21/1/20

Bola de foc, petroquímica Tarragona


Mobilització a Tarragona. Cel Net.

L’explosió a la petroquímica de Tarragona és una nova alerta greu del desenvolupament d’un sistema econòmic que no s’atura en la destrucció de la natura ni te cura de la vida de les persones treballadores. La consciència sobre l’emergència climàtica ha d’enfrontar-se al poder del gran capital, així com dels seus servidors governamentals i institucionals.
L’explosió d’abans d’ahir, 14-G, ha estat a la fàbrica IQOXE d’òxid etilè, catalogat com gas tòxic. Les mesures d’alarma, el pla d’emergències per risc químic (PlaSEQCAT), no han funcionat com calia. El govern de la Generalitat ha activat el gabinet de crisi per contenir el pànic de la població i mantenir la calma, però això no vol dir enganyar i encobrir omissions i errors greus.
El complex petroquímic te uns antecedents d’ençà 1966, amb Asfalts Espanyols (ASESA), Dow-Unquinesa i Indústries Químiques Associades, tanmateix s'inicià amb vigor el 1971 amb la construcció d'una refineria petrolífera per part de l’INI (60% del capital estatal), actualment és amb una trentena d’empreses, 1.200 Ha i 10.000 persones treballadores el més important a Catalunya, a l'Estat Espanyol i al sud d'Europa.
Ahir els sindicats CCOO i FICA-UGT van convocar aturades a les dotze del migdia, a les portes de les empreses dels polígons petroquímics, nord i sud, de Tarragona, en solidaritat amb les víctimes de l'exposició. També la Plataforma Cel Net va promoure mobilització per la tarda. Alhora s’ha denunciat la creixent precarització de les condicions laborals que afecta greument la seguretat, així com les falles del PlaSEQCAT.
CCOO d'Indústria reunirà divendres els delegats/es dels polígons petroquímics, s’esmenta si convocar una vaga general als polígons i una mobilització per exigir més seguretat a les administracions i a la patronal AEQT.
El fons del problema rau en el sistema econòmic d’energia fòssil, contaminant i altament perillosa per a la classe treballadora, la gent en general, la natura i la vida del planeta.
Ahir el gabinet de crisi de la Generalitat va fer un exercici d’hipocresia al negar la toxicitat (Buch), junt a no relacionar l’explosió, l’alarma, els temors i terror de la població, amb la cobdícia freda, insensible i criminal de la gran indústria, el seu atemptisme en el sistema productiu extractiu fòssil i la minsa cura en seguretat i emergència ambiental.
Les persones ja cal que tanquin les finestres, posin mocadors al nas, alertin i denunciïn els càncers i mals mortals professionals, liquidin els vehicles dièsels i contaminants, emprin transport públics quan n’hi hagi, reciclin i rebutgin els plàstics. Tot és necessari; és clar que convé fer les petites coses personals que la consciència millora dia a dia.
Ara bé, tothom hem de saber que el fonamental és actuar vers la gran indústria i transport, doncs el Pla de Tarragona és un polvorí químic. Seguirem cecs al fet que qui provoca més contaminació que tota la ciutat de Barcelona resulta ser el port i l’aeroport, afegint-hi els abocadors o el transport via camions en comptes del ferroviari.
Tota la nostra solidaritat amb les famílies dels treballadors ferits i les persones mortes de l’explosió petroquímica, també amb la població condemnada a conviure amb una espècie de volcà industrial. Els Pressupostos del nou govern estatal i els de la Generalitat han d’incloure mesures efectives. 16 de gener de 2020
De la Carta de L’Aurora.

