Rebel·lia veïnal

“Avui és Vallcarca, demà pot ser el teu barri”, “No volem una ciutat per especular”. La mobilització veïnal i del jovent ha aconseguit la suspensió actual del desnonament de tres blocs del barri de Vallcarca, Barcelona. Uns edificis ocupats per 40 persones, incloses 13 menors. L’Ajuntament de Barcelona està remodelant el barri a cop d’enderroc i de jutjats, sense oferir alternatives els barraquistes de desenes d’anys, ni procurant el diàleg amb les afectades, ni amb les entitats que les defensen. L’Ajuntament del PSC dona l’esquena als barris per emplenar els beneficis de les empreses especuladores, turístiques i del luxe. És ben important la rebel·lia constant del veïnatge que, irreductible, denuncia, s’oposa i s’organitza en nom d’una ciutat pels seus barris i habitants.

L’AVV i el Sindicat d’Habitatge de Vallcarca han aconseguit un nou èxit. Tot i que l’Ajuntament persisteix en no fer cas del veïnatge, ni en frenar una remodelació desfavorable al barri. L’alcalde Collboni te els vots marcats pels grans poder econòmics. BComú, ERC en el consistori, i la CUP des de fora, han d’aconseguir teixir les aliances necessàries en els objectius per les millores ciutadanes, així com la connivència amb les mobilitzacions de les entitats que les encapçalen, per impulsar una alternativa social i política al desgavell del PSC.

Morts laborals

Una treballadora de la neteja de FCC de Barcelona ha mort per un cop de calor mentre treballava. L’impacte ha obligat a l’Ajuntament ha exigir el compliment dels protocols de seguretat a l’empresa de la neteja. Els Sindicats denuncien que els protocols no es tenen prou en compte. La família de la treballadora està desolada. Completament inacceptable, però totalment vigent la sangria d’accidents de tot tipus i de les morts en el treball.

“No és un accident laboral, és una negligència empresarial” se subtitula l’ Informe de sinistralitat laboral 2024 de la UGT (abril 2025). Les dades són demolidores: “Si sumem els accidents mortals durant la jornada laboral i els accidents mortals in itinere, en total han perdut la vida per causa de la feina 1.074 treballadores i treballadors entre 2013 i 2024”. Durant l’any 2024 es van produir a Catalunya 206.941 accidents de treball. CCOO en registra 206.980 accidents laborals, dels que 108 són morts (82 durant la jornada i 26 in itinere). La negligència patronal resulta mortal.

Segons el biaix de gènere, dels 95.528 accidents amb baixa en jornada laboral, 66.277 (69,38%) els han patit els homes i 29.251 les dones (30,62%). En canvi les dones han tingut el 30,71% dels accidents lleus, el 18,80% en el cas dels greus i un 10,45% dels mortals.

Comerç amb Israel

La rebel·lia s’estén amb la mobilització contra el rearmament dels estats, així com la denúncia i lluita contra el comerç d’armes amb Israel, i a tota relació econòmica o d’altres tipus que sostingui el genocidi del sionisme israelià a Gaza, i per destruir la població palestina a tot el territori de Palestina.

La denúncia s’ha efectuat al port de Barcelona, pel vaixell ZIM Luanda, que transporta acer destinat a la producció militar a Israel. La Comunitat Palestina va posar una querella que no ha estat executada pel jutjat.

El món dels amos de l’economia com en Trump, o dels oligarques amb Putin, o dels grans conglomerats empresarials xinesos, és el món que les grans multinacionals depreden, xoquen amb les guerres comercials i aranzelàries, i el que esclata amb rearmament i guerres. Els pobles que s’hi enfronten i la mobilització solidària arreu són el germen revolucionari d’alternativa i de futur.

El xoc econòmic i la deriva militarista i de guerres, persegueix un nou control, un nou ordre, del comerç internacional, dels recursos en combustibles fòssils i del que anomenen terres rares.

Aquesta lluita s’ha d’afrontar a l’imperialisme dominant nord-americà, sense eludir tots els altres que pugnen per una multilateralitat per repartir-se l’espoli dels pobles segons zones i regions d’influència de cadascun.

Centenari Lenin.

En “Proposta per al Projecte de resolució sobre l’informe de la delegació del PC(b)R a la Internacional Comunista” (2.04.1922): “La fi i el sentit de la tàctica del front únic consisteix en atreure a la lluita contra el capital a una massa cada dia més gran d’obrers, sense vacil·lar. (...) Quan la majoria dels obrers ja ha establert la seva representació de classe, és a dir, soviètica, i no “nacional”, és a dir, comuna amb la burgesia...”. En “Disposició sobre les funcions dels Vicepresidents” (11.04.1922): “donada la tenaç resistència dels buròcrates soviètics, que volen aferrar-se als vells mètodes burocràtics, es necessari una lluita persistent (...) és necessari fer traduir i editar les millors obres i les més modernes, en particular  les nord-americanes i alemanyes, sobre l’organització del treball i la gestió”.. Tom 45, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

3 de juliol de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://www.tiktok.com/@habitatgevkk

https://www.ugt.cat/wp-content/uploads/2025/04/informe_sinistralitat_laboral_2024.pdf

https://www.ccoo.cat/wp-content/uploads/2025/04/balanc-salut-laboral-2024.pdf

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo45.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Inflexió militarista

La Cimera de l’OTAN s’encamina a un rearmament general dels estats europeus de la UE i GB, sota la direcció estratègica dels EEUU. La imposició del 5 % del PIB en la inversió militar, representa un punt d’inflexió del rearmament que, malgrat la propaganda oficial, serà un cop dur per a les despeses en serveis públics i socials. Aquest 5 % desplega la bandera pel predomini de les grans multinacionals nord-americanes i europees, en pugna amb les corporacions russes  o xinesses, però alhora de l’hegemonia de l’imperialisme dels EEUU, sobre els europeus, els pobles que saquegen. També apunta a barrar el pas a la competència dels anomenats països emergents, sobretot de la Xina. El 5 % forma part d’una política de guerra. Així com la política és economia concentrada, la guerra es la continuació de la política. 

