Racisme, corrupció, limitació de
llibertats, privilegis i violència no són cassos aïllats sinó un fenomen
estructural del règim de 1978 i les seves autonomies, des del vèrtex a la base
del poder, usos i costums institucionals. El canvi de destí que es practica en
els Mossos, com en el cas dels agents de l’agressió racista a Sant Feliu
Sasserra, és clarament insuficient. Com no és de rebut el canvi de la
residència de Joan Carles I per evadir la recaptació fiscal. Es necessiten les
conviccions i una alternativa republicana per resoldre aquesta xacra endèmica.
La connivència
amb el racisme domina en els cossos repressius. Per això a Minneapolis es
plantegen prescindir d’una policia que reprimeix sense tenir cura dels drets i
llibertats fonamentals de les persones, per girar a una seguretat ciutadana que
practiqui els drets humans.
Les normes del
Reglament de Mossos són una excusa que encobreix la patent de cors de la
repressió desfermada contra les capes més empobrides de la població, les
persones negres, magribines, racialitzades i la gent jove a les mobilitzacions,
mentre és respectuosa amb els defraudadors, estafadors i criminals adinerats i
poderosos.
El govern de
la Generalitat curtcircuita la causa republicana i de la independència al no
tallar en sec amb una policia repressiva, allunyada del poble i de la classe
treballadora. El model de seguretat neo-convergent colpeix les llibertats i
resulta inútil davant la repressió major estatal.
La fi del
confinament, mentre no hi hagi un rebrot com a Beijing, no preveu situar com
essencial en les polítiques públiques les necessitats vitals de les cures, la
salut, el treball, la natura i les llibertats.
El Congrés ha
rebutjat investigar a Joan Carles I. L’Estat i els tribunals imposen la
impunitat de les corrupteles i evasió fiscal del rei emèrit i de la Casa Real.
És un blindatge del propi règim constitucional de 1978. Felipe González n’és un
defensor acèrrim des dels cims de grans corporacions, d’El País i dels barons
del PSOE.
La corona i la
repressió són més essencials pels poders econòmics i l’Estat que les
necessitats populars.
Els 20.030
milions d’euros destinats a les Forces Armades les situen, junt policies,
mossos i guàrdia civil, en el capítol de despeses privilegiades.
Tampoc són
essencials per l’Estat la llibertat sobirana de decisió, la llibertat dels i
les preses independentistes, ni la llengua catalana.
El Tribunal
Suprem sosté el privilegi de la llengua castellana i el sotmetiment de la
catalana al negar la capacitat de la Generalitat del País Valencià i de
Catalunya de comunicar-se només en català.
Un altre
escenari esbossen les mobilitzacions pel post-confinament. Nissan és converteix
en una bandera per frenar l’erosió de la desindustrialització que fomenta
precarietat, arbitrarietat laboral i pobresa. La derogació de la reforma
laboral s’ha de fer efectiva. La següent a derogar és la llei mordassa, sense
oblidar la d’estrangeria.
Ahir, 4rt
dimecres de Primavera Sanitària, Sanitàries en lluita denuncia a la Generalitat
i promou una salut i sanitat pública al 100 %.
La
concentració d’homenatge a les dones assassinades, de la Plataforma unitària
contra les violències de gènere, va expressar el dilluns: “En aquest mesos de
confinament la violència masclista fins i tot s’ha incrementat... no volem la
normalitat de la violència masclista, les agressions sexuals i les violacions.
Volem que les dones siguem persones i tinguem el respecte dels homes.”
La reconstrucció només pot ser
essencial amb un Pla de xoc social i llibertats. Aquest Estat, Autonomies i Règim
no son sostenibles. És l’hora d’estratègies i aliances sobiranistes,
republicanes i autodeterministes. 18 de juny de 2020
De
la Carta de L’Aurora.
No hay comentarios:
Publicar un comentario