Rècord dels beneficis de les elits

Les butxaques de les elits s'omplen amb els beneficis rècord de les empreses de l’Ibex 35. Es preveu que el 56% dels 65.000 milions de beneficis vagin a dividends. Tanmateix, el IX Informe Foessa fa al·lusió a la percepció actual d’una catàstrofe “imminent però impredictible”, i de que “les generacions joves, malgrat estar més formades, enfronten pitjors perspectives de vida”. La confrontació entre aquest dos pols és una bomba de rellotgeria.

Els grans capitals s’engreixen amb l’explotació d’unes classes treballadores en procés de terciarització, precarització i d’una massa significativa immigrada sense drets; xuclen com sangoneres les aportacions estatals i dels fons de la UE. Una evolució econòmica que va bé pels bancs i les empreses més poderoses però amb una punyent contradicció que presenta un horitzó nebulós, ple de fragilitat i riscos, de xocs financers, competència i confrontació econòmica sense aturador, i guerres ben a prop com la d’Ucraïna. Europa no supera els estralls de les crisis i gran recessió del 2008.

la banca es la que més guanya, però es cuida d’amagar que aquesta bonança financera ha estat possible gràcies al rescat de l’estat, la Hisenda pública i els pressupostos generals: 61.500 milions d'euros destinats directament a través del FROB, amb un cost net a fons perdut d’uns gairebé 25.000 milions d'euros (1.5% - 2.5% del PIB d'aquells anys).

L’economista Jules Bollain ho resumeix: En 20 anys, els sous dels executius de l’Ibex han augmentat un 172% i els beneficis un 154%. En aquest periode la inflació ha estat 53%, en canvi el sou mitjà només ha augmentat el 50%. La massa salarial va perden progressivament poder adquisitiu. El 2024 el 10% més ric s’embutxacà 86 de cada 100 euros dels dividends. Mentre el tipus màxim de l’IRPF sobre els dividends és del 28% (per més de 300.000€), el de les rendes salarials més altes, en canvi, és del 47%.

Aquesta inequitat estructural és ferment de resistència i de lluita. La revolució treballadora es cova en aquestes contradiccions.

Els bons temps per l’Ibex són conjuntural, la guerra econòmica entre les empreses tecnològiques i les de la intel·ligència artificial, tant per l’espoli dels recursos necessaris com pel mercats, ho fa trontollar tot, condueix a xocs financers, és a dir crisis que fan vulnerables la concentració creixent dels capitals, les multinacionals, i els estats imperialistes.

La supeditació i manca de drets de la immigració, l’avenç de la consciència i conquestes de les dones, malgrat persistir les discriminacions i la violència masclista, les condicions laborals, el deteriorament en educació i en salut, la crisi d’habitatge, composen el còctel explosiu que aboquen al xoc social i polític.

Les elits alimenten la dreta i ultradreta com un recurs àlgid per enfrontar-se a la població treballadora i sostenir privilegis i dividends. El desencís i la frustració per les polítiques governamentals, que no resolen les necessitats majoritàries, ni de les minories més afectades, aboquen a una part significativa de la població a l’abstenció política o a convertir-se en pions de la ultradreta.

Resoldre les greus contradiccions del sistema i els efectes de la crisi, vol dir mobilització per denunciar, limitar i acabar amb els privilegis de les elits, per aconseguir mesures polítiques que s’adrecin a cobrir les necessitats més vitals de la població, per barrar el pas a la involució. Les mobilitzacions estudiantils contra els feixistes són un bon exemple, com ho és la potent mobilització del poble valencià contra el govern de Mazón, i com ho ha estat l’última vaga del metall de Barcelona.

Suport a Ucraïna

La XESU – Xarxa Europea de suport a Ucraïna, fa una crida: Bèlgica: atureu el sabotatge a Ucraïna!...  Nosaltres, en solidaritat amb el poble ucraïnès, amb la comunitat ucraïnesa i persones solidàries de Bèlgica que es manifesten aquest 12 de desembre, també exigim que el govern belga aturi la seva oposició a l'ús en benefici d'Ucraïna dels actius russos bloquejats a EuroClear a Brussel·les. Aquests fons s'han d'utilitzar íntegrament per contribuir a la defensa i reconstrucció d'Ucraïna! Doneu els fons russos d’EuroClear a Ucraïna, ja!

Aquest Divendresjous 12 concentració i performance davant el Consolat de Bèlgica a les 11,00 h: Gran Via de les Corts Catalanes, 680.

11 de desembre de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://www.caritas.es/main-files/uploads/2025/10/IX-INFORME-FOESSA.pdf

 

Corrupció, frau, impunitat i autonomia

Pujol és un lladre confés, que s’ha aprofitat de ser president, igual que el 20 % dels seus consellers i part de la burgesia catalana. Tanmateix, el judici al clan Pujol no va de fer net amb la corrupció, el frau i la impunitat a les autonomies i l’estat, sinó d’aprofitar-ho per condemnar, junt amb el pujolisme, l’autogovern de la Generalitat, i crucificar les aspiracions catalanes a l’emancipació nacional.

A la judicatura i a l’estat espanyol no els treu el son ni la corrupció, ni el frau, ni el conservadorisme burgès si no és el català; tampoc la ultradreta involucionista que promou la conculcació de drets i limita les llibertats democràtiques allà on governa. En tot moment ho palpem al propi estat, en el rei emèrit, en el seu cap fins no fa gaire, a l’autonomia de la Comunitat de Madrid, a la de Galicia, d’Andalusia i del País Valencià, a les altres governades pel PP. La corrupció i el frau a fiscal, l’economia submergida, l’extorsió a la població immigrada sense drets, és consubstancial als cacics moderns i l’estat monàrquic.