L’alternativa al xoc entre segments del gran capital internacional pel control dels mercats, dels materials estratègics i per al domini de regions senceres del planeta, no pot ser una pau basada en l’equilibri entre les diferents potencies i estats imperialistes, ni tampoc que vingui dictada pels vencedors als perdedors. Com tampoc no ho serà una pau farcida de destrucció i de cementiris, i fonamentada sobre el sotmetiment dels pobles i l’espoli dels recursos naturals. L’alternativa només es pot forjar des d’una lluita d’una classe obrera organitzada i políticament independent dels blocs i dels estats imperialistes.

Pau sense imposicions

L’acostament entre els EEUU de Trump i la Rússia de Putin entorn a Ucraïna és prou revelador de les maneres polítiques entre els grans magnats. El veritable interès està en repartir-se els recursos, bens i territori ucraïnès.

Les contra-cimeres pacifistes no poden eludir la clara defensa de la resistència ucraïnesa, per a l’existència, sobirania i llibertat del seu país, contra la invasió de Rússia; ni la mobilització contra el genocidi que Israel du a terme a Gaza i a tota Palestina; ni la guerra desencadenada per EEUU contra Iran per a sotmetre el règim dels aiatol·làs i subvertir-lo, assegurant-se així el domini dels recursos del Pròxim Orient. El pacifisme hauria de tocar de peus a terra. Cap estat imperialista, ni bloc d’estats, ni ordre internacional sota l’ègida de les potències nuclears, pot ser garant de pau.

Les forces treballadores han d’aconseguir alçar la veu, enfortir-se políticament, per presentar unes perspectives revolucionàries que capgirin el poder econòmic i els estats dels amos del món. Fins i tot avui en dia, que estan disgregades i sense programa ni organització revolucionària definits. Cal una força treballadora organitzada, capaç de dir les coses pel seu nom: s’han d’expropiar les poderoses multinacionals, començant per les de la indústria i comerç militar.

Centenari Lenin.

En “XXI Congrés del PC(b)R (27.03-2.04.1922), Paraules finals sobre l’Informe polític” (28.03.1922: “el capitalisme d'estat és la forma del capitalisme més inesperada, absolutament imprevista, ja que ningú podia preveure que el proletariat aconseguiria el poder en un dels països menys desenvolupats, que primer intentaria organitzar la gran producció i la distribució per a la pagesia, i després, en veure que no podia complir la tasca a causa del baix nivell cultural, utilitzaria el capitalisme (...) El proletariat no tem reconèixer que en la revolució unes certes coses li han sortit magníficament i altres, malament. (...) És necessari aprendre, procurar que en un país proletari el capitalisme d'Estat no pugui anar ni vagi més enllà dels límits i condicions que beneficien al proletariat”. (...) No és possible separar els problemes organitzatius de la política. La política és l’economia concentrada”. Tom 45, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

26 de juny de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo45.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Obrir perspectives de futur

Tres manifestacions han omplert de lluita els carrers de Barcelona i d'altres ciutats: Per la llibertat de Palestina i contra el genocidi, contra el turisme massiu i l'ampliació de l'aeroport, i pel tancament de la comissaria central de Via Laietana. Han avançat propostes polítiques per a frenar la barbàrie i la destrucció militarista, evitar la depredació del territori i retre homenatge a les persones represaliades i torturades per la dictadura franquista. Les consignes actuals temptegen el camí de propostes amb perspectives de futur, per un món sostenible, lliure i feliç. Tanmateix, la fragmentació política i la feble mobilització de les classes treballadores esdevenen una gran dificultat per a posar la diana de la lluita política en els poders econòmics i el de l'estat. Els representats polítics, les organitzacions sindicals i els partits, en no veure més enllà de l’ordre constitucional, es troben lligats de mans quan intenten frenar els excessos de la dreta. Creure que el poder governamental o institucional en un sistema capitalista es un instrument de transformació, és un miratge, que genera desafecció, divisió i frustra les perspectives de de més llibertat i progrés social.

Per frenar la dreta, els poders econòmics, la judicatura, la repressió policial i la involució política de l’Estat, cal generar una estratègia amb perspectives polítiques factibles que capgirin el context actual. Certament és difícil d’aconseguir sense la mobilització de la massa treballadora i de la ciutadania democràtica. Però és l'única possibilitat real. En definitiva, calen propostes polítiques que permetin millores concretes, una política d’aliances i un moviment unitari, que posin el focus en acabar de soca-rel amb el règim monàrquic.

