20/10/18

Ideari comú: social, municipalista, feminista, lliure. Sobirà i republicà.

El moll de l’os de l'ideari de CatComú és social, municipalista, feminista, lliure, sobirà i republicà. 

La concepció del dret a decidir-ho tot es complementa amb les idees força del 15M d’una democràcia real, ja!, participativa, construïda des de baix del carrer i la societat.
La perspectiva d’obrir un procés constituent ciutadà i popular resulta incompatible amb el règim constitucional de 1978 del regne. D’aquí es dedueix la necessitat vital d’una ruptura política amb el principal factor i subjecte que nega la lliure decisió de la ciutadania i dels pobles.
Els elements de llibertats democràtiques i decisió popular, van de la mà de les concepcions socials de drets i serveis universals. Són uns factors que comporten una clau i fórmula republicana.
Les antípodes a la lliure decisió sobirana d’alternativa republicana és present a l’ideari i l’acció que promou la FAES i Aznar. La FAES aixopluga i fa de think tank, o laboratori d'idees del PP, Ciutadans, Vox i del poder fàctic de les principals institucions de l’Estat.
Contrarestar l’essència conservadora i reaccionaria estatal del regne implica fer camí d'avenç amb la força mobilitzada de les classes popular. Fora del moviment i consciència mobilitzada les probabilitats juguen a favor de que els aires i voluntats de canvi siguin neutralitzades i absorbides per l’entramat institucional, pensat i servil a les necessitats i interessos d’una minoria poderosa de la ciutadania.
L’ideari constitutiu de CatComú de juny de 2017 va ser construït com un antídot als poders econòmics i polítics adaptats i transmissors d’un règim polític que “li diuen democràcia i no ho és”.
La fórmula magistral de Xavi Domènech, quan sentència “aquesta terra del 15M i de l’1O, en aquest país de l’olivera en el que vivim”, expressa un concentrat de l’ideari del món Comú, com un conglomerat de sentiments a flor de pell.
De fet CatComú va assumir el repte d’aplegar posicions polítiques i sentiments fins i tot contraposats, un objectiu fonamentat amb l’eix democràtic de sobirania complerta, lliure i republicana. L’estratègia incloïa esbossar les aliances socials, sindicals, municipalistes, mediambientals, feministes i del dret a decidir per aconseguir un tomb vers l’hegemonia d’esquerres en el moviment de les classes populars catalanes, fratern amb les esquerres, pobles i gèrmens republicans de l’Estat espanyol.
Aquests “somnis dibuixats a l’aire i promeses a les orelles”, no s’han realitzat malgrat es considerés que estaven a tocar a mà.
El sentiment que recorre el món Comú, va en el sentit de si ens encaminem a madurar les perspectives inicials o canviem de somnis i promeses.
Les temptatives de contraposar i separar la “terra del 15M i de l’1O” comporten amagar i esvair els valors fundacionals de CatComú. Aleshores l’espai polític es redueix i la il·lusió innovadora s’esvaeix. Un primer pas per ressituar l’espai Comú és enfortir l’ideari i el desenvolupament de CatComú.
És senzill copsar que l’espai Comú, les idees de sobirania i la perspectiva constituent republicana són una trilogia coherent i captivadora.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

6/10/18

Setge a la Generalitat i a la sobirania

Ciutadella. Aniversari 1-O.

