14/6/18

Diàleg lliure entre el govern estatal i el català o imposicions

Justícia joves d'Alsasua. 14 Jn Pamplona.
El nou govern de l’Estat presenta un panorama del que cal treure’n profit democràtic i social. Les forces cíviques, socials i polítiques han de condicionar al president Pedro Sánchez i PSOE, per fer enrere les mesures antisocials, de regressió democràtiques i de judicialització repressiva. És l’hora d’encetar un diàleg de tarannà democràtic, que permeti generar forces i aliances suficients per seguir el nord marcat l’1 d’octubre.
Pedro Sánchez és fruit inesperat de les escletxes obertes en el règim de 1978. La necessitat política és crear les condicions per construir una alternativa de llibertats republicanes que enterri la constitució, el règim 78 i el Regne.
Tanmateix haurem de transitar per les expectatives que puguin fomentar tant el nou govern espanyol de Pedro Sánchez com el català de Quim Torra. El desenllaç de la moció de censura que ha foragitat Rajoy i el PP del govern, incorpora les temptatives de continuïtat amb una reforma del règim dins del Regne, veus de reforma constitucional i de resoldre políticament la fractura nacional catalana amb un diàleg, condicionat a la lleialtat a l’Estat.
El primer és que Sánchez i Torra han manifestat la voluntat d’entrevistar-se i parlar. Cosa que en Rajoy es va negar tossudament. El següent que surt a la llum és que no es cerca un diàleg a ultrança, sinó que s’acompanya d’un reguitzell de condicionants, que el poden ofegar just abans de començar o que esdevingui un diàleg de besucs. El tercer és si hi ha marge democràtic i econòmic per avançar a una negociació política, o simplement es va a complir amb una formalitat per despistar a l’altra part.
La preparació de l’entrevista presidencial dóna pas a unes expectatives, si bé la confiança és gairebé nul·la i les il·lusions sobre un tomb estatal poc més que minses. Per uns serà fons d’il·lusions i esperances, per altres temps de reflexió i de preparar o un nou retrocés o l’avenç.
Les veus del nou govern estatal desafinen.
Meritxell Batet, ministra de Política territorial i Funció Pública, defensa potenciar el diàleg entre el govern espanyol i la Generalitat; Batet proposa una ‘reforma constitucional federal i amb drets’, que renovi el pacte territorial d’Espanya, afegeix que és ‘urgent, viable i desitjable; però inclou la condició de que ‘hi hagi un consens transversal, al menys el mateix consens que va haver-hi el 1978’. No fa cap esment a incloure el dret a l’autodeterminació, ni a la lliure decisió nacional.
Josep Borrell, ministre d’Exteriors, ha tret els tambors de guerra amb la sentència ‘Catalunya està al caire d’un enfrontament’, sense rubor a l’hora de sostenir els arguments de Ciutadans i de la Societat Civil Catalana (SCC); Borrell ha precisat que el govern espanyol oferirà ‘diàleg en el marc constitucional i de la legalitat’; per si hi ha interpretacions maldestres explica que ‘la primera obligació del govern és mantenir la integritat territorial d’Espanya, que avui està en perill’.
En aquests límits o condicionants de diàleg, s’inclou que el que vulgui Catalunya i la seva pròpia existència només te raó de ser dins d’Espanya. Malgrat aquest sigui el rovell de l’ou de la confrontació nacional i republicana. Miguel Herrero de Miñón ha incorporat una altra idea, considerant que la reforma constitucional no és possible, si més no per les forces parlamentàries existents, ha proposat que ‘es mantinguin els conceptes (de la carta magna) però se’ls hi doni un altre significat’.
Per adobar-ho, però amb el valor de presentar-ho com a realitat política, José Luís Rodríguez Zapatero ha establert l’origen de la fractura Catalunya i Estat en el rebuig de la reforma de l’Estatut per part del Tribunal Constitucional. Zapatero ha suggerit per resoldre el conflicte ‘tornar a la sentència del TC de 2010 sobre l’Estatut’.
Per la banda catalana ha estat Clara Ponsatí, consellera d’Ensenyament destituïda i exiliada, qui ha fet enrogir el govern de Puigdemont amb una mostra de processisme arrogant, al declarar ‘estàvem jugant a pòquer i anàvem de ‘farol’’. Un pèssim balanç per les milions de persones que van fer la gesta de l’1 d’octubre; una punyalada al clam i mobilització nacional republicana.
Es podrà parlar i dialogar sobre què i com decidir, i, si cal, un referèndum a Catalunya?
Som en una nova fase de reflexió, curar les ferides, recuperar i mesurar les forces per establir les perspectives per un procés constituent. El clam republicà, la convicció i la força multitudinària ha mostrat un horitzó de futur. El camí s’ha de fer des de l’experiència realitzada. Cal una unitat democràtica entre el sobiranisme republicà, el municipalisme del canvi, el sindicalisme i l’independentisme republicà. 14  de juny de 2018
De la Carta de L’Aurora.

