. No hi ha dubte que sota pretext d'unitat del servei ferroviari, sota pretext d'unitat fiscal, etc., amb l’administració pública que tenim ara, es cometrá una infinitat d'abusos de caràcter rus pur ... Una cosa és la necessitat de cohesió contra els imperialistes d’ Occident, que defensen el món capitalista... I una altra cosa és quan nosaltres mateixos adoptem, ni que sigui en petiteses, actituds imperialistes enfront de nacions oprimides”. Tom 45, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

15 d’agost de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo45.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Teranyina tributària

La comissió Bilateral Generalitat-Estat no ha decebut els poders econòmics i  polítics espanyols. La Hisenda Catalana no recaptarà l’IRPF el 2026, com estava pactat per la investidura del president Illa, entre PSC i ERC.

El nou sistema de finançament singular segueix ancorat. L’Agència Tributària Catalana (ATC) assumirà competències de gestió sempre que sigui “dins d'una xarxa” compartida on la Hisenda estatal farà i desfarà com fins ara. El PSC d’Illa incompleix les seves promeses i acords.

El règim monàrquic no concep repartir-se la sobirania i encara menys les desviacions federalistes, i, amb l’excepció del Concert basc a banda, aplica una estricta cotilla financera i tributària. Ni lliure decisió de Catalunya, ni equitat entre la recaptació tributària i les inversions estatals. L’Estat és com un pou sense fons, que s'amaga darrere la propaganda de la solidaritat entre regions i autonomies.

La feblesa i incertesa parlamentaria que bloca el govern estatal es concreta amb un paradigma a Catalunya. Si el PSC, i el PSOE, complissin el compromís polític sobre finançament que va permetre formar l’actual govern de la Generalitat, provocaria un elevat rebuig de la majoria d’autonomies que són del PP, de les forces vives de l’Estat i dels cacics de les grans fortunes. Si, com ara veiem, el PSC d’Illa no compleix els acords sobre l’ATC i el finançament singular, el govern de la Generalitat queda a l’aire o, més ben dit, a mans de ERC. Tanmateix, si ERC s'empassés aquest gripau amarg, la població en sortiria perjudicada per unes inversions estatals massa insuficients, i per una estructura econòmica limitada pel centralisme constitucional.

La teranyina de coexistència que formen les dues agències tributàries, l’estatal i l’autonòmica, va en detriment de l’economia catalana, però també de l’espanyola. La pervivència de l’actual Estat, imposa polítiques que escanyen Catalunya, com expressa el dèficit fiscal, mentre impedeix que el conjunt estatal pugui endegar un avenç econòmic que no es basi en el parasitisme financer, en la dependència del turisme i del gran luxe, i en l’especulació immobiliària.

La monarquia no té remei. Per això, frenar la involució ultradretana estatal, o l’avarícia empresarial que vol negar la rebaixa de la jornada laboral, o aconseguir condicions laborals dignes i sous mínims suficients, vol dir mirar més enllà i traçar un horitzó de futur. No n'hi ha prou amb evitar, des del Congrés estatal, que es concreti un govern del PP i VOX, cal posar fil a l’agulla per generar les condicions per a impulsar processos constituents republicans, basats en la lliure decisió sobirana de pobles i nacions.

Centenari Lenin.

En “Sobre la Formació de la URSS. Carta a L.B. Kamenev. Per als membres del Buró Polític del CC del PC(b)R” (26.09.1922): “sobre la incorporació de les repúbliques independents a la RSFSR (...) en el #1, en comptes d’ “incorporació” a la RSFSR (dir) “Unificació formal, junt amb la RSFSR, per a constituir la unió de repúbliques soviètiques d’Europa i Àsia”. Espero que l’esperit d’aquesta concessió sigui clar: ens declarem iguales en drets amb la RSS d’Ucraïna i amb totes les altres, i juntes, en igualtat amb elles, entrem en una nova unió, en una nova federació, la “Unió de Repúbliques Soviètiques d’Europa i Àsia”. Tom 45, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

17 de juliol de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo45.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Terra cremada

El foc a les Terres de l’Ebre ha estat devastador. L’onada de calor iniciada el mes de juny ha causat centenars de morts. Els cataclismes són fenòmens naturals, però en aquest cas tenen causes econòmiques i socials generades pel sistema de propietat privada. L’emergència climàtica no és una casualitat. No hi ha indicis de que els grans poders de les multinacionals i dels Estats provin d’aturar la degradació ambiental. Les convencions, agendes i conferències per frenar el deteriorament d’un planeta abocat al desastre complert, resulten incapaces i inútils.