El lideratge institucional del moviment independentista per part de la dreta catalanista s’esmicola a bocins. La crisi s’estén de CiU a CDC, del PDECat a JxSí, ara JxCat i l’anunciada Crida Nacional per la República.
La situació de que la dreta es mantingui a la presidència del govern i freni el desenvolupament de polítiques socials i municipalistes no preludia cap futur captivador.
Les necessitats socials clamen al cel sobre l’economia, les empreses, pobles i ciutats. La majoria independentista és d’esquerres. I la majoria sobiranista del 80 % del dret a decidir incrementa aquesta majoria de les esquerres. El lideratge hauria de passar per tant a les esquerres.
El setge estatal que limita i sotmet la sobirania del Parlament i govern de la Generalitat provoca un bloqueig quotidià. La pressió i opressió estatal provoca una crisi constant.
L’escenari inclou una població mobilitzada que considera que el referèndum de fa un any i la vaga general ciutadana no va ser endebades. L’exigència popular és de llibertats, llibertat presos/es polítiques, exili i imputades, sobirania per la lliure decisió i construcció republicana.
La nova suspensió del Parlament reflecteix aquest setge polític. El govern resulta hostatge de les decisions estatals, però també de les agressions violentes i sagnants des dels Mossos. Resulta alliçonadora la constatació que totes les agressions han estat contra activistes independentistes i antifeixistes, mentre cap s’ha dirigit contra les provocacions estatals i unionistes.
La FAES d’Aznar, les institucions de l’Estat, la portaveu del govern espanyol, el PP, Ciutadans i també algunes veus des de les esquerres, tiren benzina el foc. Aviven les flames amb el relat de que es tracta d’un conflicte entre la ciutadania de Catalunya.
Se li afegeixen posicions temorenques, derrotistes i les que somien amb un miratge d’equidistància cívica que, davant el lideratge camaleònic de la dreta, confonen com a dretà i identitari, etnicista o xovinista, el moviment i anhel popular d’emancipació, mentre fan comptabilitats de quina massa popular es mobilitza col·lectivament i quina es queda casa individualment, com si fossin factors equiparables.
El que està vivint el Parlament i el govern és que la pressió unitària popular demanda una estratègia conjunta i un lideratge ferm, afí a les necessitats de la majoria ciutadana.
Val a dir, som en una situació de reflexió i valoració que pot desembocar en el caos, la divisió i frustració, però també en forjar unes aliances cíviques i polítiques de les esquerres que impulsin un front ampli sobiranista constituent republicà del conjunt del sobiranisme i l’independentisme.
El magnífic 1er d’octubre, la unitat, mobilització, votació  i decisió realitzada, va acompanyat de la força expressada en la vaga cívica del 3-O. És un actiu que forma part de l’imaginari popular.
Aquesta gesta, que impregna totes les alternatives, inclou l’experiència truncada al no efectuar la proclamació i procés d’instauració republicana.
La mancança política de l’execució de la decisió popular, suspesa primer (10-O 2017) i fallida el 27-O malgrat a ser votada, és la que fa necessari cercar noves vies, noves aliances, noves fraternitats arreu de l’Estat. Les propostes de nou referèndum tenen a veure amb la necessitat política de fets que siguin efectius i palpables.
Generar les condicions polítiques i anímiques sobiranistes republicanes és el que pot desfer el setge a la lliure decisió catalana. 
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

