17/2/18

Mireia Boya al Suprem


Ja era hora. L’aranesa i cupaire Mireia Boya i Busquets ha fet una defensa clara del referèndum 1 d’octubre amb el projecte de república catalana davant el Tribunal Suprem.
 
Boya, exdiputada, imputada pel TS estatal, junt la munió d’encausades per tumult, sedició i rebel·lió, no ha tingut pels a la llengua a l’hora d’aprofitar l’interrogatori inquisitorial d’una judicatura sotmesa al règim de l’Estat del 155 (PP, Ciutadans, PSOE-PSC), per transformar-ho en un al·legat precís del moviment de la democràcia catalana republicana.

I, contra els pronòstics, el jutge Llarena ha evitat empresonar-la. No deuen voler una màrtir de la CUP. O potser es reserven per l’Anna Gabriel i Sabaté, la propera setmana.

Davant el tribunal, Boya ha insistit que el referèndum es va fer, més de dos milions de persones van votar, i, endemés, es va guanyar el sí a ‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?’.

A voltes, amb les declaracions exculpatòries, o els compromisos sobre la legalitat vigent, que hem escoltat a moltes de les altres inculpades, dóna la impressió que l’efecte 155 quedaria diluït i conculcat amb trucs jurídics, o amb acceptacions de capitulació i submissió al regne.

La democràcia catalana mobilitzada no ho entén com una capitulació, sinó com una forma de burlar l’escenari de mordassa dictatorial, aplicat per l’Estat i el PP, sostingut i aplaudit pel PSOE-PSC.

La deriva de misèria política que defuig les llibertats democràtiques, porta al PSC de la ciutat de Barcelona a negar el suport a un acte, del consistori i de l’alcaldessa Ada Colau, d’acollida i escalf a les familiars dels presos polítics, on es demanarà que els empresonats se’ls porti a prop de casa.

L’Estat està en crisi, econòmica, d’involució democràtica, de corrupció i autonòmica. Per això la llei constitucional va contra les llibertats fonamentals. Hom pot albirar agonia i fallida política en que el Congrés no pugui aprovar uns Pressupostos per segon any consecutiu, després de gairebé un altra any sense govern votat.

Quan es repeteix com un mantra que cal estabilitat, seguretat i eficàcia, tant per les institucions estatals com catalanes, hauríem de capir que la legalitat de l’article 155 fomenta la desestabilització democràtica, la inseguretat ciutadana dels drets elementals via repressió, la ineficàcia d’un Parlament de sobirania escapçada i malmesa.

Cert que convé no ajornar formar govern, per tant escollir el president, amb els organismes de tall republicanista que es puguin formar a l’exili. Això significa alertar que un president i govern legal, en les actuals condicions, inclouen l’acceptació del 155, si més no a contracor. Seria un acatament obligat per bregar contra les conseqüències més nefastes de la intervenció estatal. L’altra alternativa és la revolta generalitzada des de la metodologia experimentada l’1 d’octubre.

És prou alliçonador que no es pugui escollir un president concret pel veto estatal. L’atac a la llengua i a l’escola catalana aflora els substrat i tarannà neofranquista estatal. La Salut, les Pensions, el Treball, les Desigualtats vers les dones, s’agreugen en aquest Estat corrupte.

El moviment republicà i el conjunt de la ciutadania, necessiten claredat política per avaluar els objectius, els camins tortuosos per agafar noves forces, així com establir una nova estratègia que inclogui el conjunt sobiranista republicà (JxCat, ERC, CUP i CatComú), vital incorpori el factor social, amb la consciència de que s’ha de cercar les maneres i aliances -municipalistes, autonòmiques, democràtiques, anti-corrupció- que objectivament condueixin a alliberar-se de la gangrena estatal.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

15/2/18

Millones de mujeres a la huelga


El 8 de marzo de este año será una acción internacional inédita. Mujeres de todo el mundo convocan una Huelga Feminista: para acabar con el riesgo de pobreza, con las tasas de paro insoportables y de un 3,5% más alto entre las mujeres, con la brecha salarial y con la violencia machista.

