20/3/09

Il•legalitats


Il•legalitats del personal repressiu d’Interior

El comunicat que adjunto palesa la il•legalitat de bona part de l’actuació brutal policial. Començant per l’abillament dels anti-avalots dels Mossos d’Esquadra, seguint per la manca de defensa dels drets de les persones, i l’incompliment dels protocols mínims vers els fotoperiodistes, nens, persones tercera edat, i vianants en general, sense esmentar que la tàctica d’encerclar la manifestació ha estat condemnada judicialment.
Quant ajornarà la Conselleria a assumir les responsabilitats polítiques? No es tracta de fondre fusibles, es tracta de depurar tota il•legalitat, extralimitació, i terrorització a la ciutadania. Comencem per dalt, seguim per tota la gent directora general que gaudeix de sous de tres a cinc vegades els de la gent treballadora que te treball fixa (més dietes i prebendes), la gent de confiança política que tenia que aplicar una seguretat d’esquerres i ha fracassat totalment, per anar als comandaments operatius generals, entremitjos, als professors que ensenyen a destruir a les persones en compotes de defensar-les, fins a l’entrena’t armari-mosso que descarrega la porra i obre un trau al cap de la gent, o pega sense motiu a gent pacífica i indefensa.
Una esquerra treballadora i transformadora s’ha d’apartar d’aquesta desfeta legal, polític i ètic.

La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col•legi d’Advocats de Barcelona

S' adjunta manifest de conjunt de La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col•legi d’Advocats de Barcelona, juntament amb la Federació de Veïns de Barcelona (FAVB), l’ Observatori dels drets econòmics, socials i culturals (DESC), l’ Associació Catalana de Defensa dels Drets Humans (ACDDH), l’ Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona (OSPDH) denunciant l'actuació del Mossos d'Esquadra a la Universitat. Fotos i videos de la carrega policial

Acció Ciutadana Orientada cap a la Democratització de la Economía Mundial (ACORDEM)

Denúncia per l'actuació del Mossos d'Esquadra a la Universitat

La Comissió de Defensa dels Drets de la Persona del Col•legi d’Advocats de Barcelona, juntament amb la Federació de Veïns de Barcelona (FAVB), l’ Observatori dels drets econòmics, socials i culturals (DESC), l’ Associació Catalana de Defensa dels Drets Humans (ACDDH), l’ Observatori del Sistema Penal i els Drets Humans de la Universitat de Barcelona (OSPDH), totes elles entitats ciutadanes de reconeguda trajectòria en la defensa dels drets humans, volem manifestar la nostra ferma denuncia per l’actuació dels mossos en relació als següents

FETS:
A les cinc de la matinada del dia d’ahir, 18 de març, els agents anti-avalots de la policia catalana han entrat, amb l’autorització expressa del rector de la Universitat de Barcelona, Dídac Ramírez, en el vestíbul universitari de l’edifici històric. La intervenció s’ha efectuat per tal de desallotjar als estudiants que hi eren tancats des del 20 de novembre per protestar pel pla Bolonya. Per altra banda, al llarg de tot el dia i en diferents llocs de la ciutat s’han produït diverses actuacions policials dirigides contra aquells estudiants que protestaven per la contundència de l’actuació policial.
S’han produït desenes de ferits i un número indeterminat de persones detingudes. Molts dels contusionats han estat persones absolutament alienes a la protesta que es trobaven, accidentalment, en el lloc dels fets. Cal destacar que entre els persones ferides s’hi troben diversos fotoperiodistes (El Periódico, El Punt, ADN, La Vanguardia, ABC, Agència EFE...), reporters i càmeres de televisió que estaven cobrint l’esdeveniment així com nens i persones de la tercera edat.
Per tot això, CONSIDEREM QUE:
Respecte a l’actuació del Rectorat de la Universitat de Barcelona:

