31/12/15

Bon 2016 per decidir



Llibertat. Procés constituent. Ruptura democràtica. Rescat social.
El Cap d’Any s’inicia amb el bloqueig del Parlament de Catalunya (van 3 mesos). S’ha afegit el trencaclosques del Congrés espanyol, on el 20-D ha multiplicat els grups específics de les autonomies i nacionals. Hi ha incapacitat per formar govern estatal. La inestabilitat plana sobre el Regne. L’atzucac català rau que CDC/Mas perd oxigen, suports i vots, a cada nova elecció. El 27-S es va quedar a un 2 % de guanyar el “plebiscit” (48% de vots entre JxS i CUP). Tampoc va eixir una majoria parlamentària suficient de JxS que garantís investir el delfí que és el propi Artur Mas. Li manquen dos vots favorables. El 20-D una CDC/Democràcia i Llibertat va quedar arraconada al tercer lloc per l’emergent En Comú Podem i per ERC. En comptes d’estudiar les perspectives possibles fruit del 27-S i del 20-D, cadascuna amb les tendències específiques catalana i estatal espanyola, s’ha pretès fer recaure la responsabilitat del procés de sobirania, de la presidència i de formar govern, en la CUP. Com passà abans amb ERC. El principal error és limitar el procés sobirà popular català a les eleccions autonòmiques del Regne. Fins i tot amb la Declaració d’Inici Constituent, la presidència i el govern segueixen dins la legalitat vigent. La CUP ha desenvolupat una metodologia innovadora. El moviment entorn la Candidatura d’Unitat Popular ha dinamitzat la reflexió i debat, l’assemblearisme arreu del territori i nacional. Ho ha fet en igualtat i transparència. Una lliçó de democràcia popular combativa. Tot el respecte per la CUP. Inclòs quan l’Assemblea de Sabadell empatà a 1515 vots. L’empat assembleari expressa el dubte de com aconseguir fer el camí del procés de sobirania i independència, amb quins objectius, aliances i lideratge. El fet és que Mas segueix sense suport suficient per a la investidura. El continuisme presidencial es contradiu amb un pla de xoc de rescat social. La refundació de CDC no és vers la socialdemocràcia. És temps d’aprofitar la feblesa i la inestabilitat estatal. L’emergència d'En comú ho permet. Hem d’ampliar la via lliure a la República Catalana amb una estratègia unitària incloent un gruix ciutadà que sí vol decidir, però necessita fer-ho de forma clara referendària, sense supeditació ni subordinació. En Comú Podem, ERC i la CUP, amb el suport del sindicalisme, convé estableixin les enteses suficients per un lideratge del procés que permeti exercir la lliure decisió, val a dir la ruptura democràtica amb la Constitució ‘78.
El 2016 Catalunya pot decidir ser lliure i sobirana i convertir-se en republicana.

De la Carta de L’Aurora.

