Expectatives fosques

Hi ha campanya contra l’empadronament de nova gent immigrada. La concepció de que a Catalunya no hi cap tanta gent si es vol sostenir drets i serveis públics, va calant de la pitjor manera. Ho mostra l’enquesta d’opinió que detecta un canvi cap a l’extrema dreta catalana (AC) i l’estatal (Vox) a costa sobretot del centre dreta català (Junts) i de l’esquerra oficial estatalista (PSC), amb un llimbs de l’espectre sobiranista i independentista republicà (ERC, CUP, Comuns). En resum la predicció de l’enquesta aboca a una Generalitat inestable, col·lapsada parlamentàriament, on ni esquerres, ni dretes, ni l’independentisme o l’unionisme tindríem majoria suficient per formar govern.

Aquesta campanya per dificultar i impedir l’empadronament està orquestrada per la ultradreta, sostinguda per les dretes, normalitzada per certes esquerres, aplicada per Ajuntaments i autoritats polítiques. El catalanisme xovinista i l’espanyolisme més reaccionari coincideixen per despertar i atiar sentiments atàvics contra la gent nouvinguda, entre el poble i especialment entre la població treballadora.

Per si hi ha dubtes, Félix Larrosa, alcalde de Lleida (PSC) afirma "Portem 6.500 altes des del primer de gener. La feina de validar una per una les peticions d'empadronament és inassumible"; Josep Maria Vallès, alcalde de Sant Cugat (Junts): "Tot apunta que hi ha una màfia al darrere dels empadronaments il·legals";  l'Ajuntament de Barcelona (Collboni, PSC) prohibeix que 1.700 persones sense llar puguin empadronar-se en entitats socials, que va a colpejar a població immigrada barcelonina sense recursos.

La política, l’habitatge i la immigració són les principals preocupacions que detecta l’enquesta. El que no entra a l’estudi són els estralls socials, polítics i cívics que provoquen la llei d’estrangeria, la llei mordassa, el racisme, l’homofòbia i les polítiques del ministre Grande-Marlaska des del govern de l’estat.

I, per la seva banda, Podemos, votant en contra de la transferència de les competències d’immigració a la Generalitat, en nom de la lluita contra el catalanisme xovinista, reforça objectivament el nacionalisme gran-espanyol reaccionari i l'estat centralista de la Monarquia.

S’obstaculitza el futur immediat del jovent quan se cedeix davant l’especulació immobiliària dels grans tenidors d’habitatge, mentre la Judicatura bloqueja tota mínima mesura de contenció de l’arbitrarietat amb els lloguers i la depredació del sol.

Els sectors més modestos de la població treballadora amb manca d’expectatives, o més ben dit, les fosques i incertes expectatives de la joventut, i una  població que es va mobilitzar per la independència i la república i després desencisar per la suspensió de la declaració d’independència, desconfien profundament dels polítics professionals, del sistema polític institucional, de l’estat, les autonomies i dels ajuntaments.

les polítiques governamentals de dretes o que les toleren cedint davant dels poders econòmics, les clarament afavoridores pels interessos de les empreses, les que no frenen la corrupció, totes elles, són les que possibiliten, quan no la fomenten, l’avenç de la dreta i ultradreta, a costa del retrocés de la mobilització i de la consciència col·lectiva de la gent treballadora.

Els beneficis del gran capital, bancs, multinacionals i empreses, contrasta amb els límits i el reflux de la lluita i de l’organització treballadora. Tanmateix la mobilització aflora aquí i allà, malgrat la disgregació, el dèficit d’organització i la falta de claredat  generals del moviment obrer i popular.

Per la seva banda, el Consell de la República prepara l’aniversari del referèndum no exercit amb el lema “l’1 d’Octubre és futur”, sense relacionar-ho amb la problemàtica cabdal que afecta a la joventut i al conjunt del poble.

En canvi només es podrà confrontar i revertir la tendència actual vers l’autoritarisme i la reacció política amb una lluita ferma per objectius clars pel que fa a les condicions de vida, les laborals, l’habitatge, la immigració i les llibertats.

És la lluita per l’habitatge, vagues com la de Cadis, mobilitzacions com la de defensa de Palestina, la insistència per les llibertats i contra la repressió, l’exigència per la regularització de la gent immigrada i el moviment irreductible de les dones, el que ofereix unes perspectives positives diferents a les de la fosca reacció.

Palestina

La Global Sumud Flotilla a Gaza, Palestina, que uneix activistes i organitzacions de més de 40 països, està sent atacada en aigües internacionals. L’ONU declara que la destrucció de Gaza per part d’Israel és un genocidi. Quan ara correspon frenar i boicotejar el sionisme israelià, i l’estat sionista estreny l’ofec a la Cisjordània alguns estats reconeixen l’estat Palestí precisament quan la seva viabilitat és més difícil que mai. Però a cada nou assassinat, destrucció i ocupació l’estat d’Israel es desautoritza, lamina la seva raó d’existir contra Palestina i cava la seva fossa. Dissabte 4 d’octubre, manifestacions internacionals.