Resulta censurable que hagi autoritzat l’entrada i la intervenció policial en l’interior del recinte universitari sense previ avís ni esgotar els canals de diàleg oberts amb els estudiants. Tampoc resulta prou justificada la decisió de tancar la universitat, suspendre les classes i impedir, així, el lliure accés dels estudiants fins el proper dilluns 23 de març.
Respecte a l’actuació policial dels Mossos d’Esquadra:
Considerem que s’ha produït una duresa i violència extrema, pròpia d’altres èpoques i intolerable en un sistema democràtic.
Considerem que s’ha actuat de forma desproporcionada, sense donar als estudiants la possibilitat de dissoldre voluntàriament els actes de protesta, i sense que s’hagués produït cap acte de provocació o violència.
Considerem que s’han causat detencions arbitraries i desenes de persones ferides de forma indiscriminada i en parts dels cos, com ara el cap, absolutament prohibides pel nostre ordenament jurídic i fins i tots els propis reglaments interns IPTN dels Mossos d’Esquadra. Aquest és el cas, per exemple, d’un fotògraf del diari ADN que ha estat traslladat a l’hospital aquesta nit.
Considerem que s’ha agredit a nombrosos professionals del periodisme, afectant, així, a la seva tasca informativa i al dret d’informació dels ciutadans reconegut en l’article 20 de la Constitució espanyola.
Considerem especialment greus les declaracions del Director General de la Policia catalana, Rafael Olmos, en les que justificava l’agressió als mencionats professionals per la dificultat de distingir-los dels manifestants atès el visible distintiu que duen així com la clara tasca professional que realitzen.
Considerem que la circumstancia que els agents anti-avalots dels Mossos d’Esquadra no duguin encara el distintiu identificatiu a l’uniforme, tal com preveu la instrucció aprovada per la Generalitat de Catalunya en data 12 de novembre del 2008, ha incrementat el grau d’impunitat davant els abusos comesos .

En darrer terme, volem recordar que el control policial de les protestes és una de les tasques més destacades de qualsevol règim polític, no només perquè estan en joc el respecte a les llibertats i drets de participació política dels ciutadans sinó també la pròpia “legitimitat” del sistema democràtic.

Per tot això, les entitats mencionades reclamem al Rectorat de la universitat de Barcelona:

Que reobri el procés de diàleg interromput amb els estudiants contraris al pla Bolonya i es posi fi al discurs criminalitzador en vers la seva protesta.

Reclamem, així mateix, al Departament d’Interior:
Que obri una investigació per determinar si la gravetat dels fets és atribuïble tan sols als propis agents de policia anti-avalots o ha existit algun altre tipus de responsabilitat o participació dels seus superiors jeràrquics, i en virtut del seu resultat es depurin les responsabilitats i es produeixen els possibles cessaments que se'n puguin derivar. En aquest sentit, cal remarcar que el director policial, Rafael Olmos, va afirmar públicament que els “agents van complir les directrius” i que ell personalment assumia totes les responsabilitats d’allò succeït.

Que s’ apliqui immediatament la normativa aprovada per la Generalitat de Catalunya que estableix la obligació de dur un distintiu identificatiu en l’uniforme dels Mossos d’Esquadra per tal d’evitar la situació d’ actual impunitat sota la qual actuen els agents del cos d’ anti-avalots.

Que es revisin els actuals protocols d’actuació en la dissolució de manifestacions i altres actes de protesta per part dels agents anti-avalots dels Mossos d’Esquadra i evitar, així, els excessos en l’ús de la força que s’han produït en aquesta ocasió.

Barcelona, 19 de març del 2009
Videos
http://e.static.blip.tv/cache/1891138/
http://blip.tv/file/1891860

Razones contundentes

Andreu de Cabo.


Colega de la Fundación Andreu Nin.


Nieto del fundador del POUM, Francesc de Cabo.


Amigo nuestro.

Tus heridas las siento como mías.

Las disculpas de los agresores no son suficiente. Necesitamos depurar las responsabilidades. La Coalición ICV-EUiA no puede seguir en Interior, ni la gente de la izquierda transformadora.

La gente joven, y yocon ella, no quieren que quienes les repriman y aticen estén bajo la responsabilidad de la coalición.

¿Darán otras razones en las próximas elecciones? ¿Quién se va a creer lo de la izquierda “de verdad”? ¿Así se cambia y transforma el sistema?

19/3/09

Responsabilitats de les càrregues policíaques agressives i violentes

Aquesta proposta presentada per Francesc Matas Salla no ha estat acceptada per la permanent d’EUiA, que ha adoptat un comunicat que es pot veure a la web EUiA i al bloc Bastida d'EUiA, els punts cabdals de la discrepància són els # 1, 2, 7 i el 8.