El que provoca malsons, el que veritablement importa al nacionalisme espanyol unionista i als seus tribunals i alts jutges, és combatre i extirpar el catalanisme; sobretot el rupturista republicà i el de la població treballadora. Per això, per torpedinar la rebel·lió independentista, el 2014 es destapà aquesta corrupció.

La supervivència de l’estat, de la monarquia i del règim neofranquista, la veuen indissolublement relacionada amb la submissió i negació de la nació catalana. El seu objectiu essencial va destinat a esmicolar qualsevulla perspectiva d’independència, d’estat propi i de república. Van a impedir per tots els mitjans la possibilitat de sobirania i lliure decisió a través d’un referèndum efectiu. Somien amb esborrar els fets d’octubre –referèndum victoriós de l’1 i la vaga general de país del 3—. No ho aconseguiran per la resiliència del poble i la seva  perseverança en la lluita per alliberar-se de la submissió.

Per fer net a Catalunya ens cal també un canvi radical a l’estat. Que caigui tot el pes de la llei per corrupció, frau i impunitat sobre Jordi Pujol (president de la Generalitat des de 1980 a 2003) i els seus fills, els pròcers catalans dels negocis i l’extinta CiU, com també a els implicats en les trames del PSC. Que sigui exemplar, i que s’apliquin igual criteri i mesura a la corrupció del PP en totes les autonomies, així com al frau fiscal dels grans adinerats, de les empreses poderoses i dels bancs. No és pas això el que volen.

Pujol ha representat el lideratge burgès del catalanisme conservador, ha marcat la política de l’autonomia catalana de la Generalitat, l’avenç en l’autogovern, en l’ús de la llengua catalana abans prohibida en l’educació, i certa flexibilitat en matèria de llibertats en un marc de subordinació nacional. Alhora va pactar amb el franquista Suárez (UCD) i la monarquia de Juan Carlos I, i va conviure alternativament amb el PSOE i el PP, donant-los suport parlamentari. Així va fer país posant el peix al cove... de les elits.

Aquest judici que vol passar comptes amb el pujolisme de l’autogovern, tot i ser el de l’autonomia monàrquica, no tractarà del Pujol que va canviar el rumb de l’Assemblea de Catalunya que defensava la ‘Llibertat, l’Amnistia i el Dret a l’autodeterminació’, al substituir aquesta última per ‘Estatut d’Autonomia’. L’operació Tarradellas de Suárez, l’ex -secretari del Movimiento Nacional franquista, que subordinava la Generalitat a la monarquia, va culminar en el traspàs de la presidència de Tarradellas a Pujol. Els dos presidents van ser decisius en els pactes amb els franquistes, els banquers i la consolidació del règim monàrquic contra tota vel·leïtat d'assolir l'autodeterminació i la república i ambdós van tenir un suport inapreciable en el PSUC i l’eurocomunista Santiago Carrillo, que van adoptar la bandera monàrquica i la reconciliació.

La revolta catalana per la independència, la sobirania i l’autodeterminació entre 2010 i el pic del referèndum de l’1 d’octubre i del 3 O de 2017, va desbancar l’autonomisme pujolista i el sobiranisme submís, ni republicà ni independentista, de Mas i la Casa gran del catalanisme.

L’independentisme –el conservador, el d’esquerres sobiranista i el revolucionari-- va assumir la proposta de ruptura republicana per l’estat propi com la manera d’abastar el suport de la majoria de la població i satisfer les seves necessitats, socials i polítiques,.

Aquest repte resta pendent. Serà la fita del proper embat. No es va poder fer efectiva la decisió sobirana i ara cal metabolitzar-ne les lliçons i establir les aliances adients a Catalunya i a l’estat.

4 de desembre de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://pol-len.cat/llibres/llums-taquigrafs-atles-corrupcio-frau-impunitat-als-paisos-catalans/

 

Guerra

Els preparatius de guerra continuen, pas a pas. La setmana passada, el discurs del cap de l’estat major francès en una assemblea dels alcaldes de tot el país va sacsejar França. Va parlar de la imminència de la guerra -a l’horitzó de 2030 va precisar- i de la necessitat de preparar la població. Per sacrificar els seus fills, va arribar a dir. En termes directament pràctics, va cridar els batlles a animar el jovent a inscriure’s al servei militar voluntari que el govern Macron vol restaurar.

França emprèn el mateix camí cap a la guerra que Alemanya, que, en termes relatius, potser és qui l'encapçala, multiplicant el seu pressupost militar. Però el moviment és general, visible en els pressupostos, en el discurs belicista dels Estats Units, en l’exhibició de força de Xina, en les guerres de Rússia i Israel contra Ucraïna i Palestina...

Cal buscar les raons d’aquest moviment cap a la guerra en la ferotge competència entre els capitals imperialistes. Necessiten nodrir la fam de beneficis dels estratosfèrics capitals acumulats en els darrers decennis. Les guerres comercials que estan liquidant l’ordre mundial de la globalització aboquen a l'enfrontament militar.

El progrés de les forces polítiques autoritàries o directament feixistes l’alimenta  la marxa cap a la guerra. Necessiten disciplinar els pobles, sotmetre per la por les classes treballadores, atiar la divisió i mobilitzar en defensa de les pàtries suposadament amenaçades, i els grans capitalistes engreixen cada cop més aquestes polítiques amb els seus diners i els seus mitjans.