5/10/18

Un poble que decideix ser lliure

Escola Mestre Gibert. St Andreu, BCN.
Som en un aniversari 1 d’octubre i 3-O on la nostàlgia de la votació i el dol de la repressió alimenten la reflexió crítica dels esdeveniments. La voluntat emancipadora i la força mobilitzada es fa conscient de les dificultats, mentre empeny per un avenç unitari. Es fa notori la necessitat d’una estratègia conjunta sobiranista i un lideratge republicà que correspongui a la majoria social d’esquerres.
El referèndum del 1er d’octubre va créixer amb l’aturada de país del 3-O. La defensa del dret al vot i el rebuig a la repressió desfermada per l’Estat, van generar la vaga general més immensa de la història de Catalunya.
La mobilització sobiranista unitària és la via democràtica republicana de l'entesa sindical, municipalista i feminista. La unitat es consolida fent camí social, aliances d'esquerres.
El 20-S va ser l'espurna d'una indignació col·lectiva. L'1 d’octubre l'exercici d'autoorganització popular més gran en democràcia, d'abast sense precedents. El 3-O ho va amplificar desbordant institucions, entitats i partits.
El llegat d'aquells dies durarà anys. És un compromís de futur lliure i republicà.
Els actes festius d’aquest any a les escoles, la mobilització estudiantil, la massa ciutadana ha tornat a fer seus els carrers de cada poble, de la grans ciutats, inclòs Barcelona.
És el retruc d’una generació 1oct que ha pres consciència de la seva força i de l’anhel per una República Catalana. No serà endebades. La voluntat de lluita no accepta la submissió a l’Estat ni la repressió. El clam de Llibertat presos/es polítiques ha ressonat ferm i decidit a aconseguir-ho.
El govern s’ha mostrat impotent davant la pinça d’una doble provocació. La de l’Estat, amb les condecoracions a la Policia Nacional i a la Guàrdia Civil; per altra banda, les agressions violentes i sagnants dels Mossos contra els manifestants independentistes i antifeixistes que rebutjaven la mobilització estatalista unionista.
El clamor de dimissió del conseller d’Interior Buch, s’ha acompanyat el de dimissió del govern. S’obre pas una sensació de que el govern i el parlament són hostatges entre el bloqueig, prohibicions i repressió estatal i la voluntat popular republicana. S’opera una escletxa de clarificació en el sentit de les responsabilitats del lideratge polític institucional, mantingut per la dreta catalanista.
La legitimitat institucional l’atorga la decisió lliure ciutadana. La ministra del govern estatal, Celaá, inverteix els termes, quan pretén que la llei i la legalitat siguin la font de legitimitat contra el vot popular.
L’alternativa que proposen PP i Ciutadans és antidemocràtica de tarannà dictatorial. Exigeixen agressió, prohibicions i presons, un 155 reforçat. L’alternativa enunciada pel PSOE de nou Estatut català i reforma Constitucional no te recorregut, doncs el règim de 1978 està caduc i corrupte. L’alternativa d’avenç democràtic va de llibertats i república, des de la lliure decisió ciutadana de cada poble.
Quim Torra ha fet al Parlament un envit al govern estatal perquè accepti, abans de novembre, un referèndum acordat a Catalunya; ha afegit que en cas de negativa retirarien el suport a Pedro Sánchez; aquesta situació foragitaria el PSOE del govern i encaminaria a noves eleccions.
El referèndum és necessari per compartir i aplegar les forces del conjunt ciutadà sobiranista, precisament per aconseguir que la seva decisió sigui efectiva. Generar les condicions polítiques per un nou referèndum significa aliances a Catalunya i fraternitat amb les forces estatals favorables a que Catalunya decideixi.
El president de la Generalitat pretén resoldre la reflexió col·lectiva en curs i la necessitat de front ampli sobiranista republicà amb una fuita endavant sense la deguda preparació política.
El moviment cerca les aliances i forces socials necessàries per a prosseguir amb la execució de l’emancipació i llibertats catalanes amb un procés constituent republicà. 4 d’octubre de 2018
De la Carta de L’Aurora.

28/9/18

El dia que es votà i decidí: 1er d’octubre de 2017

L’1 d’octubre es votà i decidí. El referèndum de l’1 d’octubre marca una fita cabdal d’empremta indeleble. Tanmateix aquest any de repressió i involució democràtica estatal ens avisa que cal agafar noves forces, nous lideratges des de perspectives socials, municipalistes i feministes de les esquerres. És l’hora d’un acord sobiranista per la lliure decisió entre l’independentisme i el món comú, sobre una base constituent lliure i republicana catalana.
Qualsevulla alternativa política que pretengui un avenç social i de llibertats democràtiques ha d’assumir que el futur assenyalat l’1 d’octubre de 2017 és d’emancipació catalana i de república.
La repressió estatal i la imposició del bloqueig ho és tant contra l’execució de la decisió de ser un estat independent com a la de fer una república.

El govern minoritari estatal del PSOE de Pedro Sánchez depèn dels vots nacionalistes i independentistes, però sobretot resta hostatge del règim monàrquic de 1978 i de les institucions i poders de l’Estat.