Desigualdad estructural en el trabajo y el hogar. 1.000 mujeres asesinadas en los últimos 15 años. Un 23% de brecha salarial. 14 millones de mujeres han sufrido acoso sexual. Estas cifras bien valen una huelga internacional contra la desigualdad y la violencia hacia las mujeres.
La campaña del Me Too en todo el mundo contra la violencia sexual que afecta a todas las clases sociales, a todas las mujeres, se complementa con la lucha por un Pacto de Estado en España contra la violencia de género, mientras se nutre de la lucha por decidir sobre nuestro cuerpo y por nuestra libertad. Los diferentes aspectos de las relaciones de dominación sitúan en un primer plano que las grandes victorias las hemos conseguido juntas, porque juntas somos más fuertes.
CCOO y UGT por primera vez se suman a la huelga 8M organizando un paro de dos horas el día 8 de marzo. Es una señal de la magnitud y del protagonismo que está alcanzando el movimiento de mujeres en el rechazo al sistema capitalista por una nueva generación que marcó el 15M.
En todas las movilizaciones por una vida digna. En el Tren de la libertad. En las movilizaciones por el derecho a decidir en Cataluña el 1 de octubre. Se ha materializado su grito "La revolución será con las mujeres o no será".
Este 8 de marzo con paros coordinados en todo el mundo comienza una nueva etapa en la que el movimiento feminista llama a todas las mujeres y a la sociedad entera a cambiar el orden establecido. El orden patriarcal que desde siglos han ido asumiendo todos los regímenes económicos hasta el capitalismo se pone en la picota.
Con este 8 de marzo de huelga el nivel de conciencia de las mujeres, con su correspondiente repercusión en los hombres y en toda la población, hace un salto de gigante.
Todo el trabajo sumergido de cuidados y el conjunto de la economía doméstica, emerge como vital para el progreso colectivo. No hay sistema productivo que pueda prescindir de este trabajo ignorado y demasiadas veces menospreciado.
Las mujeres estamos acostumbradas, la sociedad nos forma con una brutal imposición para que seamos sumisas al sistema de valores patriarcal, es decir, al poder de los hombres imbricado con el del capital.
Cuando hay trabajo las mujeres hacen una labor similar a los hombres, eso sí, con un 23% menos de salario, a lo que se le añade las tareas del hogar, los hijos y las hijas, padres y madres, sin descuidar al propio señor de la casa que es el marido, por supuesto un hombre.
Sostenemos con entusiasmo esa huelga impulsada por las mujeres, con la que fomentamos la implicación comprometida de los hombres. Es decir, de toda la clase trabajadora.
Las mujeres, así como han sido dominadas durante siglos por los hombres, aportan de forma clarividente su valor en los cuidados y en la empatía familiar, para dar la mano a los hombres en una misma lucha emancipadora, social, económica, moral y de verdadera libertad e igualdad para las mujeres.
Juntas somos más fuertes. El 8 de marzo vamos a la huelga.
De la Carta de La Aurora.

Veritats com punys de Pablo Hasel


El raper lleidatà Pablo Hasel (Pablo Rivadulla), que va per la trentena, canta cançons, escriu versos i piula veritats com punys.
 
La llibertat d’expressió artística, des de la veritat àcida i desenfadada amb ironia sincera, no és acceptable ni compatible amb el règim constitucional 1978 del regne de l’article 155. 

El PP, PSOE-PSC i Ciutadans, així com les institucions judicials i militaristes, no permeten marge a l’humor, quan es tracta de denúncies de les xacres cíviques o polítiques.

Els titellaires represaliats per l’AN no són cap excepció. Hasel encadena condemnes. L’Audiència Nacional li demana ‘per enaltiment del terrorisme i injuries a la Corona’ 2 anys i 9 mesos de presó més 40.500 € de multa. 

En el seu judici de la setmana passada, el raper ha defensat la seva producció intel·lectual. No s’ha fet enrere de la seva actitud, ni s’ha retractat de cap de les seves fletxes plenes de veritats. 