Proposta de posició d’EUiA sobre les responsabilitats de les càrregues policíaques agressives i violentes a les manifestacions d’estudiants


Davant dels fets succeïts ahir, la Comissió Permanent d´EUiA, reunida de manera extraordinària, fa pública la següent declaració:


EUiA...

1 Som en contra de l’aplicació del Pla Bolonya, i considerem que cal la dimissió del rector de la Universitat de Barcelona.

2 Rebutja i denúncia les càrregues violentes agressores i indiscrimades dels Mossos d’Esquadra, el matí d’ahir 18 davant la Universitat, i al vespre a la Via Laietana.

3 Ens solidaritzem i posem a la disposició de tota la gent agredida i contusionada. Expressem la nostra solidaritat amb els estudiants, professionals dels mitjans de comunicació i membres d’EUiA que van patir les conseqüències d’unes càrregues policials indiscriminades.

4 La direcció d’EUiA empara directament a les persones agredides, entre elles dos membres joves del Consell Nacional, així com un membre de la pròpia Comissió Permanent.

5 La permanent acorda que EUiA, amb les seves persones diputades, senador, i coordinador, acompanyin i personin a la declaració de denuncia de la gent afiliada agredida.

6 El Govern ha de demanar excuses als estudiants, professionals de premsa i ciutadania, que van patir les càrregues policials.

7 Les responsabilitats operatives i polítiques son inexcusables i inajornables.

8 Considera que la coalició ICV-EUiA no pot seguir a la conselleria d’Interior. Ho fa inviable aquestes condicions de pràctiques d’ordre públic, agressives, violentes, i la imatge deplorable entre el jovent i la ciutadania treballadora. Per tant així ho traslladarà a la direcció de la Coalició, i al govern de la Generalitat.

9 Felicita a tota la seva afiliació i gent amiga d’EUiA, que va participar pacífica i cívicament a les manifestacions.


Barcelona, a 19 de març de 2009.

El espectro de Valdecasas resucita

El espectro de Valdecasas resucita con los Mossos: agresión a la gente desarmada e indefensa.
Hoy, este atardecer los Mossos de la Generalitat de las izquierdas tripartitas, me han tirado por el suelo, pisado, han herido a mi hijo, y contusionado a mi sobrina.
¿Quien ha dado la orden de las cargas y agresiones continuadas? ¿Se le cesará?
No resulta de interés los violentos aprendices de verdugos. ¡Importan sus jefes operativos (violencia militarista) y sus jefes políticos!
El herido de toda una serie de porrazos en las piernas para derribarlo es Jordi Matas Vilà, 28 años, miembro del Consell Nacional de EUiA (organización coaligada con ICV), y miembro del Consejo Político federal de IU.
La contusionada en el brazo, es Maria Vilà Miras de 27 años, por pisoteo alevoso de un armario-mosso; comprobado ocularmente y hasta por presión física por mí, al ser derribado al suelo junto con ella, y tener que interceder desde esta posición terrera para que no siguiera la paliza. Maria Vilà Miras es presidenta de la ONG PAU ARA Catalunya (que se dedica a la solidaridad con Palestina y Afganistán), y miembro del Consell Nacional de EUiA.
El que suscribe, Francesc Matas Salla, es miembro de la Permanente de EUiA, miembro del Consell de govern de la Coalición ICV-EUiA, y miembro de la comisión ejecutiva federal de IU (en representación de la corriente RedesIU).
Todo esto sirva como mínimo para que nuestra organización EUiA, rechace con claridad, contundencia y sin subterfugios, la agresión de los Mossos. Hay inevitables responsabilidades operativas y políticas.


L’espectre de Valdecasas resucita en els Mossos: agressió a la gent pacífica, desarmada i indefensa.

Avui aquest vespre els Mossos de la Gene m'han tirat i arrastrat per terra, trepitjat, han ferit al meu fill, i contusionat a la meva neboda. Qui ha donat l'ordre de les càrregues i agressions continuades? Se'l cessarà? No te interès els violents aprenents de botxins, importen els seus caps operatius (violència militarista) i els caps polítics!

18/3/09

Palos sin zanahoria



http://bastidaeuia.blogspot.com/

En la trastienda renegocian el pacto de gobierno para adecuarlo a la crisis económica. Después de cinco meses de tan ardua tarea, ¿Se va a aceptar y aplicar "Bolonia" en el pacto? ¿Nos molerán a palos cada vez que protestemos en lo que no estemos de acuerdo y lo manifestemos?