La mobilització immensa per la independència republicana, junt al
Preparació 1er0ct; 30-S a Tabor.
sentiment profund i àmpliament majoritari pel dret d’autodeterminació, de la lliure decisió pacifica amb el vot, situa el futur democràtic en clau republicana, d’acord i entesa sobirana entre Catalunya i Espanya.

El nus gordià de l’encaix entre Catalunya i l’Estat espanyol és la supeditació antidemocràtica i repressiva estatal sobre Catalunya. És un nus que impedeix la lliure decisió democràtica i nega un estatus i relació entre pobles i estats sobirans. El nus només es pot desfer amb la ruptura política del règim constitucional de 1978.

La perspectiva republicana que planteja Catalunya contribueix a situar i generar les condicions dels processos constituents republicans com alternativa al règim de 1978 i a l’Estat espanyol.
El significat de l’1 d’octubre i del 3-O van junts. Moviment ciutadà, urnes, vot i decisió l’1, mobilització d’aturada general ciutadana el 3-O contra l’agressió estatal del “A por ellos”.
L’Estat va perdre l’1 d’octubre. El poble de Catalunya va guanyar. Però la República no s’ha executat. L’Estat ho va impedir durant les quatre setmanes següents, mentre el Govern, el President i el Parlament plegaven veles. L’experiència del procés constituent concret resta pendent. L’11 de setembre de l’aniversari mostra que una massa popular enorme segueix disposada a fer camí fins aconseguir la república.
El motor independentista ha de transcréixer amb una gran entesa republicana. El lideratge actual amb la representació de la dreta al capdavant, sigui el PDECat, JxCat o la nova Crida (CNR), no permeten compartir una majoria sobiranista republicana suficient. L’austeritat i privatitzacions en el terreny econòmic i social, o la contribució en l’ofec dels municipis, desautoritza i fa perdre la credibilitat al lideratge del catalanisme dretà.
Tabor 1-O, de matinada.
La majoria independentista, la que forma part del govern com ERC, o la que el denuncia com la CUP, han de fer un tomb estratègic vers a cercar un lideratge d’aliança d’esquerres. Un canvi de rumb que construeixi un front ampli republicà, fratern amb els pobles, demòcrates i esquerres de l’Estat.
L’ANC, Òmnium i els CDR són actius ciutadans i combatius de la força pacífica magnífica emergent d’aquests vuit anys amb el cim de l’1 i 3-O.
El món del Comú, amb CatComú, Podem, bona part del sindicalisme i del municipalisme del canvi (BComú), activistes d’arreu de l’impacte del
Tabor, Votació.
15M, necessiten madurar que la radicalitat i regeneració democràtica viu dins l’esclat de decisió de l’1 d’octubre. L’ideari social, municipalista i feminista d’arrel sobirana i republicana de CatComú pot entroncar de manera natural i profitosa en contribuir al necessari lideratge d’esquerres al país i a la Generalitat.
Va faltar aleshores fa un any, i manca encara, forjar els organismes republicans que englobin i coordinin la ciutadania mobilitzada, val a dir l’ANC, Òmnium, CDRs, partits, sindicats, activistes més enllà del Parlament i govern de la Generalitat.
La reflexió crítica d’aquesta situació, en continua transformació, necessita incloure el conjunt de les classes treballadores i populars disposades al dret a l’autodeterminació i a decidir. En aquest sentit el referèndum segueix representant una proposta política per aplegar i compartir nova força i segments socials.
El Judici, la llibertat dels presos/es polítiques i l’exili són un factor de crisi insostenible des de paràmetres de llibertats democràtiques. És un dels fil per fonamentar l’aliança sobiranista republicana. 27 de setembre de 2018
De la Carta de L’Aurora.

21/9/18

Avenç democràtic en el consens entre els diferents sentiments populars


El cos social, cívic i polític comú està sofrint uns embats inaudits que de reeixir amenacen en fer-lo esclatar.
 
