Diàleg lliure entre el govern estatal i el català o imposicions

Justícia joves d'Alsasua. 14 Jn Pamplona.

El nou govern de l’Estat presenta un panorama del que cal treure’n profit democràtic i social. Les forces cíviques, socials i polítiques han de condicionar al president Pedro Sánchez i PSOE, per fer enrere les mesures antisocials, de regressió democràtiques i de judicialització repressiva. És l’hora d’encetar un diàleg de tarannà democràtic, que permeti generar forces i aliances suficients per seguir el nord marcat l’1 d’octubre.

Pedro Sánchez és fruit inesperat de les escletxes obertes en el règim de 1978. La necessitat política és crear les condicions per construir una alternativa de llibertats republicanes que enterri la constitució, el règim 78 i el Regne.

Tanmateix haurem de transitar per les expectatives que puguin fomentar tant el nou govern espanyol de Pedro Sánchez com el català de Quim Torra. El desenllaç de la moció de censura que ha foragitat Rajoy i el PP del govern, incorpora les temptatives de continuïtat amb una reforma del règim dins del Regne, veus de reforma constitucional i de resoldre políticament la fractura nacional catalana amb un diàleg, condicionat a la lleialtat a l’Estat.

El primer és que Sánchez i Torra han manifestat la voluntat d’entrevistar-se i parlar. Cosa que en Rajoy es va negar tossudament. El següent que surt a la llum és que no es cerca un diàleg a ultrança, sinó que s’acompanya d’un reguitzell de condicionants, que el poden ofegar just abans de començar o que esdevingui un diàleg de besucs. El tercer és si hi ha marge democràtic i econòmic per avançar a una negociació política, o simplement es va a complir amb una formalitat per despistar a l’altra part.

La preparació de l’entrevista presidencial dóna pas a unes expectatives, si bé la confiança és gairebé nul·la i les il·lusions sobre un tomb estatal poc més que minses. Per uns serà fons d’il·lusions i esperances, per altres temps de reflexió i de preparar o un nou retrocés o l’avenç.

Les veus del nou govern estatal desafinen.

Meritxell Batet, ministra de Política territorial i Funció Pública, defensa potenciar el diàleg entre el govern espanyol i la Generalitat; Batet proposa una ‘reforma constitucional federal i amb drets’, que renovi el pacte territorial d’Espanya, afegeix que és ‘urgent, viable i desitjable; però inclou la condició de que ‘hi hagi un consens transversal, al menys el mateix consens que va haver-hi el 1978’. No fa cap esment a incloure el dret a l’autodeterminació, ni a la lliure decisió nacional.

Josep Borrell, ministre d’Exteriors, ha tret els tambors de guerra amb la sentència ‘Catalunya està al caire d’un enfrontament’, sense rubor a l’hora de sostenir els arguments de Ciutadans i de la Societat Civil Catalana (SCC); Borrell ha precisat que el govern espanyol oferirà ‘diàleg en el marc constitucional i de la legalitat’; per si hi ha interpretacions maldestres explica que ‘la primera obligació del govern és mantenir la integritat territorial d’Espanya, que avui està en perill’.

En aquests límits o condicionants de diàleg, s’inclou que el que vulgui Catalunya i la seva pròpia existència només te raó de ser dins d’Espanya. Malgrat aquest sigui el rovell de l’ou de la confrontació nacional i republicana. Miguel Herrero de Miñón ha incorporat una altra idea, considerant que la reforma constitucional no és possible, si més no per les forces parlamentàries existents, ha proposat que ‘es mantinguin els conceptes (de la carta magna) però se’ls hi doni un altre significat’.

Per adobar-ho, però amb el valor de presentar-ho com a realitat política, José Luís Rodríguez Zapatero ha establert l’origen de la fractura Catalunya i Estat en el rebuig de la reforma de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional. Zapatero ha suggerit per resoldre el conflicte ‘tornar a la sentència del TC de 2010 sobre l’Estatut’.

Per la banda catalana ha estat Clara Ponsatí, consellera d’Ensenyament destituïda i exiliada, qui ha fet enrogir el govern de Puigdemont amb una mostra de processisme arrogant, al declarar ‘estàvem jugant a pòquer i anàvem de ‘farol’’. Un pèssim balanç per les milions de persones que van fer la gesta de l’1 d’octubre; una punyalada al clam i mobilització nacional republicana.

Es podrà parlar i dialogar sobre què i com decidir, i, si cal, un referèndum a Catalunya?

Som en una nova fase de reflexió, curar les ferides, recuperar i mesurar les forces per establir les perspectives per un procés constituent. El clam republicà, la convicció i la força multitudinària ha mostrat un horitzó de futur. El camí s’ha de fer des de l’experiència realitzada. Cal una unitat democràtica entre el sobiranisme republicà, el municipalisme del canvi, el sindicalisme i l’independentisme republicà. 14  de juny de 2018

De la Carta de L’Aurora.