Paradoxa cupaire: l’empat a 1.515 obre una expectativa genial



L’Assemblea de la CUP de Sabadell va empatar a 1.515 vots entre investidura sí o no de Mas (CDC) a la presidència. Aquest empat ha desfermat una espiral de pressió contra la CUP que dificulta una resolució a un dubte si més no prou legítim i lògic.
Les interpretacions són lliures, interessades i diverses. Malgrat que la realitat és que la CUP encara no ha decidit donar els seus vots per investir a Mas. De fet la desqualificació de la CUP tendeix a trencar-la.
Hi ha veus molt autoritzades que asseguren que a la fi la CUP contribuirà a la investidura de Mas. L’argument és que sense la dreta catalana no hi hauria prou força per la independència, que sense Mas es perd prestigi internacional, que és Artur Mas qui ha liderat el procés fins ara, per tant sense ell de president el procés s’estancaria, aniria en reflux i es pedreria.
En el debat, qui defensa a Mas no accepta que el que està en joc és el lideratge del procés de sobirania, entre la dreta i l’esquerra. Ni tampoc accepta considerar que la mobilització i la tendència a la ruptura democràtica nacional ha estat cosa d’un conjunt popular.
Alhora es desdibuixen els trets de classe, treballadora i burgesa i altres Intermitges, d’explotadors i explotats, de retalladors i retallats.
Tot això confon molt. Te a veure amb la relació indestriable entre el fet nacional i el factor social. Cadascun ha de donar suport i impulsar radicalment a l’altra. Quan s’aïllen es dissol la imprescindible unitat treballadora i popular. S’entra en un atzucac.
La llibertat, la sobirania i la independència, la república catalana, son capaces de mobilitzar una quarta part de la població catalana. En canvi en la representació política, així com en els vots, no s’arriba entre JxS i la CUP al 50 % dels vots (van ser 48 %), ni JxS aconsegueix majoria absoluta de diputats/es. El president Artur Mas, CDC, però també ERC, encara no han paït que aquests dos vots parlamentaris tenen a veure amb el factor social, més que en la pròpia CUP.
La realitat és tossuda. El bloqueig és ara seguir volent imposar a Mas de president. Els Fulls de Ruta resten encenalls. El moviment sobiranista i independentista ha de girar a liderar i mobilitzar tot el sobiranisme i el dret a decidir referèndum inclòs. Romeva per president podria desencallar l’atzucac?
Resulta que el factor social ha originat un rebuig a Mas i de CDC per les polítiques destructives de retallades, d’acord amb les mesures neo liberals del PP i de la UE de la Troica. L’escàndol de la corrupció és un altre element que malmet l’opció de continuïtat presidencial.
La imposició a ultrança de mantenir el lideratge de la dreta catalana ha conduit el procés de sobirania a un bloqueig lamentable. Sobretot quan la inestabilitat a l’Estat, també incapacitat després del 20 D per formar govern, obre possibilitats inexplorades.
Perquè l’ANC es sotmet a la il·lusió de que el president Mas i el procés de sobirania són els indestriables¡, en comptes de considerar la importància cabdal del factor social?
Com és que la mateixa CUP s’ha vist arrastrada al paradigma electoral i parlamentarista, quan el seu lloc natural de desenvolupament és en la mobilització i lluita social amb la bandera de la independència?
Es tracta del xoc entre diverses classes socials, inclòs entre diferents segments de la població treballadora, pel lideratge i l’hegemonia política que fins ara està en mans de la dreta catalana.
Una anàlisi social és el que permet clarificar la paradoxa cupaire.
L’Assemblea de Sabadell s’ha polaritzat entre la visió que la CUP ha desenvolupat d’esquerra revolucionària amb ferm compromís amb els mobilitzacions socials, per aconseguir la llibertat de Catalunya amb la independència i la república catalana i dels Països Catalans. La CUP no va voler formar part de JxS per aquesta raó social. L’imaginari de la CUP no ha estat el de donar suport a la dreta que representa sobretot Mas; ans al contrari, la CUP ha estat defensant que no invertiria a Mas, així com que no es podia reduir el procés, la independència, a una persona, menys a un president retallador, que com és notori ha estat envoltat del cassos de corrupció.
Un argument que fa fortuna és fer a Mas president per desencallar el procés, seria després que se’n desempallegarien. Això semblen cants de sirena a dojo. Un frau major ha gosat titllar-ho en Xavier Monge.
L’hegemonia de la dreta catalana, conduïda per CiU i Jordi Pujol primer, ara amb Artur Mas, ha imprès a la consciència nacional catalana que els drets de Catalunya només es poden realitzar a condició de que la representació de la classe dominant catalana sigui qui exerceixi i tingui les claus del govern.
Aquest mite fa estralls entre les esquerres. Unes s’hi adapten, a contracor i amb una pinça al nas el fan seu. Altres neguen la major: els drets de Catalunya no inclouen la capacitat de separar-se i independitzar-se de l’Estat, ni tant sol si aquest Estat és un Regne, i s’està en contra de la Constitució que el sustenta.
La CUP s’està resistint i confrontant heroicament a aquest mite i la seva materialització terrenal.
Potser fins i tot a la fi sigui obligat que aquest poble torni a fer l’experiència de que la burgesia catalana s’ha doblegat sempre davant la força i el poder estatal espanyol.
Es nota a faltar la consistència treballadora col·lectiva organitzada, el sindicalisme i unes opcions polítiques, en defensa de la democràcia radical de les aspiracions populars nacionals.
L’Aurora ha plantejat: “ La CUP ha desenvolupat una metodologia innovadora. El moviment entorn la Candidatura d’Unitat Popular ha dinamitzat la reflexió i debat, l’assemblearisme arreu del territori i nacional. Ho ha fet en igualtat i transparència. Una lliçó de democràcia popular combativa. Tot el respecte per la CUP. Inclòs quan l’Assemblea de Sabadell empatà a 1515 vots”.
Com hi ha molta desqualificació, política i personal, expresso que l’Anna Gabriel s’ha mostrat coherent ens els arguments, potent en les propostes, valenta dins del terratrèmol, ferma en les conviccions, una lideressa a tenir en compte.
Hem de contribuir al desbloqueig. Cal nous ingredients al brou, variar el paradigma. Confiem en que aquest poble bregui per aconseguir fer camí. El gat per llebre ja se’l va empassar el 1978, amb una Generalitat autonòmica subsidiària del Regne i Estat. Si era necessària madurar amb una etapa autonomista això ja ha succeït. Anar enrere és un destret.
Una llambregada a la història dels dos segles anteriors, així com l’anàlisi des del 10 de juliol de 2010 (“Som una Nació”, “Nosaltres decidim”), el procés de sobirania i ruptura seguirà amb nou vigor si el lideratge vira a les esquerres amb una majoria popular suficient àmplia i unitària.
Pretendre que la llibertat de Catalunya depèn només de la CUP és un contrasentit. La lliure decisió, la ruptura, la independència, la República Catalana, depenen de la força mobilitzada i unitària del poble.
Aquest Cap d’Any la CUP està de nou mobilitzada en la formulació de la seva decisió.
Jordi Martí Font defensava fidelitat radical amb l’Assemblea extraordinària de Sabadell amb la lectura de l’empat a 1515, de mitat vots No a la investidura i mitat Si. Cinc i cinc. Es una decisió salomònica genial.
La direcció de la CUP, seguint la seva metodologia de radicalitat igualitària i democràtica assembleària, ha preparat dues propostes per les assembles i pel seu Consell.
El SN aposta per trobar una sortida consensuada a la situació política. Tot i això, i davant la impossibilitat de trobar aquesta sortida, el Secretariat Nacional planteja dues alternatives al CP+GAP:
* Traslladar els resultats de l’Assemblea Nacional a un possible nou ple d’investidura a través, o bé de 5 vots favorables i 5 vots en contra, o bé a través de l’abstenció dels 10 diputats de la CUP-CC.
* Donar 2 vots a favor i 8 abstencions, com a traducció de l’aposta de la CUP-CC per la independència i un procés constituent i popular i de l’oposició a la continuïtat de les polítiques de retallades i privatitzacions".
Altres