La Generalitat no disposa d’un pla d’incendis per als Ports. Paüls, Xerta i altres poblacions han patit uns dies d’angoixa escandalosos. Els cossos de bombers i de voluntaris al territori tenen un personal reduït i pressupostos, i mitjans congelats o disminuïts; tot insuficient com s’ha fet palès. El diner es desvia cap a negocis més rendibles per als amos.

Els interessos privats i l’avarícia d’un capital paràsit xoquen amb les mesures pal·liatives que proposen els especialistes. El món ha de canviar de mans subvertint els poders econòmics i estatals, o aquests poders desbocats portaran cap a la destrucció de les mans i les vides, de la societat i de la natura.

Neteja ètnica

Terra cremada és el que practiquen Netanyaho i l’Estat d’Israel amb el genocidi a Gaza, Palestina.

La proclama de Trump sobre els 60 dies de treva a Palestina és ben verinosa. En el context del genocidi que perpetra Israel, ve a ser una mortalla per Gaza. El pla avala l’expulsió de la població palestina de Gaza, la conversió de la Franja en un conjunt macro ressort de luxe, i el confinament d’una part en una reserva.

Els recursos fòssils del subsol del Pròxim Orient, són part de les reserves estratègiques de Nord-Amèrica i de les seves multinacionals. Aquestes, en estreta comunió amb el lobby industrial militar, mostren el valor que te la pau i la cooperació per als senyors de l’ordre internacional imperialista. Espoli, guerra i destrucció neocolonial. L’ONU no hi pot fer res, si no és protestar i acatar les imposicions dels poderosos.

La cirereta del pastís és la nominació de Trump pel Premi Nobel de la Pau per part del carnisser sionista.

El boicot al comerç amb Israel, juntament amb la ruptura de relacions diplomàtiques, és una mesura saludable i necessària per una pau veritable. La Unió Europea i el Regne Unit són còmplices de la capacitat d’Israel en el sotmetiment i la destrucció de Palestina.

Centenari Lenin.

En “El desè aniversari de Pravda” (5.05.1922): “A la fundació de la vella Iskra, el 1900, hi van participar una desena de revolucionaris. Quan va sorgir  el bolxevisme, en els congressos clandestins de Brussel·les i de Londres en 1903 hi van participar unes quatre desenes de revolucionaris. (...) El 1912-1913, quan va aparèixer legalment el diari Pravda bolxevic, li donaven suport desenes i centenes de milers d’obrers, que amb les seves modestes col·lectes varen vèncer l’opressió del tsarisme (...) En novembre de 1917, a les eleccions  a la Constituent, de trenta sis milions d’electors, nou milions van votar pels bolxevics. Però, en realitat, a finals d’octubre i inicis de novembre de 1917, no en la votació, sinó en la lluita, els bolxevics comptaven amb el suport de la majoria del proletariat i de la pagesia conscient, personificada en la majoria dels delegats al II Congrés dels Sòviets de tota Rússia”. Tom 45, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

10 de juliol de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo45.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Rebel·lia veïnal

“Avui és Vallcarca, demà pot ser el teu barri”, “No volem una ciutat per especular”. La mobilització veïnal i del jovent ha aconseguit la suspensió actual del desnonament de tres blocs del barri de Vallcarca, Barcelona. Uns edificis ocupats per 40 persones, incloses 13 menors. L’Ajuntament de Barcelona està remodelant el barri a cop d’enderroc i de jutjats, sense oferir alternatives els barraquistes de desenes d’anys, ni procurant el diàleg amb les afectades, ni amb les entitats que les defensen. L’Ajuntament del PSC dona l’esquena als barris per emplenar els beneficis de les empreses especuladores, turístiques i del luxe. És ben important la rebel·lia constant del veïnatge que, irreductible, denuncia, s’oposa i s’organitza en nom d’una ciutat pels seus barris i habitants.

L’AVV i el Sindicat d’Habitatge de Vallcarca han aconseguit un nou èxit. Tot i que l’Ajuntament persisteix en no fer cas del veïnatge, ni en frenar una remodelació desfavorable al barri. L’alcalde Collboni te els vots marcats pels grans poder econòmics. BComú, ERC en el consistori, i la CUP des de fora, han d’aconseguir teixir les aliances necessàries en els objectius per les millores ciutadanes, així com la connivència amb les mobilitzacions de les entitats que les encapçalen, per impulsar una alternativa social i política al desgavell del PSC.

