24/7/17

Què cap dogma ens aturi

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia - 1
Þ 1.1.- “El problema de l’emancipació de les nacionalitats oprimides,... ofereix un interès indiscutible per al moviment obrer, que no pot desentendre’s de cap dels aspectes de la lluita emancipadora dels homes i dels pobles, i, molt especialment, per al d’aquells països que, com el nostre, el te plantejat d’una manera tan viva”1.
“La posició pseudointernacionalista, que nega el fet nacional i preconitza la constitució de grans unitats, sosté pràcticament l’absorció de les petites nacions per les grans i, per tant, l’opressió. El proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutibles dels pobles a disposar lliurament dels seus destins i a constituir-se en Estat independent si aqueta és llur voluntat”2.
“El proletariat ha de sostenir tot el que tinguin de progressiu els moviments nacionals, sense confondre la seva actitud amb la del nacionalisme burgès, de la mateixa manera que sosté la lluita general per les reivindicacions democràtiques sense confondre’s amb la burgesia”3.
“Marx posa en primer terme, sostenint primordialment els interessos de la lluita de classes del proletariat en els països avançats, el principi fonamental de l’internacionalisme i del socialisme: El poble que n’oprimeix un altre no pot ser lliure”4.
“El principi fonamental del socialisme ha d’ésser, doncs, el dret de les nacions a l’autodeterminació, que significa el dret a la independència política, a separar-se de la nació que exerceix l’opressió... (vol dir)... la plena llibertat d’agitació a favor de la separació i la solució del problema de la separació per mitjà d’un referèndum de la nació interessada, és a dir oprimida”5.
“Cal substituir el pel o a l’autonomia? El no té cap sentit, per tal com la federació és un contracte bilateral. El dret a l’autodeterminació és infinitament més democràtica... Els marxistes no poden, doncs, incloure en llur programa la defensa del federalisme; d’això, ni se’n pot parlar”6. (Andreu Nin)

Þ 01.2.- La perspectiva del socialisme i de la revolució treballadora inclou totes les qüestions socials, econòmiques, ambientals, cíviques i democràtiques en general, per tant les de la sobirania nacional amb el dret a l’autodeterminació. A l’Estat espanyol i a Catalunya exercir el dret a l’autodeterminació és una tasca pendent que la mobilització popular ha situat en el centre de la lluita política. Fer o no fer el referèndum és una conquesta per a la democràcia a Catalunya i a Espanya. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 1. Què cap dogma ens aturi
Þ 3. Situació excepcional a Catalunya (i a Espanya).
Þ 4. Fem el Referèndum.
Þ 5. Municipalisme del canvi.
Þ 6. L’hegemonia d’esquerres.
Þ 7. Aliança sobirana republicana.
Notes
1. Andreu Nin. Els moviments d’emancipació nacional. Ed Base, 2008. Pag. 37.
3. Ibid. Pag. 144.


5. Ibid. Pag. 147.
6. Ibid. Pag. 149.

22/7/17

El conflicte del metro necessita un acord


El conflicte de la plantilla del Metro de Barcelona i la direcció de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona) dura ja dos anys.

