Investidura per un gir a l'esquerra i barrar el pas al PP

No hi haurà una Andalusia extremaduritzada. IU Andalusia no es votarà a si mateixa ni permetrà la presidència de la Junta per Arenas amb govern PP. A Extremadura IU va donar pas al govern autonòmic del PP a l’abstendre’s i no votar contra el PP, per no voler votar la investidura del PSOE. A la Diputació d'Àlaba EBB va votar-se a ella mateixa per no votar al PNB com va fer Bildu, això va possibilitar el govern PP.

La Federació andalusa, la més nombrosa d’IU, ha fet ben seva la consigna de “ni per activa ni per passiva” o la de “ni per acció ni per omissió” IU permetrà un govern PP.

A IU, al consejo político, a la presidència i a l’executiva federal, va haver-hi en tot moment una discrepància política, sobretot per part de la CUT d’Andalusia, a la segona part de la fórmula, “ni per omissió”. La CUT de José Manuel Sánchez Gordillo argumentava que això era donar un xec en blanc al PSOE, cosa que limitava la capacitat de negociació per aconseguir girar a l’esquerra.

La CUT ha sostingut que el PP i el PSOE són el mateix. Trenta anys de govern PSOE han desenvolupat un teixit caciquil i clientelar indigna de l’esquerra. Per tant tocava, segons la CUT, combatre i derrotar el PSOE en primer lloc, doncs era qui governava. Ningú podrà dir que la CUT no ha lluitat contra el PP, contra els patrons i terratinents, ni que s’hagués adormit i desmobilitzat als pobles i comarques on rau la seva força, amb el SOC-SAT, la projecció en regidories, alcaldes, diputats provincials i autonòmic. La CUT és una moviment treballador, sobretot rural, revolucionari, què a diferència d’altres disposa d’una base fidel i combativa que ha sabut mantenir-se a IU.

Precisament amb la CUT he bescanviat experiències. Entre elles hem fet un seguiment de la coalició ICV-EUiA i del govern de les esquerres dels set anys del tripartit.

Durant uns anys no hem estat d’acord amb la qüestió de que el PSOE és igual al PP, tot i que hàgim coincidit en que el PSOE aplicava polítiques neoliberals de retallades i privatitzadores, que eren dretanes i corresponien als interessos de la dreta, mentre perjudicaven a la població treballadora, a l’esquerra. Tampoc hem compartit la posició contraria de la CUT a l’esmenta’t “ni per passiva”.

Tanmateix, al matí següent de les eleccions andaluses, al bescanviar valoracions en calent, varem tornar a coincidir plenament en posar endavant els elements polítics que representin un clar gir a l’esquerra per enfrontar-se a la crisi. Per un desmantellament caciquil i de la corrupció socialista clientelar.

IU contempla tres opcions polítiques. En totes tres vota la investidura del PSOE, amb això bloqueja al PP accedir al govern.

Els escenaris són per tant: 1) suport a la investidura amb els pactes puntuals des del Parlament de la Junta segons les polítiques però sense entrar al govern; o 2) investidura amb pacte de legislatura sense entrar en el govern; o 3) investidura amb pacte de legislatura i formant part del govern.

Els acords de programa i la capacitat de gestió seran els que determinaran per on es decanta IU, mentre l’opció majoritària sembla la segona o tercera. A Catalunya EUiA es va decantar per la tercera. Davant el govern d'Entesa de progrés del PSC de Montilla vaig defensar la primera opció. El balanç de l’experiència política encara resta pendent. Ara bé, entre la crisi econòmica i el vot de la ciutadania va haver-hi un desassossec social i un descontent electoral que es va traduir en foragitar a les esquerres del govern.

Seguirem debaten sobre aquesta experiència política, però potser ens cal reflexionar sobre si les esquerres al govern van fomentar una millor mobilització i fortalesa social, amb un apropament a la ciutadania. O com és que les principals grans mobilitzacions i esclats de la ciutadania van agafar al govern de les esquerres amb el pas canviat, a contra peu o clarament confrontat. A la Vaga General del 29 de setembre de 2010, a la manifestació del “Som una nació” i “Nosaltres decidim” dels 10 de juliol de 2010, o a la rebel·lió juvenil democràtica del 15M de 2011. El cas és que la participació de les esquerres al govern ha de ser útil per les reivindicacions, la mobilització i l’organització treballadora i popular. Quant les esquerres queden limitades a negociar, a contemporitzar i gestionar, a adaptar-se als interessos del país com són els dels poders econòmics dominants, la dreta engoleix l’esquerra.