10/1/20

Promeses, necessitats i fets

La investidura del president Pedro Sánchez del PSOE ha catalitzat la tensió i polarització parlamentària. Reflecteix la crisi estructural de l’Estat, l’esvaïment del Rei com àrbitre al passar a ser bandera de la dreta ultra, el dilema entre les imposicions pressupostàries de la UE i les necessitats i drets de la classe treballadora, així com els dels pobles.
167 vots a favor, 165 en contra i 18 abstencions, han permès la configuració d’un govern de coalició dita progressista entre el PSOE i Unidas Podemos.
El bloc parlamentari és el que va foragitar a Rajoy i el PP del govern. El mateix que va ser bloquejat, a l’hora de formar nou govern, pels poders econòmics, el de l’Estat, els de la dreta i ultradreta, inclòs la rauxa de Sánchez negant la vicepresidència a Pablo Iglesias i a incloure ministres d’UP.
Montse Bassa, ERC: abstenció.
En mig any les dretes, els poders fàctics i l’Estat, han fracassat en aconseguir una majoria suficient per formar un govern de la confiança plena de les classes dominants, amb alguna combinació entre el PSOE, PP i C’s. El vot popular que ha fragmentat la representació parlamentària, la pressió catalana republicana i la independentista ERC, també la de Bildu, han estat cabdals en el destret de la dreta.
Han votat a favor: PSOE (120), Unidas Podemos-ECP-GeC (35), PNB (6), Más País (3), Compromís (1), Nueva Canarias (1), BNG (1) i Teruel Existe (1). S’han abstès ERC (12), Sobiranistes (1) i EH Bildu (5). En contra: PP (89), Vox (52), Ciutadans (10), NA+ (2) Coalición Canaria (1), PRC (1), JxCat (8) i CUP (2).
Mertxe Aizpurua, EH Bildu: abstenció.
Som davant un govern feble, que disposa d’una majoria parlamentària ben contradictòria, sotmès al sostre de despesa marcat per la UE, amb un programa que ofereix desmantellar algunes de les mesures més punyents del PP, sense atrevir-se a comprometre’s a derogar-les complertes ni a revertir les retallades d’aquests anys de crisi.
Les promeses i esperances van per endarrere de les necessitats vitals populars. Tot i així l’anunci de frenada a la deriva regressiva social i política representa una mirada cap a l’esquerra.
La mobilització, el carrer i les fàbriques, seran determinants en els esglaons que transcorri la política governamental, sinó volem que sigui com una estrella fugaç.
Oskar Matute, EH Bildu: abstenció.
La decisió del Parlament europeu de confirmar la condició d’eurodiputat a Oriol Junqueras, des de la seva elecció el 25 de maig de 2019, alhora que exigeix que participi a la sessió euro parlamentària del dilluns 13 de gener, desautoritza de pla a la JEC i al TS. Si no es respecta la immunitat, al mantenir l’euro diputat empresonat, el conflicte institucional entre Espanya i la Unió Europea serà un nou front de crisi pel govern.
Les esperances dels ‘sí’, els escepticismes, l’abstenció crítica, els temors apocalíptics, fins i tot algun ‘no’ com el de la CUP, els hem de posar al servei de les necessitats treballadores, de la mobilització popular i l’exigència política d’ençà avui mateix.
Mireia Vehí, CUP: no.
Els fets, petits, mitjans o grans, permetran la veritable mesura del progressisme governamental.
Poca treva hi haurà sobre la derogació de les reformes laborals, el salari mínim, les pensions i treball enfront de la precarització; els Pressupostos; la taula de diàleg amb el rerefons del referèndum (autodeterminació), la llibertat dels i les preses polítiques i persones exiliades, anul·lació del Judici, indult, amnistia; mesures per l’emergència feminista, igualtat, violència masclista, agressions sexuals i violacions; transició energètica per enfrontar-se al canvi climàtic.
Hi ha un espai polític de la fraternitat treballadora -una sola classe parafrasejant el diputat de Bildu- i entre els pobles, que permet fomentar les condicions de superació del règim 1978. L’alternativa la construirem des de l’exigència de les necessitats populars amb aliances entre les esquerres socials, feminista i de la sobirania republicana, ibèrica. 9 de gener de 2020
De la Carta de L’Aurora.

8/1/20

Campanades d’investidura

Les dotze campanades empenyen un nou any dos mil vint farcit de conflictes de difícil desenllaç. La classe treballadora segueix a l’aguait, sense liderar la lluita social i política. En canvi les expectatives obertes amb el pic àlgid de l’1 d’octubre de 2017 donen pas a un nou escenari de lluita i mobilització republicana post sentència 14-O. Tot en un context on l’Estat s’aboca a fer una experiència de govern amb el PSOE i UP per prolongar la vida a un caduc règim 1978.
 