¿Tan grande será la zanahoria que nuestra coalición ICV-EUiA pueda hacer que la gente joven haga tripas corazón de este varapalo?

¿Los señores del gobierno digieren estas brevas en sus estómagos?

Como miembro de EUiA me siento parte de la gente agredida. De ninguna manera consiento la agresión, ni los Mossos agresores y mandos militares, ni me considero representado por sus jefes y responsables políticos.

Hoy mani a las 20 h en la Plaza Universidad.

Rectors, Mossos!

El diàleg, batussa.

Un govern de les esquerres?...

"de parany"!


http://blip.tv/file/1891138

17/3/09

Sense dilacions


La vaga general del 19 M és convocada per tots les sindicats enfront la política nefanda del departament d’educació i del conseller Ernest Maragall.

El govern de la Generalitat tripartita s’està cobrint de glòria. La renegociació de l’Acord d’Entesa de Progrés no va pas per bon camí, així. ICV-EUiA acceptaran al nou pacte de govern la llei i les polítiques educatives de Montilla-Maragall?

No és pas un cas aïllat, ni una maragalliada germana. Com no ho és l’opacitat i la morterada d’euros públics, que engoleix Ficotrias. El govern resta paralitzat, mentre la base social expressa el rebuig que provoquen les polítiques industrials, es infraestructures, l’educació.

Qui és què ha de fer sacrificis? Quants milions de gent aturada més?

L’esquerra “de debò” (ICV-EUiA) cal expliciti el suport a la mobilització sindical. Sense dilacions ni subterfugis. Hem de defensar a tota la gent ensenyant. Seria bo un plante aquest 19 M, al govern, si més no al Parlament.

Cal desolidaritzar-se ben clar i públic de la política educativa. Es podrien exposar solemnement les demandes educatives sindicals com unes de les condicions irrenunciables per l’acord de govern.

Credibilidad menguante

Foto de Àngels Tomás.

Ficosa en la manifestación 14 M en Barcelona.
La Generalitat da dinero público para el capital privado de Ficosa, multinacional catalana industrial, y al mismo tiempo permite los despidos y destrucción de puestos de trabajo.
Un educativo, y sangrante, ejemplo de políticas de derechas por un gobierno que se presenta de izquierdas.
A la izquierda transformadora se le hunde la credibilidad y la honorabilidad, sólo de compartir abrazos y sillones con estos gestores gubernamentales que engrasan a las empresas y no defienden a la gente trabajadora.

15/3/09

Compras jms

Los socialistas de pro, como josepmariasalas del psc en cat, se dedican chequera en mano, a expurgar por las asociaciones de inmigrantes para absorberlos y presentarlos en la preparación de las municipales. La gente gobernante amorosa de Esquerra repub compite, pero como socio minoritario les va detrás.

Estos concurrentes olvidan muy intencionadamente que de los 3,5 millones de parados a mayoría clara inmigrante, que ni tiene la desastrosa posibilidad de los EREs.

¿Nos vamos a quedar desnudos con una mano delante y otra detrás?

¿Qué va a decir el secretísimo nuevo acord-pacto catalán de gobierno?

Que no pase como con los de Ficotrias. La Gene economía da una morterada de euros a la empresa, mientras ésta va con EREs despidiendo al personal (y quiere cerrar plantas) incluido al secretario del comité de empresa. Pero la Gene Trabajo dice que no sabe ni entiende nada. Lo más grotesco es que EUiA tampoco es capaz de dilucidar e informarse de nada. ¡Diputados dixit! ¡Hasta cuándo estos desaguisados?

La mani 14 M

Hem escalfat motors. Molt de color i pancartes. Gent conscienciada, encara poca. La gran massa de gent pensa que la crisi ha de passar, i després les coses aniran millor. Ingenuitat fatal.

La crua realitat ha de mossegar més fort. Però la lluita ha començat. Això és el més important.

El secret, o discreció, en que porten la renovació de l’Acord d’Entesa de progrés, no pot amagar que no pot haver-hi acords d’esquerres sense finançament, ni acceptant la destrucció de llocs de treball. Fins quan?

Que s’ho mengi el PSC! I més si el PSOE es coalitza amb el PSOE, com va fer a Nafarroa, i està cuinant a Euskadi.

