Tomb dretà i espanyolista, davallada independentista

El Parlament de la Generalitat escollit representa un tomb vers les polítiques dretanes i d’ordre dins les esquerres (PSC, 42 escons, 27,96%) i dins l’independentisme (Junts, 35 escons, 21,61%). És un gir d’avenç i majoria estatalista, encapçalat pel PSC, fruit de la davallada de l’independentisme que perd la majoria de vots i parlamentària (59+2 escons, 43,62%), malgrat els 3 escons incrementats per Junts. Una forta patacada del republicanisme d’ERC (20 escons, 13,68%) i del revolucionari de la CUP (4 escons, 4,09%). Comuns retrocedeix (6 escons, 5,82%) tot defensant un govern tripartit de les esquerres liderat pel PSC/Hard Rok. PP recupera (15 escons, 10,97%), Vox se sosté (11 escons, 7,96%), mentre aconsegueix representació l’extrema dreta xovinista i xenòfoba d’AC (2 escons, 3,78%). La participació (57,94%) ha estat superior a la de 2021 (51,29%), l’abstenció (42,05%) inferior (48,70% a 2021). El cens és de 5.460.337 persones amb dret de vot, de 8 M de població, on 1,2 M no tenen la ciutadania i estan excloses de votar. El bloqueig a l’hora d’aliances governamentals és real si es respecten les propostes polítiques econòmiques i socials o les que comporten les llibertats nacionals, com autodeterminació, referèndum i república. Un atzucac parlamentari en uns carrers desencisats i poc mobilitzats. Una senyal de recomposició profunda de les estratègies i les forces polítiques.

La independència ha deixat d’estar a l’ordre del dia en el curt termini. L’aritmètica parlamentària no permet la restitució del president a l’exili, ni un govern d’obediència catalana, serà l’hora estrafolària d’un govern transversal, com va situar en un moment Illa/PSC?

Una aliança entre el PSC i Junts, disposa de la majoria suficient (77 escons), un programa econòmic compatible, similar en les grans infraestructures i privilegis al gran capital, ans un partit o l’altra hauria d’arraconar la contraposició nacional, a costa de dilapidar el gruix de les seves bases electorals i socials. Això sí, gaudeix del beneplàcit dels poders patronals.

Un acord del PSC per governar, amb el suport d’ERC i Comuns, un tripartit ajustat de 68 escons, evidenciaria contraposicions flagrants en polítiques econòmiques (Hard Rok, Aeroport, Carreteres), socials (RBU, Subsidis) i nacionals (autodeterminació, referèndum, independència).

Una conxorxa del PSC amb PP i Vox (68), trastocaria el precari equilibri en el Congrés espanyol.

El guany del PSC de 42 escons queda lluny dels 52 de Pascual Maragall el 1999, en canvi és significatiu que hagi guanyats en vots i escons. L’escenari econòmic i polític no és com el del joc de l’Oca. No es pot tornar a la casella de sortida (Independència, ja!) com si res. L’experiència d’aquest anys ha conformat una massa minoritària però suficientment àmplia i resilients, per persistir en desitjar i reclamar millores socials i avenços a les llibertats, en referèndum, autodeterminació i república.  

L’independentisme ha retrocedit al no aconseguir executar els anhels de ruptura estatal. L’Estat ho ha impedit per la força de la repressió. Tanmateix el conflicte de la plurinacionalitat, l’autodeterminació i la relació entre Catalunya i l’Estat espanyol no està resolta, segueix viva i cercarà el camí d’alliberament, a no ser que l’Estat aconsegueixi una derrota clara i contundent que integri o sotmeti aquest 43,62% de població poc disposat a resignar-se.

Aquest anys, dins els límits de les obstruccions i repressions estatals, la població catalana sobiranista i independentista, ha fet diferents experiències que convé estudiar i extreure’n les lliçons per a la propera etapa. El pujolisme/CiU aliat amb el PSOE o amb el PP/Aznar. El tripartit de les esquerres entorn el PSC/Pascual Maragall i Montilla amb ERC i ICV-EUiA. El lideratge del catalanisme independentista per part de la dreta catalana des de CDC i Junts (amb incrustacions d’esquerres). El temps de l’aliança de Junts i ERC. El de la investidura de Puigdemont amb el suport de la CUP. Deu anys d’ascens sobiranista, independentista i republicà que culminà en el pic de referèndum 1 d’octubre de 2017 (Independència i república). El tomb a un lideratge de l’esquerra del catalanisme, entorn ERC, primer amb un pacte polític amb la CUP, immediatament amb una aliança governamental d’ERC amb Junts, o d’ERC en solitari al govern. Tanmateix la metabolització del post 2017 o de la independència decidida però no consumada, està resultant indigesta.

