
La mobilització, el
sentiment i la consciència massiva de les dones innova: engendra canvis sans,
ferms i profunds a la societat. L’avenç del moviment feminista és el que desencadena
les reaccions virulentes contra els drets i la vida de les dones, per tant de
la humanitat. L’any anterior el món va aprendre, de la mà de la futbolista
Jenni Hermoso, que un petó no consentit no era “un piquito”, sinó una agressió
sexual intolerable. Fa just una setmana, estem aprenent que la impunitat de
l’assetjament i agressió sexual és rebutjada per un allau d’acusacions de dones
anònimes. És aquesta força tel·lúrica de milions de dones que permet que
l’actriu Elisa Mouliaá, malgrat el linxament obscè a xarxes socials i mediàtic,
alci la veu, trenqui el silenci i reveli el seu agressor. El consentiment, tant
per consideracions ètiques, socials, humanes, i ara legals, ha de ser lliure,
de respecte mutu, voluntari, per tant no imposat. Les relacions afectives cal
siguin desitjades i plaents. Les dones, totes les persones, haurien de poder
ser felices de viure.

El comportament personal privat
d’Iñigo Errejón s’ha convertit en un afer públic de conseqüències demolidores.
La seva vida dissoluta, o el que titlla de contradicció entre persona i
personatge, aprofitant la impunitat de posar una ma no consentida furgant en
l’esperit i el cos d’unes dones, ha resultat la
puntilla que desestabilitza
i acaba l’agonia en que ha esdevingut la representació política del moviment de
la indignació, de la regeneració democràtica del 15-M. El diputat i portaveu
parlamentari de Sumar, enfanga el grup parlamentari i també a Mas Madrid.
Elisa Mouliaá diu “que no s’ho
esperava” d’Errejón. També explica que no és un cas únic. Que ella mateixa s’havia
decidit a parlar, i a denunciar legalment, quan ha percebut que es tractava de
més dones, a les que es posava en dubte el seu testimoni per ser anònim. I que
ara, altres dones, ja li havien acusat d’homes amb autoritat i poderosos,
d’esquerres i de dretes, de diferents professions.
I mai ningú sap res. El poder de l’
Omertà.
La punyent realitat d’una cadena de complicitats de tot tipus, la violència
aïlladora. La pressió ancestral de la cultura de la violació que terroritza a
les dones, vernissat de dolçor i sacrifici femení.
El cas Errejón, d’agressió sexual i
prepotència masclista contra les dones, fa caure mites i planteja dilemes
cabdals.
La mobilització dels sentiments i
greuges de les dones, el moviment feminista, remou i capgira uns quants axiomes
culturals, cívics, socials i institucionals. Subverteix la moral vigent
patriarcal. Capgira l’ètica.
Les denuncies anònimes adquireixen
consistència. Davant el perill de calumnies o de tirar la pedra i amagar la mà,
s’eleva la realitat de la immensitat de veus que expliquen atrocitats
quotidianes només anònimament. Són dones que es protegeixen de la ira i la
violència dels homes i del sistema social. La periodista Cristina Fallaràs
mostra que, en dues setmanes, li van arribar tres milions de denúncies diverses
en quan va iniciar el “
Cuéntalo” a les xarxes socials, des de setze
països. Algú podrà insinuar que és una altra proesa de la IA, però no és pas
això.
La lucidesa del moviment del MeToo
va inventar el poderós “Jo si et crec”. Serà poc just, o molt discutible, o poc
fiable, no demostrable, segons els paràmetres culturals i legals, fins i tot
ètics, existents fins ara. Tanmateix les milions de veus a tot el planeta ho
han convertit en un nou principi ètic, en un fet d’avenç real, que comença a
obrir un lloc a les consciències, sentiments i també lleis.
La presumpció d’innocència passa a
ser per a les dones agredides, mentre s’obre pas una presumpció de culpabilitat
per a l’home agressor.
La punició de l’agressió, sempre
suavitzada, que no pot fer enrere i evitar el dany ocasionat, queda en segon
lloc, quan les dones en conjunt clamen per la prevenció i la reparació de la
violència masclista. És el sentit del “s’ha acabat”.
L’equitat en les relacions socials
i treball, entre les dones i els homes, els pobles, ha d’adquirir tot el seu
sentit. Som en un món, una societat, d’essència desigual. Per la naturalesa,
per una part; pel poder del talismà de la propietat privada, per una altra
banda. Desigualtats, greuges, que s’han de corregir amb un biaix conscient i
concret. En el cas del món masclista patriarcal el biaix de gènere ha de
permetre corregir la discriminació, agressió i violació de milers d’anys. Desigual
igualtat.
«Cada pas del moviment real és més
important que una dotzena de programes» reflexionà Marx. Apliquem-ho al
moviment viu de les dones. Cal metabolitzar que la revolució serà amb les dones
o no serà.
Els propers 7, 8 i 9 de novembre hi
haurà el XX Fòrum contra les violències de gènere. El Lema: “Lliure
consentiment. Dret al propi cos”. A L’Espai Francesca Bonnemaison, c/ Sant Pere
més baix, 7, Barcelona.
Nota: el nostre condol
al País Valencià per les morts, ferides i destrucció de la DANA, a les
famílies, a tothom. El desastre natural creix pel canvi climàtic, provocat per la
depredació del territori pel capital immobiliari. La negligència política i
empresarial, la prevenció negada, el desmantellament de la unitat d’emergències
i l’alerta tardana són criminals. El govern, president i dirigents que ara es
planyen en són responsables, despleguen una hipocresia insuportable. És un
govern a foragitar.
Centenari Lenin. Al “Discurs
del I Congrés nacional dels consell d’economia” (26 maig 1918): “la propietat
privada dels mitjans de producció estava condemnada per la història... el
socialisme alliberarà a la ciència de les seves traves burgeses, dels seus
sotmetiment al capital, de la seva esclavitud davant els interessos del brut
egoisme capitalista. Només el socialisme permetrà difondre àmpliament i
subordinar de veritat la producció i la distribució socials dels productes
segons consideracions científiques amb l’objecte de fer que la vida de tots els
treballadors sigui el més fàcil possible i els hi doni la possibilitat de
benestar”. A la “IV Conferència dels sindicats i dels comitès fabrils de
Moscou” (27.06-2.07 1918): “En el nostre país que ha viscut dues revolucions,
sabem i comprenem que és impossible predir la marxa de la revolució, que és
impossible provocar-la”. Tom 36, Obres complertes. Ed. Progreso, Moscou.
31 d’octubre de 2024
De la Carta de L’Aurora.
https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo36.pdf
https://amnistia.omnium.cat/
https://violenciadegenere.org/actualitat/comunicat-inigo-errejon-no-es-un-cas-individual-ni-aillat
https://violenciadegenere.org/sites/default/files/2024/Programa%20XX%20Fo%CC%80rum%20OK%20CAT%202.pdf
https://violenciadegenere.org/xx-forum-contra-les-violencies-de-genere