No volem aquestes guerres imperialistes. Fem bé en oposar la nostra resistència als plans imperialistes de rearmament. I hem de reforçar la consciència de que només acabant amb el poder dels capitalistes, només amb el progrés del socialisme, podrem acabar amb la guerra. No és fàcil, però és el que cal.

En el camí tenim lluites immediates, pràctiques, que podem portar endavant. Hi ha pobles que lluiten aferrissadament contra les intervencions militars imperialistes que malden per sotmetre’ls. Ho fan a Ucraïna i ho fan a Palestina. Cal sumar la nostra lluita solidària a la d'aquests pobles.  Aquest moviment internacional solidari, com el que s'ha aixecat entre tots amb Palestina, és el que ens uneix contra els imperialistes i posa obstacles a la marxa del capitalisme i els seus governs cap a la guerra.

Novament aquest dissabte hi hauran manifestacions a moltes ciutats en solidaritat amb Palestina, per l’embargament total d’armes a Israel i per la fi de tota relació amb l’estat sionista. La lluita continua. A Barcelona, a les 12h des del Parc Joan Miró. Som-hi.

La Memòria recent

La Fundació Andreu Nin presenta el llibre ‘La memoria reciente: lucha antifranquista y memoria democrática’. És un recull de 31 entrevistes a persones lluitadores que lluny de la nostàlgia consideren que no oblidar vol dir aprendre de les lliçons revolucionàries per oferir-les a les generacions que amb convicció i entusiasme, reprenen el compromís revolucionari per la ruptura republicana, el socialisme i un món comunista.

Nina Parrón Mate finalitza la seva entrevista dient: “De l’activisme no te’n jubiles fins que no et mors”; Àngels Tomàs Gonzalo (administrativa, L’Aurora), explica: “Tota la meva vida l'he dedicat a l'activitat política i activisme de tota mena... Sempre em va interessar poder mantenir-me pel meu compte, perquè l'única cosa que dona independència a les dones és un salari, i això ho penso des dels 14 anys”; Martín Pretel Garrido (torner, L’Aurora): “vaig començar a militar en el trotskisme per un company de la fàbrica... (sento) una satisfacció enorme per tot el que he ajudat en la lluita i en la consciència obrera. Vaig aprendre i vaig prendre consciència de classe en el trotskisme -–OT, PORE, POR, L'Aurora--, en el sindicalisme de classe (CCOO) i en la formació en els valors del marxisme”.

Avui dijous 27 de novembre, a les 19 hores, compartirem aquesta saviesa a l’Ateneu El Poblet, c/ Nàpols 268, Barcelona.

27 de novembre de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

Per una infància lliure d’abusos sexuals i de violència masclista

El Dia Internacional de la Infància, el 20 de novembre, precedeix la mobilització contra la violència masclista cap a les dones del 25N.

Connectant ambdues lluites, pels drets de la infància i contra la violència masclista, volem recuperar algunes idees i reivindicacions sorgides al Fòrum anual contra les violències de gènere, que en la darrera edició ha portat el lema ‘Infància en risc, violència masclista silenciada’:

1. que les criatures (nenes i nens), adolescents i joves, són subjectes polítics i jurídics de drets i pateixen directament les agressions masclistes i les seves conseqüències.

2. que han de ser escoltades, respectades i cregudes, mentre mereixen prevenció, protecció i reparació davant del maltractador.

3. que la violència vicària va contra les dones, però no és només una violència diferida contra elles sinó que s’executa directa contra la infància.

4. que hi ha violència institucional: a) quan la judicatura i els poders públics no respecten suficientment i escolten poc, o senzillament no escolten les criatures agredides; b) quan no s’aplica la diligència deguda; c) quan amb subterfugis, tipus SAP o similars, s’atorga la custodia a l’agressor en nom de la seva relació familiar; d) quan es revictimitzen els infants amb judicis diferits en el temps i sessions reiterades; e) quan les excepcions a l’hora d’aplicar la llei per part de la judicatura provoquen indefensió i anul·len els drets de la infància a la seva prevenció, protecció i reparació.

5. que l’agressió sexual a la infància i la pederàstia és una pràctica habitual, silenciada i negada, en el sí de les famílies i les llars, a les escoles i centres religiosos, als espais del lleure i de l’esport.

L’escàndol de la DGAIA no és un fenomen aïllat, sinó estès arreu. Ho hem vist amb les 150 nenes abusades a les Canàries, les 12 desaparegudes de la tutela pública a Arrecife, Lanzarote, o la xarxa Epstein de pederàstia per milionaris nord-americans.

Convé una educació que superi la visió adultocentrista. Els nostres infants, les nostres nenes i nens, les adolescents i joves necessiten un canvi profund en els serveis socials, perquè siguin espais de reparació, respecte i cures.

Donem tot el suport a les mares protectores en defensar les seves filles i fills de l’agressor, sigui el pare, la parella, l’avi, l’oncle, el germà, el veí o l’educador.

En aquest Dia de la Infància denunciem la hipocresia existent que nega, amaga o relativitza la violació a la infància. Exigim mitjans per finalitzar amb aquesta vessant de la violència masclista.

 Comunicat en el Dia Internacional de la Infància.