La prometedora experiència de complementarietat, entesa i capacitat d’aliances en aquesta terra del 15M i de l’1O, en aquest país de l’olivera”, segons l’expressió de Xavi Domènech, està greument afectada per la crisi de CatComú, que s’està superposant al futur del municipalisme del canvi de l’alcaldia de Barcelona.
Un anàlisi que aflora és que la convivència entre el sentiment sobiranista republicà rupturista i aquell de matriu no independentista o fins i tot anti independentista, queda malmesa i destruïda pel xoc entre blocs polítics.
La dimissió d’en Xavi forma part de la constatació que el projecte de generar una hegemonia comú a Catalunya i a la Generalitat no està madura. CatComú ha de ser conscient que els escenaris d’avenç que poden esdevenir obliguen a ser de l’olivera, on CatComú pot fomentar la millor del conjunt del lideratge per aconseguir l’hegemonia de les esquerres.
JJ Nuet imputat.
El que Barcelona sigui la capital de Catalunya s’afegeix a que sigui indestriable els factors socials i veïnals municipalistes del fet democràtic nacional que pugna per l’emancipació.
Tanmateix l’aportació cabdal que pot fer el municipalisme del canvi comú a la crisi política catalana i espanyola, és contribuir a resoldre, en l’estratègia i l’acció política, la unitat necessària entre la majoria de la ciutadania barcelonina i catalana.
Una perspectiva unitària es pot construir donant consistència al punt de vista i interessos socials de l’amplia majoria de la població treballadora. La posició i l’estratègia treballadora ha de sorgir des de la immersió de les necessitats socials, sindicalistes, municipalistes i feministes, per tant íntimament compromesa i creadora de radicalitat democràtica, transparència inclosa.  
La perspectiva d’avenç en el consens entre els diferents sentiments populars, ha de madurar el conjunt d’elements en curs. En especial tot el que mobilitza i expressa les persones que habiten Barcelona i Catalunya.
Una profunda acció i aliances democràtiques en tots els dominis, des del social al nacional, és el que pot fer camí vers l’avenç democràtic.
L’ideari constitutiu de CatComú va representar una gran aportació política de pel procés constituent democràtic republicà, rupturista amb el règim i constitució de 1978 de l’estat monàrquic. Aquest ideari va enlairar la concepció del volem decidir-ho tot. Val a dir sense dogmes estatals ni exclusions maldestres.
El trinomi de X. Domènech és il·lustratiu: 15M, 1O, l’olivera (les enteses i aliances).
Quan es comença a aïllar o anular o desendreçar els diversos elements d’aquesta realitat s’esbiaixen les perspectives, mentre es desgavella l’acció política. En els algoritmes i formulacions socials i polítiques, importa el significat, el contingut específic de cada element i el seu ordre. Com una seqüencia d’ADN que ha d’interaccionar ens els avatars del desenvolupament de la vida.
EUiA aporta la seva maduració política d’una forma menys sintètica i poètica que Domènech, però fonamental per desenvolupar l’ideari polític. Segons el document de l’últim consell nacional (15 d’octubre de 2018).
“A EUiA creiem que segueixen obertes les finestres d’oportunitat de canvi qualitatiu, en el marc de la ruptura democràtica del règim del 78. Així treballem les contradiccions entre el capital i el treball, l’aprofundiment i la radicalitat democràtica en les formes de la participació política i la superació del model territorials autonòmic, tot, dins el relat constituent que impugna el sistema de poder”.
“Cal implementar una relació més fluida i coordinada de totes les esquerres catalanes per prioritzar continguts socials favorables a la majoria social treballadora, tot avançant de facto en els valors republicans que objectivament són contradictoris amb el cadenat dels pactes de la transició i la seva institucionalització”.
“Cal doncs oferir una alternativa a la conjuntura que ens permeti avançar en la nostra proposta estratègica, que ens permeti acords i avenços puntuals sense malmetre l’aposta de fons basada en el projecte de república Catalana lliurament federada, la ruptura democràtica amb el règim del 78 i el procés constituent”.
“L’esquerra sobiranista ha d’ocupar la centralitat de la política catalana, un punt de trobada entre federalistes, independentistes i sobiranistes”.
“Cal una majoria republicana a Catalunya i Espanya, ben articulades entre sí.”
“Cal reforçar el concepte de fraternitat i projecte compartit amb IU (la República federal plurinacional)...”.
Una posició política cabdal per a la nova etapa que s’obre a CatComú i a Catalunya.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