Cal potenciar les mobilitzacions, parcials i limitades; els processos de reflexió i recomposició entre la joventut; les temptatives sindicals de defensa de les condicions laborals; les lluites de diferents moviments socials, el feminista, per l’habitatge, contra el canvi climàtic, en defensa de la sanitat pública i les pensions, el veïnal. I totes s'han d'unificar en una proposta política general que confronti el poder governamental i estatal. Les espurnes de consciència que apareixen en diverses publicacions, llibres i actes en favor d’un avenç col·lectiu han d'apuntar a un millor coneixement de l'evolució social i econòmica a escala d'estat, europea i mundial, i a propostes per a conquerir el poder polític.

Corrupció

L’esclat de corrupció en la cúpula del PSOE resulta aclaparador. L’ombra d’un poder caciquil, dictatorial i especulador aflora des del moll de l’os de l’estat i del règim polític. La corrupció és estructural des del cap de l’estat, el rei, fins a totes les institucions, autonomies i municipis. Que el PP hagi estat encara pitjor no exonera de responsabilitats. I que denunciem el PSOE no vol dir que afavorim de cap manera que el govern caigui a les mans  del PP i Vox. Tota lluita social, veïnal, sindical, política i parlamentària, necessita d’unes perspectives d’unitat i de ruptura política constituent republicana, i des de la lliure decisió de cada territori i nació.

Palestina

La manifestació va ser important. Catalunya defensa als carrers l’existència i la llibertat de Palestina. A l’Orient Pròxim assistim als prolegòmens d’una guerra a tota la zona. La mobilització contra el rearmament imperialista, contra l’espoli i sotmetiment dels pobles als interessos de les grans multinacionals europees i nord-americanes, dels magnats de Rússia i dels nous capitalistes xinesos, i el suport a la resistència ucraïnesa, són accions que permeten combatre la destrucció i mort a gran escala. A Europa, Ucraïna segueix en guerra per acabar amb la invasió militar de Rússia i la destrucció del país. El saqueig del planeta, dels pobles i les guerres no són excepcions o conflictes evitables, sinó part consubstancial de l’ordre de les empreses i estats capitalistes.

Centenari Lenin.

En “XXI Congrés del PC(b)R” (27.03-2.04.1922): (sobre la nova política econòmica i la imprescindible aliança entre la indústria i el camp un cop guanyada la guerra civil) “per a consolidar aquest avenç, ja que hem conquerit tant, ens era completament indispensable retrocedir. No podíem sostenir totes les posicions que aviem pres per assalt; ...hem tingut tant terreny que ens ha estat possible retrocedir molt... (el) pitjor en la retirada és el pànic... costa un treball terrible replegar-se després d’un gran avenç victoriós... quan un exèrcit retrocedeix, fa falta cent vegades més disciplina que quan avança... el principal es replegar-se amb ordre, fixar amb exactitud els límits del retrocés i no deixar-se emportar pel pànic. ... En política no és cosa seriosa, ni molt menys, confiar en la convicció, en la lleialtat i altres magnífiques qualitat morals. (aquestes) les posseeix només un nombre reduït de persones, però les que decideixen el desenllaç històric són les grans masses, les quals, si aquest petit grup no s'hi adapta, de vegades no s'aturen en detalls”. (Esmenta el que dieu Alexandr Todorski de Vesiegonsk: No n'hi ha prou amb vèncer a la burgesia... s’ha d’obligar-la a que treballi per a nosaltres. .... Els comunistes són una gota en el mar, una gota en el mar del poble. ... Sabrem administrar la hisenda pública si els comunistes saben organitzar-la amb mans alienes. ... “Hem de dir en aquest Congrés que no hi ha tribunals al marge de les classes. Els nostres tribunals han de ser tribunals electius, proletaris”. Tom 45, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

19 de juny de 2025

De la Carta de L'Aurora. 

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo45.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

L’Aeroport enlaira els negocis

L’ampliació de l’aeroport, anunciada pel president Illa, posa la brúixola en direcció als grans interessos del turisme, el gran luxe i l’especulació del territori. El PSC aprofundeix en la defensa del gran capital per atorgar-se una millor representació política de les empreses i fortunes. Unió de Pagesos, les Entitats ecologistes agrupades en Zeroport i Ajuntaments com el d’El Prat s’hi oposen rotundament: han convocat manifestacions per al proper cap de setmana. ERC, els Comuns i la CUP han expressat la seva negativa; fins i tot Junts s’hi oposa. La Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona, governats pel PSC, posen rumb guiats pel poder econòmic. En canvi, el territori, l’ecologia, l’habitatge, la mobilitat sostenible, Rodalies i el medi ambient en surten perjudicats. El govern d’ERC d’Aragonès va caure pel macro casino Hard Rock; ara li toca el torn al PSC de Salvador Illa. La Generalitat ha de girar cap a la defensa de les necessitats socials i ambientats del poble: la llengua, les llibertats, els serveis públics, els drets fonamentals, la sobirania i la lliure autodeterminació, tot avançant cap a una perspectiva constituent republicana.

El president de la patronal catalana ha senyalat que s’anava en retard en l’ampliació aeroportuària, però que era en la bona direcció. ERC ha insistit en que l’aeroport passés completament a mans de Catalunya i que l’AENA estatal en sortís de la direcció, qüestió també compartida per Junts, malgrat que aquests últims consideren convenient l’ampliació.