Morts laborals

Una treballadora de la neteja de FCC de Barcelona ha mort per un cop de calor mentre treballava. L’impacte ha obligat a l’Ajuntament ha exigir el compliment dels protocols de seguretat a l’empresa de la neteja. Els Sindicats denuncien que els protocols no es tenen prou en compte. La família de la treballadora està desolada. Completament inacceptable, però totalment vigent la sangria d’accidents de tot tipus i de les morts en el treball.

“No és un accident laboral, és una negligència empresarial” se subtitula l’ Informe de sinistralitat laboral 2024 de la UGT (abril 2025). Les dades són demolidores: “Si sumem els accidents mortals durant la jornada laboral i els accidents mortals in itinere, en total han perdut la vida per causa de la feina 1.074 treballadores i treballadors entre 2013 i 2024”. Durant l’any 2024 es van produir a Catalunya 206.941 accidents de treball. CCOO en registra 206.980 accidents laborals, dels que 108 són morts (82 durant la jornada i 26 in itinere). La negligència patronal resulta mortal.

Segons el biaix de gènere, dels 95.528 accidents amb baixa en jornada laboral, 66.277 (69,38%) els han patit els homes i 29.251 les dones (30,62%). En canvi les dones han tingut el 30,71% dels accidents lleus, el 18,80% en el cas dels greus i un 10,45% dels mortals.

Comerç amb Israel

La rebel·lia s’estén amb la mobilització contra el rearmament dels estats, així com la denúncia i lluita contra el comerç d’armes amb Israel, i a tota relació econòmica o d’altres tipus que sostingui el genocidi del sionisme israelià a Gaza, i per destruir la població palestina a tot el territori de Palestina.

La denúncia s’ha efectuat al port de Barcelona, pel vaixell ZIM Luanda, que transporta acer destinat a la producció militar a Israel. La Comunitat Palestina va posar una querella que no ha estat executada pel jutjat.

El món dels amos de l’economia com en Trump, o dels oligarques amb Putin, o dels grans conglomerats empresarials xinesos, és el món que les grans multinacionals depreden, xoquen amb les guerres comercials i aranzelàries, i el que esclata amb rearmament i guerres. Els pobles que s’hi enfronten i la mobilització solidària arreu són el germen revolucionari d’alternativa i de futur.

El xoc econòmic i la deriva militarista i de guerres, persegueix un nou control, un nou ordre, del comerç internacional, dels recursos en combustibles fòssils i del que anomenen terres rares.

Aquesta lluita s’ha d’afrontar a l’imperialisme dominant nord-americà, sense eludir tots els altres que pugnen per una multilateralitat per repartir-se l’espoli dels pobles segons zones i regions d’influència de cadascun.

Centenari Lenin.

En “Proposta per al Projecte de resolució sobre l’informe de la delegació del PC(b)R a la Internacional Comunista” (2.04.1922): “La fi i el sentit de la tàctica del front únic consisteix en atreure a la lluita contra el capital a una massa cada dia més gran d’obrers, sense vacil·lar. (...) Quan la majoria dels obrers ja ha establert la seva representació de classe, és a dir, soviètica, i no “nacional”, és a dir, comuna amb la burgesia...”. En “Disposició sobre les funcions dels Vicepresidents” (11.04.1922): “donada la tenaç resistència dels buròcrates soviètics, que volen aferrar-se als vells mètodes burocràtics, es necessari una lluita persistent (...) és necessari fer traduir i editar les millors obres i les més modernes, en particular  les nord-americanes i alemanyes, sobre l’organització del treball i la gestió”.. Tom 45, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

3 de juliol de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://www.tiktok.com/@habitatgevkk

https://www.ugt.cat/wp-content/uploads/2025/04/informe_sinistralitat_laboral_2024.pdf

https://www.ccoo.cat/wp-content/uploads/2025/04/balanc-salut-laboral-2024.pdf

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo45.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Inflexió militarista

La Cimera de l’OTAN s’encamina a un rearmament general dels estats europeus de la UE i GB, sota la direcció estratègica dels EEUU. La imposició del 5 % del PIB en la inversió militar, representa un punt d’inflexió del rearmament que, malgrat la propaganda oficial, serà un cop dur per a les despeses en serveis públics i socials. Aquest 5 % desplega la bandera pel predomini de les grans multinacionals nord-americanes i europees, en pugna amb les corporacions russes  o xinesses, però alhora de l’hegemonia de l’imperialisme dels EEUU, sobre els europeus, els pobles que saquegen. També apunta a barrar el pas a la competència dels anomenats països emergents, sobretot de la Xina. El 5 % forma part d’una política de guerra. Així com la política és economia concentrada, la guerra es la continuació de la política. 

