El
23 Jl, a les eleccions generals a l’estat, remuntar la desafecció política i
capgirar el desencís en lluita, és el que convé per defensar i aconseguir
polítiques socials útils per a la majoria de la població treballadora, tot
avançant en les llibertats, la sobirania i el dret a l’autodeterminació dels
pobles, cal finalitzar la repressió a l’independentisme català, i la negació a
generar condicions per alternativa republicana al règim constitucional
monàrquic. Repressió que s’estén a la immigració per la llei d’estrangeria, es fomenta
per la llei mordassa a l’activisme que s’enfronta als desnonaments i a les agressions
ambientals; mentre es condescendeix còmplice a la reacció i a la violència
institucional contra els drets de les dones i les conquestes feministes.
L’Aurora no lluitem pel mal menor, que no deixa de ser mal, sinó per barrar el
pas a la dreta, PP, a les polítiques dretanitzades, val a dir a la involució
política que creix. Ens cal una estratègia, una lluita de fons, per unes
perspectives de República, Socialisme i Autodeterminació, combinada amb l’acció
mobilitzadora unitària per arrencar totes les millores possibles, per petites
que siguin.
Al president Pedro
Sánchez del PSOE, se li ocorre criticar i fer mofa del fons revolucionari dels
avenços feministes, esmentant les formes de la ministre d’Igualtat, Irene
Montero. El que incomoda a Sánchez, és el que es considera una provocació
sistèmica als privilegis i el poder patriarcal misogin dels homes i els estats
sobre les dones. La reacció irada i virulenta dels prohoms, institucions i dels
partits, inclou a segments feministes, que no els hi agrada que es denunciï la
cultura de la violació o els avenços notoris des del 2017 (Women’s March, MeToo,
No és No, Només sí és sí, lliure consentiment). La reacció política afavoreix
el manteniment de la impunitat i l’arbitrarietat respecte la violència
masclista. És una mobilització hegemonitzada per la ultradreta negacionista; el
rerefons ranci del neo-dret de pernada, el trobem en la reforma de la llei dels
drets sexuals (“només sí és sí”) que revisa el consentiment de les dones tornant
a haver de demostrar la violència i la intimidació.
Els incompliments
governamentals, la tebiesa en les mesures progressistes socials, el munt de
greuges i de població precària, empobrida i la racialitzada condemnada fora de
la ciutadania, la insuficient mobilització treballadora i sindical, la
incompetència de l’estat en fiscalitat o en l’execució dels seus propis
pressupostos, són el cultiu on els cacics, corruptes i elits, terratinents,
industrials, comercials i financers, es freguen les mans. Els poders econòmics
i estatals acaronen disposar d’uns vots que porti el PP al govern, per tenir
les mans lliures cap a la involució reaccionària. No és un mal auguri alarmista,
doncs Andalusia, País Valencià i les Illes Balears en són una expressió
tangible.
La negativa del
govern de coalició progressista a les llibertats nacionals, a la sobirania i la
lliure decisió, al dret a l’autodeterminació i al referèndum, a l’amnistia, a
preparar un canvi republicà, divideix, disgrega i afebleix, les esquerres
estatals i les necessàries aliances amb les sobiranistes, nacionals i
independentistes. Un trumfo per les dretes.
Els pactes
municipalistes enverinats han esbiaixat les aliances, fins el punt que ERC i
Junts han pactat més alcaldies amb el PSC, cadascú per separat, que entre ells
i la CUP. L’excepció, notable, ha estat Girona, on Guanyem regeix l’alcaldia
amb la CUP, i aliances de Junts i ERC.
El desenllaç a
Barcelona, capital de Catalunya, segona ciutat de l’Estat, ha donat l’alcaldia
al PSC amb una precària minoria de 10 regidors, que necessiten d’11 més per
disposar de la majoria del consistori. Collboni ha aconseguit desbancar a Trias
(Junts, PDECat, la neoconvergència) i ERC, amb els vots del PP i, a ultimíssima
hora, de BComú. Ada Colau ha fet una explicació contundent en les paraules,
mitges veritats sobre els projectes polítics de Trias o de Collboni, o els
pactes, una defensa enèrgica i emotiva del projecte Barcelona Comú, ans no
evita que els fets siguin punyents. BComú va canviar a última hora la decisió
de votar-se a ella mateixa, i des de l’oposició imposar decisions polítiques
coherents amb el seu llegat, per quedar en mans del PSC, agreujat pel
menysteniment i normalització del vot de la dreta, aquesta vegada del PP.
Trias representa la
rosca neo convergent de la burgesia barcelonina i catalana, al mateix temps
contraposada per la pressió nacional i els interessos econòmics al gran capital
espanyol, al constitucionalisme i règim estatal. Collboni es referent d’un gran
sector treballador, de la burgesia barcelonina que ha fet bons negocis sobretot
des de les olimpíades, ha adoptat el programa del gran capital en habitatge,
turisme, gran luxe, medi ambient i bona part de la reacció patriarcal contra
els avenços feministes de l'última dècada, ha fet bandera del
constitucionalisme monàrquic reaccionari -155 inclòs-, pidola el beneplàcit dels
poderosos, concretat en el suport a la seva campanya i els vots del PP contra
en Trias. El PP, i el PSOE, coincideixen en barrar com sigui el pas a les
llibertats nacionals i sobirania catalana, i a que s'obrin possibilitats
republicanes. ERC ha begut oli, en Maragall ja la va pifiar al no bregar el 2019
per compartir l'alcaldia, ha tornat a patinar al precipitar-se a tancar un
pacte amb Trias.
La comparativa
entre Collboni i Trias és insana. El fet és que BComú perd la independència
respecte el PSC i el govern estatal, queda abocada a una oposició emmordassada.
El no votar-se a si mateix li frena fer oposició potent, dificulta promoure
alternativa i aliances socials suficients, republicanes i sobiranes
autodeterministes. Però la lluita segueix, tampoc convé enterrar com un absolut
a BComú; malgrat que el PSC espera i
propaga que BComú s’incorpori al govern de la ciutat, o no descarti entronitzar
la sociovergència de la Diputació al propi Ajuntament. Les eleccions del 23 Jl donaran
noves claus i possibilitats, segons es mantinguin les esquerres i majoria d'investidura
o guanyin PP i Vox. La CUP no ha pogut obtenir representació al consistori, ara
bé, disposa d’una oportunitat important al presentar-se a les eleccions
estatals. Convindria fes camí junt a EH Bildu, fomentar la utilitat de l’acció
política, en el sentit d'enllaçar o fer un pont entre necessitats socials,
mobilització, lluites I la política dels poders públics governamentals.
Voler combatre les
polítiques de dretes, actuar per barrar el pas de la dreta i la ultradreta al
govern, també comença per no normalitzar el PP, factor pervers que permet
naturalitzar tot seguit a la ultradretana Vox.
Positiu el míting
de solidaritat sindical amb Ucraïna de tots els sindicats francesos a la Bourse
de Travail de París. Entre les oradores, Olesia, responsable internacional de
KVPU; Natalia, vicepresidenta de KVPU i presidenta del sindicat miner; Vasyl Andreiev, vicepresident FPU i president del sindicat de construcció; Pierre
Coutaz, internacional de CGT. L’Aurora dona suport a la Xarxa europea de
solidaritat amb Ucraïna, a la defensa de la resistència i llibertat del poble
ucraïnès; tothom que pugui fer una contribució econòmica (1 €, 5 €, 10 € o més)
serà molt ben rebuda al c/c: ES71 2100 0681 0402 0014 4729.
22 de juny de 2023