Illa, el PSOE i el PSC no van aconseguir cap resultat polític o econòmic de la Conferència de presidents. El PP tampoc, malgrat la seva gran representació autonòmica (12 presidents, enfront dels 5 del PSOE, un PNB i un altre de CC). Pedro Sánchez conclou que la legislatura seguirà fins al 2027. Feijoo i el PP es mobilitzen a Madrid, per desestabilitzar el govern estatal, mirant a Vox, en sintonia amb els poders judicials i estatals. Illa, per la seva banda, s’empassa sense rubor els compromisos sobre la singularitat del finançament i la plurinacionalitat de l’Estat espanyol.

El PSC intenta desbloquejar l’atzucac en què es troba, actuant com a lleials lacais dels amos de l’economia. L’escenari de retrocés, replegament i divisió del moviment sobiranista republicà i independentista disposa, ara, d’un nou element per aplegar forces i cercar la unitat i la mobilització social. La confrontació entorn a l’aeroport s’afegeix a les lluites per la llengua, l’amnistia, les llibertats, la immigració, la sobirania, l’habitatge, Rodalies, els serveis públics, la sanitat, el territori, el medi ambient, la mobilització feminista i l’erradicació de la violència masclista.

Palestina

La guerra genocida de l’Estat sionista d’Israel, que destrueix Gaza i condemna Cisjordània, compta amb el suport i l’aval d’EEUU i les grans multinacionals europees. L’acarnissament contra les criatures és part de la crueltat d’aquesta realitat de dominació i exclusió. L’altre esclat que demostra el fracàs de l’imperialisme i de la globalització neoliberal, és la invasió d’Ucraïna per part de la Rússia de Putin. Aquestes guerres són el cim de la cinquantena de guerres d’un ordre internacional de l’ONU, sota el lema capciós de cooperació, pau i solidaritat. La diplomàcia entre els estats no pot amagar la crua realitat comercial, de domini d’uns estats sobre altres, i d’espoli dels recursos naturals i humans de la majoria del planeta.

El capital financer, la propietat privada i els estats imperialistes s’aboquen al rearmament per garantir els seus beneficis i privilegis. No hi pot haver pau i cooperació entre els pobles mentre existeixin els imperialismes. L’alternativa passa per expropiar les multinacionals, derrotar els estats opressors i avançar cap a una revolució treballadora. Mobilitzar-se contra el rearmament, combatre les guerres d’Israel i Rússia, i bloquejar els vaixells d’armes del comerç amb Israel (com ja fan alguns sindicats d’estibadors europeus) és fer camí cap a un món millor. Dissabte 14, manifestació europea per Palestina.

Centenari Lenin.

En “XXI Congrés del PC(b)R” (27.03-2.04.1922): “valorem amb serenitat la nostra situació i no temem reconèixer els nostres errors” ... "Primer ensenyament (de la nova política econòmica). Nosaltres no sabem administrar l’economia... Segon ensenyament: un comunista que exerceix un càrrec de responsabilitat... no sap comerciar, perquè no és un home de negocis... no comprèn que ha de començar per l’abecé... no solament ho desconeix, sinó que fins i tot ignora que ho desconeix. ... Hem de sortir d’aquest Congrés amb la convicció de que això no ho sabíem i de que ho tenim d’aprendre des de l’abecé... des del principi". ... “El tercer ensenyament està relacionat amb el capitalisme d’Estat. ... Segons totes les publicacions d’economia, el capitalisme d’estat és l’existent baix un règim capitalista, en el que el poder estatal te supeditades directament a tals o quals empreses capitalistes. Però el nostre estat és proletari... És una situació sense precedents en la història: el proletariat, l’avantguarda revolucionària, te el poder polític absolutament suficient, i al seu costat existeix el capitalisme d’Estat”. Tom 45, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

12 de juny de 2025De la Carta de L’Aurora.

https://uniopagesos.cat/comunicat-de-premsa/rebutgem-la-proposta-del-govern-per-ampliar-laeroport-del-prat-i-reclamem-un-pla-sectorial-agrari-pel-baix-llobregat/

https://www.diaridebarcelona.cat/w/zeroport-ampliar-aeroport-es-reforcar-aposta-model-economia-turisme-precaritzacio-laboral

https://directa.cat/illa-defensa-una-ampliacio-de-laeroport-definitiva-i-lecologisme-es-mobilitzara-per-evitar-la/

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo45.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

La Conferència grinyola

El govern estatal ha aconseguit convocar la Conferència de Presidents de les Comunitats i Ciutats Autònomes a costa de descafeïnar-la. El guirigall s’imposa i el que hauria de ser com una orquestra, grinyola. El govern està format pel PSOE, aliat amb Sumar, amb el suport parlamentari de l’anomenada majoria d’investidura, que inclou organitzacions sobiranistes, autonomistes, nacionalistes, independentistes i republicanes. Però, de les 17 autonomies (incloses Madrid i Andalusia) i 2 Ciutats autònomes (Ceuta i Melilla), el PP en lidera 12 el PSOE 5 (com és el cas de Catalunya), el PNB 1 i CC 1. És una imatge alliçonadora de les contradiccions i crisi profunda que corroeix, a foc lent, el règim constitucional monàrquic de l’Estat. Reduir l’estratègia política a sostenir aquesta desferra és condemnar-se a la deriva involucionista, marcada per l’essència reaccionària de l’Estat i d’una Constitució que limita les llibertats, permet la repressió i l’arbitrarietat a la judicatura, nega la sobirania dels pobles i nacions, i els drets de ciutadania a una cinquena part de la població. Una estratègia de futur basada en drets, serveis públics i llibertats hauria d’estructurar-se entorn d’una alternativa republicana, inclusiva per totes les persones habitants i que respecti el dret de lliure decisió pels pobles.