El jovent més combatiu i revolucionari també ha experimentat amb la CUP. Les ruptures a les seves joventuts forma part de la dificultat en combinar lluita i proposta política actual amb construir alternativa republicana, social i revolucionària, ben fermada en la classe treballadora. El Procés de Garbí de la CUP necessitat incorporar la clau estatal i l’europea a l’estratègia i a l’acció política. El distanciament respecte la ‘tàctica d’EH Batasuna’, enterboleix les aliances, com la incomprensió de la realitat i la funció dels sindicats majoritaris, CCOO i UGT.

L’Aurora vàrem proposar el vot a les tres candidatures que han davallat, CUP, ERC i Comuns, en aquest sentit contribuirem, tant com sigui al nostre abast, a la valoració crítica d’aquests resultats, així com expressem la disposició a formar part en establir una estratègia entre les forces sobiranistes, republicanes i autodeterministes que inclogui compromís i acció política.

L’acampada pro palestina a la UB genera gran expectació i força entre el jovent universitari. Malgrat l’amenaça de desallotjament de la JEC han mantingut les tendes i activitats sense entrebancs. Un èxit lloable d’aquest jovent i de la causa Palestina. Som a la setmana de la Nakba (15 de maig), enmig de la barbàrie militarista sionista d’un Estat d’Israel immers en un genocidi destructor. Rafah és un nou símbol de que l’esmentada seguretat i dret a la defensa d’Israel, forma part d’un ordre mundial de les multinacionals, en crisi, indesitjable i perjudicial per les classes treballadores, els pobles i les dones.

El dissabte 18 de maig, manifestació unitària Nakba, a 17 h, Pg. de Gràcia/Diagonal de Barcelona.

Centenari Lenin. La lluita de la concepció del món, de les idees, el coneixement, l’existència i la natura, és una constant en la defensa de la filosofia del marxisme, el materialisme i la dialèctica. Educar el pensament en la relació i les contradiccions de la teoria i la pràctica, és aprendre de les ciències naturals i de la metodologia científica. Hi dedica l’estudi “Materialisme i empiriocriticisme” (1908): “Pels materialistes (segons Engels), la naturalesa és allò primari, i l’esperit allò secundari, mentre que pels idealistes és tot al contrari”. “El pensar i la consciència -diu Engels a l’Anti-Dühring- són productes del cervell humà”. El món material i perceptible pels sentits, del que formem part també els homes, és l’únic real”. “La llibertat no resideix en la somiada independència davant les lleis naturals, sinó en el coneixement d’aquestes lleis i en la possibilitat , basada en dit coneixement, de fer-les actuar d’una manera regular per a fins determinats”. “El lliure albir no és, per tant, segons això, altra cosa que la facultat de decidir amb coneixement de causa”. Tom 18, Ed. Progreso, Moscou. 14 de maig de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo18.pdf

Vota CUP, ERC, Comuns

L’Aurora promou un ventall de vot per CUP, ERC i Comuns Sumar. És un vot dins una estratègia republicana i socialista, treballadora i revolucionària. Proposem les candidatures d’esquerres, independentistes i sobiranistes, que incorporen perspectives d’avenç republicà, social, feminista, territori i climàtic, així com d’autodeterminació amb un referèndum efectiu a Catalunya. La incertesa persistent es deu a la fragilitat i inestabilitat d’un món convuls, impel·lit a crisis irresolubles pels amos i poders de les multinacionals i els seus Estats. La rebel·lió de les acampades universitàries estén la vietnamització arreu de la mobilització contra l’horror militarista genocida del sionista Estat d’Israel. La joventut cerca el seu lloc per fer front a les crisis, xocs i destrucció, de la transició de l’ordre mundial de la globalització neoliberal militarista. La revolució emancipadora treballadora i feminista trobarà el seu camí alliberador a mans de les joves generacions que s’alcin, malgrat tots els obstacles i repressió que imposin els sicaris del capital financer.