13/3/09

Desbocada


La crisis es profunda. Se ha desbocado y arrasa fortunas, empresas, perspectivas, pero sobretodo puestos de trabajo. Se ceba en la gente trabajadora. 3,5 millones de parados en España. Aleja de la convergencia con la UE. Las consecuencias del genio liberado de la botella de la globalización destruyen tanto lo que queda no privatizado del “Estado del bienestar”, como de las privatizaciones a ultranza y las políticas neoliberales.

Además aún no ha tocado fondo; todo apunta a que se profundizará.

Pero no es una enésima plaga bíblica. La crisis es capitalista y del sistema capitalista de mercado. Para enfrentarse a la crisis hay que movilizarse e imponer medidas potentes que obliguen a costearla a las grandes empresas multinacionales, a las grandes fortunas, al capital poseedor de los medios de producción.

En su voracidad destructiva la crisis es un factor que debilita a los señores de todas las cosas. Falta incorporar la conciencia de lo que sobra en el trabajo es la propiedad del capital y de los bienes de producción.

Los Estados hacen lo contrario. Ponen dinero público para el capital privado. Así sostienen la columna vertebral financiera del sistema social burgués. Las clases trabajadoras aceptan que quizás así los costes de la crisis serán menores, más llevaderos, menos traumáticos para todas las partes. La cruda realidad liquidará estas piadosas ilusiones.

Por supuesto aún está por decidir quien se beneficiará al final de esta crisis. Si se imponen los Estados y sus dueños, podrá afianzarse un segmento más reducido del capital financiero internacional; con alguna mezcolanza de propiedad industrial, comercial u agraria, e incluso algunos segmentos de clases medias y trabajadoras. Si estas fuerzas poderosas hacen aguas, quizás pueda abrirse una vía revolucionaria, socialista, que invierta todo el proceso a favor de las clases trabajadoras.

12/3/09

Andreu Nin

Andreu Nin i el POUM és una component de la Memòria històrica a voltes difuminada, quan no tergiversada. És la component del marxisme revolucionari, del comunisme heterodoxa, crític i compromès com la vella guàrdia bolxevic contra la nit de la dictadura staliniana a la URSS del “socialisme en un sol país”, i la seva diplomàcia “enterradora de revolucions” arreu del món.

Revolucionari íntegre, va ser torturat, assassinat i desaparescut, per no confessar el que pretenien els botxins de la GPU locals, que ell i el POUM eren “agents del franquisme, quinta columnistes” (segons l’agitació aferrissada del PSUC-PCE-PCUS. Els Processos de Moscou d’Stalin, van topar a Barcelona amb un incorruptible Andreu Nin.

Revolucionari polèmic, que fins i tot va ser, en breu temps, conseller de Justícia de la Generalitat republicana, els mesos abans dels Fets de Maig de 1937; amb la teorització de que en el procés revolucionari espanyol i català, el govern de la Generalitat s’havia convertit en una transició de caràcter obrer burgès, i calia contribuir a fer-lo totalment treballador.

Revolucionari marxista autòcton del que varem aprendre el camí vers la component del comunisme titllada de trotsquisme, amb enceses valoracions sobre les seves experiències, sobre el programa “revolucionari o centrista” del POUM, sobre els encerts i errors de les lliçons revolucionàries dins la revolució espanyola.

Traductor eminent dels clàssics literaris russos al català.

Francesc Matas Salla


Andreu Nin. Una vida al servei de la classe obrera. Pelai Pagès. Laertes. 374 pag. 22 EU.

Andreu Nin ha estat una de les personalitats més lúcides del pensament marxista espanyol durant els anys de la Segona República i la guerra civil. La seva trajectòria dins del moviment obrer i el seu assassinat per l'stalinisme durant la guerra l'han convertit també en un personatge emblemàtic de la història universal del segle xx.

Personalitat de dilatada militància, va iniciar la seva lluita política durant la primera dècada del segle xx a les files del republicanisme catalanista. Després d'un breu pas per la Federació Catalana del PSOE, a partir de 1919 va destacar com a dirigent de la CNT. Fou en aquest marc que va ser un dels sindicalistes catalans que es van sentir atrets per la revolució russa de 1917. Delegat de la CNT a Moscou, el 1921, va ocupar càrrecs importants fins que, a partir de 1925, en el marc de les lluites que enfrontaven Stalin amb Trotski, es decantà per aquest darrer. Va viure al país dels soviets fins a 1930.