La singularitat financera per a la Generalitat de Catalunya no te un lloc en aquesta conferència. El president Illa n’és amfitrió, però no compleix amb l’acord principal que va permetre el PSC constituir govern amb el suport d’ERC i Comuns. Portaveus socialistes han avançat fórmules imaginatives per al finançament com la de “singularitat a la carta i per a tothom”, aplicable a cada autonomia. Precisament una política que converteix l’acord compromès en paper mullat. Les expectatives del PSOE i PSC per a la trobada de presidents a Barcelona són que no es faci cap acord substancial: ni sobre habitatge, ni nova ciutadania, ni sobre salut, educació, energia, llibertats, territori, ni millores en l’autonomia municipalista.

Amnistia

La llei d’amnistia no s’ha aplicat en el 40 % de les persones encausades, és a dir, a bona part de l’independentisme, segons la Sindicatura per l’Amnistia impulsada per Òmnium. El Tribunal Constitucional s’inclina a avalar el gruix de la Llei, però contemporitza amb l’obstrucció concreta i efectiva de la judicatura. Els jutges no apliquen la llei, sinó que la bloquegen, suspenen provisionalment i ajornen la seva aplicació, emparats, de fet, pel Tribunal Suprem. La judicatura i el TS volen del tot que el govern del PSOE caigui a favor d’un del PP i Vox. El govern PSOE i la majoria d’investidura resten com a ostatges de les filigranes parlamentàries i dels poders constitucionals. La mobilització segueix essent vital per aquesta amnistia i per les llibertats.

Centenari Lenin

En “El significat del materialisme militant” (12.03.1922): “... Similar pot afirmar-se de la defensa del materialisme i del marxisme que emprèn la revista Pad Známenem Marxizma... el nostre deure indiscutible és incorporar a tots els partidaris del materialisme conseqüent i militant al treball comú, a la lluita contra la reacció filosòfica i els prejudicis filosòfics de l'anomenada ‘societat instruïda’. ... els professors de filosofia de la societat moderna són, de fet, en la majoria dels casos, simples "lacais diplomats del clericalisme". ... ha de ser... un òrgan de premsa de l'ateisme militant... Cal estar atents a totes les publicacions... Engels aconsellava... que es traduïssin... per a difondre... les publicacions ateístes militants de fins del segle XVIII". ... (en una època revolucionària

és molt més fàcil conquistar el poder que saber utilitzar-lo encertadament)... dedicar molt espai a la propaganda atea... dades concretes i comparacions demostratives de la relació existent entre els interessos de classe i les organitzacions de classe de la burgesia moderna, d'una banda, i les organitzacions de les institucions religioses i de la propaganda religiosa, per una altra... no és de menys importància... l’aliança amb els representants de les ciències naturals modernes que tendeixen al materialisme... (per aconseguir l’èxit) el naturalista ha de ser un materialista modern... un materialista dialèctic... organitzar l’estudi sistemàtic de la dialèctica de Hegel des del punt de vista materialista". Tom 45, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

5 de juny de 2025

De la Carta de L'Aurora. 

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo45.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Prou racisme i repressió

Els carrers volen córrer. Si més no, la Cursa antiracista promoguda per Top Manta pel diumenge 1 de juny, tenyirà amb justa denúncia i solidaritat els carrers de Barcelona. Les enquestes donen majoria de vots al PP i Vox, mentre que Sumar baixaria; tanmateix moviments socials i organitzacions fan pràctiques de noves i velles fórmules de lluita. Hi ha espurnes continues que pugnen per prendre la flama. El moviment feminista no perd petja. La marea cívica social per la dimissió de Mazón convoca una vaga general, seguint les massives manifestacions. El sistema constitucional parlamentari de la monarquia s’allunya cada dia de les necessitats i sentiments de la població, la que té drets, tot i siguin limitats, escapçats i reprimits, i de la que no en disposa. La ruptura política amb aquest règim és la veritable alternativa a la involució dretana reaccionària. Repúbliques, llibertats, drets, serveis públics suficients i autodeterminació sobirana.

La Cursa antiracista i la participació de suport és una denúncia contra la repressió de la Llei d’estrangeria, que sembla un tabú impossible de derogar. Alhora és una denúncia davant el racisme contra la gent immigrada, sense drets de ciutadania. Persones a les quals fins i tot se’ls denega el dret a empadronar-se als Ajuntaments de ciutats i pobles, on viuen i treballen. Una política de negació i repressió de les llibertats fonamentals, destinada a imposar una massa de ma d’obra infrapagada, de fàcil acomiadament, en molts casos en condicions laborals deplorables, amb una vida precària o en la pobresa. La violència institucional racista fomenta la divisió i la confrontació dins de la classe treballadora, i per tant n’afebleix la força.

Aquesta situació grotesca és responsabilitat parlamentària de la dreta espanyola –-PP, Vox--, acompanyada per la dreta i centre dreta catalana de Junts. Però, ens cal senyalar, també la responsabilitat governamental al sostenir el ministre Grande-Marlaska y evitar la derogació de la llei mordassa.