Durant onze setmanes, tots els dilluns i dues hores en cadascun dels torns, les i els treballadors han secundat majoritàriament la vaga. És un conflicte enquistat que exigeix un acord. Ho exigeixen els sindicats, la ciutadania i també l'Ajuntament de Barcelona i, no obstant això, no hi ha manera d'aconseguir-ho. Hi ha molts interessos en joc i alguns d'ells no semblen clars.
Un comunicat del 17 de juliol de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona demana que: “com a usuaris i ciutadans tenim dret a tenir una informació transparent dels termes del conflicte. De quins són els punts en litigi, de quins són els efectes dels possibles acords, de quines són els divergències que impedeixen un acord i de quines sortides és poden explorar.”, i defensa la necessitat d'un acord: “Volem un millor transport públic. El necessitem. I sabem que aquest no és possible sense una gestió pública eficient i transparent. Sense bones condicions de treball. I per això creiem que es pot trobar una solució satisfactòria per a tothom.”. L'exigència de les Associacions de Veïns hauria de servir per trencar amb la dinàmica actual i aconseguir un acord satisfactori.
Els sindicats han expressat on són els problemes:
Salari: hi ha acord en el percentatge d'augment de l'1%, però els sindicats volen que l'augment sigui lineal i no es posen d'acord amb l'empresa sobre el càlcul de la massa salarial (els sindicats proposen que aquesta massa salarial inclogui els salaris dels directius que estan fora de conveni; sembla raonable).
Precarietat: d'una plantilla d'unes 3.200 persones, hi ha 700 persones amb contracte parcial. Ambdues parts reconeixen que es necessiten noves contractacions, és un fet la falta de personal, de vegades a les estacions no hi ha ningú o s'han de retirar trens de servei per falta de conductors. Existeix una base d'acord perquè al 2022 formin part de la plantilla, però la direcció de TMB vol seguir mantenint a temps parcial una part important de la plantilla, al voltant d'un 33% o més.
Externalitzacions: a causa de polítiques anteriors es van externalitzar certs serveis, especialment el de manteniment de vies, que es paga a empreses externes. Per lluitar contra la privatització i generar ocupació de qualitat, el comitè d'empresa proposa que a la finalització dels contractes, s'internalitzin aquests treballs. Seria un cost 0.
Condicions laborals: hi ha altres temes que també estan en discussió, tals com la protecció a les embarassades, defensa dels llocs alternatius per a treballadors als quals li sorgeix algun problema de salut que els impedeix exercir el seu treball actual, el compliment de la llei de riscos laborals.
Som conscients que hi ha molts i diversos interessos confrontats. L'ombra de l'acord de La Caixa amb l'anterior alcalde Trias planeja sobre el futur públic del Metro, i probablement directius de TMB estiguin jugant la basa d'allargar el conflicte. Per exemple, de qui va ser la idea “genial” de treure 32 euros de la nòmina quan s'havia acordat que era una bestreta a compte? Per què volia embolicar el conflicte? Per què quan sembla que hi ha possibilitats d'un acord, “algú” de TMB tira enrere els pactes amb el comitè d'empresa? Quin és el paper d'aquests “tècnics” que ocupen llocs executius i cobren uns importants salaris i que mai donen la cara?
La direcció política de TMB, i l'Ajuntament que governa, ha d'afrontar la solució del conflicte. Ho exigeix la ciutadania, ho exigeixen les Associacions de Veïns i també la plantilla del Metro. La imposició d'un laudo obligatori no pot ser la sortida. Es necessita un acord just i consensuat.
El canvi que representa Barcelona en Comú l'ha de notar la ciutadania, amb la millora del transport públic i la plantilla del Metro amb unes condicions de treball dignes. No és possible una sense l'altra. La prolongació del conflicte erosiona a l'Ajuntament. Enfrontar a uns contra uns altres és el que volen els enemics del canvi i el que desitgen La Caixa i qui s'oculti darrere d'aquests executius que prefereixen que la plantilla i l'Ajuntament estiguin enfrontats.
Amb la seva vaga els treballadors i treballadores del Metro defensen els seus interessos i també els de la ciutadania, perquè defensen un millor servei, un servei públic i si ells aconsegueixen condicions dignes també les podran aconseguir altres sectors de la classe treballadora.
Per això és tan necessari i urgent un acord!
20 de juliol de 2017
De la Carta de L’Aurora.

15/7/17

Neutralitat


Catalunya en Comú ha obert la Caixa de Pandora amb el debat sobre la participació a l’1-O.
Entre els arguments més punyents hi ha qui fa córrer que no hi haurà condicions democràtiques mínimes per realitzar un referèndum, per tant no seria un referèndum.
L’acompanya la concepció de que la lluita d’emancipació nacional no forma part de la lluita entre les classes o, més en concret, que a la població treballadora només li preocupa el factor social i vivencial des del conflicte.
Aquest dos arguments, entre altres, són generalment emprats per a qui no veu la possibilitat de fer un referèndum a Catalunya, acompanyats de qui no vol participar, ni votar, ni fer campanya, pel referèndum anunciat pel president Puigdemont.
Malgrat s’afirma que la lluita social i nacional democràtica és indestriable, a la pràctica es nega que, a l’Estat espanyol i a Catalunya, les grans masses de les classes populars es mouen per voler decidir, fer el referèndum i anar cap a una república.
Resulta que Catalunya en Comú neix com subjecte polític català per desenvolupar un projecte hegemònic a Catalunya, per tant és vital establir una estratègia i acció política enfocada a resoldre la demanda central de tot un poble.
La idea de que l’1-O, anunciat com referèndum, no interpel·li a l’esquerra municipalista del canvi, doncs seria més important el dia següent 2-O, es com si es volgués convèncer a milions de persones individuals, més a un poble mobilitzat, de que no hi ha res a fer, per tant s’ha d’acceptar la negativa estatal a les aspiracions de sobirania i republicanes catalanes.
La concepció de que pot haver-hi un neutralitat entre el voler fer un referèndum o impedir-ho, és en si mateixa aliena a la clau de sobirania democràtica.
Com es podria bastir una política per una Generalitat republicana, neta i amb sentit social, sense lliurar la lluita i contribuir a forjar un estat major polític de la república catalana?
La neutralitat sobre l’1-O és el preludi a l’anul·lació política a l’hora de fomentar un procés constituent de nova sobirania.
A tall d’argumentari us comparteixo uns enllaços que li donen voltes a comprometre’s perquè l’1-O esdevingui l’inici republicà a tota la península ibèrica.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

13/7/17

La baula més feble


La clau de canvis profunds en el règim del 78 rau en la mobilització sobiranista de Catalunya per decidir el seu destí. És la baula més feble de l’Estat.
Coordinadora de Catalunya en Comú.