Retornà a Catalunya en vigílies de la proclamació de la Segona República, impulsà la formació de l'Esquerra Comunista d'Espanya, i, després dels fets d'octubre de 1934, coincidí amb Joaquim Maurín i amb els homes del Bloc Obrer i Camperol en la fundació del Partit Obrer d'Unificació Marxista (POUM), el setembre de 1935. En esclatar la guerra civil, el juliol de 1936, esdevingué conseller de Justícia de la Generalitat, però la seva actitud favorable al procés revolucionari que s'estava desenvolupant a la rereguarda republicana i la seva posició antistalinista motivaren una intensa campanya en contra d'ell desplegada pel Partit Comunista i pel PSUC que, després dels fets de maig de 1937, desembocà en la persecució contra el POUM i l'assassinat de Nin.

Propagandista prolífic i teòric brillant, entre altres llibres va escriure Les dictadures dels nostres dies (1930) i Els moviments d'emancipació nacional (1935).

11/3/09

Temps de PORE a ses Illes

Miquel López Crespí recupera sense descans, fent palès que no s’esbiaxi la memòria històrica per cap banda. http://pobler.balearweb.net/post/66882

Cartell del PORE (Partit Obrer Revolucionari d'Espanya, de tendència trotsquista) penjat a Palma a mitjans dels anys setanta que denunciava les agressions i provocacions del carrillisme (PCE) contra els militants de l'esquerra revolucionària. El cartell va ser penjat a la Facultat de Filosofia i Lletres. De sempre, des de la guerra civil fins al present, els carrillistes s'han dedicat a demonitzar i criminalitzar els partits i les persones de l'esquerra revolucionària.

La premsa de l'esquerra revolucionària, en aquest cas La Aurora, va informar de la campanya d'agressions i calumnies contra l'escriptor Miquel López Crespí, antic dirigent comunista de l'OEC, demonitzat pels sectors més dogmàtics i sectaris del carrillisme (PCE) i afins.

Documents de L'herència del carrillisme (PCE) a les Illes: dogmatisme i sectarisme (I) pobler | 11 Març, 2009 07:53 Mai no he arribat a entender els motius reals d’aquesta ràbia malaltissa contra la memòria històrica de l’esquerra revolucionària de les Illes, contra les lluites protagonitzades per organitzacions del tipus OEC, LCR, MCI, PORE, PTE, ORT, CNT o, com ja he dit, els independents de tendència cristiana anticapitalista. Em deman si els molestava, unidimensionals com demostraven ser, la crítica a les traïdes de Santiago Carrillo i CIA, la denúncia dels pactes amb el franquisme reciclat per a garantir la continuïtat del sistema capitalista d’explotació, la monarquia que ens deixava Franco, la “sagrada unidad de España”? (Miquel López Crespí)

10/3/09

A remojar…

Las lecciones vascas son igualmente útiles para Cataluña, con todas las diferencias que se puedan dilucidar. Quizás conviene tener en cuenta lo de “cuando las barbas del vecino veas cortar pon las tuyas a remojar”.
Se nota la parálisis del gobierno de la Generalitat en torno al PSC de Montilla. Se hace patética en la incapacidad para hacer frente a la defensa del nuevo Estatut, la Financiación, la Educación y Servicios públicos, Vivienda de alquiler, la defensa de los puestos de trabajo y freno a los EREs. El sigilo y discreción en torno a renovación del Acord d’Entesa de Progrés, topa con la sumisión y compromisos con el gobierno estatal, pero también con la orientación continuista de las políticas neoliberales de CiU, con una versión social liberal del PSC en los parámetros económicos básicos.
Veo conveniente abrir la reflexión sobre la necesidad de diferenciarse, tanto de las políticas continuistas privatizadoras de CiU, pues no favorecen a las clases trabajadoras, como de un gobierno que se percibe sumiso y cómplice con los poderes dominantes patronales y estatales.
Es en la renovación del pacto de Entesa donde se ha de proponer un giro a la izquierda en sus elementos y políticas básicas económicas, y en el cumplimiento de los compromisos sociales. Difícilmente habrá credibilidad sin esto.
Para la ciudadanía, y para las clases trabajadoras, los beneficios de cierta gestión en algunas políticas sociales, no compensan el coste político de progresiva impopularidad en los segmentos y empresas afectadas por la crisis, y en las poblaciones, con graves deficiencias en los servicios y derechos públicos.
Empieza a ser tiempo de hacer algo más que declaraciones en los medios. Se necesita compromiso y movilización. Es tiempo de distanciarse de las políticas mencionadas y del gobierno.

