La Comuna al Poder

1871. El cent cinquantè aniversari de l’heroica revolució comunal ens interpel·la i il·lumina sobre l’essència del poder econòmic i polític, de les classes posseïdores dominants i les desposseïdes, sotmeses i explotades. Els dos mesos i mig del poder de la Comuna de París no van ser efímers; malgrat el bany de sang i foc per part de la contrarevolució, varen enriquir els conceptes teòrics del comunisme i la praxis treballadora revolucionària. Marx i Engels assumiren que la lluita havia forjat el futur poder republicà obrer i social. La vida i la lluita de les classes aprofundiren la revolució de la ‘Llibertat, Igualtat i Fraternitat’ de 1789, la van capgirar en els fonaments socials, econòmics i de les llibertats per a la majoria de la ciutadania.

La revolució de la Comuna parissina no va ser un assalt a les institucions de l’expansió burgesa per gestionar-les i reformular-les des de dins, sinó la seva destrucció i substitució per una institució de nou tipus, impulsada i sustentada per la classe proletària i dels ‘sense-propietats’; va efectuar un canvi social i polític cabdal, revolucionari. No hi va haver ni treva, ni conciliació, ni coalició, entre el poder de la nova propietat privada del capital i el poder que despuntava de les classes desposseïdes que assenyalaven un camí revolucionari, on al capdavant de les importants barricades s’hi trobaven ‘les petroleres’, unes dones fermes lluitadores pels valors republicans, socials, vivencials i morals col·lectius.

La Gran Revolució francesa (1789), la Comuna de París (1871), la Revolució soviètica russa (1917), són els esdeveniments més destacats per les transformacions socials engendrades, que ens il·lustren que les classes dominants depredadores i els termidors no poden bloquejar la vida ni la lluita, doncs aquesta s’obre pas esquivant i destruint els esculls, repressions i muralles dels poders vigents. En el nostre segle també les classes comuneres, com les dones sotmeses i damnades, cerquen i aconseguiran el seu març o octubre vital.

Tanmateix el nou cicle que pugna per obrir-se pas al nostre país s’afronta a moltes dificultats, des d’on s’albiren convulsions continues. La gestació del nou govern independentista amb el centre de gravetat desplaçat cap a les esquerres pel factor social resulta, a la vista de la investidura ajornada per fallida, penosa.

No hi haurà govern fort. L’independentisme està obligat a col·ligar-se però els projectes són divergents, en concret pel que representa iniciar decantar-se cap un gir social a la Generalitat. La portaveu de Junts ho ha dir ben clar en referència a la Renda Bàsica Universal, així com en el rebuig a l’acord entre ERC i CUP-Guanyem.

Està en joc l’experiència de lideratge d’esquerres i social de la Generalitat. Ni Junts ni el PSC ho volen, l’Estat menys. Sobretot perquè la possibilitat d’ajuntar certes polítiques socials, ni que siguin tímides i molt insuficients, amb les llibertats, com l’amnistia i el referèndum per la sobirania i l’autodeterminació, contribuirien a remoure el substrat de l’entramat de poder econòmic i polític, català i estatal.

El pols de Junts negant la investidura del presidenciable d’ERC forma part de la lluita pel lideratge i hegemonia política, a esquerra o a dreta, a fomentar cert avenç social o a sostenir tota l’estructura de poder econòmic i privatització de sectors essencials que ha operat en els últims quaranta anys.

Les principals tuteles venen per part de l’Estat, de la Judicatura i del govern de coalició. Respecte el Consell per la República necessita reubicar-se en funció del resultat 14-F, que va donar majoria de l’esquerra independentista ERC i CUP-Guanyem, també li toca adequar el seu rol al president destituït, Puigdemont. Alhora aniria bé que es reanimés l’Assemblea de càrrecs electes, a la que s’hi podrien incorporar partits i entitats, ni que fora sense vot però amb veu.

L’estratègia de nou embat democràtic a l’Estat serà potent i fiable si s’estructura entorn l’eix de pla de xoc social d’emergència, inclòs l’avenç a la renda bàsica universal i del sector públic, la mobilització per l’amnistia i la preparació de les condicions per un referèndum d’autodeterminació. Un nou cicle va de cercar la força ciutadana i les aliances socials per una república catalana lliure, social, feminista i climàtica. 1 d’abril de 2021

De la Carta de L’Aurora.