Ben al contrari ha assegurat que es limita a expressar ‘fets objectius’ que considera ‘injustos’, alhora que defensa ‘drets democràtics’ inalienables.

Pablo Hasel ha convertit el judici en una denuncia constant de la manca de llibertat d’expressió a l’Espanya borbònica, la del ‘rei Joan Carles I, el bobo’, segons una de els seves maquetes.

De manera clara i senzilla critica que se’l vulgui condemnar per relatar ‘fets objectius’ àmpliament coneguts, que es poden trobar als mitjans i a les xarxes sense cap problema.

Sense pels a la llengua aprofita el judici per denunciar la tolerància, i fins i tot protecció, als feixistes, corruptes i corruptors, als anticatalans, racistes, xenòfobs, homòfobs i qui va contra les dones, les violenta i mata.

La fiscalia desenvolupa una línia de condemna, emparada en la llei mordassa, que limita i escapça la llibertat d’expressió.

La doctrina Parrot contra el terrorisme, que permetia màniga ampla per condemnar amb una seqüència de indicis que substituïen les proves, va ser tombada pels tribunals europees. Però ressorgeix amb múltiples variants amb el rerefons del tarannà dictatorial del llegat franquista.

La persecució de l’expressió ideològica, amb l’empresonament preventiu pel què es pugui fer a partir de defensar un ideari, està a l’ordre del dia. Amb la Constitució es conculca la mateixa Constitució. Les obligacions a l’ordre existent es tornen en contra de les llibertats fonamentals democràtiques, malgrat formin part del mateix articulat constitucional.

El tractament repressiu, via judicatura, del procés de sobirania catalana vers la perspectiva republicana, te uns vims tant antidemocràtics, que anuncien i són un preludi per una involució generalitzada. 

Pablo Hasel és una prova més de que les llibertats no són del grat del Regne. No hi ha reforma constitucional viable per esmenar aquest destret consubstancial amb aquest Estat post franquista coronat. La democràcia ciutadana és una causa netament republicana.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

9/2/18

Un compromís constituent sobirà republicà


La investidura presidencial és en el marc autonòmic constitucional del Regne. Les condicions no són de llibertat ni sobirania, sinó les del govern estatal i el bloc del 155. Manca un acord entre la majoria independentista i el sobiranisme republicà de Catalunya en comú, aquesta entesa seria la que millor correspondria a la legitimitat generada l’1 d’octubre.


La tensió entre una investidura efectiva o simbòlica porta a un nou atzucac parlamentari i constitucional. L’Estat veta la investidura de Puigdemont, no hi ha volta de full. Els trucs jurídics són un miratge que no poden substituir la realitat política. 
Per una banda l’exili a Brussel·les, per l’altra la presó. Unes noves eleccions reproduirien l’escenari endimoniat determinat per l’aplicació de l’article 155, val a dir, per les imposicions estatals que anul·len l’autonomia.
Investir un president i formar un govern sota la bota del 155, no resoldrà la llibertat i la sobirania de Catalunya, no correspon a la decisió del referèndum de l’1 d’octubre, però probablement és un episodi a experimentar per agafar forces, forjar noves aliances i una estratègia que superi el bilateralisme fallit, així com l’unilateralisme fort i massiu però encara insuficient.
La proclamació de la independència i la república del 27-O va representar una fita àlgida, però truncada al no aconseguir fer-la efectiva. No cal entrar en les impossibilitats, molt reals, sinó que es tracta de superar aquesta situació.
O s’aconsegueix un acord amb l’Estat espanyol per instaurar la república catalana, o es desenvolupa la força política i ciutadana per imposar la república malgrat el bloqueig estatal, o es cerca un altre escenari mentre es traga els gripaus del 155, o hi haurà una involució complerta a Catalunya i a l’Estat.
L’ANC, Òmnium i els CDRs, com l’Escola catalana, es fan ressò de que la població mobilitzada no vol ‘ni un pas enrere’, ben al contrari hi ha un sentiment generalitzat d’unitat perquè es vol seguir el camí que engendri la república.
Com es pot generar un escenari nou per iniciar un procés constituent sobirà i republicà que esberli les costures antidemocràtiques del 155? Com es pot tenir més força que neutralitzi i superi la repressió i prohibicions de l’Estat?
El Parlament i els partits sobiranismes necessiten la connivència ciutadana. L’Assemblea de càrrecs electes pot ser una via que vehiculés legitimitat de la representació sobirana. Tanmateix l’1 d’octubre també marca la via exitosa de la implicació popular.
El procés constituent podria ser el compromís entre la representació sobirana electe, les institucions de la Generalitat i les entitats i organismes populars, de manera que a cada poble i barri generessin espais de sobirania republicana.
La democràcia catalana ha de forjar el seu estat major amb la coordinació de totes les forces involucrades en l’1 d’octubre. 8 de febrer de 2018.
De la Carta de L’Aurora.

