31/12/10

Transversalitats de Mas Mascarell

"Amb menys farem més i millor" sembla ser la divisa del president de la Generalitat, Atur Mas de CiU. L'objectiu: el de navegar amb la restricció pressupostària per capejar el temporal de la crisi. Amb la vista posada en que el govern estatal apliqui estricta la reforma laboral, i tots els cops i greuges que calgui contra la classe treballadora.

El govern de Mas és un govern burgès dins un estat burgès autonòmic, format per algun burgès com el propi president, executius de la patronal, i professionals afins a les classes dominants propietàries. Els eixos esbossats per les seves polítiques no aporten cap projecte innovador sinó involució política, amb les servituds d'acontentar als sectors socials entremitjos de Catalunya i al sector de mitjana i petita empresa; un altre condicionant és la pressió de les grans finances i empresa, amb un Parlament ben escorat cap a la dreta catalana i la dreta espanyola.

El nou govern de la dreta catalana s'enceta amb eufòria per part de les entitats empresarials, la premsa i TV3. Contrasta amb un fort pessimisme de la ciutadania, llastrat de manca d'entusiasme i sense expectatives.

No hi ha missatge ni tan sols miratge per enlluernar. Pujol construïa nació país, Maragall proposà un Estatut amb dret d'Autodeterminació de federalisme asimètric, i projectes socials i democràtics. Montilla presentà sortejar els assumptes identitaris amb un projecte social de fets i no paraules. Quin és el projecte de Mas? Gestionar les restriccions de la crisi (amb convicció).

El president ha encoratjat als consellers i conselleres com si fora una classe d'un màster universitari. Però els hi ha plantejat una lletania similar a la que reciten les esquerres desbancades: "La situació és molt difícil però farem que al final de la legislatura Catalunya estarà millor."

Per les ments incrèdules, Mas s'ha tret una espècie de comodí de la màniga: el pretendent a alcalde de Barcelona pel PSC, Ferran Mascarell. Un socialista il·lustrat al govern dels millors de la dreta catalana de CiU.

La transversalitat del govern que traspassa les fronteres dels partits mostra les limitacions de la Casa gran del catalanisme polític de la classe dominant catalana. Més aviat serà allò de paraules per difuminar la involució en els fets de les polítiques.

29/12/10

Cinismo de baja intelectualidad

El periódico de referencia en Cataluña rezuma de satisfacción navideña ante el gobierno involucionista que nos depara la victoria parlamentaria de la derecha catalana y española, con la bendición doble de la Zarzuela y la Moncloa.

Alfredo Abián, vicedirector de La Vanguardia, expone sin rubor la altura de vuelo gallináceo de sus ideas entintadas, entresacadas del baúl de desmemorias.

Quizás en clave émulo de Cela empieza con un “oteazos de turno” para malbaratar sin fortuna tres líneas y media de treinta y una. ¡Vaya prenda!

Otras nueve líneas para un mejunje de leninistas clásicos o de Marx, al que aprovecha, como de quien va sobrado, para darle un capote y ridiculizarlos como “otro rojo caduco que se cuela”.

Senilidad precoz intelectual merecen estos calificativos, ¿serán quizás tranquilizantes de conciencias? Penosa manera de justificar la referencia al nuevo gobierno de CiU de Mas. El vicedirector sentencia que se trata de evaluar su eficacia para la capacidad de gestionar las restricciones económicas con convicción. Al editorialista se le ha ocurrido contraponer unas líneas de conceptos revolucionarios y de la teoría socialista de la lucha de clases a la involución que representa el gobierno autonómico catalán de Mas: gestionar las restricciones con convicción.

Desata hilaridad que Abián imagine al fenecido gobierno burgués sin burgueses, gestionado por las izquierdas tripartitas catalanas de la Entesa del progreso del hacedor Montilla, o al gobierno catalanista y de izquierdas de Maragall, a caballo de una situación prerrevolucionaria inexistente.

Lo inquietante no es la imagen de una situación prerrevolucionaria en que los gobernantes ya no pueden gobernar mientras los gobernados ya no quieren o no aceptan ser gobernados. Lo que hay es que los poderosos del poder económico, financiero y político, no aciertan ni una con sus mercados y sus políticas ante la crisis, mientras los gobernados aún se tragan que este sistema económico, social y político, es útil, y el único que puede subsistir con algún remozo. Mientras las clases trabajadoras crean en su conciencia que las recetas para la crisis y para una sociedad equilibrada puedan venir de las clases poseedoras, mientras a ciertos intervalos se usen intermediarios como Montilla o Zapatero, la burguesía con los dueños del Cielo y la Tierra pueden respirar tranquilos.