Plataforma Unitària contra les violències de gènere

Barcelona, 20 de novembre de 2025

https://www.violenciadegenere.org/actualitat/una-infancia-lliure-dabusos-sexuals-i-de-violencia-masclista

Revolucions

El dia que va morir Franco tot era a punt per donar pas a un moviment revolucionari que comencés escombrant el seu règim feixista. El moviment de vagues obreres, sobre tot a Catalunya, superava en quantitat tot el que havíem conegut des de la guerra civil, però també en qualitat, amb reivindicacions polítiques que desafiaven el règim. Un moviment obrer tan poderós ja era incompatible amb una dictadura basada en la derrota del poble i la prohibició de l’organització i l’acció independent de la classe obrera. Les assemblees de fàbrica i els comitès de vaga eren moneda corrent en cada conflicte, i a la clandestinitat les organitzacions obreres creixien i  es radicalitzaven malgrat la repressió.

A Catalunya la consciència de l’opressió nacional també havia guanyat molta força, amb la simpatia evident del moviment obrer. La gran majoria de la intel·lectualitat manifestava el seu compromís antifranquista acompanyant la incorporació a la lluita contra la dictadura de bona part de les classes mitjanes. La constitució de l’anomenada Assemblea de Catalunya expressava aquesta amplitud social de la lluita. L’altra pota del règim, la negació dels drets de les nacions ibèriques, també trontollava.

En els mesos posteriors a la mort de Franco i durant tot l’any següent ja va ser una autèntica onada revolucionària la que va recórrer l’estat espanyol. Els conflictes laborals obriren pas a vagues generals locals o comarcals. Grans manifestacions de masses s’enfrontaren amb la policia franquista als carrers. L’onze de setembre va conèixer la primera manifestació multitudinària des de la guerra civil per la llibertat nacional.

Les classes dominants havien pres consciència de la impossibilitat de mantenir la dictadura que tan bé els havia servit durant prop de quaranta anys. I la mort del dictador, desprès de la de Carrero Blanco, el seu factòtum, va deixar als sectors reformistes del règim més lliures per tal de maniobrar i mirar de salvar l’essencial, el poder de l’oligarquia, els negocis capitalistes i el domini de l’Estat espanyol sobre les nacions al voltant de la monarquia establerta pel dictador.

Però res no estava predeterminat. Va ser la lluita aferrissada, entre les

diverses classes i al interior de cada classe, la que ho va determinar, acabant per imposar una mena de “mal menor” que va deixar tots els problemes importants per resoldre.Tot era a punt, però els partits, el PSOE i el PCE es van fer enrere. 42 anys desprès, a Catalunya podríem dir que es va viure una nova revolta prenyada de revolució, una irrupció del poble amb el convenciment de que la seva lluita podia determinar lliurement el futur. I altra vegada el que ens va faltar va ser una direcció capaç de conduir-la. Aquesta continua sent la primera tasca dels revolucionaris.       

 

 

La xacra de les agressions sexuals a menors

La pederàstia està considerada una perversió i és moralment condemnada com acte individual però, malauradament, resulta profusament practicada i socialment silenciada. L’agressió sexual a infants i adolescents i joves no és una excepció individual, sinó una vessant de la violència masclista i de la moral de la cultura de la violació vigent.

L’escàndol de la DGAIA, ens porta a les herències dels hospicis franquistes regentats per les ordres religioses, avui en dia secularitzats i públics. La xarxa de cent cinquanta nenes abusades a Canàries, o les dotze que han desaparegut malgrat la tutela pública a Arrecife, Lanzarote, ofereix un panorama esfereïdor. La imputació de pederàstia al Bisbe de Cadis mostra una punta de l’iceberg en la comunitat religiosa catòlica. La xarxa Epstein de milionaris i magnats com Trump, demostra que el fenomen de l’abús sexual a nenes adolescents i menors d’edat és més habitual del que la societat i els poders reconeixen. Les denúncies de les mares protectores il·lustren les agressions a les criatures per part de pares i familiars en el si de la llar.

El Dia internacional de la infància del 20 N precedeix la mobilització contra la violència masclista a les dones del 25 N. La lluita apunta contra aquesta violència estructural que cal erradicar de soca-rel. 

La manifestació del 25 de novembre té el lema: Teixim resistències. Lliures, vives i rebels contra les violències masclistes, racistes i colonials. A Barcelona a les 18,30 h a la Plaça Universitat.

De la Carta de L’Aurora.

20 de novembre de 2025

https://amnistia.omnium.cat/

  https://www.violenciadegenere.org/actualitat/una-infancia-lliure-dabusos-sexuals-i-de-violencia-masclista

El model no funciona

Hi ha molta preocupació per les polítiques dretanes i l’avenç de les idees reaccionàries de l’ultradreta. Ara bé, les confrontaríem millor si escoltéssim les propostes que sorgeixen, com brots verds, de les mobilitzacions de les classes explotades, de les persones  racialitzades, de la joventut que reclama habitatge assequible, i del moviment feminista per superar la dominació, la discriminació i la violència masclista.

Val la pena posar en relleu algunes de les anàlisis sociològiques del IX Informe de la Fundació FOESSA 2025 (Foment d’Estudis Socials i Sociologia Aplicada), creada l’any 1965 per Càrites. L’exclusió social, la pobresa, la precarietat i la desigualtat, s’hi desgranen de forma crítica, mentre s’hi inclouen propostes relacionades amb els canvis operats en els últims trenta anys, és a dir, provocats per les crisis i per la dinàmica certs canvis estructurals de l’etapa de la globalització neoliberal.

Que ningú esperi una anàlisi marxista ni unes propostes revolucionaries de fons, però a canvi hi trobarà una documentada exposició dels conceptes de moltes de les veus autoritzades del pensament actual, i una virtut valuosa: posa el dit a la nafra, sobretot en les conseqüències socials.