2/2/18

Investidura ajornada pel fer-la efectiva


El Parlament no és lliure per escollir president. El president legítim destituït, candidat a president per la majoria independentista a les eleccions del 21-D, no reuneix les condicions xantatgistes del nyap jurídic que imposa l’Estat espanyol per la investidura. L’ajornament parlamentari cerca un temps que pressioni la mordassa esquerdada, alhora que la majoria parlamentària afronti tallar el nus Gordià.
 
El govern de l’Estat del PP, amb l’article 155 a la mà i el suport de Ciutadans i PSOE-PSC, exigí i pressionà al Tribunal Constitucional per la suspensió del ple d’investidura, donat que el candidat a president era Carles Puigdemont. El Consell de l’Estat va considerar que no era procedent aquesta suspensió. El Tribunal Constitucional va rebutjar la petició governamental al desestimar el recurs, però va córrer a imposar condicions preventives que el candidat no podia complir. 

El president del Parlament ho ha titllat de frau de llei i nyap jurídic.

Carles Puigdemont i JxCat exigeixen la investidura, ni que sigui virtual via Skype per un president exiliat, per tant que es desobeeixi el 155 i el TC. Roger Torrent afirma que el seu candidat és Puigdemont, mentre sosté que qui ha de decidir qui és el president del govern és el Parlament, en cap cas ni la vicepresidenta estatal, Soraya de Santamaría, ni el TC. Torrent assenyala que s’ha de poder fer una investidura efectiva, val a dir legal, segons les lleis perverses de l’Estat 155 vers l’autonomia amordassada.

Les alternatives se situen en: a) escollir president a Puigdemont per via telemàtica, malgrat el TC ho tombi tot seguit, b) el candidat es presenti al Parlament i se l’investeixi sense demanar permís al jutge, opció també anul·lada preventivament, c) Puigdemont es presenta davant el jutge, en aquest cas com en el ‘b’ l’Estat tindria una pressió d’alt voltatge, però tot sembla que el detindrien i engarjolarien, ara bé, s’obriria una expectativa molt innovadora, d) es va a noves eleccions (autonòmiques 155), e) la majoria parlamentària accepta les imposicions del nyap, com ho va fer amb les eleccions 21-D, per presentar un candidat/a que pugui ser investit efectiu i legal, f) encara hi ha l’escenari que es trenqués la unitat sobiranista fins el punt que Arrimadas veies el cel obert per ser escollida presidenta; tampoc ho aconseguiria perquè tindria més vots en contra, el desenllaç seria noves eleccions, g) esclata una revolta generalitzada, s’ocupa el Parlament, es desobeeix l’Estat i es proclama la república efectiva (és un escenari hipotètic a dia d’avui).

El mateix president legítim ha insistit en que no es descartés cap escenari. Vol dir per la seva investidura, doncs ‘no hi ha altre candidat ni majoria possible’. La idea pot valdre per altres lectures, entre elles que s’ha d’escollir un president i un govern malgrat la mordassa, per cercar les condicions i aliances que permetin enfrontant-se al 155 i a la intervenció, fent-se ressò del clam popular de les decisions 1 d’octubre i 27-O. 

La tensió de les esquerdes Institucionals estatals s’acreix amb la del lideratge d’esquerres o escorat a dreta dins la majoria independentista.