9/6/18

Mesures d’urgències pels nous governs espanyol i català

Huelga feminista 8M.
Les mesures de xoc i d’urgència s’acumulen i fan cua als governs de Pedro Sánchez i de Quim Torra.
 
El PP de Rajoy ha demolit tant de drets, serveis públics, inversions, treball i nivell de vida que hi ha l’aparença, o l’esperança i il·lusió, que per poc i malament que el nou govern espanyol faci, serà més digerible i frenarà el vertigen a que ens estaven abocant.
Hi ha la dita de que d’il·lusions també se’n viu, però ni la persona més càndida o il·lusa capeix que se’n pugui menjar.
Per això al terrabastall que ha representat aconseguir fer fora a Rajoy, que és un canvi inesperat i menys previst en el poder governamental estatal, el marge per a la il·lusió i l’esperança cal bastir-lo d’exigència i mobilització.
L’altra dita de ‘...y al mazo dando’, ve com anell al dit per una estratègia que sigui capaç de reconèixer el simbolisme i la realitat del canvi de govern, mentre estableix com aprofitar-ho pel bon fi de les mobilitzacions socials i polítiques que han generat les condicions que ho han fomentat.
L’esglai provoca un calfred d’incertesa a la maquinària institucional estatal, així com als grans poders econòmics catalans, espanyols i europeus. A la UE també deuen de fer comptes de que la davallada econòmica, dels salaris i del treball, junt amb el desgavell democràtic i de confrontació nacional, fins el punt de prohibir i reprimir urnes, votar i engarjolar al govern català, trastoca els plans de sostenir una estabilitat que garanteixi el lliure desenvolupament dels grans negocis, empreses i capital.
Cal aplaudir el biaix de gènere en un consell de ministres amb majoria femenina, precisament per posar sobre la taula les demandes ineludibles d’una política feminista innovadora pel s XXI. El mèrit recau en la lucidesa i força de la mobilització feminista de la vaga del 8 de març, també reviscuda en la mobilització contra la sentència de la manada.
L’enfocament sobre les pensions és una altra mesura inajornable. Li segueixen un reguitzell de decisions econòmiques i socials, que es toparan del tot amb els Pressupostos aprovats del PP. La derogació de la reforma laboral, l’avenç del salari mínim vers mitjanes europees, resoldre l’ofec dels municipis derogant les lleis Montoro, la conveniència d’un model de renda bàsica, fins i tot si un primer pas tímid però positiu pot ser la renda garantida. Sindicats i moviments socials tenen molt clar les mesures cabdals que haurien de configurar un pla de xoc.
La portaveu del nou govern espanyol, Isabel Celaá, ha esmentat que ‘urgeix obrir un diàleg amb Catalunya’. Pot semblar surrealista però resulta que la mera intenció apareix com quelcom important. El president de la Generalitat, Quim Torra, havia anunciat la disponibilitat de entrevistar-se amb Pedro Sánchez, sense condicionants ni de l’Estatut ni de rendició prèvia. Catalunya no vol renunciar a decidir, a votar, ni a un procés constituent republicà.
La idea d’obrir un diàleg pot ser un cant de sirena per un diàleg de sords, tanmateix a hores d’ara és quelcom obligat.
Malauradament aquests anuncis de tarannà diferent, es produeixen amb una Generalitat que segueix intervinguda en els comptes, un govern català tutelat per l’estatal, el Tribunal Suprem i el Constitucional, unes i uns presos polítics empresonats preventiva i incondicionalment com hostatges, afegint-li unes persones exiliades.
Acostar i aixecar la condicionalitat de les persones empresonades, respectar els seus drets polítics, de fet allibera-les, seria el moviment que podria obrir un tomb a la confrontació actual.
Tot aquest panorama ens porta a la necessitat de superar l’agonia del règim constitucional caduc de 1978. Construir una alternativa a aquest règim vol dir mobilització  popular democràtica per decidir-ho tot, aliances del tipus que han foragitat Rajoy, avenç d’un moviment de fons, ampli, massiu i republicà.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