L’alternativa al xoc entre segments del gran capital internacional pel control dels mercats, dels materials estratègics i per al domini de regions senceres del planeta, no pot ser una pau basada en l’equilibri entre les diferents potencies i estats imperialistes, ni tampoc que vingui dictada pels vencedors als perdedors. Com tampoc no ho serà una pau farcida de destrucció i de cementiris, i fonamentada sobre el sotmetiment dels pobles i l’espoli dels recursos naturals. L’alternativa només es pot forjar des d’una lluita d’una classe obrera organitzada i políticament independent dels blocs i dels estats imperialistes.

Pau sense imposicions

L’acostament entre els EEUU de Trump i la Rússia de Putin entorn a Ucraïna és prou revelador de les maneres polítiques entre els grans magnats. El veritable interès està en repartir-se els recursos, bens i territori ucraïnès.

Les contra-cimeres pacifistes no poden eludir la clara defensa de la resistència ucraïnesa, per a l’existència, sobirania i llibertat del seu país, contra la invasió de Rússia; ni la mobilització contra el genocidi que Israel du a terme a Gaza i a tota Palestina; ni la guerra desencadenada per EEUU contra Iran per a sotmetre el règim dels aiatol·làs i subvertir-lo, assegurant-se així el domini dels recursos del Pròxim Orient. El pacifisme hauria de tocar de peus a terra. Cap estat imperialista, ni bloc d’estats, ni ordre internacional sota l’ègida de les potències nuclears, pot ser garant de pau.

Les forces treballadores han d’aconseguir alçar la veu, enfortir-se políticament, per presentar unes perspectives revolucionàries que capgirin el poder econòmic i els estats dels amos del món. Fins i tot avui en dia, que estan disgregades i sense programa ni organització revolucionària definits. Cal una força treballadora organitzada, capaç de dir les coses pel seu nom: s’han d’expropiar les poderoses multinacionals, començant per les de la indústria i comerç militar.

Centenari Lenin.

En “XXI Congrés del PC(b)R (27.03-2.04.1922), Paraules finals sobre l’Informe polític” (28.03.1922: “el capitalisme d'estat és la forma del capitalisme més inesperada, absolutament imprevista, ja que ningú podia preveure que el proletariat aconseguiria el poder en un dels països menys desenvolupats, que primer intentaria organitzar la gran producció i la distribució per a la pagesia, i després, en veure que no podia complir la tasca a causa del baix nivell cultural, utilitzaria el capitalisme (...) El proletariat no tem reconèixer que en la revolució unes certes coses li han sortit magníficament i altres, malament. (...) És necessari aprendre, procurar que en un país proletari el capitalisme d'Estat no pugui anar ni vagi més enllà dels límits i condicions que beneficien al proletariat”. (...) No és possible separar els problemes organitzatius de la política. La política és l’economia concentrada”. Tom 45, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

26 de juny de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo45.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Obrir perspectives de futur

Tres manifestacions han omplert de lluita els carrers de Barcelona i d'altres ciutats: Per la llibertat de Palestina i contra el genocidi, contra el turisme massiu i l'ampliació de l'aeroport, i pel tancament de la comissaria central de Via Laietana. Han avançat propostes polítiques per a frenar la barbàrie i la destrucció militarista, evitar la depredació del territori i retre homenatge a les persones represaliades i torturades per la dictadura franquista. Les consignes actuals temptegen el camí de propostes amb perspectives de futur, per un món sostenible, lliure i feliç. Tanmateix, la fragmentació política i la feble mobilització de les classes treballadores esdevenen una gran dificultat per a posar la diana de la lluita política en els poders econòmics i el de l'estat. Els representats polítics, les organitzacions sindicals i els partits, en no veure més enllà de l’ordre constitucional, es troben lligats de mans quan intenten frenar els excessos de la dreta. Creure que el poder governamental o institucional en un sistema capitalista es un instrument de transformació, és un miratge, que genera desafecció, divisió i frustra les perspectives de de més llibertat i progrés social.