Els fonaments de la nova legislatura són febles i contradictoris pel 155. Cal reflexió i maduració política per canviar l’estratègia sobiranista. La força rau en la legitimitat de l’1 d’octubre i el 3-O. La votació de la independència i la república el 27-O va derivar en que no fou efectiva. El president i el govern van fallar a la mobilització i moviment ciutadà republicà. 

El moviment republicà s’ha mantingut vigorós i unitari. Necessita lucidesa, agafar forces, introduir el compromís social, les aliances sobiranistes i treballar les potencialitats democràtiques dins l’Estat. La democràcia catalana ha de fer pinya amb els Ajuntament, Autonomies i població treballadora amenaçada tant pel 155 com pel 135 (imposicions de fiscalitat financera).

L’ANC i CDRs van convocar al Parc de la Ciutadella per la investidura de Puigdemont. Les dues organitzacions varen sostenir la concentració quan ja s’havia ajornat el ple. Al cap d’un temps l’ANC desconvocà, però  els CDR es van mantenir. 

Aleshores la ciutadania concentrada va fer un episodi nou, entraren en massa dins el Parc, obrint-se pas entre els Mossos, als crits: ‘Ocupem el Parlament’, ‘Ni un pas enrere’, ‘Som gent de pau’.

Cal un lideratge que talli el nus Gordià, una estratègia de democràcia republicana que ajunti forces i aliances entre l’independentisme (JxCat, ERC, CUP) i el sobiranisme (CatComú). 

L’ajornament mostra la necessitat i urgència de la construcció d’una coordinació, un pla, unes aliances, una mobilització, un moviment democràtic i sobiranista unitari, per la llibertat i la república.

La perspectiva que soldi un front democràtic sòlid és la que permet combinar l’exigència de retirada de la intervenció, 155, llibertat presos polítics i persones exiliades, amb recuperar les lleis socials tanul·lades pel TC, decretar un salari mínim de 1.000 €, impulsar un procés constituent popular des de la base local. 1 de febrer de 2018.

De la Carta de L’Aurora.

26/1/18

Ignomínia de les vides precàries


Caritas.
L’Informe ‘Vides precàries. Quan la precarietat ho envaeix tot.’* elaborat per Caritas diocesana de Barcelona referent a la província, corrobora la realitat i la tendència que assenyalava el de CCOO** per Catalunya el passat juliol de 2017. 
 
El mercat es recupera, el gran luxe viu vaques grosses, la indústria, la producció, l´àmbit immobiliari milloren, uns bancs fan l’agost, així com les grans fortunes i els inversors, però res d’això repercuteix en el treball que malignament empitjora, el resultat és que la precarietat avança de manera imparable.
Una ignomínia que degrada vides, drets i país. 

La política de retallades continuades des del govern de l’Estat i de l’Autonomia beneficien els grans poders econòmics i perjudiquen a tots els altres; sobretot a les dones, joves i persones immigrants.

Malgrat els ministres de l’Estat endinyin qualsevol desgavell a la desestabilització del règim monàrquic del 1978 que implica la immensa mobilització de la democràcia catalana republicana, la precarietat, demostrada i denunciada per CCOO i Caritas, te ben poc a veure amb el ‘procés’ i tampoc amb els atemptats de l’estiu passat.

Caritas.
Ciutadans no baden boca per atacar la voluntat i la perspectiva de república catalana, en canvi eludeixen destacar i denunciar les polítiques neoliberals de retallades que agreugen la precarietat. Arrimadas mira a una altra banda quan la corrupció que gangrena l’Estat no és la de certes elits catalanes sinó del PP. 

Taxa de pobresa en el treball d’un 12%, gairebé 390.000 persones treballadores. Taxa d’atur del 14,9%, 556.000 persones no tenen on treballar.

Entre les diferents propostes i consideracions sobre els pactes i legislació laboral, a l’informe esmentat es proposa l’augment del salari mínim de 850 € a 1.000 €. El 91% dels contractes de treball de novembre de 2017 eren temporals. En el 2017 el 26% dels contractes van ser de 7 dies o menys.