Los de arriba tienen grandes dificultades para conseguir su gobierno



Las elecciones españolas plantean un escenario endiablado. Con el registro estatal pero con una similitud con las elecciones catalanas anticipadas de hace tres meses: las combinaciones parlamentarias para formar gobierno en ambos casos conducen a un bloqueo. Aunque la Ley electoral está confeccionada para conseguir mayorías absolutas y basarse en el bipartidismo, esto ha saltado por los aires. Los de arriba, la clase dominante dueña y señora del Estado tiene grandes dificultades para conseguir su gobierno. En estas circunstancias lo que salva a los poderes económicos y políticos es la división entre las izquierdas, junto a tibia movilización sindical y social. Para la Carta de La Aurora el elemento decisivo es la irrupción del movimiento obrero organizado (los sindicatos) en la arena política. Adjunto la carta.
Transformar la esperanza en cambio.
El resultado de las elecciones generales del 20-D ha bloqueado los mecanismos de gobernanza del régimen del 78.
La alternancia bipartidista entre PP y PSOE ha sido superada por una creciente polarización entre la defensa y el cambio del régimen. La inestabilidad se ha instalado en el reino. Y el empate estratégico, que no permite formar ninguna otra coalición de gobierno que la del PP-PSOE, con apoyo de Ciudadanos, supondría la crisis definitiva del principal mecanismo de legitimidad popular de la segunda restauración borbónica, que es el propio PSOE.
No hay otra salida que, tras pasar por la experiencia del fracaso de Rajoy y Sánchez para formar un gobierno del régimen, este se bunquerice con un gobierno de coalición o se convoquen nuevas elecciones generales a finales de abril o en mayo.
En cualquier caso, es volver al escenario de la polarización  entre la defensa de un statu quo agotado o el comienzo del cambio.
En una encrucijada similar se encuentra el movimiento popular catalán por la soberanía y el derecho a decidir. El empate de la CUP en Sabadell es el reflejo del comienzo del traslado de la hegemonía política en Cataluña de la derecha a la izquierda, de una refundación de CDC de Mas a la Barcelona en Comú de Ada Colau en conjunción con ERC, del independentismo  al autodeterminismo rupturista constituyente solidario.
En definitiva, si la República catalana se va a construir desde  la herencia del pujolismo del régimen del 78, o desde la aspiración al cambio constituyente. Desde la debilidad de un gobierno Mas surgido de las pasadas elecciones o de una alianza de izquierdas (En Comú, ERC, CUP) que pugna por emerger incluso de unas nuevas elecciones catalanas en marzo.
Las disyuntivas comienzan a definirse y alientan la polarización política y social, en un empate que tendrá que resolverse antes del verano de 2016. El elemento decisivo para volcar la pelota en juego hacia la izquierda es la reaparición estos meses de los movimientos sociales y las mareas contra la nueva vuelta de tuerca neoliberal que exige la Unión Europea: 11.000 millones de euros de recortes en inversión pública y gasto social, nueva reforma laboral, incremento de la presión fiscal sobre los salarios y el consumo…
La sanidad andaluza, con más de 90.000 trabajadores, ha anunciado ya una jornada de lucha contra la precariedad y la extensión y gestión discriminatoria de la jornada de trabajo que quiere imponer la Junta del PSOE con el apoyo de Ciudadanos.
Los ayuntamientos del cambio están llevando a cabo una resistencia social e institucional sin precedentes contra los desahucios. En el País Vasco se avecina una nueva movilización unitaria sin precedentes contra la política penitenciaria del PP. Y el movimiento obrero organizado, los sindicatos, pueden, con su defensa de la negociación colectiva, ser el elemento decisivo para determinar el giro a la izquierda en el actual impasse.
2016 será por lo tanto un año decisivo, de defensa de nuestros derechos en la calle y en las urnas, para volver a pensar juntos, desde una confluencia de soberanías, nuevas formas de convivencia y de gobierno.
De convertir la esperanza en cambio.
¡Feliz 2016 para los que hacen camino al andar y son fieles a sus pueblos!