Gairebé entre un quart i una cinquena part de la població és immigrada. Són veïns i veïnes nouvingudes. És un sector important de la població condemnada a viure i treballar sense drets, ni sobirania, ni llibertats. A més al negar-li l’empadronament se’ls exclou dels serveis públics i ajudes més vitals.

“Cap a una societat on totes les vides valguin la pena ser viscudes” expressa el manifest de la Cursa. És una crida en que rau lluita revolucionària i una societat col·lectiva, sense violències repressives ni amos explotadors. Una societat de persones respectuoses, treballadores, lliures i felices.

Mares protectores

Un sector de les mares protectores s’està convertint en ariet de la mobilització contra la violència institucional masclista. Són dones colpides per la violència vicària, per l’arrencament de les seves criatures, per part d’homes, de les institucions de la justícia i de les administracions que les haurien de protegir, acompanyar i reparar. Dones que no es resignen a acceptar la immolació que el sistema patriarcal els hi imposa. Uns petits grans èxits aporten a l’avenç de la seva dura lluita, des de les llars, els jutjats i els carrers.

Després de 20 anys d’intimidació, tractes humiliants a les víctimes, i de relativitzar i afavorir els homes agressors, la degana de violència de gènere dels Jutjats de Barcelona, Francisca Verdejo, ha hagut de fugir escuada. La Judicatura no l’ha suspès de treball i sou, menys la inhabilitada, al contrari, un manifest i declaracions de Jutges l’han defensada fins l’últim moment. Verdejo s’ha traslladat a Granada seguint com a jutgessa. Fer-la fora de Barcelona és un resultat exitós de la lluita persistent, malgrat el sabor agredolç per les dones que han patit la prepotència masclista de la jutgessa que, lògicament, volen la seva inhabilitació.

Un altre èxit és l’anunci de reformular a fons la DGAIA. Aquesta institució per criatures i jovent ha quedat col·lapsada per una triple crisis d’arrencaments, corrupció i de violència institucional masclista. Les mares protectores i el moviment per erradicar la violència masclista, hauran de seguir molt amatents perquè els canvis siguin els adients. Els elements cabdals que s’han de capgirar són els pressupostos insuficients i les subcontractacions, les licitacions, el substrat d’hospici i de caritat institucional; aquests models assistencialistes s’han de canviar per altres centrats en les necessitats de les dones i les seves criatures,.

Un tercer avenç és la Quarta Trobada estatal VVVI (Violència Vicaria y Violència de Gènere Institucional), el 30 i 31 de maig a Madrid, que “posa al centre del debat l'aplicació efectiva de les normes per protegir les víctimes de violència vicaria i institucional de gènere: les mares i les seves filles i fills”.

Vaga general País Valencià

Nova embranzida del país germà. Tot el suport en el bon fi de la lluita. En el manifest, indiquen: “Des del 29 d’octubre tenim una ferida oberta que no podrà començar a sanar fins que els responsables paguen per la seua actuació criminalment negligent. El principal responsable és Carlos Mazón, ... Que siga el màxim responsable no vol dir que siga l’únic responsable... La reconstrucció s’ha de fer amb un altre paradigma perquè no ens torne a passar el mateix. El negacionisme de Vox ha trobat un portaveu en Carlos Mazón, ... continuem exigint la dimissió de Carlos Mazón amb la consegüent caiguda de tot el seu Consell”.

Centenari Lenin.

En “El significat del materialisme militant” (12.03.1922): “Un dels més greus i perillosos errors dels comunistes (com de tots els revolucionaris que hagin coronat amb èxit la etapa inicial d'una gran revolució) és imaginar-se que la

revolució poden dur-la a terme els revolucionaris sols... comprendre i saber plasmar en la vida que els revolucionaris només són capaços d'exercir el paper d'avantguarda de la classe... Sense la unió... amb els que no són comunistes, no cal parlar de construcció comunista venturosa de cap tipus”. Tom 45, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

29 de maig de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://cursaantiracista.com/

https://encuentrovvvi.org/

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo45.pdf

https://amnistia.omnium.cat/

Política lingüística catalana

El Pacte Nacional per la Llengua neix controvertit i coix. La coincidència, entre forces polítiques, socials i cíviques, sobre la caracterització d’emergència, fonamenta l’acord sobre la necessitat d’objectius ambiciosos en la política lingüística per a la normalització plena del català. D’entre els partits l’han signat PSC, ERC i els Comuns. El govern d’Illa/PSC no ha aconseguit que aquest pacte fos prou ampli, car Junts, la CUP i USTEC-STEs (principal sindicat a l’ensenyament) no li donen suport i no l’han signat. El contrast de posicions rau en si es tracta d’un principi de normativa imprescindible, tot i ser insuficient, poc ambiciós, amb recursos limitats i amb manca de mesures per fer complir la llei i propi pacte, o si, per contra, és una operació de propaganda de la Generalitat del PSC --amb el suport d’ERC i els Comuns-- i de preservació de la unitat del Regne d’Espanya.

El document del pacte dedica gairebé la meitat del seu contingut (58 pàgines) a l’anàlisi de la situació del català, als acords d’objectius i intencions per àmbits sectorials, i s’estén fins a les 132 pàgines amb el pla de mesures per l’actual 2025 i un pressupost de 258 milions d’euros.

