Negacionisme

L’electorat nord-americà ha foragitat a Trump de la Casa Blanca. I la majoria del món ho ha celebrat. El negacionisme està en hores baixes. La mobilització “Black Lives Matter” ha estat cabdal. Tanmateix el fenomen de la proliferació de l’extrema dreta arreu, de trets neo-feixistes, s’alimenta del desgavell de la globalització, atiada per la paràlisi que provoca la pandèmia.

El desig que sorgeix és que els Johnson (UK), Bolsonaro (Brasil) i els seus fans, posin les barbes a remullar. El negacionisme que practiquen afecta a la crisi sanitària de la pandèmia i a la crisi climàtica, alhora alertem que no hi ha prou consciència del negacionisme subjacent en la crisi econòmica, ni del negacionisme imperant referent al sotmetiment de les dones i la violència masclista del patriarcat.

Si ens fixem amb els admiradors de Trump com Vox, però també el PP, veurem que hem d’estendre la posició negacionista vers el racisme contra les minories de l’emigració i racialitzades.

La dificultat de mobilització que provoca la pandèmia es converteix en un impediment major per enfrontar un negacionisme que colpeix a les classes treballadores i les masses precaritzades i empobrides.  

L’altra inconvenient dramàtic rau en la disgregació de les esquerres. La classe treballadora, els segments socials més oprimits, els sectors de classes mitges condemnats al descens als inferns socials, l’augment desbocat del precariat i la pobresa, estan erms de programa i consistència política organitzada.

La flama que es va encendre amb el moviment dels fòrums socials mundials, la meravella d’esclat del 15M de les places per la regeneració democràtica, s’ha quedat en innumerables guspires que ens cal reconèixer, guarir, alimentar i sostenir, perquè entronquin en nous moviments de convicció unitària que metabolitzin les experiències d’aquest quart de segle. El “Black Lives Matter”, el moviment feminista o el climàtic, mostren que la lluita segueix enmig de les pitjors tempestes.

Les polítiques d’austeritat i retallades dels serveis públics estatals, les privatitzacions de grans empreses que avui en dia encapçalen l’lbex 35, han estat desenvolupades des dels anys 80 del segle passat, han situat a la societat i la ciutadania en una situació extremadament feble per resoldre unes crisis provocades per la globalització.

Les polítiques de seguretat que varen limitar llibertats en nom de l’anti-terrorisme, ara ressorgeixen retallant drets davant la pandèmia. Són solucions falses i inútils.

A Catalunya i a l’Estat la pandèmia no remet. Les polítiques de subvencions de la UE no funcionen. Els diners no arriben on cal, a les persones treballadores damnificades i al petit propietari indefens. La prioritat de la gran empresa privada i de les grans fortunes perjudiquen seriosament un tractament de drets i salut pública.

L’escàndol de les subvencions (2.000 €) a 10.000 autònoms, quan n’hi ha 542.000 a Catalunya, fa que una mesura lloable es converteixi en un destret. Com passa amb l’Ingrés Mínim Vital estatal. El col·lapse de la web de la Generalitat, davant de 406.000 sol·licituds de subvenció, il·lustre el col·lapse governamental. Les disculpes de la manca de fons suficients només agreugen mesures que neixen maldestres.

La política per enfrontar-se al negacionisme no pot ser la de sortir del foc per caure a les brases. Ens cal una estratègia de renda bàsica universal, una sanitat pública, inclosa l’atenció primària i la indústria farmacèutica, amb mitjans suficients, financers i humans. 12 de novembre de 2020

De la Carta de L’Aurora.