90 Aniversari POUM

Jornades de la Fundació Andreu Nin aquest cap de setmana de Festes de la Mercè a Barcelona. De divendres a diumenge, podeu participar en actes com

l’homenatge a Maria Teresa Carbonell i una taula sobre l’actualitat del llegat del POUM; també en espais de memòria revolucionària com la Ruta guiada del POUM o les taules rodones Les dones del POUM, El POUM en la revolució espanyola, Repressió i contrarevolució: les preses i els presos del POUM. També es parlarà de Noves mirades de la història del POUM, hi hauran recitals de cançons i lectura dramatitzada.

De la Carta de L’Aurora.

25 de setembre de 2025

https://fundacioandreunin.com/

https://amnistia.omnium.cat/

 

 

Unitat i divisió

La Diada i el moviment independentista segueixen llastrats per la manca d’unitat i les diferències en els balanços, les perspectives i les estratègies per superar el reflux del moviment republicà, pel dret d’autodeterminació i la independència. Les propostes de l’ANC i Òmnium, les dels diferents partits, les de la Generalitat i les de l’estat són ben dissonants. La judicatura i la repressió llancen benzina al foc. L’orquestra independentista, la sobiranista i la republicana estan en fase d’olla de grills, els falta molt per afinar la melodia.

Un primer pas per a la recomposició fora establir l’anàlisi i el balanç dels èxits, mancances, obstacles i poders que van portar al cim de l’1 d’octubre de 2017 i a la davallada actual. Un segon pas fora reconèixer les necessitats populars, detectar el que

unifica i el que divideix, definir les contradiccions de les diferents classes i segments implicats, inclosos els poders econòmics, estatals i ideològics. Finalment, s’hauria  de detectar, i fins i tot promoure, les possibles aliances socials, republicanes i democràtiques dins de Catalunya, però també a L’estat espanyol, per generar condicions que permetin afrontar l’emancipació catalana amb nous reptes, perspectives i il·lusió popular.

La desobediència civil popular de tot el país, que proposa l’ANC, xoca amb l’estadi de confusió i desencís del moviment. La desobediència pacífica resulta massa inconcreta per mobilitzar una població a la qual li manca encara una explicació precisa del per què de la declaració d’independència i de la seva suspensió fulminant, mentre s’impedia que les milers de persones s’apropessin al Parlament i formessin part de les decisions practiques de lluita davant de l’amenaça de repressió per part de l’estat.

El discurs d’Òmnium va ser més acurat, més arran de terra, en quant a les condicions per construir un nou escenari, unes noves perspectives i una nova estratègia. Va superar el diluvi que obligà a suspendre l’acte públic, fent-lo a cobert i limitat a les propostes. Xavier Antich va enfocar l’orientació tant en el que uneix com és la lluita vital per la llengua, la defensa de l’amnistia, la lluita irrenunciable per exercir la sobirania, el dret d’autodeterminació en un referèndum lliure, que es pronuncií sobre la república catalana i l’estat independent, com en el que es font de divisió profunda.

Per Òmnium una nova etapa de mobilització ha d’incorporar la gent nouvinguda, la immigració, doncs Catalunya és terra d’acollida. Sense aquest segment de la població del país poc que hi haurà independència i llibertats. Precisament la immigració és una font de desigualtats i divisió en el si de la nació, i en el si de la classe treballadora. La Catalunya empobrida, la joventut foragitada d’un treball digne i d’un habitatge suficient, també són components vitals per la ruptura republicana. Òmnium i Antich va fer una passa més enllà quan es van declarar a ultrança a favor de llibertat de Palestina, contra el genocidi i destrucció per part d’Israel, i va incloure a Ucraïna com a nació a defensar de la invasió de Rússia.

A aquests ingredients hem d’afegir-n’hi alguns més. L’alineament pro-patronal del vot de Junts amb la dreta estatal contra la llei de reducció de la jornada laboral a 37,5 h allunya una bona part de la classe treballadora dels partidaris de la independència. Dir que es veta una llei però no la reducció de jornada és un argument de fariseus.

La deriva d’un part de l’independentisme dretà, xovinista i d’alguns sectors esquerrans cap a la ultradreta d’AC també és un feixuc obstacle per a refer el moviment republicà sobiranista i independentista. No en va el racisme, la xenofòbia i l’homofòbia, són aprofitats per afeblir, dividir i confrontar la població i la gent treballadora.

I sembla tabú plantejar-se aliances que contribueixin a una perspectiva republicana a tot l’estat contra el règim de la monarquia. El moviment català ha de ser prou fort per consumar la seva emancipació, però alhora l’estat espanyol ha de ser prou feble, o en un desenvolupament de la seva crisi estructural, per no poder impedir la sobirania, les llibertats i la decisió sobirana de Catalunya. Tot això vol acords, pactes i aliances entre tots els pobles de  l’actual estat, inclòs l’espanyol, o si més no, una neutralitat que posi llast a la repressió estatal. 