Les acampades pro palestines exigeixen la ruptura de les relacions amb Israel, per part de l’Estat i de les Universitats, alhora del comerç d’armes. L’assalt a Rafah condemna a Israel i els negocis del militarisme dominant.

Les polítiques adaptades als negocis de les grans empreses i fortunes, tíbies i temoroses amb els poders econòmics i estatals, no són útils per vèncer el càncer de règim neofranquista i d’ultradreta a batre. L’explotació laboral, la precarització i la pobresa, el continu retrocés industrial, el sotmetiment i la violència contra les dones, el racisme vers la població immigrada, l’homofòbia, l’espoli de la natura, el mode de producció basat en el talismà de la propietat privada, la limitació de les llibertats i la repressió, la negació de la sobirania nacional i del dret a l’autodeterminació, la discriminació de la llengua, el deteriorament dels drets universals i serveis públics

vitals, són una llarga llista d’elements que sustenten la involució política. Unes polítiques que, conjuntades, provoquen o permeten o no frenen, la divisió treballadora, entre dones i homes, entre ètnies, entre nacions. Són el caldo de cultiu on el gran capital, les fortunes i l’Estat alimenten la Hidra ultradretana, en les seves diverses expressions. En canvi defensem tot fet de polítiques concretes que signifiquin un pas endavant en la millora de la vida treballadora.

El debat electoral, en general la campanya, no està contribuint a clarificar les opcions pel terç de l’electorat indecís. En la macro política econòmica i infraestructures PSC i Junts van de maneta, són les referències polítiques per a les grans empreses i bancs (multinacionals, espanyoles i catalanes). Els separa que es contraposen en les relacions amb l’Estat i el fet nacional. La dificultat per aconseguir les aliances necessàries entre l’independentisme i el sobiranisme, la miopia en aïllar-se a Catalunya sense contemplar la crisi estructural estatal, afebleix les esquerres més combatives. La demora en la metabolització del que s’aconseguí l’1 d’octubre de 2017, i del que provocà la seva fallida i repressió, divideix l’ala esquerra del catalanisme independentista, entre el seu segment revolucionari i més jove (CUP) i el pragmàtic més reformista i institucional (ERC), situació per on s’escola una recuperació del lideratge de la dreta (Junts), però també de l’extrema dreta més xovinista, racista i xenòfoba.

El 12 de maig Vota CUP, ERC, Comuns Sumar.

Centenari Lenin. En “Marxisme i revisionisme” (1908) hi trobem: “El complement natural de les tendències econòmiques i polítiques del revisionisme era la seva actitud davant l’objectiu final del moviment socialista. “El fi no és res; el moviment ho és tot”; aquesta frase proverbial de Berstein expressa l’essència del revisionisme millor que moltes i llargues dissertacions. (...) sacrificar aquests interessos cardinals (els del proletariat i els trets fonamentals capitalistes) per avantatges reals i suposades del moment: aquesta és la política revisionista”. A “El militarisme bel·licós i la tàctica antimilitarista de la socialdemocràcia” (1908): “Les guerres tenen les seves arrels en la pròpia natura del capitalisme; només acabaran quan deixi d’existir el règim capitalista o quan la immensitat de sacrificis  humans i monetaris... i la indignació popular provocada pels armaments condueixin a l’eliminació d’aquest sistema. ... Les guerres tampoc poden ser suprimides per les intrigues dels governants i diplomàtics...”. Tom 17, Ed. Progreso, Moscou. 9 de maig de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo17.pdf

https://www.sinpermiso.info/textos/de-que-van-estas-elecciones-catalanas

Crisi, fragilitat i inestabilitat

Els cinc dies de reflexió del president estatal formen part de la crisi estructural del règim constitucional monàrquic. La confrontació constant entre les institucions estatals i el govern bloquegen, sobretot, l’avenç de les esquerres, mentre esperonen la involució en llibertats i social de les dretes. És hora de treballar i mobilitzar-se per engendrar alternatives republicanes. L’envit de Pedro Sánchez ha situat les eleccions autonòmiques catalanes pendents del líder del PSOE. Tanmateix en aquestes dues setmanes fins el vot hi ha dues lloses que distorsionen i, en part, expliquen, que l’estadística electoral no percebi majories o aliances suficients per formar govern. Hi ha un segment gran d’1/3 de persones indecises sobre a qui votar. Ho empitjora el milió dues-centes mil persones, immigrades i no regularitzades (15 % dels 8 M habitants), que malgrat viure i treballar no tenen aquest dret elemental. Pel 12 de maig L’Aurora defensem les candidatures que incorporin perspectives d’avenç republicà, social, feminista, territori i climàtic, i d’autodeterminació inclòs un nou referèndum a Catalunya.