9/3/09

Aún descendemos

Es innegable la diferencia de la situación política por las importantes especificidades en el País Vasco. Una sociedad bastante movilizada en torno la libertad euskaldun, un gobierno autonómico derecha-izquierda enfrentado al gobierno español estatal, unas elecciones trucadas por las ilegalizaciones represivas de D3M.

Ahora bien, pretendo señalar un elemento general que planea. El de la crisis de IU. En Euskadi prende la terrible cuestión de que el suelo del millón de votantes de las generales, puede aún no ser el fondo. Con las inevitables diferencias que representan unas elecciones autonómicas muy polarizadas, la realidad es que la organización hermana de IU ha bajado, al menos su reflejo electoral. Este descenso quizás apunta una peligrosa tendencia que, de proseguir, arrastra a IU a quedarse sin la representación parlamentaria.

La dificultad en conseguir una movilización y acción política diferente, fruto de iniciar un proceso de refundación en la izquierda, se nota en el conjunto de IU. La voluntad política de abrir un proceso profundo de cambio, no ha empezado a encarnarse. La dirección federal de IU ha enfocado al apoyo a las autonómicas vascas y gallegas, y la preparación de las elecciones europeas, con los métodos tradicionales, sin llegar a darles un aire nuevo.

Los resultados vascos son otro grave toque de atención. Y las elecciones europeas la siguiente etapa. A lo que parece el espacio político que consideramos natural de IU, más bien se disgrega. Surge el intento de Izquierda capitalista (IC), la concurrencia de Iniciativa feminista (IF), y quizás aún puede haber otras si no se hilan los acuerdos con ICV, y se desdeñan con ERC-Europa de los Pueblos.

Por lo tanto la senda de la refundación es lo que hemos de practicar para que la gente trabajadora y la juventud perciban un cambio completo desde IU.

7/3/09

Recortes

A los banqueros y a la patronal de la industria el gobierno les ofrece dinero y les acepta ERO’s. A la gente trabajadora inmigrada recortes en ayudas sociales.

La mejora de la natalidad española, y de las arcas de la Seguridad Social, han sido en buena parte gracias a las aportaciones procreadoras y en largas jornadas de trabajo de la inmigración. La contrapartida es amarga. De los millones de trabajadores expulsados del trabajo, parados forzosos, auténticos paganos de la crisis, la inmigración se lleva la peor parte, la mayoría inmensa en la construcción, sin siquiera ERO’s, simplemente con la rescisión de la cadena de contratas.

El gobierno del PSOE de Zapatero añade su grano de arena. El Ministerio de Trabajo de Celestino Gorbacho, ha decidido recortar en un 29,5 % los 200 millones de euros destinados a la integración. Suma que antes ya era netamente insuficiente. Las Autonomías, y sobretodo los Ayuntamientos van a ser los que verán sus presupuestos sociales más afectados. 1.500 millones son este ahorro en partidas para la gente de a pie.

Es otra medida de derechas. En vez de bajar partidas presupuestarias de este tipo, lo que debe hacer un gobierno que se pretenda de izquierdas es subir la fiscalidad a empresas y grandes fortunas.

6/3/09

La participación en el gobierno

En la campaña electoral EBB prosiguió la inmersión en las cuestiones sociales, el compromiso con la salud laboral. Sostuvo la acción sindical y se presentó a través de destacadas personas sindicalistas. Fue una agitación comprometida, se distanció de derivas frentistas, o de adaptación a la patronal.
EBB presentó como su palmarés la labor en la gestión gubernamental de la Vivienda y en Cooperación. Reconocida en general como la más avanzada del Estado por su carácter social.
Pero los malos resultados electorales no reflejan este esfuerzo. Es forzoso considerar que la ciudadanía ha actuado en función de otros criterios, y otras percepciones políticas.
Conviene a la izquierda trabajadora una reflexión amplia sobre los beneficios y perjuicios de la participación y responsabilidad de gestión en este tipo de gobiernos de hegemonía social liberal (neoliberal con partes sociales).
El gobierno vasco de Ibarretxe, era una alianza entre la derecha burguesa nacional vasca que representa el PNV, su escisión más soberanista EA, y la izquierda trabajadora federalista “de libre adhesión” de EBB (asociada a IU). Un gobierno cuyos mimbres reposaban en la defensa del derecho a decidir, y en este terreno la confrontación con el Estado y el gobierno español. Pero también un gobierno paralizado ante la agresión semidictatorial a la concurrencia democrática de la ilegalización estatal de D3M; o maniatado a la hora de materializar la Consulta vasca.
Hemos de analizar unas consecuencias ahora negativas para la construcción de políticas y de la organización de izquierdas. La participación gubernamental no ha asegurado el apoyo y el progreso social. Incluso cuando la gestión es honesta, y eficaz para un segmento de la población; ésta queda anulada cuando no llega a percibirse y materializarse como políticas alternativas, ni a ser capaz de superar la hegemonía y la orientación global neoliberal del socio hegemónico mayoritario como es el caso del PNV.