8/6/18

Censura a una alcaldia social

L’alcaldia entorn Ma Dolors Sabaté i Guanyem Badalona en Comú està sotmesa a una moció de censura del PSC, que disposa de 3 persones regidores, amb el suport del PP i els seus 10 escons, inclòs el de l’exalcalde Xavier García Albiol. Mentre a l’Estat el PSOE (i el PSC) rep els vots de les esquerres per desallotjar al PP del govern, a Badalona el PSC acull els suports del PP per foragitar una alcaldia social.
 
Tot s’hi val pel PSC? No sembla importi el viratge que ha fet l’Ajuntament badaloní en pressupostos i inversions socials, atenció a les necessitats del veïnatge, introducció dels valors de la convivència i diversitat, la vocació inclusiva i les polítiques feministes desenvolupades en aquests tres anys.

Quina ètica empara una possibilitat d’alcaldia que seria un hostatge d’un PP que ha demostrat, amb Xavier García Albiol d’alcalde, la imatge de extrema intolerància, de racisme i xenofòbia, de favoritisme a les grans empreses, a costa de retallades duríssimes pels barris i veïnatge.

Primer va ser la derrota de la moció de confiança a la que es va sotmetre l’alcaldessa del canvi badaloní. 14 vots en contra: 10 del PP, 3 del PSC i 1 de Cs; 11 vots a favor (5 de Guanyem Badalona en Comú, 3 d’ERC, 2 d’ICV-EUiA i 1 no adscrita). El tripartit del 155 tendeix a sostenir-se en aquest municipi, fent cas omís al nou escenari estatal.

El PSC ha donat com a motiu que l’alcaldessa ha trencat la neutralitat compromesa pel suport rebut quan ha defensat l’1 d’octubre i la República, al que s’afegeix que no ha practicat les polítiques socials anunciades.

El segon greuge simplement no és cert. En canvi el primer és maldestre per dues raons. És ben clar en el manifest fundacional de Guanyem Badalona en Comú que promouen ‘posar l’ajuntament al servei de la majoria i construir la República catalana des dels barris’. El PSC pot argüir que no és el mateix la proposta programàtica de Guanyem Badalona en Comú que la que constitueix el compromís per l’alcaldia. Però l’argumentació es desmunta quan necessiten els 10 vots del PP, gens neutral, totalment polaritzat i conegut bel·ligerant en l’aspecte nacional, així com excloent de tothom que no sigui ciutadania espanyola.

L’horitzó electoral municipal del proper any no és gens aliè a l’escomesa del PSC. Precisament una perspectiva de suports i aliances que incloguin el PSC, el PP i Cs, correspon a un front nacional estatal 155 de moment dislocat. 


És probable que el PSC ho hagi percebut com un nou embat que faci perillar les alcaldies que encara gestiona, en comptes de recapitular vers una estratègia municipalista de valors socials i feminista defensora de les llibertats democràtiques, per tant del camí republicà. 7  de juny 2018

De la Carta de L’Aurora.

2/6/18

Rajoy sucumbeix i el PP és desallotjat del govern

El president Rajoy sucumbeix i el PP és desallotjat del govern estatal. 
 