FOESSA exposa que “aquest IX Informe surt a la llum en un context de brutalització en el que imperen l’economia que mata i la cultura del descarti”. Mentre afegeixen que cada Informe “ens ofereix arguments suficient per a concloure que el model present no funciona”. Així és com fent esment a la percepció actual d’una catàstrofe imminent però impredictble, es fan ressò de la tesis de Benjamin de que la veritable catàstrofe rau en la simple continuïtat del present. I n’expliciten la conseqüència: “la perpetuació de l’estat actual condueix inevitablement a un col·lapse”.

L’Informe apunta els tres grans vectors que han impulsat en aquest últims anys la transformació del país, que són; “primer la immigració, segon la participació social de les dones, i tercer la digitalització i la generalització de la telefonia mòbil”. Una evolució on les generacions joves, malgrat estar més formades, enfrontant pitjors perspectives de vida.

Ressalta que, tot i certes passes positives, com l’increment del salari mínim, la reducció de la temporalitat, i algunes prestacions socials, s’està lluny d’acostar-se als nivells dels països europeus avançats. I és una realitat que la exclusió social severa afecta encara a més de 4,3 milions de persones, un 52% més que el 2007.

Afirma que “el principal fre a la integració ha estat l’exclusió residencial: l’ accés a un habitatge digne s’ha convertit en una emergència social”. Això es reflecteix en que a “2025, els principals problemes que preocupen a la ciutadania són l’habitatge, l’ocupació i la situació econòmica”.

Resulta interessant la constatació de que  “s’ha trencat el vincle entre creixement econòmic i creació d’ocupació (al menys decent)”. Ho aclareix encara més explicant que en el capitalisme financer del segle XXI la generació de riquesa ha deixat de traduir-se automàticament en més i millor ocupació. El corol·lari n’és que l’ocupació  ja no garanteix, per sí mateixa, condicions de vida dignes, degut a l’extensió de la precarietat, la temporalitat y els baixos salaris

També es significatiu que es faci referència al ‘punt d’inflexió’, que marca el moment en que una situació estable es torna repentinament inestable i es transforma en quelcom radicalment diferent. És a dir, la possibilitat de que petites alteracions acumulatives desencadenin un desequilibri irreversible. A voltes, aquests punts d’inflexió passen desapercebuts perquè l’estabilitat aparent dona la falsa impressió de que tot continuarà igual.

La desafecció política de la joventut i de bona part de la població, la que treballa, l’exclosa social o legalment, s’ha de tractar amb una lluita ferma contra les polítiques que afavoreixen la minoria que acapara el poder dels diners, les discriminacions socials, l’arbitrarietat judicial i la corrupció. Si el model capitalista no funciona ens cal una revolució treballadora que obri les comportes al model socialista.

De la Carta de l’Aurora.

13 de novembre de 2025

 

https://amnistia.omnium.cat/

https://www.caritas.es/main-files/uploads/2025/10/IX-INFORME-FOESSA.pdf

https://www.actxpalestine.com/ca/omplimestadi

Violència masclista des de la infància

L’agressió masclista a la infància és una violència silenciada que surt a la llum de manera descarnada. Sense un històric de dades, com si no existís o no fos un fet que conviu amb la moral oficial i el miratge de l’amor universal. L’abús sexual a les criatures i adolescents en el si de les famílies, que s’estén a les escoles, el lleure i a l’esport, amb un abast inimaginable. Aquesta violència masclista és un altre testimoni de que la societat capitalista està corrompuda de soca-rel. El XXI Fòrum contra les violències masclistes es desenvoluparà entorn al lema: ‘Infància en risc, violència masclista silenciada’. Aquest Fòrum anual contribueix a que el moviment feminista per a l’erradicació de la violència masclista avanci en la denúncia i les propostes per a l’àmbit familiar, comunitari, institucional i ideològic.

Un conglomerat de potents entitats, gurús i profetes, amb molts recursos financers i mediàtics, junt amb costums ancestrals nefastes i una hipocresia moral que avala la impunitat, neguen l’agressió, el sotmetiment i la discriminació dels homes vers les dones. La ultradreta en fa brou per dividir i afeblir la lluita per l’emancipació feminista. La judicatura i l’estat, instruments dels amos, de les empreses i del capital, fan palesa la seva naturalesa patriarcal, amb la violència institucional,.

La reacció de tall ultradretà busca reduir i eliminar drets aconseguits per les dones com persones sobiranes, així com a liquidar les polítiques que afavoreixin les necessitats específiques de la meitat de la població, o les mesures que corregeixin les discriminacions per raó de sexe.

Resulta alliçonador l’escàndol del cribratge del càncer de mama, violència obstètrica que ha desencadenat un terratrèmol a Andalusia. La mobilització de les dones afectades, que compten amb l’empatia de la població femenina, sacseja el govern del PP.

També és aclaparadora la moralina sobre el sexe i el gènere, amb l’ingent negoci de la trata de dones, o de les relacions i sexuals i la prostitució imposades. Mentre es procura mantenir oculta la immensa realitat de les violacions i d’altres agressions sexuals a totes les edats, hi ha una resistència numantina a incorporar l’educació sexoafectiva com a antídot efectiu. Ho fan escoles, entitats religioses, famílies i les institucions de l’estat, en nom d’una moral hipòcrita i puritana, que exposa l’adolescència i el jovent a una educació perversa, gens sana per al cos i la ment.

Cada any nous segments socials i professionals s’incorporen a la denúncia de la xacra social de les agressions a les dones. Hi ha una consciència més clara que permet detectar més situacions de la impunitat masclista. Tanmateix cada any els pressupostos públics resulten insuficients per l’erradicació d’aquesta xacra.