Impacta la contundència de l’afirmació que augmenten les persones que tot i treballant segueixen sota el llindar de la pobresa, cobrant menys de 837 euros mensuals. 

El treball informal, els contractes brossa, l’encadenament de contractes temporals, els falsos contractes com autònoms/es, són font de manca de drets laborals, sous de fam, val a dir la galàxia del treball precari i persones treballadores pobres que tot i treballant no poden cobrir les necessitats bàsiques i tenen que adreçar-se als serveis socials públics i/o privats per fer-ho.

A l’informe esmentat entre diverses propostes s’avança la d’augmentar el salari mínim interprofessional a 1.000 € mensuals.
En una setmana que bull entorn a la investidura del president, seria un bon moment perquè el candidat Puigdemont assumís un compromís per arranjar aquest precariat que denuncien CCOO i Caritas.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

100 dies d’excepció


El 16 d’octubre l’Estat va procedir a la detenció i empresonament de Jordi Sànchez i Jordi Cuixart. Ahir 24-G en va fer cent dies. El 15 de setembre s’havia intervingut les finances de la Generalitat. L’1 d’octubre es votava, amb èxit de mobilització i vot, independència i república. 
 
El 21 de desembre es revalidava aquest vot amb la majoria independentista de 70 escons (JxCat, ERC, CUP). I amb una majoria més àmplia democràtica sobiranista republicana de 78 escons (incloent Catalunya en Comú).

El 27 d’octubre el Parlament votava la República Catalana. El president Puigdemont ho va anunciar però no la va aplicar, per aplacar la repressió estatal. El president i el govern no van estar a l’alçada de les expectatives ni de la mobilització pacífica popular, que insistia en ‘Els carrers seran sempre nostres’ i ‘Ni un pas enrere’.

El mateix dia el govern del PP de Rajoy, amb la pressió de Ciutadans i el suport del PSOE-PSC, decretava l’aplicació de l’article 155 de la Constitució de 1978, suspenia el president i el govern, convocava les eleccions del 21-D en les que han perdut el bloc del 155, i empresonava al vicepresident i consellers/es.

L’escorcoll de la Guàrdia Civil a ANC i Òmnium d’ahir és una nova provocació. Com ho és que la fiscalia titlli d’indicis d’incitació a l’odi a dues mestres de la Seu d’Urgell. O la cancel·lació de l’oficina de la Generalitat a Brussel·les.
No hi ha treva. No hi haurà oblit de l’1 d’octubre. T
ampoc profit per l’avenç democràtic  del país amb les declaracions de renúncia a la unilateralitat per part dels empresonats. 

Des de la intervenció financera i amb el 155 s’està condicionant, per tant impedint, un normal funcionament democràtic. Flota la il·lusió que quan hi hagi president i govern es tornaria a la situació anterior amb la recuperació de les institucions autonòmiques. No hi ha indicis de que l’Estat es faci enrere tant fàcilment. Les llibertats i la democràcia han de guanyar a Catalunya i a Espanya.

S’anuncia el proper dimarts 30 com a probable per la investidura del president. Alhora segueix l’amenaça del TC per impedir el Ple del Parlament i evitar la investidura de Puigdemont. El govern de l’Estat torna a interferir en l’elecció del president i del nou govern.

Puigdemont no descarta cap escenari per la investidura, ni que tothom hi sigui present; així ho ha dit al president del Parlament, Roger Torrent. Tanmateix convindria que es plantegés el programa pel govern. La situació de més gent treballadora pobre cada dia fa que Càritas proposi l’augment del salari mínim a 1.000 €, està disposat a fer-ho el president?

Cal foragitar el 155 i la intervenció. Cal reprendre forces i aliances per complir amb la decisió popular de l’1 d’octubre i del 21-D. Defensem la majoria parlamentària de la democràcia catalana sobiranista i republicana: Independentistes d’esquerres (ERC, CUP), JxCat, amb el sobiranisme republicà de Catalunya en Comú.

De la Carta de L'Aurora.