El detonant que ha fet vessar el got, ha estat la sentència de la Gürtel. L’artífex parlamentari que ha noquejat Rajoy s’ha vehiculat amb la moció de censura del PSOE de Pedro Sánchez. Moció que ha prosperat pel suport dels 180 vots del PSOE (i PSC), Unidos Podemos amb ECP i En Marea i Compromís, ERC, PDECat, PNB i EH Bildu.
El nou president espanyol, Pedro Sánchez, ha estat investit per una coalició circumstancial plena de contradiccions que augura un govern feble, un estat a la deriva i una perspectiva política inestable.
Unidos Podemos i ECP van prendre la iniciativa en proposar que el PSOE presentés una moció de censura a Rajoy. Ho van fer sense condicions, des del convenciment que foragitar el president del partit inundat de corrupció era quelcom de salut pública democràtica.  
Els grans poders econòmics, els partits polítics, l’estat i la UE han quedat descol·locats, a contrapeu. La decepció i lamentacions d’Albert Rivera delaten que, el recanvi polític dretà a la gangrena de la corrupció del PP que representava Ciutadans, no havia previst aquest desenllaç. L’ascens de Cs ha quedat de moment fora de lloc, aïllat dels promotors del nou escenari.
La crisi estatal te tots els números per agreujar-se. Cal aprofitar-ho per conquerir drets i serveis de les necessitats i demandes de la població i classes treballadores, així com un enfocament democràtic de la crisi nacional amb Catalunya.
Vaga feminista 8-M, Madrid.
El moviment de fons que ha desencadenat el nou escenari polític rau en la incapacitat de resoldre la situació econòmica i política. Les polítiques estatals han esdevingut insostenibles, malgrat Rajoy tingui el cinisme d’afirmar que deixen Espanya millor que se l’havien trobat.
En el canvi de mentalitat social han concorregut una constel·lació de causes, entre les que destaquen: a) l’amplitud del moviment de drets de les dones amb la vaga feminista del 8-M, junt la mobilització i consciència contra la sentència masclista per la violació de ‘la manada’, b) la mobilització pensionista, c) l’evolució  de l’emancipació catalana amb l’alternativa rupturista de sobirania nacional republicana i, és clar, d) la corrupció generalitzada del PP.
El líder del PSOE i nou president del govern s’ha compromès a sostenir els Pressupostos Generals del PP i a escoltar a Catalunya.
Respecte els Pressupostos és un mal auguri de sotmetiment a les imposicions neoliberals de la UE, noves retallades i major Deute. El sindicalisme haurà de fer front al desgavell que representa pel treball, nivell de vida, inversions i serveis públics. Els municipis tenen l’oportunitat de plantar cara per una Fiscalitat suficient, amb el desenvolupament de capacitat financera i autonomia política per desenvolupar plans de ciutats sostenibles, de drets, serveis socials, mirada veïnal i feminista.
Sobre Catalunya es necessitarà quelcom més que escoltar. La xacra del 155 i de la Intervenció només es podrà resoldre de forma democràtica. L’1 d’octubre segueix viu amb la demanda i perspectiva republicana. El nou govern hauria de fer un gest per començar a desjudicialitzar el xoc nacional. La Fiscalia convé viri a respectar els drets polítics de les persones no condemnades, a acostar-les als seus municipis, així com alliberar els i les preses polítiques preventives.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

31/5/18

Fora, fora del tot

Vaga feminista 8 M.

No hi ha ni un pam de net entorn la trama Gürtel del PP. La sentència posa en entredit la credibilitat del testimoniatge del president del govern estatal. Mariano Rajoy addueix que no s’ha condemnat el govern, per no assumir responsabilitats. Hi ha la moció de censura presentada per Pedro Sánchez, PSOE, pendent d’aconseguir els suports necessaris. D’una o altra manera Rajoy ja ha perdut. La gangrena de la corrupció estatal i la regressió democràtica seguirà però d’altres maneres.
Els Pressupostos Generals de l’Estat del PP són vigents, aprovats amb els vots fronterers del PNB. El mateix PNB que bescanvia quota financera per trair la seva pròpia oposició al 155 contra Catalunya; el partit d’un govern basc que mira a una altra banda de la negativa estatal a acostar els presos a la seva terra, o que exigeix que no es toquin els Pressupostos neoliberals a mida de la UE, ni que es convoquin eleccions.
Deu mesos en funcions va consumir Rajoy per ser investit president. Unidos Podemos i el PSOE no van aconseguir presentar una alternativa creïble per formar govern. Ciutadans va contribuir a desbloquejar la presidència donant els vots que necessitava Rajoy, junt amb Coalició Canaria i l’abstenció del PSOE.
Rebel·lia pensionista.
La legislatura d’un govern en minoria ha resultat convulsa. Les seves fites són aclucar els ulls i cera per a l’oïda.
Rajoy ha desencadenat un nou estadi en el clam de les dones, que han situat un escenari impressionant de drets de gran alçada de mires; Una marea imponent pensionista s’ha revoltat; La pobresa s’incrementa ineluctable així com el Deute; Els drets democràtiques s’escapcen i retrocedeixen amb la Llei mordassa; Esclata l’encobriment de la corrupció; Les lleis Montoro asfixien els Municipis i restringeixen les polítiques socials; en fi, el xoc agressiu contra l’1 d’octubre i el vot a Catalunya, l’empresonament i exili del govern, la intervenció econòmica i el 155, porten a una situació de terra cremada per a la democràcia.
Ciutadans esperona l’espanyolisme unionista anti català, anima a les mesures antidemocràtiques, mentre s’ofereix a les classes dirigents del poder econòmic i estatal per fer unes polítiques ben de dretes i de la UE, amb un vernís de regeneració respecte a la corrupció.
Diada 11 S republicà.
No hi haurà estabilitat ni regeneració, ni si s’imposa el panorama de tambors electorals. És el conjunt de l’estat el que està gangrenat.
L’Estat pot encara imposar el veto a president i govern de la Generalitat. Però el règim constitucional de 1978 no te capacitat per fer front a les demandes de drets i serveis universals del 8-M feminista, no pot resoldre les necessitats vitals dels municipis, ni pot resoldre les demandes de les classes treballadores.
L’opció republicana, de lliure decisió sobre tot, pugna per obrir camí des de Catalunya. En contingut de futur de llibertats i en metodologia massiva de mobilització, l’1 d’octubre és una llum viva que il·lumina el camí a fer. 31 de maig 2018
De la Carta de L’Aurora.