Però no hi ha aturador. Gisèle Pelicot ha popularitzat ‘que la vergonya canviï de /bàndol’. A partir de Jenni Hermoso s’estengué el ‘S’ha acabat’. La periodista Mar Bermúdez ha posat a la picota la permissivitat en els mitjans de comunicació. La denuncia de la impunitat de professors i catedràtics obligant a les Universitats a posar el fil a l’agulla en l’assetjament i agressions. Tanmateix es perpetua una cruel connivència amb els agressors, en nom de la seva presumpció d’innocència, en el paraula contra paraula, com demostren les sentències exculpatòries del TSJC al famós Dani Alves, o les conciliacions que van canviar la pena als acusats de la manada de Castelldefels.

La mobilització constant i rebel de les mares protectores de les seves criatures, i de les dones agredides, dona peu a Informes com el de l’assetjament als mitjans de comunicació, o la IV Trobada estatal sobre violència vicària i violència de gènere institucional en Espanya (a Madrid), o l’Observatori de Violències Institucionals Masclistes (OVIM).

Hi ha moltes experiències i bones pràctiques des de les comunitats i col·lectius de base, des de moltes entitats i segments socials, que fan visibles les estratègies per transformar aquestes situacions i reparar els danys a les dones.

L’avenç de les dones en l’erradicació de les agressions masclistes és imparable, malgrat sigui contradictori i alhora insuficient. El Fòrum entorn a la Infància en risc i violència masclista silenciada és un espai per compartir, aprendre i enfortir el moviment: 6, 7 i 8 de novembre, a l’Espai Francesca Bonnemaison, c/ Sant Pere més baix, 7, Barcelona.

30 d’octubre de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://www.violenciadegenere.org/inscripcio-al-xxi-forum-contra-les-violencies-de-genere

https://violenciadegenere.org/sites/default/files/00-XXI-forum-programa-081025-online-CAT.pdf

Un món sense reis

La immensa onada de manifestacions de la població nord-americana conforma un front viu que xoca contra les promeses incomplides de Trump i tendeix a limitar els abusos de poder de tot tipus, inclosos els del militarisme imperial. Les alternatives revolucionàries es gesten en aquests esclats de llibertat.

Seria magnífic que el moviment ‘No Kings’ (‘Sense reis’) s’estengués arreu del món, contra el poder dels grans magnats, oligarques i moderns cacics, contra la cobdícia i regne de les multinacionals, el parasitisme del capital financer i el militarisme dels estats que imposen la seva llei a sang i foc.

El ‘No Kings’ s’agermana el moviment Black Lives Matter (BLM) ('Les vides dels negres importen') i l’enforteix. La democràcia i la sobirania ciutadana nord-americana s’esquerden quan el plus de beneficis de la dominació del món s’afebleix a mans dels reis de la propietat privada i de les armes, mentre es converteixen en restricció de llibertats, de drets, de condicions de treball, de guerres i destrucció arreu.

L’alcalde de Chicago, Brandon Johnson del partit demòcrata, ha cridat a la població estatunidenca a convocar una vaga general massiva i històrica, com mai s’hagi vist, contra la ‘tirania’ i les polítiques autoritàries del president Trump, i l’avarícia dels ultra rics i de les grans empreses. “Estic cridant -clama- a tota la gent negra, a la gent blanca, a la gent morena, a la gent asiàtica, a la immigrant, a la gent gai de tot aquest país, a aixecar-se contra la tirania”.

La rebel·lia que aflora en el baluard industrial, financer i militar del món és una promesa de futur, un avís del que pot comportar un esclat revolucionari a l’epicentre de la globalització neoliberal en fallida. La transició a un nou escenari dominat per les multinacionals, les polítiques reaccionàries i uns lideratges ultradretans no serà una bassa d’oli. La lluita de les classes treballadores, dels pobles, de les dones, dels diversos segments maltractats, obre les expectatives a enderrocar els novíssims reis.

La línia groga sionista a la franja de Gaza pot convertir-se en una soga al coll de l’Estat d’Israel i de l’ordre internacional que el sosté. De moment la flamant signatura de l’alto el foc de Trump/EEUU ja va quedant en paper mullat. De retruc, menysté l’ONU, que mostra el seu veritable paper, com institució que alimenta el miratge d’un món multilateral de pau i cooperació, quan la crua realitat és un ordre i una legalitat internacionals, que sotmeten la immensa majoria de pobles i d’estats a un petit grup de potències poderoses, guanyadores de la segona guerra mundial.

De moment la línia groga de Gaza ha frenat els tancs israelians, però, cínicament, és a canvi de consolidar l’avenç de l’ocupació de mitja Franja, i alhora d’exonerar Netanyahu i l’estat d’Israel del genocidi i dels crims de guerra. Tot això sense evitar que segueixin caient les bombes i els míssils, i encara menys la destrucció i el robatori de terres que duen a terme els colons, i els assassinats del Tsàhal (les forces armades israelianes) a Cisjordània.

L’ONU queda desautoritzada. Com s’ha fet foc d’encenalls la seva política dels dos estats, el d’Israel i el de Palestina, promoguda pels els acords d’Oslo! És palès que el genocidi de Gaza i l’ocupació i destrucció de poble palestí, fa inviable un estat d’Israel a Palestina que nega per la força de les armes l’existència de l’Estat Palestí, des del riu fins el mar, com ha convertit en clam la mobilització internacional.