10/1/20

Promeses, necessitats i fets

La investidura del president Pedro Sánchez del PSOE ha catalitzat la tensió i polarització parlamentària. Reflecteix la crisi estructural de l’Estat, l’esvaïment del Rei com àrbitre al passar a ser bandera de la dreta ultra, el dilema entre les imposicions pressupostàries de la UE i les necessitats i drets de la classe treballadora, així com els dels pobles.
167 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions, han permès la configuració d’un govern de coalició dita progressista entre el PSOE i Unidas Podemos.
El bloc parlamentari és el que va foragitar a Rajoy i el PP del govern. El mateix que va ser bloquejat, a l’hora de formar nou govern, pels poders econòmics, el de l’Estat, els de la dreta i ultradreta, inclòs la rauxa de Sánchez negant la vicepresidència a Pablo Iglesias i a incloure ministres d’UP.
Montse Bassa, ERC: abstenció.
En mig any les dretes, els poders fàctics i l’Estat, han fracassat en aconseguir una majoria suficient per formar un govern de la confiança plena de les classes dominants, amb alguna combinació entre el PSOE, PP i C’s. El vot popular que ha fragmentat la representació parlamentària, la pressió catalana republicana i la independentista ERC, també la de Bildu, han estat cabdals en el destret de la dreta.
Han votat a favor: PSOE (120), Unidas Podemos-ECP-GeC (35), PNB (6), Más País (3), Compromís (1), Nueva Canarias (1), BNG (1) i Teruel Existe (1). S’han abstès ERC (12), Sobiranistes (1) i EH Bildu (5). En contra: PP (89), Vox (52), Ciutadans (10), NA+ (2) Coalición Canaria (1), PRC (1), JxCat (8) i CUP (2).
Mertxe Aizpurua, EH Bildu: abstenció.
Som davant un govern feble, que disposa d’una majoria parlamentària ben contradictòria, sotmès al sostre de despesa marcat per la UE, amb un programa que ofereix desmantellar algunes de les mesures més punyents del PP, sense atrevir-se a comprometre’s a derogar-les complertes ni a revertir les retallades d’aquests anys de crisi.
Les promeses i esperances van per endarrere de les necessitats vitals populars. Tot i així l’anunci de frenada a la deriva regressiva social i política representa una mirada cap a l’esquerra.
La mobilització, el carrer i les fàbriques, seran determinants en els esglaons que transcorri la política governamental, sinó volem que sigui com una estrella fugaç.
Oskar Matute, EH Bildu: abstenció.
La decisió del Parlament europeu de confirmar la condició d’eurodiputat a Oriol Junqueras, des de la seva elecció el 25 de maig de 2019, alhora que exigeix que participi a la sessió euro parlamentària del dilluns 13 de gener, desautoritza de pla a la JEC i al TS. Si no es respecta la immunitat, al mantenir l’euro diputat empresonat, el conflicte institucional entre Espanya i la Unió Europea serà un nou front de crisi pel govern.
Les esperances dels ‘sí’, els escepticismes, l’abstenció crítica, els temors apocalíptics, fins i tot algun ‘no’ com el de la CUP, els hem de posar al servei de les necessitats treballadores, de la mobilització popular i l’exigència política d’ençà avui mateix.
Mireia Vehí, CUP: no.
Els fets, petits, mitjans o grans, permetran la veritable mesura del progressisme governamental.
Poca treva hi haurà sobre la derogació de les reformes laborals, el salari mínim, les pensions i treball enfront de la precarització; els Pressupostos; la taula de diàleg amb el rerefons del referèndum (autodeterminació), la llibertat dels i les preses polítiques i persones exiliades, anul·lació del Judici, indult, amnistia; mesures per l’emergència feminista, igualtat, violència masclista, agressions sexuals i violacions; transició energètica per enfrontar-se al canvi climàtic.
Hi ha un espai polític de la fraternitat treballadora -una sola classe parafrasejant el diputat de Bildu- i entre els pobles, que permet fomentar les condicions de superació del règim 1978. L’alternativa la construirem des de l’exigència de les necessitats populars amb aliances entre les esquerres socials, feminista i de la sobirania republicana, ibèrica. 9 de gener de 2020
De la Carta de L’Aurora.

8/1/20

Campanades d’investidura

Les dotze campanades empenyen un nou any dos mil vint farcit de conflictes de difícil desenllaç. La classe treballadora segueix a l’aguait, sense liderar la lluita social i política. En canvi les expectatives obertes amb el pic àlgid de l’1 d’octubre de 2017 donen pas a un nou escenari de lluita i mobilització republicana post sentència 14-O. Tot en un context on l’Estat s’aboca a fer una experiència de govern amb el PSOE i UP per prolongar la vida a un caduc règim 1978.
 
Venim d’un 2019 de mobilitzacions importants amb una UE i globalització en crisi. El sistema econòmic i social del capital domina però resulta incapaç de resoldre les seves contradiccions i la destrucció que genera.

La classe treballadora arreu del món, el moviment feminista d’emancipació de les dones, la consciència per la natura i el clima, les lluites per les llibertats i la pau i els pobles, necessiten ajuntar forces, unir-se. La resistència als estralls dels poders econòmics i polítics ha d’encaminar-se a una societat sense classes dominants i els seus aparells de poder.

El cicle per la lliure decisió, l’estat i la independència, iniciat el 2010 segueix ferm per la pressió del moviment popular sobiranista, republicà i independentista. Les expectatives de regeneració democràtica del 15-M 2011 ha conduït al municipalisme del canvi i a generar il·lusions en poder canviar les polítiques si es disposava de ministeris en el govern estatal, malgrat les limitacions i impediments del règim constitucional monàrquic de 1978.