5/3/09

Desbrozar claves

El eje social y el democrático nacional han marcado su impronta en la última etapa del gobierno vasco de coalición entre la derecha burguesa nacional vasca (PNV), su fracción más soberanista (EA), y la izquierda trabajadora federalista de libre adhesión de EBB.

La crisis económica, lo social, ha avanzado en las preocupaciones y en las condiciones de la población trabajadora. Esto ha introducido nuevas contradicciones entre los coaligados. Por supuesto con una EBB en creciente compromiso con la defensa laboral y la acción sindical, sobre los accidentes en el trabajo y la salud laboral. Pero con un PSE que se presenta como izquierda y alternativa frente a la derecha y el PNV.

En la fractura nacional han pesado otros factores. Indudable el efecto de distorsión completa e inmediata de la ilegalización de D3M. Ahora bien, incluso en este elemento podemos desbrozar factores profundos objetivos, como el cansancio a la hora de mantener esperanza y expectativas en avanzar en la libertad o en la negociación política con los mismos actores que no lo están consiguiendo.

Pasan los años, se suceden experiencias distintas, sin embargo se pospone cada vez lo que ahora denomina ambiguamente como el derecho a decidir, o la propuesta de la Consulta vasca del plan Ibarretxe. Es decir las aproximaciones al derecho democrático a la autodeterminación, incluidas las distintas tentativas del proceso o perspectiva para la paz.

Hace demasiados años que está por resolver, en una espiral y recovecos sin salida. Un proceso interrumpido y bloqueado en sucesivas etapas por los constitucionalistas centralistas estatales (PP, PSOE) y la represión legal, con el frente antiterrorista. Pero también cortocircuitado entre los sectores dominados, en la izquierda abertzale; con ETA instalada en la continuidad del terrorismo individual, con los atentados y muertes, impidiendo un desarrollo político-democrático de la opción Batasuna o similares, tipo Sinn Fein vasco.

4/3/09

Desgobierno

Las urnas vascas han deparado un panorama infernal. Se ha cocido con la ilegalización judicial de D3M, instada por el gobierno español del PSOE de Zapatero. Este despropósito antidemocrático, de corte semidictatorial, ha perturbado y trastocado en gran manera la representación de la ciudadanía vasca. Ahora resulta que el cocido resulta incomible.
Ninguno de los gobiernos, sea liderado por el PNV o por el PSE, tiene visos de poder afrontar ni la crisis social y económica, ni el encaje democrático Euskadi-Estado español, ni tampoco una vía de diálogo para el esperado proceso de paz.
Las alternativas parlamentarias y gubernamentales que se barajan se caracterizan por su elevada inestabilidad, que les sitúa casi en la inviabilidad, en una perspectiva de ingobernabilidad.
Un gobierno liderado por un PNV, quizás correspondería a una representación de la mayoría ciudadana, pues quienes han conseguido más votos (633.649) son el PNV, Aralar, EA, EBB, y los nulos (de los herederos de Batasuna ilegalizados), pero seguiría en minoría parlamentaria, con la mezcolanza letal de derecha e izquierda, cimentado por la contradicción nacional española vasca.
Un gobierno del PSE, de minoría ciudadana (pues si contamos sus votos, con los del PP y de UPyD (de Rosa Díez), no pasan de los 482.839, podría disponer de una mayoría de representación parlamentaria legal (aunque fraudulenta por la ilegalización de D3M), pero sería prisionero completo del apoyo del PP.