Quan Netanyahu va parlar a L’ONU, malgrat estar condemnat com a criminal i genocida, l’hemicicle de la seu de Nova York es va buidar. És aquest gest una mostra del que haurien de fer els estats amb aquest organisme internacional? Arraconar-lo, com fa EEUU amb el seu veto i amb la seva exclusió, en quan contravé els interessos de regnat imperialista.

L’amenaça ultradretana, la involució autoritària i reaccionària, és el segell de les multinacionals i els estats més poderosos per imposar-se a les crisis que provoquen. L’alternativa rau en aixecar la consciència i construir l’organització revolucionària capaç d’expropiar aquests poders econòmics i destruir els seus instruments estatals.

23 d’octubre de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

La joventut i la classe treballadora es mobilitzen per Palestina

La Vaga general política, els aturs a les grans empreses i la mobilització per aturar el país en defensa de Palestina, ha estat un èxit del protagonisme unitari entre la joventut i la classe treballadora. La Vaga ha estat convocada per tots els sindicats, els grans i els petits, els confederals i els independentistes, els del món estudiantil i els sectorials com el d’habitatge. L’Alto el foc declarat a Gaza no ha frenat la mobilització. Els piquets per la Vaga general han estat ben organitzats i s’han enfrontat a la repressió dels Mossos del govern PSC. La SEAT s’ha aturat a les 2 h de la matinada. Un còctel memorable de promeses de futur revolucionari.

El clam i les pancartes proclamaven a la massiva manifestació de la tarda: Barcelona antisionista, Catalunya antisionista. Barcelona, Catalunya, amb Palestina. Fins la fi del genocidi del colonialisme. Del riu fins el mar Palestina vencerà. És una ocupació. És un genocidi. Boicot a Israel. Ho aturem tot per acabar amb la impunitat de l’Estat sionista d’Israel. No al comerç d’armes amb Israel. Ruptura relacions diplomàtiques. Llibertat Palestina.

L’Alto el foc és fràgil amb el genocidi impune, reconeix CCOO. L’ONU manifesta preocupació i temor pels crims de guerra que es puguin perpetrar a Gaza en aquest alto el foc. Tanmateix la mobilització és ben clara, o es fa el boicot complert a l’Estat d’Israel o s’imposa la hipocresia i les llàgrimes de cocodril.

A la cerimònia de signatura de l’Alto el foc, Trump s’ha recreat en cinisme militarista sobre el genocidi. El magnat de l’imperialisme hegemònic s’ha vantat de subministrar les millors armes del món al sionisme israelià per destruir Gaza. El president nord-americà s’ha dirigit i animat els multimilionaris del món a imposar els seus interessos, mentre proposava la impunitat per Netanyahu, condemnat com a criminal de guerra pels tribunals internacionals. El cap dels imperialistes es burla del genocidi, de l’ONU, del poble palestí, de la majoria de pobles del món, es mofa de la classe treballadora i la joventut que ha assumit com a seva la causa palestina.   

Tanmateix no som davant d’un escenari de pau. Encara menys d’una solució pel futur de Palestina. L’alto el foc ha propiciat rebaixar la destrucció però no frena el genocidi ni tant sols els assassinats de població civil de Gaza. L’alto el foc ha procurat un intercanvi de presoners, però en queden uns 9.000 a les presos israelianes, mentre cada dia n’entren altres de Cisjordània. Els colons cremen oliveres palestines i terroritzen les comunitats amb el suport del Tsàhal (l’exèrcit israelià). L’alto el foc tampoc pot indultar Netanyahu i els criminals de guerra israelians del genocidi.

La política de Trump de Protectorat a Gaza per part de la comunitat internacional, en concret d’EEUU, és una hipèrbole grotesca i tràgica. L’Estat d’Israel neix el 1948 al no poder seguir sostenint l’imperialisme anglès el protectorat existent, per anar setanta-sis anys després a un nou protectorat, en comptes i en contra de la política de l’ONU, i fins ara dels propis EEUU, dels dos estats, el d’Israel i l’Estat de Palestina. 

La relatora de l’ONU, Francesca Albanese, ha advertit que “li diuen pau, però pels palestins és el risc del pitjor apartheid”, mentre ha insistit en la necessitat de “boicot, sancions i rendició de comptes” per Israel.

L’historiador israelià Ilan Pappé afirmava que el poble palestí segueix sofrint “ocupació, eliminació i genocidi”. ‘Cartografia del Genocidi’ explica que “el genocidi no finalitza simplement amb un alto el foc. Continua mentre no es restableixin les condicions de vida”. La periodista Olga Rodríguez analitza que “el tornar a un ritme de neteja ètnica més lent seria més tolerable per a la hipocresia de la governança occidental. Per això hi ha que tenir especial atenció i mobilització en aquesta fase que intenta normalitzar la impunitat”. El periodista Joan Roure explicita, decebut, “no hi ha hagut modificacions en el conflicte, ni se’n preveuen... Tot el desgast militar de l’anomenat “eix de la resistència” l’ha pagat Israel en pèrdua de credibilitat política, diplomàtica i de relat”.

Els acords d’Oslo, i els de Camp David, s’han tornat a demostrar inviables. L’Estat Palestí junt a l’Estat d’Israel resulta inviable, és un miratge, una il·lusió de l’ordre internacional de les multinacionals, els principals estats i l’ONU. Per això EEUU promou un Protectorat afí, supeditada la sobirania palestina al poder del dolar.

La mobilització solidària internacional és la via pel boicot a Israel. La unitat de la població treballadora i de la joventut vital. Palestina no està sola, és una causa de la humanitat. Visca Palestina lliure.