El socialismo vendrá, pero después de barrer fuerte y limpiar eso que el articulista asegura de las aspiraciones a pertenecer a la clase social dominante. Entonces todas las personas pasaremos a ser colectivamente iguales sin opresiones ni explotaciones.

23/12/10

Sumisión socialista a la derecha catalana

La mano tendida y la flexibilidad que hizo gala el presidenciable Artur Mas de CiU para conseguir las seis abstenciones que le faltan a CiU para alcanzar la mayoría absoluta se las ha otorgado el PSC.

La anunciada oposición del PSC como exigente, radical, contundentes y constructiva es para "cuando sea necesario". La abstención es, para el PSC, responsabilidad al poner delante el interés superior de un país. La realidad es un subordinado consenso derecha-izquierda -CiU-PSC- a favor de la derecha catalana.

Mas es presidente de la Generalitat de Cataluña con un consenso d'entesa (acuerdo) de país subordinado a la derecha catalana.

El contenido de esta sociovergencia parlamentaria es un pacto entre CiU y el PSC donde no se menciona para nada las dos grandes demandas del verdadero país, es decir de su mayoría ciudadana. La de la masiva manifestación del 10 de julio sobre el "nosotros decidimos" y contra la sentencia del Tribunal Constitucional contra el Estatut, siquiera una mención al actual decreto contra el catalán como la lengua vehicular en Cataluña y en las escuelas. Y la de la huelga general sindical del 29 de setiembre por la retirada de la reforma laboral.

Este pacto es posible porque la derecha catalana de CiU y la izquierda catalana del PSC coinciden en el fondo de la problemática principal. Comparten en consenso con el beneplácito de la Moncloa que hay que enfocar la crisis con políticas duras de derecha y privatizadoras, con reforma laboral, Pensiones, edad jubilación, privatización de las Cajas, y lo que exijan los intereses de las grandes capitales financieros y multinacionales de la UE. También comparten evitar una consulta clara y firme a la ciudadanía, a la población de Cataluña, sobre tener Estado propio o no, y qué tipo de relación con el Estado español. Los motivos e intereses son distintos, pero la práctica política anula a la izquierda y potencia a la derecha.

La capacidad de oposición beligerante parlamentaria de ICV-EUiA queda muy mermada. Para encabezar movilizaciones contra la crisis y las políticas gubernamentales habrá que recomponer a fondo el tejido social. Es obligado empezar con una crítica certera y extraer lecciones de estos siete años gubernamentales, para seguir centrando la atención en la empresa, la calle, y el centro de estudios. La tribuna parlamentaria ha de servir para denunciar esa nueva Entesa de país con consenso sociovergente.

Una izquierda combativa, con una nueva perspectiva de gobierno de izquierdas que asegure movilización trabajadora popular y políticas de izquierdas, pasa hoy en día por la movilización sindicalista, y la labor molecular en cada barrio y empresa. Para esto hemos de promover acción unitaria y unidad social y política entre todos los capas y tendencias trabajadoras y de izquierdas.

22/12/10

La llengua materna es la catalana

Una nova sentència a pas de cranc, cap enrere. La llengua no pot dividir ni confrontar a la classe treballadora. Cadascuna persona ha de poder ser lliure d'educar-se i parlar amb la llengua materna. A Catalunya si hi ha una llengua vehicular es la catalana, tot i ser prohibida per la dictadura franquista durant quaranta anys.

Pel català a l'escola (Setembre 2003)

Manifest en defensa de l’escola catalana com a garantia de cohesió social

El català com factor d’identitat i eina d’integració social

La llengua catalana, en tant que llengua pròpia de Catalunya, de les Illes, del País Valencià i de la franja de ponent, així com d’Andorra, Catalunya Nord i l’Alguer, és patrimoni i dret universal de tota la seva ciutadania, constitueix un dels més importants valors d’identitat i de pertinença de la seva gent, i s’erigeix com a factor fonamental d’integració social a la comunitat. L’assoliment del ple coneixement del català per part de tots els ciutadans i ciutadanes del país, és un objectiu irrenunciable al qual ha de donar resposta el nostre sistema educatiu.