Aquest proper dissabte 15 de juliol fem una trobada per reflexionar sobre les perspectives republicanes a Catalunya, per tant a l’Estat actual. Treballarem els camins empresos pel moviment sobiranista i independentista, els del municipalisme del canvi, l’actuació sobre el referèndum, lideratges i aliances cap a l’hegemonia d’esquerres, així com la nova etapa amb l’impuls i construcció del nou subjecte polític Catalunya en comú.
Li haurà precedit l’anunci de la data i pregunta pel referèndum 1-O, i l’esborrany de proposició de Llei del Referèndum d’autodeterminació; l’Assemblea de l’Acord d’Esquerres per la República Catalana (AExRC); alhora un important diàleg i exposició de posicions polítiques a la Universitat Progressista d’Estiu de Cataluña (UPEC). Podem s’ha definit per la participació l’1-O, amb el vot del no.
Va ser a la UPEC on es va cloure amb l’al·legat apassionat i vibrant de Xose Manuel Beiras adreçat el món comú: “Passi el que passi” s’ha de participar en el referèndum, l’1 d’octubre, “és la clau”.
Molta rauxa hi ha hagut entorn Catalunya en comú. La direcció del nou subjecte polític català, l’executiva i la coordinadora, van començar el seu procés de definició i actuació respecte l’1-O.
A Catalunya en comú genera confusió la combinació contradictòria entre unes polítiques i pressupostos de tall neoliberal, obedients a les retallades de Brussel·les, que perjudiquen a la població; un govern de JxSí, entre PDECat i ERC, amb un president del PDECat; un Full de Ruta que ha anat canviant adaptant-se a la pressió popular; un referèndum anunciat per l’1 d’octubre que, al bloquejar-se la via de l’acord amb l’Estat per negativa del govern PP, representa un xoc que hi ha gent que no veu possible lliurar i guanyar. També sura la concepció que el factor social i el fet nacional són estancs, que a EnComú allò vital es el social, en canvi la pertinença o clam nacional introdueix una divisió treballadora no desitjada.
Necessitem recuperar principis bàsics com “El poble que n’oprimeix un altre no pot ser lliure” de Marx. O “El principi fonamental del socialisme ha d’ésser, doncs, el dret de les nacions a l’autodeterminació, que significa el dret a la independència política, a separar-se de la nació que exerceix l’opressió” de Lenin, traduït per Andreu Nin.
Catalunya en comú ha decidit per votació de la seva Coordinadora: a) “considerem lògic que amplis sectors de la població catalana vulguin participar a l’1 d’octubre... donarem suport a aquelles mobilitzacions que facin avançar el dret a decidir”, b) “avançar amb el sentir i les necessitats de la majoria social de Catalunya per tal de construir un país més just, sobirà i lliure de corrupció, i fer-ho en aliança amb les forces polítiques i socials que aposten pel canvi a Catalunya, la resta de l’estat i Europa”. Alhora es rebutja les intromissions, boicots i repressió estatal contra electes, institucions i decisions de Catalunya.
Una posició més nítida i coherent es va proposar per “tenir una política activa en el debat obert arran de la (anunci) convocatòria del referèndum del proper 1 d’octubre”, “Hem treballar i seguirem treballant pel referèndum... La participació a l’1-O serà decisiva... Catalunya en Comú ha de donar-hi suport: participant-hi... fent una crida a la ciutadania perquè vagi a votar”.
Aquesta proposta “de les 29”, pels vots obtinguts, representa un 25% de l’executiva. És una expressió de la diversitat que bull a EnComú.
El fet que la presentació de les conclusions de Catalunya en Comú per les portaveus, sigui explicitar, com fa en Xavi Domènech o l’Elisenda Alamany, o JJ Nuet, que dins les mobilitzacions pel dret a decidir s’inclogui l’1-O, aclarint que ells/es aniran a votar en quan hi hagi urnes, dóna una idea del camí emprès. Una actitud i compromís polític avalat públicament per l’alcaldessa Ada Colau.
Ens apropiem del símil d’Arquímedes per considerar que la palanca que mou el món català i espanyol és la mobilització sobiranista, mentre el punt de suport és el referèndum anunciat per l’1 d’octubre. 13 de juliol de 2017.
De la Carta de L'Aurora.