Òmnium i la Plataforma per la llengua han participat en l’elaboració i li donen un suport crític, amb el propòsit declarat de fer-ne seguiment i exigir-ne l’aplicació efectiva. Les dues entitats lamenten que no hi hagi hagut un acord nacional més complert. Assenyalen que les mesures i el finançament no són suficients per cobrir  les necessitats; alhora, alerten que aquest primer pas ha de complir “garantir que el català és la llengua vehicular normal del model lingüística escolar” de manera que tot l’alumnat hi pugui accedir i l’usi. Les entitats denuncien que s’oposaran a la intromissió judicial i del Tribunal Constitucional per imposar el 25 % del castellà a les aules. Òmnium avisa que això suposaria un incompliment greu del pacte.

El govern ERC de Pere Aragonès, va promoure 100 mesures per la llengua a l’anterior legislatura, sense gaire èxit.

El context de l’estancament o la regressió en l’ús habitual del català s’ha de situar: La principal font de discriminació prové de l’Estat, del funcionariat i sectors estatals, i del nacionalisme espanyol, que privilegien el castellà mentre reprimeixen, neguen i bloquegen l’ús del català. Catalunya no és lliurement sobirana, doncs se li impedeix exercir el dret d’autodeterminació i el de decidir. La llengua catalana pateix aquest greuge constitucional del règim monàrquic.

En segon terme, hi ha el suport insuficient autonòmic i municipal en la defensa de la llengua minoritzada.

Un tercer factor rau en les onades migratòries, una gran part castellanoparlants, que no coneixen ni les qüestions nacionals ni les lingüístiques del lloc on van a treballar i viure.

Posar el focus sobretot en el tercer element, el migratori, respon a una intencionalitat política: uns per seguir discriminant; altres per reafirmar un identitarisme i xovinisme excloent, racista i reaccionari. El fet és que la llengua es converteix en una eina de confrontació política i submissió, en comptes de ser vehicle de comunicació, cultura i coneixement. Una defensa ferma, coherent i compromesa de la derogació de la Llei d’estrangeria i la llei mordassa, feta des de Catalunya i en català, faria molt més per l’empatia i ús de la llengua, que les polítiques que neguen l’ empadronament de la gent nouvinguda, les que bloquegen les regularitzacions, o les que eviten al Congrés la derogació.

Palestina terra cremada

El govern sionista d’Israel anuncia que resoldrà la crisis amb l’ocupació complerta de la part nord de Gaza i, després, de tota la Franja. Netanyahu ho amaga. L’ocupació militar consumarà el genocidi. Aquesta ocupació, que va començar el 1948 amb la Nakba, es va estendre el 1967 (Guerra dels Sis Dies), ha partit Palestina, assassina impunement cada dia, no dona cap treva a la repressió, amb chekpoints i assassinats a Cisjordània.

A tot el món la mobilització és prou viva en solidaritat amb Palestina: una llum de futur. A tot el món les multinacionals mantenen els seus negocis i comerç amb l’Estat i les empreses israelianes, una mostra de la barbàrie que provoquen.

Centenari Lenin.

En el discurs de la reunió del Grup Comunista del Congrés de tota Rússia dels metal·lúrgics (6 de març de 1922): “Que tot combatent de l’Exercit Roig sàpiga que és aquest joc (el diplomàtic, referint-se a la propera Conferència de Gènova) i que és la força de les armes: aleshores veurem el que passa”... “Nosaltres no ens vam negar a prendre el poder sols. Ho vam declarar al juny de 1917, i a l’octubre del mateix any, en el Congrés dels Sòviets, vam prendre el poder. Nosaltres, els bolxevics, vam obtenir la majoria en el Congrés dels Sòviets”. ... “Conservem el poder en aliança amb la pagesia”. ... “Hem encarregat a comunistes, amb totes les seves

excel·lents qualitats, el compliment d’una tasca pràctica per a la qual són completament ineptes”... “El nostre pitjor enemic intern és el buròcrata, el comunista instal·lat en un lloc de responsabilitat (o no) dels Sòviets que gaudeix de l’estimació general per la seva honestedat. La seva veu falseja una mica, però és un sant. No ha après a combatre la paperassa; no és capaç de combatre-la, sinó que la protegeix”. Tom 44, Obres completes. Ed. Progreso, Moscou.

22 de maig de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo44.pdf

https://x.com/omnium/status/1922155849348161735/photo/1

https://www.plataforma-llengua.cat/que-fem/noticies/6496/el-pacte-nacional-per-la-llengua-un-bon-punt-de-partida-per-impulsar-el-catala-que-sha-de-dotar-dels-recursos-necessaris

https://amnistia.omnium.cat/

Treva aranzelària

«Arrencada de cavall i parada de burro», diu el refrany. La treva de 3 mesos en els aranzels dels EUA a Xina, com la suspensió temporal als d’Europa i el Canadà, posen en entredit les mesures que va decretar Trump. Les borses, el capital financer i la indústria nord-americana es van encabritar amb pèrdues importants, provocant un nou focus de crisi que entra en un nou compàs de maduració. Trump «estira més el braç que la màniga». El poderós president brama fort i matusser, promou una via d’hegemonia unilateral i militarització, però de moment no ho aconsegueix consumar. Els EEUU tracen la tendència de sotmetre l’ordre mundial per enfrontar, segons el seus interessos –-els dels magnats i multinacionals estatunidenques--, l’encreuament de crisis que han posat a la picota la globalització neoliberal. L’Estat dels oligarques multimilionaris pretén una transició de la fallida globalització neoliberal a un nou equilibri globalitzat, servil als beneficis de les grans multinacionals. Les receptes són: ma de ferro ultradretà, tarannà dictatorial, militarització, polítiques involucionistes, espoli dels pobles, explotació de la classe treballadora, domini i agressió contra les dones i destrucció de la natura. No hi ha cap reforma de transició verda ni de pau possible. L’horitzó alternatiu haurà d’anar acompassat amb escenaris de revolució social cap un món treballador i lliure.