L’escola catalana com a garantia de coneixement de les dues llengües oficials a Catalunya

Des de l’inici de l’assumpció de les competències plenes en matèria d’ensenyament, per part de la Generalitat, la política lingüística a Catalunya ha procurat buscar el màxim consens social i en assolir l’objectiu de garantir per a l’actual ciutadania i per a les futures generacions el ple domini lingüístic del català com a llengua nacional pròpia, així com del castellà en tant que llengua oficial de l’Estat.

L’establiment dels programes d’immersió lingüística i del català com a llengua vehicular de l’ensenyament garanteixen a tot l’alumnat el coneixement de les dues llengües.

En l’assoliment d’aquest objectiu bàsic de coneixement d’ambdues llengües oficials del país, el nostre sistema educatiu va optar, des de l’inici de l’assoliment de competències educatives i d’acord amb les lleis de normalització lingüística legislades pel Parlament de Catalunya, per l’establiment del català com a llengua vehicular a l’ensenyament i per l’aplicació de programes d’immersió lingüística en les etapes d’educació infantil i d’educació primària.

Aquest fet, juntament amb l’ensenyament del castellà, constitueix l’única garantia metodològica per a què tot l’alumnat escolaritzat a Catalunya adquireixi el ple domini de les dues llengües en finalitzar els ensenyaments obligatoris, tal com s’ha demostrat a bastament en les diferents avaluacions realitzades tant pel Departament d’Ensenyament com pel Ministeri d’Educació de l’Estat.

El català com a eina d’inclusió al sistema educatiu, d’integració i de cohesió social per al futur del país de l’alumnat estranger.

Catalunya, que ha estat històricament una societat acollidora de persones nouvingudes, ha apostat sempre per la integració i la cohesió social, partint sempre del consens i el respecte a la pluralitat cultural i lingüística de les persones, en base a la normalització de la cultura i la llengua catalana com a factor d’inclusió social, integrador i identificatiu de la realitat nacional catalana. En aquest moments de forta afluència migratòria de ciutadans i ciutadanes d’arreu del món, és més important que mai l’acolliment d’aquestes persones en condicions de dignitat oferint i facilitant-los l’accés als recursos bàsics de benestar, però també i molt especialment, al recurs bàsic del coneixement del català com a llengua pròpia de Catalunya, així com del castellà en tant que llengua oficial a l’Estat. L’escola ha de contribuir en aquest procés assegurant el seu coneixement a tot l’alumnat, nascut a Catalunya o de procedència estrangera, en tant que constitueix un dret individual de les persones de no discriminació i és un eina fonamental de comunicació, d’integració i de sentiment de pertinença a un país que, si ho volen, també serà el seu.

L’educació infantil i els primers cursos d’educació primària són, per als nens i nenes de parla materna altra que el català, un dels moments més crítics per a l’aprenentatge de la llengua.

A Catalunya, en un context sociolingüístic com l’actual, on hi ha una llengua fortament dominant (el castellà) i una altra encara minoritzada i en clar desavantatge pel que fa a l’ús mediàtic i social (el català), és precisament en el primer i segon curs d’educació primària (6 i 7 anys) el moment més crític per a l’adquisició del coneixement del català, que pot condicionar els aprenentatges dels cursos posteriors, perquè és on els nens i nenes consoliden l’aprenentatge oral de la llengua i aprenen a llegir i a escriure.

La nova normativa que desenvolupa la LOCE, és un clar atemptat a l’escola i a la societat catalana perquè posa en situació molt compromesa l’actual aprenentatge de la llengua catalana

El Reial Decret 830/2003, que regula els ensenyaments comuns de l’educació primària, de la LOCE, estableix l’obligació d’impartir un mínim de 4 hores de llengua castellana a primer i segon curs d’educació primària.

Mentre que, per a la resta de cicles o etapes educatives, aquest o altre nombre d’hores, tindrien una importància relativa i entraria dins el terreny del debat didàctico-pedagògic sobre quines han de ser les matèries o àrees que caldria reforçar amb major o menor pes horari, l’obligatorietat d’impartir 4 hores de castellà precisament a primer i a segon de primària, adquireix una clara rellevància social perquè constitueix un veritable atemptat a l’aprenentatge del català.

Per tot l’exposat:

1. Exigim al MECD la immediata rectificació de l’esmentat Reial Decret.

2. Demanem a l’actual govern de la Generalitat la seva oposició i l’obertura immediata de negociacions amb el MECD.

3. Demanem als partits polítics catalans un pronunciament clar i el seu compromís de dur a terme totes les accions legals i polítiques per canviar la normativa i, en darrer terme, la no aplicació del Reial Decret en el cas d’obtenir responsabilitats de Govern.