20/9/18

Rebuig civil pacífic


Avui fa un any, 20-S, s’inicia l’escorcoll de la conselleria d’Economia i Hisenda per part de la Guàrdia Civil. Poc abans (15-S 2017) el govern estatal havia acordat l’ordre d’intervenció de les finances de la Generalitat, publicada el dissabte 16-S al BOE. Tot seguit esclatà el rebuig civil pacífic massiu que encercla la conselleria durant tot el dia. Un preludi de l’1 d’octubre. 
A mitja nit, Jordi Sànchez (ANC) i Jordi Cuixart (Òmnium), demanaren la retirada de la concentració que impedia la sortida de la Guàrdia Civil, en nom de la defensa de la mobilització pacífica. Ara els dos presidents d’aquestes entitats cíviques segueixen en presó preventiva, acusats d’incitació a la rebel·lió i la violència.
Durant la tarda va haver-hi el setge a la seu de la CUP. Fou una provocació policial neutralitzada per la defensa unitària multitudinària que se situà com escut humà pacífic.
La força i disciplina pacífica cívica va acabar de madurar els ingredients unitaris que fomentaren l’èxit de la votació de l’1 d’octubre i de l’aturada general ciutadana del 3-O. La convicció republicana de voler decidir s’ajuntava a la mobilització de resistència a les prohibicions, provocacions i repressió estatal.
L’aniversari d’aquests fets és una bona ocasió per destriar els encerts i les errades del moviment catalanista republicà. Sobretot per comprendre que el lideratge de la dreta, amb el PDECat i Junts per Catalunya situats al capdavant, són un factor clau d’unes polítiques econòmiques i socials que dificulten la convivència i entesa cívica majoritària. Dins la ciutadania compromesa mobilitzada hi ha majoria clara d’esquerres. A més, una part important de la població que no es mobilitza la frena precisament la connivència de les polítiques d’austeritat i retalladores de la classe dominant catalana amb les polítiques estatals i les imposicions de la Unió Europea.
El motor independentista mobilitzat, que determina pel seu vigor el futur republicà a Catalunya, així com també de l’estat, necessita assumir que després d’un any hi ha que fer un canvi de timó cap un lideratge d’esquerres, cal construir una coordinació unitària de totes les forces defensores del dret d’autodeterminació, per decidir, també convé fomentar la relació solidària i fraterna amb els pobles i forces democràtiques de l’estat.
És l’hora de compartir aliances de totes les components de la democràcia republicana catalana, rupturista amb el règim constitucional de 1978, unes aliances que incloguin el sindicalisme i les marees socials, el municipalisme i el feminisme.
La massivitat i unitat milionària de la Diada de l’Onze de setembre ha esmicolat totes les temptatives d’iniciativa de reforma del règim constitucional per part del president Pedro Sánchez del PSOE. L’estat actual, el Regne, no és sostenible. Està abocat a la fallida i l’alternativa en clau llibertats democràtiques es diu república.
El govern estatal depèn d’Unidos Podemos, de les confluències com ECP, dels partits nacionalistes i independentistes, aquesta contradicció real és la que permet posar de nou el diàleg i un referèndum del conjunt de la població de Catalunya com element democràtic que tant Catalunya com l’Estat es comprometi a acceptar. Tant que es faci com el complir el que es decideixi.
Ja sabem que l’1 d’octubre es fa fer un referèndum. Som conscients i compartim que l’estat va fracassar en impedir-lo i el poble va obtenir a pols, malgrat el greuge de la batussa violenta i agressora de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, un gran èxit. És clar que es va decidir que “Catalunya sigui un estat independent en forma de república”. Alhora també sofrim que no hi ha efectiva la república decidida, en canvi estem plens de persones imputades, presos i preses polítiques i gent obligada a exiliar-se. La Generalitat emmordassada. El president legítim Puigdemont ha estat destituït malgrat no haver proclamat la república que el Parlament havia votat.
El futur democràtic és de drets, llibertats, lliure decisió i de procés constituent republicà. 20 de setembre de 2018
De la Carta de L’Aurora.