16 d’octubre de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://x.com/i/status/1978372958021173469

https://amnistia.omnium.cat/

Jornades del 90 aniversari de la fundació del POUM, organitzades per la Fundació Andreu Nin:

https://www.youtube.com/@FUNDACIOANDREUNINAV

 

 

  

Vaga contra el genocidi

La Global Sumud Flotilla a Gaza ha resultat un èxit. L’Estat sionista d’Israel ha quedat nu. El seu terror militarista i genocida pot haver impedit l’arribada de l’ajuda humanitària a Gaza, però provoca el rebuig i la mobilització de les poblacions i dels pobles. Israel no quedarà impune. Amb una tripulació de més de 40 països, La flotilla ha aconseguit unitat de participació en el seguiment internacional, i l’impacte en la consciència i la mobilització arreu. La Flotilla és la punta de l’iceberg de la gent jove i de les classes treballadores. Les immenses manifestacions del dissabte passat van preparar la jornada pel proper dimecres 15, una jornada de mobilitzacions, aturs sindicals de 2 hores per torn convocats per CCOO i UGT, de vaga general estudiantil, i de la CGT i altres sindicats.

Els pobles s’agiten i rebel·len contra la barbàrie militarista de la dictadura de les multinacionals. La classe treballadora cerca les maneres pròpies de participar en la mobilització de masses, tot i que ara no disposi dels organismes ni de partits obrers revolucionaris que li permetin convertir-se en un ariet imbatible per frenar i enderrocar el poder del capital, que explota, oprimeix i espolia el món.

Aquestes mobilitzacions generen consciència del que són els poders econòmics, polítics i ideològics. Els partits anomenats d’esquerres, referents de la població treballadora, no estan a l’alçada de les necessitats bàsiques, doncs se centren en resistir i sostenir governs i estats per preservar les conquestes aconseguides abans, ara escapçades o liquidades, sense donar perspectives vàlides per a la majoria i el món. De fet són part de l’engranatge institucional dels senyors del capital i de la guerra.

La lluita suscita preguntes sobre el poder, els governs i els estats. A qui8 pertanyen, quin significat i quina naturalesa tenen, si pot ser útil dominar-los, o si és necessari subvertir-los, amb transformacions més lleus o substancials, o si cal senzillament enderrocar-los, per frenar l’explotació i opressió que genera. És obvi que no serà d’un dia per altra, que sobretot manquen les condicions programàtiques, de lideratge i d’organització. També és lògic que la lluita vagi a aconseguir millores econòmiques i polítiques. És d’aquest conjunt d’ingredients que sorgiran noves alternatives polítiques. I necessitaran aprendre de les experiències revolucionàries de la lluita de classes. Tant les locals com les dels altres països, unides pes les lliçons de naturalesa internacional.

El context internacional de crisis múltiples que han fet fracassar la globalització neoliberal imperialista han comportat un deriva cap a la militarització, a guerres com la d’Ucraïna (invasió feta per Rússia) i a Palestina (ocupació i genocidi perpetrat per Israel), també l’increment de l’explotació, l’espoli i l’opressió, i la limitació de llibertats. Els grans magnats i oligarques, les seves multinacionals i els estats, incapaços de generar convivència, germanor i felicitat, fomenten un ordre infernal.

L’Estat sionista d’Israel és una creació de l’ordre instaurat la segona postguerra mundial, per les potències guanyadores i la socialdemocràcia. L’ocupació de Palestina i el pla genocida sionista és una component del poder imperialista i de l’existència de l’ONU. Israel ha mostrat que és incompatible amb les llibertats, la convivència i l’existència de Palestina.

Aquesta evolució nefanda de crisis les classes dominants posseïdores l’afronten amb la promoció d’alternatives polítiques involucionistes, reaccionàries i ultradretanes.  

La darrera dècada, amb les experiències de les vagues generals sindicals (2010), del moviment de regeneració del 15M2011, i de la revolta independentista i republicana que culminà amb el referèndum de l’1 d’octubre de 2017, que l’estat va impedir fer efectiu, ha donat pas a un nou escenari de noves mobilitzacions que pugnen per oferir alternatives ciutadanes, populars, al desgavell conservador i reaccionari.

El moviment per l’habitatge s’ha revelat d’una gran potència, sobretot entre la joventut; ha generat organitzacions noves com els sindicats per l’habitatge, i una concepció unitària, capaç d’incloure sindicats grans i petits de la gent treballadora.

El moviment feminista prossegueix actiu i fort contra la reacció virulenta de les organitzacions, partits i institucions patriarcals que discriminen i sotmeten a les dones.

El moviment contra el genocidi i per la llibertat de Palestina assoleix dimensions massives que ens porten el record de les mobilitzacions contra la guerra d’Iraq.

El desenllaç de l’evolució internacional i en cada país depèn sobretot de la lluita, de la capacitat en desenvolupar lideratge treballador i consciència revolucionària organitzada. Una vaga general contra el genocidi com la italiana, directament política, és un canvi en el signe dels temps.

El 15 d’octubre tothom a la mobilització, a aturar les empreses, a la vaga general. Contra el genocidi i per una Palestina lliure, pel fi al comerç d’armes amb Israel, per la ruptura de relacions diplomàtiques.

De la Carta de L’Aurora.

9 d’octubre de 2025

Jornades del 90 aniversari de la fundació del POUM, organitzades per la Fundació Andreu Nin:

https://www.youtube.com/@FUNDACIOANDREUNINAV

https://amnistia.omnium.cat/