Palestina

Una Comissió autoritzada de l’ONU ha certificat que a Gaza hi ha un genocidi per part de l’Estat d’Israel que destrueix Palestina. Les votacions de L’ONU i les sentències dels tribunals internacionals, són paper mullat, com ho demostra el sionisme israelià demolint Gaza i estenent les ocupacions, la repressió i les provocacions que ofeguen Cisjordània. Palestina, i Ucraïna, són símbols cabdals de la desferra que provoquen les grans multinacionals i estats, i l’ordre internacional sotmès a la seva depredació i interessos.

Vivim l’experiència d’una mobilització internacional creixent arreu; ho veiem a la volta ciclista entre altres, i també ho catalitza la Global Sumud Flotilla a Gaza, Palestina, que ha unit activistes i organitzacions de més de 40 països. Finalment hi han convocades importants mobilitzacions: el proper dijous 18 de setembre, accions descentralitzades, concentracions a les portes dels centres de treball, a 19 h a cada municipi, a 18 h a Barcelona, Pl de la Carbonera, final del Paral·lel. I el dissabte 4 d’octubre, manifestacions internacionals. Som-hi!

18 de setembre de 2025

De la Carta de L’Aurora.

https://fundacioandreunin.com/

https://amnistia.omnium.cat/

 

Lliure i social

La Diada Nacional de Catalunya de l’11 de setembre continua sent la mobilització potent d’un poble que lluita per les seves llibertats plenes. Si és ben cert que la massa festiva i mobilitzada és molt menor que en el crescendo de 2010 al 2017, també ho és que representa una força molt superior a la d’abans de la mobilització massiva contra els retalls de la reforma de l’Estatut de 2006. La lluita per la independència forma part de la crisi estructural de l’estat espanyol i del règim constitucional monàrquic. La causa del dret a decidir (autodeterminació), de les llibertats i de la independència per un estat propi, necessita una estratègia de ruptura republicana i d’avenços socials.

La metabolització de la gesta del referèndum de l’1 d’octubre de 2017 és lenta i contradictòria. Encara s’està digerint el bloqueig del resultat victoriós per part de la repressió estatal. Hi ha una gran dificultat per comprendre que el cim de la mobilització independentista i republicana va resultar frustrat sobretot per la força de facto de l’Estat, però també per la feblesa d’una direcció política temorenca que va proclamar i suspendre la independència amb uns segons de diferència.

El reflux, lògic de la població i el jovent, obliga a una anàlisi acurada dels fets, per tal d’aconseguir una nova estratègia popular conjunta. 

Les variades estratègies i la dispersió de les forces polítiques i entitats del catalanisme independentista i republicà és en bona part una conseqüència de la repressió estatal però, per la banda catalana, mostra les necessitats, interessos i greuges de les diferents classes i capes socials diverses.

Entre altres hi ha dos elements cabdals que a l’independentisme, en la vessant d’esquerres o de dretes, li costa copsar i incloure.

Un és el propi estat espanyol. Cal furgar en les seves contradiccions i crisis, cercar aliances democràtiques, republicanes i d’esquerres. La subordinació a l’estat no rau en el reconeixement de la seva realitat, ni ve de la postergació de cap lluita, sinó de la força repressiva de la que disposa.

L’altra és el factor social. La població i la classe treballadora han de sentir que les seves necessitats més pregones tenen a veure, millor dit, s’inclouen i formen part ineludible de la mobilització republicana, pel dret a l’autodeterminació, i per un referèndum efectiu i la independència.

Drets i serveis públics, condicions laborals, mesures socials, no poden ser moneda de canvi per les llibertats, ni a l’inrevés.

L’ANC posa com a lema d’enguany “Més motius que mai. Independència”, mentre abjura dels partits i els denuncia; la CUP planteja que “El combat és sempre ara” i crida a una mobilització diferenciada més lluitadora. Tanmateix, Junts, l’actual força parlamentària majoritària actualment dins l’independentisme, vota en contra de la reducció de la jornada laboral a 37,5 h setmanals al Congrés espanyol. En comptes de fomentar la complementarietat entre el factor nacional i el social s’agreugen les contradiccions.

La coincidència de color polític en el govern estatals i el de Catalunya, amb un PSOE i un PSC hegemònics, i malgrat les dependències respectives envers les forces sobiranistes, nacionalistes i independentistes, sembla difuminar la crisi entre l’estat i Catalunya, però s’obre pas pel subsol sense donar treva.

El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) s’ha lluït, just abans de la Diada, amb la sentència que anul·la uns articles substancials del decret de règim lingüístic educatiu de la Generalitat de 2024. L’Estat tampoc dona cap treva. El menysteniment, la negació i la repressió a la llengua catalana aflora un conflicte ben viu i gens resolt.

La Diada és festiva i combativa, s’ho mereix una Catalunya lliure, republicana i social.

11 de setembre de 2025

De la Carta de L'Aurora. 

https://fundacioandreunin.com/

https://amnistia.omnium.cat/