La dominació i els privilegis no són eterns

No hi ha treva en la competència entre els diferents bancs i multinacionals, que és en sí mateixa un factor de crisi. La propietat privada provoca, de manera inevitable, especulació, depredació, parasitisme, confrontació, militarisme i guerra. L’imperialisme del capital financer i dels seus estats no entén d’igualtat, convivència, pau, drets o llibertats. L’hegemonia nord-americana del món rebutja la multilateralitat, així com les altres potències exclouen un planeta lliure del domini de les seves multinacionals. L’escenari de crisis múltiples aboca al rearmament militarista per preservar mercats, poder i privilegis.

Tanmateix aquests estats no són tant inexpugnables com somien els amos del món. Són impotents per resoldre les crisis i la destrucció que ells mateixos provoquen. El capital financer, les multinacionals i els estats, depenen de mantenir la submissió esclava de pobles, la gent treballadora i les dones. Però les llavors de la lluita revolucionària viuen en la resistència i la rebel·lia dels pobles, quan s’enfronten --com poden, fins i tot amb les armes-- a l’espoli, el neocolonialisme i el racisme. El caliu emancipador rau en la consciència, l’organització i la lluita obrera contra l’explotació del treball. L’espurna de futur també l’alimenta la mobilització feminista de les dones, per l’emancipació com a treballadores i persones, que són la meitat de la humanitat. I el clam en defensa de la natura forma part de la constel·lació que acabarà amb el poder i l’ordre reaccionari de les multinacionals.

No hi ha treva a Ucraïna ni a Palestina

El xoc d’armes i l’esclat de guerres no són pas un horitzó llunyà. Ucraïna a Europa, per la invasió russa, i  Gaza-Palestina, per l’extermini sionista israelià, són el vèrtex de la piràmide de repressió i guerres actuals.

Violència institucional masclista

No hi ha treva en la violència masclista. L’Observatori de Violències Institucionals Masclistes (OVIM), impulsat per Hèlia --Entitat d’acompanyament de dones en situació de violència masclista--, ha presentat el seu primer Informe anual. Ho ha fet en un Ateneu (El Poblet, de Barcelona) conquerit pel jovent i les associacions del barri. Ha estat una denúncia sòlida, ben documentada des de l’experiència de les dones en la societat civil.

Les Mares protectores, la violència vicària i el terror dels arrencaments (separar les criatures de les mares) han estat un eix de l’embat; juntament amb la denúncia de la prepotència als Jutjats. Un dels efectes és que a Catalunya i a Madrid s’atorguen menys ordres d’allunyament que al conjunt de l’Estat. També s’ha denunciat el maltractament normalitzat, especialment al Jutjat nº 2 de Barcelona, el de la Jutgessa degana en violència masclista. Les cloaques de la misogínia i el masclisme són putrefactes i encara per descobrir. El masclisme és un càncer social i moral.

L’Observatori de la Cobertura de les Violències Masclistes als Mitjans de Comunicació (OVM), ha documentat l’assetjament sexual contra les periodistes, fruit de la lluita de les professionals afectades. Altres cassos que han sortit a la llum pública –com els de professors universitaris que condicionen i adulteren el lliure consentiment de les seves d’alumnes—destil·len ferum i demostren que s’ha de posar fi a la impunitat i la complicitat amb l’agressió sexual. I esfereïdores són les violacions múltiples o les xarxes de pederastes que actuen impunement, molts d’ells dins de les seves pròpies llars, on es creu que «la família és un lloc segur».

Centenari Lenin.

En «Projecte de tesis sobre el paper i les tasques dels sindicats a les condicions de la nova política econòmica» (4 gener 1922): “L’ús de la lluita vaguista en un Estat amb un poder estatal proletari pot ser explicada i justificada exclusivament per les deformacions burocràtiques de l’Estat proletari... i per la manca de maduresa política i el retràs cultural de les masses treballadores”. A «Notes d’un publicista. II Sense metàfores» (febrer 1922): “Hem creat el tipus soviètic d’Estat, ...malgrat que “fer-ho fins a la fi”... només ho aconseguirà a la pràctica la classe obrera de diversos països... no hem tant sols col·locat els fonaments de l’economia socialista... la veritat elemental del marxisme (és) que per a la victòria del socialisme cal l’esforç conjunt dels obrers de diversos països avançats”. “Hauríem de considerar segurament per morts els comunistes que imaginessin que es podria acabar sense errors, sense retrocessos, sense refer multitud de vegades allòl que no s'ha fet fins a la fi i el que s'ha fet malament”. Tom 44, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.

15 maig de 2025

De la Carta de L'Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo44.pdf

https://ovim.org/wp-content/uploads/Informe-OVIM-2024-sd.pdf

https://ovim.org/ca/

https://heliadones.org/

https://ateneuelpoblet.cat/

https://www.media.cat/2024/12/18/resum-executiu-violencies-masclistes-contra-periodistes/

https://amnistia.omnium.cat/