Esperpent governamental


Mariano Rajoy, president del govern estatal espanyol bloca la presa de possessió del govern nomenat pel president de la Generalitat de Catalunya, Quim Torra. La unilateralitat estatal, basada en l’article 155, conxorxada entre el PP, Ciutadans i PSOE-PSC, lamina l’Autonomia catalana i per extensió mina els drets i llibertats a l’Estat.
Després d’imposar les eleccions del 21-D i perdre-les, Rajoy ha vetat a tres candidats presidencials en cinc mesos. Ara, la raó adduïda per impedir el govern és el nomenament de dues persones empresonades preventivament i altres dues exiliades, totes elles amb els drets civils en regla mentre no hi hagi judici i condemna en ferm.
L’article 155 ha servit per destituir un president i un govern escollits legítima i legalment. El mateix article s’empra per condicionar el nou president i govern. De fet, el mateix 155, que estableix que s’aixecarà l’execució quan es formi govern, serveix ara per perpetuar la imposició estatal; val a dir per forçar el desgovern a Catalunya: la direcció legal és des de Madrid (com a la dictadura franquista).
Corol·lari: O es fa un govern digerible per M. Rajoy, A. Rivera i P. Sánchez o segueix l’esmentat 155. Un esperpent polític i jurídic.
La mesura estatal és una nova provocació política contra el Parlament i el poble de Catalunya. Alhora mostra la parcialitat i manca de rigor democràtic del règim de l’ordre constitucional de 1978. Ni diàleg ni bilateralitat. Ni llibertats democràtiques ni sobirania. Ni Estatut ni República. Política trilera.
L’envit és enrevessat. Som dins una espirals de contrasentits que aboquen a un retrocés general dels drets i llibertats sinó hi ha una ruptura democràtica sobirana republicana. Les equidistàncies són somnis de focs d’encenalls.
Des de L’Aurora hem considerat un desencert simptomàtic l’elecció de Quim Torra com a president, per part de la majoria independentista. Hem compartit lo desavinent que representa el nomenament d’un govern amb una ínfima minoria de dones, malgrat l’imponent esclat de la vaga feminista 8-M. Hem escoltat grans promeses socials però sense cap concreció de com realitzar-les. Seguim amb la convicció de que la crisi nacional democràtica republicana te a veure amb obrir camí social d’hegemonia d’esquerres.
Tot això no esvaeix que cal enfrontar-se a l’arbitrarietat unilateral estatal que perverteix el resultat de les eleccions imposades del 21-D.
La provocació no rau en nomenar consellers i conselleres ‘que no toquen’ segons els senyors del bloc 155, sinó precisament en impedir la seva presa de possessió.
El raper Valtonyc s’ha hagut d’exiliar per no ser empresonat; L’ex ministre Zaplana és detingut junt amb altres prohoms del PP per la corrupció que assetja a M. Rajoy; Els Pressupostos Generals de l’Estat depenen del vot del PNB; Aquest règim no n’encerta ni una, no és sostenible.
És una necessitat de salut cívica establir les condicions per un procés constituent de llibertats democràtics, sobirà, que permeti derogar les imposicions, la repressió, la intervenció, empresonaments i exilis, social, municipalista, inclusiu de la pluralitat i convivència nacional, republicà, fratern amb els pobles i esquerres i demòcrates estatals i europeus. 24 de maig 2018
De la Carta de L’Aurora.