La fragilitat en el decurs de les multicrisis de la globalització neoliberal capitalista s’agreuja amb els dos focus de guerra contra Ucraïna i en el genocidi a Gaza, Palestina. Dos esclats, per part del militarisme imperialista de Rússia, i el del sionisme d’Israel, entre la cinquantena de guerres existents: guerres que impulsen el rearmament militarista liderat des del predomini internacional de l’imperialisme EEUU i l’OTAN. Son els pobles oprimits i espoliats qui s’enfronten al parasitisme i a la dominació neocolonial o directament militaritzada amb els mitjans possibles. És la joventut qui fa seva la lluita palestina rebel·lant-se arreu del món. I son les dones un altre component de lluita i mobilització global a l’enfrontar-se a la violència masclista, a la desigualtat i dominació del patriarcat capitalista, avançant, pam a pam, en drets (propi cos, lliure consentiment), igualtat i emancipació. Els moviments en defensa de la natura i del clima pugnen per obrir una altra vessant de lluita per un planeta viu i sa. Les classes treballadora resisteixen per arreu a l’explotació, ans resten disgregades i desunides en cada país i en el món, situació que les afebleix, ajorna l’organització del moviment treballador i dificulta liderar de manera revolucionària una alternativa política de poder a les grans multinacionals i estats.

Les eleccions del 12 de maig posen en qüestió la capacitat i límits del govern, així com l’hegemonia independentista republicana, fruit de les desavinences i confrontació entre ERC (fins ara al govern en minoria), Junts i CUP, amb el rerefons de la divisió a l’ANC que ha vist frustrada la presentació de la seva candidatura electoral. El PSC pretén prendre avantatge de la crisi del lideratge independentista, ans el seu avenç pot ser insuficient per formar govern. Comuns Sumar s’han situat confrontats a ERC i al PSC, precisament per les grans infraestructures (Aeroport, Port i Hard Rock). El nou escenari és d’unes polítiques més o menys socials, l’adaptació a les imposicions estatals i de les grans empreses, el lideratge de les esquerres o de les dretes dins l’independentisme. El rerefons va de metabolitzar un nou cicle, on cal incloure la clau estatal amb aliances plurinacionals, republicanes i d’esquerres, que contribueixin a unes alternatives d’avenç de llibertats i social. L’experiència del pacte republicà de Sant Sebastià (1930) pot permetre cercar sinergies, confluències, acords i aliances, per un procés o processos republicans que incloguin el dret a l’autodeterminació amb referèndums nacionals efectius.

Centenari Lenin. En ”El Congrés socialista internacional de Stuttgart” (1907), es fa referència a qüestions de força actualitat, tret de les diferents situacions: “fins ara ... sempre s’ha condemnat inapel·lablement la política colonial burgesa com política d’espoli i violència... els oportunistes advocaven a favor del reconeixement de la “política colonial socialista”... una classe de desposseïts, però no treballadors, no és capaç d’enderrocar els explotadors. Només la classe dels proletaris, que manté a tota la societat, pot fer la revolució social... les nacions “privilegiades” constitueixen una part cada vegada menor en el conjunt dels països capitalistes”. “Clara Zetkin argumentà que “debilitaven la força del moviment de masses el no plantejar amb tota l’energia la reivindicació del dret al sufragi no només pels homes, sinó també per a les dones” (s’aprovà defensar el sufragi universal simultàniament per homes i dones). “la guerra és un producte necessari del capitalisme... la possibilitat de “respondre” a una guerra depèn del caràcter de la crisi que aquesta guerra provoca... El que importa no és únicament impedir el desencadenament d’una guerra, (o pel cessament el més aviat possible) sinó aprofitar la crisi generada per la guerra per accelerar el derrocament de la burgesia... el militarisme és el principal instrument de l’opressió de classe...”. Tom 16, Ed. Progreso, Moscou. 25 d’abril de 2024

De la Carta de L’Aurora.

https://www.marxists.org/espanol/lenin/obras/oc/progreso/tomo16.pdf