4. Donem suport al professorat que ja ha manifestat la seva insubmissió en l’aplicació d’aquesta normativa i encoratgem a la comunitat educativa a dur a terme totes aquelles accions que n’evitin la seva aplicació.

Barcelona, setembre de 2003

Acció Cultural del País Valencià,

Alternativa Estel,

CIEMEN,

Avalot,

Comissió Obrera Nacional de Catalunya,

Comissions Obreres de les Illes Balears,

Comissions Obreres del País Valencià,

Coordinadora d’Associacions per la Llengua catalana (CAL),

Coordinadora d’Estudiants dels Països Catalans (CEPC),

Federació Escola Valenciana,

Federació d’Organitzacions per la Llengua Catalana,

Intersindical-CSC,

Obra Cultural Balear,

Òmnium Cultural,

Joves de Mallorca per la Llengua,

Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (FaPaC),

Federació de Moviments de Renovació Pedagògica,

Plataforma per la Llengua,

UGT Catalunya,

USTEC-STES, USTEI, USTEPV,

Xarxa d‘Entitats dels Països Catalans.

Nedar i guardar la roba

El candidat a president juga amb les cartes marcades. La victòria electoral de la dreta ha convertit el terreny de joc parlamentari en un escenari de dreta catalana (CiU, i SI), dreta espanyola i extrema dreta (PP, C's, i a punt d'entrar PxC). La crisi econòmica i financera seguirà, ara amb el nou govern de CiU, però l'esquerra s'haurà de recompondre per poder encapçalar les demandes populars.

Les esquerres no han aprofitat els anys de govern per mobilitzar, motivar i conscienciar a la població treballadora per aconseguir polítiques d'esquerres com les que proposen els sindicats. En Mas els hi recordarà a la seva manera grollera, perquè la crisi social i de credibilitat de les esquerres li permeti consolidar el govern, amb una hegemonia política i clientelar de pacte de país, ben preuada per la burgesia catalana.

Nedar i guardar la roba és l'exercici que Mas ha practicat amb els discurs d'investidura. Fer front a l'atur i Pacte Fiscal. Entesa catalana de ma estesa al país per surfejar en les ones de l'embat de la crisi. Traduït: afavorir les butxaques i els negocis de les grans empreses, què són les que fan país de veritat segons l'entendre de les classes propietàries i, si és possible, de les mitjanes, per incrementar la productivitat i el rellançament de l'economia, com a font bàsica per rebaixar l'atur. Ai las!

A les esquerres en Mas les ha marejat tirant-li's en cara les polítiques dretanes del govern d'Entesa de progrés (tripartit) i l'atur. És com si els hi digués, no tinc pas solucions diferents de les que fèieu vosaltres, el que passa és que ho faré més dur i convençut, amb els sectors dominats bufant a favor, i economitzaré en lo social. Ara veureu el què és bo del Cercle d'Economia, i el corporativisme en la Salut, i el què calgui. Catalunya s'ho mereix tot. I tothom sap que Catalunya són els seus negocis. I Barcelona la millor botiga (aparador) del Món; però això no era socialista?

Mas ha hagut d'empassar-se no ser investit a la primera volta al Parlament. No te majoria absoluta. Ara bé, fent del greuge virtut, ha ofert ma oberta a dojo, a dreta i a esquerra. CiU intenta no quedar lligat des del primer moment al PP. Pretén poder disposar de sedal per pactar amb el PSOE i amb el PP, tot al seu temps. Mas para la ma, per aconseguir ser electe amb abstencions des de la dreta i de l'esquerra.

Hi haurà oposició bel·ligerant o tramoia parlamentarista?

Huelga de Gioconda Belli

Una amiga me hace llegar este poema de Gioconda Belli.

Quiero una huelga donde vayamos todos.
Una huelga de brazos, piernas, de cabellos,
una huelga naciendo en cada cuerpo.

Quiero una huelga
de obreros de palomas
de choferes de flores
de técnicos de niños
de médicos de mujeres.

Quiero una huelga grande,
que hasta el amor alcance.
Una huelga donde todo se detenga,
el reloj las fábricas
el plantel los colegios
el bus los hospitales
la carretera los puertos.

Una huelga de ojos, de manos y de besos.
Una huelga donde respirar no sea permitido,
una huelga donde nazca el silencio
para oír los pasos del tirano que se marcha.