13/9/18

Vigor de les llibertats i l’emancipació


La Diagonal abarrotada mostra la determinació i força del moviment republicà d’emancipació nacional. És clar que la manifestació de la Diada Nacional la sosté una marea democràtica popular immensa. Aquest any el clam del carrer ha situat en el centre del camí a recórrer la llibertat dels presos i preses polítiques, junt al retorn de les persones exiliades.
La consciència que es consolida és la d’ocupació festiva i pacifica de Barcelona en tant que la capital de la futura república catalana.

L’entusiasme i emoció desbordada és alhora pacient i disposada a persistir per vèncer prohibicions, bloquejos i repressions. La voluntat de sobirania, independència i república, avalades pel vot i decisió de l’1 d’octubre de 2017 i la vaga general ciutadana del 3-O, esdevé l’objectiu irrenunciable, malgrat la greu situació de l’autonomia emmordassada, un govern de la Generalitat que segueix bloquejat, amb un Estat espanyol que es nega a acceptar la profunditat i força sísmica del dret a decidir.

La Diada i el lema del Fem República és imponent, però encara ha de madurar el balanç dels fets d’octubre per aconseguir una estratègia emancipadora suficient, que vol dir disposar d’una majoria social i civil de majoria indiscutible, amb una coordinació unitària general.

No hi ha derrota, ni tampoc reflux ni desànim, hi ha reflexió i lluita dura per un canvi de lideratge en el que emergeixi el factor social, municipalista i feminista. Aquest factors necessiten que al capdavant del moviment emancipatori republicà hi siguin les esquerres.

La mobilització multitudinària renovada any rere any és una senyal de que els líders cívics i polítics, el mateix govern no està a l’alçada de la força cívica popular.

Després d’un any en que la república no s’ha pogut executar, en el que hi ha hagut un retrocés institucional democràtic enorme, que ha derivat en una situació insuportable de centenars d’imputacions, persones empresonades i exiliades, insistir en eixamplar l’independentisme és quedar-se en via morta.

Aquest 11 de setembre tampoc s’ha vist cap receptivitat a les ofertes neo autonòmiques del president del govern estatal, Pedro Sánchez, sobre Estatut o de reformes del règim constitucional de 1978. L’alternativa republicana és la que plana sobre la pell de brau. No hi ha perspectiva democràtica, ni estatal espanyola ni catalana, sense un avenç republicà.

En aquest sentit és en el que cal un diàleg sense condicions que no siguin democràtiques, perquè siguin les urnes i els vots els que decideixin. Si el PSOE i govern minoritari de Pedro Sánchez vol fer un canvi general que barri el pas al PP i a Ciutadans, ha de començar per acceptar el vot en referèndum a Catalunya, sobre allò que el poble català mobilitzat ja ha dit que vol: “un estat independent en forma de república”.

L’altra qüestió que ha de canviar el president estatal és la via repressiva judicial. Presos i preses han de disposar de llibertat, ni que sigui condicional. En el Judici la Fiscalia pot retirar els càrrecs. En fi, el Tribunal Suprem i el jutge Llarena són un factor de crisi que mina la credibilitat estatal democràtica. El Judici com es desenvolupa és una denúncia cabdal de la decrepitud i fang en que es mou el regne.

El que pot potenciar el vigor popular de l’11-S és un canvi d’estratègia a compartir i fer entesa. És l’hora d’aliances unitàries del moviment emancipatori nacional republicà amb el sindicalisme, el municipalisme i la força feminista. 13 de setembre de 2018
De la Carta de L’Aurora.