Per frenar la dreta, els poders econòmics, la judicatura, la repressió policial i la involució política de l’Estat, cal generar una estratègia amb perspectives polítiques factibles que capgirin el context actual. Certament és difícil d’aconseguir sense la mobilització de la massa treballadora i de la ciutadania democràtica. Però és l'única possibilitat real. En definitiva, calen propostes polítiques que permetin millores concretes, una política d’aliances i un moviment unitari, que posin el focus en acabar de soca-rel amb el règim monàrquic.

Cal potenciar les mobilitzacions, parcials i limitades; els processos de reflexió i recomposició entre la joventut; les temptatives sindicals de defensa de les condicions laborals; les lluites de diferents moviments socials, el feminista, per l’habitatge, contra el canvi climàtic, en defensa de la sanitat pública i les pensions, el veïnal. I totes s'han d'unificar en una proposta política general que confronti el poder governamental i estatal. Les espurnes de consciència que apareixen en diverses publicacions, llibres i actes en favor d’un avenç col·lectiu han d'apuntar a un millor coneixement de l'evolució social i econòmica a escala d'estat, europea i mundial, i a propostes per a conquerir el poder polític.

Corrupció

L’esclat de corrupció en la cúpula del PSOE resulta aclaparador. L’ombra d’un poder caciquil, dictatorial i especulador aflora des del moll de l’os de l’estat i del règim polític. La corrupció és estructural des del cap de l’estat, el rei, fins a totes les institucions, autonomies i municipis. Que el PP hagi estat encara pitjor no exonera de responsabilitats. I que denunciem el PSOE no vol dir que afavorim de cap manera que el govern caigui a les mans  del PP i Vox. Tota lluita social, veïnal, sindical, política i parlamentària, necessita d’unes perspectives d’unitat i de ruptura política constituent republicana, i des de la lliure decisió de cada territori i nació.

Palestina

La manifestació va ser important. Catalunya defensa als carrers l’existència i la llibertat de Palestina. A l’Orient Pròxim assistim als prolegòmens d’una guerra a tota la zona. La mobilització contra el rearmament imperialista, contra l’espoli i sotmetiment dels pobles als interessos de les grans multinacionals europees i nord-americanes, dels magnats de Rússia i dels nous capitalistes xinesos, i el suport a la resistència ucraïnesa, són accions que permeten combatre la destrucció i mort a gran escala. A Europa, Ucraïna segueix en guerra per acabar amb la invasió militar de Rússia i la destrucció del país. El saqueig del planeta, dels pobles i les guerres no són excepcions o conflictes evitables, sinó part consubstancial de l’ordre de les empreses i estats capitalistes.

Centenari Lenin.

En “XXI Congrés del PC(b)R” (27.03-2.04.1922): (sobre la nova política econòmica i la imprescindible aliança entre la indústria i el camp un cop guanyada la guerra civil) “per a consolidar aquest avenç, ja que hem conquerit tant, ens era completament indispensable retrocedir. No podíem sostenir totes les posicions que aviem pres per assalt; ...hem tingut tant terreny que ens ha estat possible retrocedir molt... (el) pitjor en la retirada és el pànic... costa un treball terrible replegar-se després d’un gran avenç victoriós... quan un exèrcit retrocedeix, fa falta cent vegades més disciplina que quan avança... el principal es replegar-se amb ordre, fixar amb exactitud els límits del retrocés i no deixar-se emportar pel pànic. ... En política no és cosa seriosa, ni molt menys, confiar en la convicció, en la lleialtat i altres magnífiques qualitat morals. (aquestes) les posseeix només un nombre reduït de persones, però les que decideixen el desenllaç històric són les grans masses, les quals, si aquest petit grup no s'hi adapta, de vegades no s'aturen en detalls”. (Esmenta el que dieu Alexandr Todorski de Vesiegonsk: No n'hi ha prou amb vèncer a la burgesia... s’ha d’obligar-la a que treballi per a nosaltres. .... Els comunistes són una gota en el mar, una gota en el mar del poble. ... Sabrem administrar la hisenda pública si els comunistes saben organitzar-la amb mans alienes. ... “Hem de dir en aquest Congrés que no hi ha tribunals al marge de les classes. Els nostres tribunals han de ser tribunals electius, proletaris”. Tom 45, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

19 de juny de 2025

De la Carta de L'Aurora. 

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo45.pdf

https://amnistia.omnium.cat/