25/5/18

Corrupció i manca de credibilitat a dojo

La sentència sobre la trama Gurtel és demolidora. Es tracta de corrupció a dojo d’alt standing, de la que s’ha beneficiat el PP, amb una apreciació que enfanga la credibilitat del president del govern M. Rajoy.  
El PP és un niu de comissionistes i depredadors que parasiten l’estat, les autonomies i els municipis. De dalt a baix. Resulta què és una sentència judicial qui ho documenta. En un Estat on la judicatura és mesella amb el poder econòmic i polític.
La gangrena del PP, ni és cosa de quinze casos aïllats, com en fa gala Rajoy, ni només es limita al PP. La font de la gangrena és el propi Estat.
I d’aquesta malaltia estatal incurable no se’n lliure ni l’autonomia de Catalunya. La corrupció ha estat una trama recurrent a la història de Convergència, inclòs ha contaminat a ajuntaments engolint a sectors socialistes.
La sentència es notifica un dia després de l’aprovació dels Pressupostos Generals de l’estat. Difícil sigui una pura casualitat. El mateix dia hi ha una macro operatiu judicial de la Guàrdia Civil a Catalunya. Curiosa coincidència, que tampoc en fa pas la sensació de ser-ne.
Aquesta setmana el president del govern estatal, M. Rajoy, amb l’aval de Pedro Sánchez i Albert Rivera, està bloquejant en nom de l’article 155 la constitució del govern català de Quim Torra. Un 155 que oficialment, segons la resolució del Senat, es derogaria quan hi hagi la presa de possessió dels consellers i les tres conselleres. El mateix 155 s’empra per obligar a destituir el govern, empresonar i exiliar els seus membres, obligar a fer eleccions i nou govern i, alhora, per impedir alguns presidenciables i fer el govern.
Els mandataris de la pell de brau tenen capacitat per l’esperpent polític, mentre s’embutxaquen sobres sucosos.
La democràcia constitucional monàrquica beu d’un substrat de neo-democràcia orgànica franquista i joseantoniana.
El raper Valtonyc ha hagut, en aquesta setmana, d’exiliar-se per evitar que la justícia que persegueix, nega i prohibeix la llibertat d’expressió, el tanqués a la presó per uns versos del seu art punyent i mordaç.
El regne no te capacitat per resoldre els problemes econòmics, socials, polítics i democràtics, com tampoc els drets i serveis universals, ni l’emergent exigència republicana nacional catalana. Però sí disposa encara d’avals i trinxeres on ajornar un esfondrament, tard o d’hora inevitable.
Entre els principals que vetllen per aquest Estat i règim 155 hi tenim la Unió Europea, els grans poders econòmics espanyols i catalans, la Judicatura i les Forces Armades, l’alta burocràcia estatal.
Abans d’ahir va ser el PNB qui va fer un exercici de cinisme al Congrés per donar el seu suport de vot decisiu als PGE, per tant a M. Rajoy i el govern del PP. El PNB va desdir-se de votar en contra els pressupostos estatals si havia l’aplicació del 155 a Catalunya, amb la predicció de que aquest 155 anava a retirar-se immediatament.
Les molles pel Concert basc són lo suficient sucoses com per abandonar la concreció de l’apropament dels presos i preses polítiques al País Basc, fer ulls clucs de la regressió general en els drets i llibertats democràtiques, obviar la prohibició a exercir el dret a decidir, i permetre la continuïtat de la mordassa que pretén ofegar la nació catalana.
Tanmateix no hi ha molles suficients per frenar el reclam republicà català. Cada dia que perviu aquest règim nefast, s’alimenta la regeneració reaccionaria de Ciutadans i es profunditza l’escletxa entre Catalunya i l’Estat.
L’aturador al desgavell democràtic i de corrupció estatal rau en la mobilització des de dins el cor de cada poble.
Aquest règim ni és sostenible ni es pot aprofitar per les necessitats de la població treballadora. El futur democràtic va de la mà de les llibertats, drets, serveis universals i construcció republicana.