L’Estat s’ha desenvolupat en franca regressió política, incapaç de reformar-se en un sentit social i democràtic, ni dels drets d’autodeterminació dels pobles. Però des de fa dos anys no ha consolidat el lideratge dretà-ultradretà (PP, C’s, Vox) que s’adiu a la seva essència reaccionària. Ara intenta fer un tomb a provar de suavitzar un poc les greus contradiccions aprofitant l’autoanomenat govern progressista del PSOE i la confederació Unidas Podemos-En Comú Podem-Galicia en Comú. No ho fa pas de bon grat. 

La ironia és que depenen del vot de la independentista ERC, coalitzada amb Sobiranistes, per la investidura del president del govern estatal.

ERC esdevé un eix clau per formar govern de l’Estat. Així mateix és qui determina una nova estratègia de forçar el diàleg polític entre el Regne d’Espanya i Catalunya, mentre manté viva l’expectativa d’aconseguir un referèndum efectiu i un procés constituent republicà a Catalunya. La possibilitat d’un canvi cabdal de lideratge i hegemonia de les esquerres a Catalunya es cou en aquestes experiències i el seu desenllaç.

El pacte de govern PSOE-UP és l’expressió d’un govern més timorat que progressista. No hi ha il·lusió ni confiança en un pacte que és un miratge trufat de bones intencions que destaquen per limitades. 

Vist les alternatives, context i pacte de govern ple de promeses, desitjos i impulsos, l’única confiança és amb la pressió de la lluita i la mobilització, és lo que valdrà, inclosa la lliure decisió catalana i perspectives republicanes.

El PSOE i UP anuncien la intenció de revertir les retallades més escandaloses i insostenibles “des de la crisi”, sense atrevir-se a comprometre’s a revertir totes les retallades i privatitzacions d’aquests dotze anys. I incloem la reforma constitucional de l’article 135, el sostre pressupostari i deute que depèn de les decisions de la UE, la reforma laboral de Zapatero/PSOE i els privilegis fiscals de les grans fortunes i bancs.

L’acord, titulat “Coalició progressista. Un nou acord per Espanya”, presenta com elements llaminers i importants:

·         La reversió de certes retallades.
·         La derogació de la reforma laboral del PP, tot i que no al complert.
·         Ajudes al sistema productiu i al treball, però no afronta un pla d’industrialització i infraestructures per combatre la precarització i la pobresa. Contenció a lloguers i habitatge. Increment del salari mínim i garantia a les pensions.
·         La substitució de la llei mordassa.
·         La derogació de les lleis Montoro, sense concreció respecte a situar els municipis com a part vital junt a l’Estat i les Autonomies.
·         Una política feminista, el més precís és el compromís de complir el Convenci d’Estambul. No es percep que es vagi a un pla de xoc contra l’emergència feminista de la violència masclista, frenar les assassinades, agressions sexuals i violacions.
·         Canvis en la fiscalitat que convenen, lluny encara de les mitjanes europees.
·         Es reconeix la voluntat de diàleg pel conflicte polític a Catalunya.
·         Elements d’oxigen per les Autonomies. No s’obre cap via cap a federalització o vers la plurinacionalitat.

Que s’esmentin aquestes qüestions pot ser un pas, com negatiu són les que segueixen opaques com el llarg perjuri pels drets i llibertats que és la llei d’estrangeria. Executar aquestes intencions dependrà sobretot de la pressió, mobilització i exigència ciutadana, organitzacions i pobles. 

El govern s’haurà d’afrontar a l’Estat i a la UE, a les grans fortunes, finances i multinacionals, per iniciar el que anuncia i compromet. La confrontació i crisi està servida.

Precisament entre la investidura a president per un govern Sánchez-Iglesias (PSOE-UP) o un de Casado-Abascal (PP-Vox) no hi ha color. Tanmateix la qüestió rau en que no s’apliquin les polítiques que castiguen a la ciutadania, en canvi es facin mesures que afavoreixin a la població treballadora. 

UP-ECP-GEC hipotequen la construcció d’alternativa social i de llibertats democràtiques i republicanes per formar part dels ministeris del govern, ho presenten com la condició per aplicar polítiques progressistes. 

És una experiència a fer en el temps de l’elaboració dels Pressupostos, l’aplicació de les polítiques, la resolució de la repressió judicial i política a Catalunya, com acceptar la lliure decisió i el referèndum.

En el 2020 per a L’Aurora es tracta de fomentar l’estratègia i l’escenari adient cap a promoure i construir alternativa política democràtica republicana. 2 de gener de 2020

De la Carta de L’Aurora.