Singularitat sense lliure decisió

L’Amnistia comença a aplicar-se. Malgrat tots els obstacles i la previsible obstaculització ha resultat possible. És un ariet que obre bretxa. Cal posar la banya en la lliure decisió sobirana. El dret a l’autodeterminació i un referèndum efectiu, per a decidir el que Catalunya vol ser en la seva estructuració política, amb qui i com es vol relacionar, associar, federar o confederar, és quelcom encara negat i reprimit, ans que no es podrà evitar. L’Estat, les forces democràtiques, republicanes i les esquerres, hauran de posar fil a l’agulla, o el sotmetiment del fet català alimentarà la involució i la regressió política reaccionaria vers la ultradreta, de tall i privilegis neofranquistes, corrupció inclosa. La pressió per investir a Illa/PSC president pren la forma de proposta de finançament singular, en contraposició al concert econòmic, i sobretot per evitar vel·leïtats de lliure decisió i refrendatàries. La concepció de singularitat recorda la fórmula de la Convergència de Mas (pacte fiscal, 2012), o efluvis del Pacte del Majestic de Pujol (CiU, 1996). Uns pactes insuficients, incomplerts, que no han frenat el dèficit fiscal de milers de milions de l’Estat referent a Catalunya.

Sobre el Concert econòmic, o fórmules de decisió i execució pressupostària pels impostos recaptats a Catalunya, i en relació a les inversions estatals deficitàries, tant per insuficients com per incompliment reiterat, siguin en governs de UCD, PSOE o PP, hi ha unanimitat absoluta en el nacionalisme gran espanyol. La bandera ideològica de la unitat nacional espanyola o de la plurinacionalitat, es fon en la imposició constitucional, manu militari i repressiva, de garantir la recaptació dels impostos de forma directa per part de l’Estat. És un dèficit fiscal entre un 8% i un 10% del PIB anual de Catalunya des de la transició i l’autonomia. Una forma d’espoli. Castells, els governs tripartits de Maragall i el de Montilla, ja es varen estavellar contra aquest tipus de parasitisme financer estatal.

Salvador Illa, PSC, és un fidel avalador d’aquest drenatge financer a Catalunya que discrimina i perjudica seriosament les condicions de treball i de vida de la majoria de la població. Illa s’ha erigit en el defensor i interlocutor privilegiat de l’Estat, sigui per defensar la repressió basada en l’article constitucional 155, contra les decisions del referèndum popular però il·legal de l’1 d’octubre de 1917, sigui per condemnar l’Amnistia o per defensar-la. Illa ha abanderat els interessos i beneficis del gran capital, les grans infraestructures més nocives, però no la del corredor de la mediterrània, ni els traspàs de Rodalies. El mateix Illa ha bregat contra qualsevol inici d’aplicació de la Renda bàsica universal, prioritzant el sistema de subsidis fracassats, de tarannà caritatiu en comptes d’universal i assequibles. Illa no es talla de reiterar que no hi haurà dret a l’autodeterminació ni referèndum.

I si Illa no te els suports suficients per a la investidura, doncs per això no s’ha presentat, tampoc fa de bo la candidatura de Puigdemont/Junts, com ha assenyalat la CUP.

Les promeses governamentals de 12.000 M per Catalunya, la meitat del deute fiscal comptabilitzat, sense garantia de compliment, tot i vist les experiències viscudes, poden ser llamineres. Una major part es vehiculitzarien i farcirien els negocis de les multinacionals i grans fortunes, però una part més petita potser arribarien a la població més modesta. En això piquen els sindicats de CCOO i alguns sectors socials. Ara bé, la condició d’investir a Illa de president, val a dir, amb l’Illa de gestor governamental, sembla més aviat un esquer, un cant de sirenes. El fet de que no hi ha proposta de canvi d’estructura (concertada privada) i model a Educació, Salut, en els diferents serveis públics, als subsidis, a reprivatitzacions de serveix bàsics, donen l’alarma de que hi ha mala peça al teler.

La crisi política de la Generalitat pot empènyer el precari equilibri del bloc de suport del govern estatal. L’atzucac parlamentari necessita de mobilització popular i perspectives de llibertats sobiranes.

Centenari Lenin. A les “Tesis sobre la qüestió nacional” de 1913, precisa: “El # del nostre programa (sobre l’autodeterminació de les nacions) només pot ser interpretat en el sentit de l’autodeterminació política, és a dir, del dret a la separació i a la formació d’un Estat independent... aquest punt del programa socialdemòcrata és absolutament necessari... Rússia és a l’actualitat el país de règim estatal més endarrerit i reaccionari en comparació de tots els països que la rodegen... insistir... en el dret de les distintes nacions a formar un Estat apart o a escollir lliurement l’Estat al que desitgin pertànyer... posar en guàrdia... per a que no es deixin enganyar per les consignes nacionalistes de la “seva” burgesia... que intenta dividir al proletariat i desviar la seva atenció dels fraus de la burgesia... El proletariat no pot lluitar pel socialisme i defensar els seus interessos econòmics quotidians sense la unitat més estreta i complerta dels obrers de totes les nacionalitats en totes les organitzacions obreres sense excepció... exigeix l’absoluta igualtat de drets de les nacionalitats i lluita contra tota classe de privilegis d’una o diverses nacionalitats... rebutja, en particular, l’idioma “oficial”... exigeix la promulgació d’una llei general de l’Estat que protegeixi els drets de tota minoria nacional a qualsevulla lloc del país...” Tom 23, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou. 27 de juny de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo23.pdf

https://amnistia.omnium.cat/