Venim d’un 2019 de mobilitzacions importants amb una UE i globalització en crisi. El sistema econòmic i social del capital domina però resulta incapaç de resoldre les seves contradiccions i la destrucció que genera.

La classe treballadora arreu del món, el moviment feminista d’emancipació de les dones, la consciència per la natura i el clima, les lluites per les llibertats i la pau i els pobles, necessiten ajuntar forces, unir-se. La resistència als estralls dels poders econòmics i polítics ha d’encaminar-se a una societat sense classes dominants i els seus aparells de poder.

El cicle per la lliure decisió, l’estat i la independència, iniciat el 2010 segueix ferm per la pressió del moviment popular sobiranista, republicà i independentista. Les expectatives de regeneració democràtica del 15-M 2011 ha conduït al municipalisme del canvi i a generar il·lusions en poder canviar les polítiques si es disposava de ministeris en el govern estatal, malgrat les limitacions i impediments del règim constitucional monàrquic de 1978.

L’Estat s’ha desenvolupat en franca regressió política, incapaç de reformar-se en un sentit social i democràtic, ni dels drets d’autodeterminació dels pobles. Però des de fa dos anys no ha consolidat el lideratge dretà-ultradretà (PP, C’s, Vox) que s’adiu a la seva essència reaccionària. Ara intenta fer un tomb a provar de suavitzar un poc les greus contradiccions aprofitant l’autoanomenat govern progressista del PSOE i la confederació Unidas Podemos-En Comú Podem-Galicia en Comú. No ho fa pas de bon grat. 

La ironia és que depenen del vot de la independentista ERC, coalitzada amb Sobiranistes, per la investidura del president del govern estatal.

ERC esdevé un eix clau per formar govern de l’Estat. Així mateix és qui determina una nova estratègia de forçar el diàleg polític entre el Regne d’Espanya i Catalunya, mentre manté viva l’expectativa d’aconseguir un referèndum efectiu i un procés constituent republicà a Catalunya. La possibilitat d’un canvi cabdal de lideratge i hegemonia de les esquerres a Catalunya es cou en aquestes experiències i el seu desenllaç.

El pacte de govern PSOE-UP és l’expressió d’un govern més timorat que progressista. No hi ha il·lusió ni confiança en un pacte que és un miratge trufat de bones intencions que destaquen per limitades. 

Vist les alternatives, context i pacte de govern ple de promeses, desitjos i impulsos, l’única confiança és amb la pressió de la lluita i la mobilització, és lo que valdrà, inclosa la lliure decisió catalana i perspectives republicanes.

El PSOE i UP anuncien la intenció de revertir les retallades més escandaloses i insostenibles “des de la crisi”, sense atrevir-se a comprometre’s a revertir totes les retallades i privatitzacions d’aquests dotze anys. I incloem la reforma constitucional de l’article 135, el sostre pressupostari i deute que depèn de les decisions de la UE, la reforma laboral de Zapatero/PSOE i els privilegis fiscals de les grans fortunes i bancs.

L’acord, titulat “Coalició progressista. Un nou acord per Espanya”, presenta com elements llaminers i importants:

·         La reversió de certes retallades.
·         La derogació de la reforma laboral del PP, tot i que no al complert.
·         Ajudes al sistema productiu i al treball, però no afronta un pla d’industrialització i infraestructures per combatre la precarització i la pobresa. Contenció a lloguers i habitatge. Increment del salari mínim i garantia a les pensions.
·         La substitució de la llei mordassa.
·         La derogació de les lleis Montoro, sense concreció respecte a situar els municipis com a part vital junt a l’Estat i les Autonomies.
·         Una política feminista, el més precís és el compromís de complir el Convenci d’Estambul. No es percep que es vagi a un pla de xoc contra l’emergència feminista de la violència masclista, frenar les assassinades, agressions sexuals i violacions.
·         Canvis en la fiscalitat que convenen, lluny encara de les mitjanes europees.
·         Es reconeix la voluntat de diàleg pel conflicte polític a Catalunya.
·         Elements d’oxigen per les Autonomies. No s’obre cap via cap a federalització o vers la plurinacionalitat.

Que s’esmentin aquestes qüestions pot ser un pas, com negatiu són les que segueixen opaques com el llarg perjuri pels drets i llibertats que és la llei d’estrangeria. Executar aquestes intencions dependrà sobretot de la pressió, mobilització i exigència ciutadana, organitzacions i pobles. 

El govern s’haurà d’afrontar a l’Estat i a la UE, a les grans fortunes, finances i multinacionals, per iniciar el que anuncia i compromet. La confrontació i crisi està servida.

Precisament entre la investidura a president per un govern Sánchez-Iglesias (PSOE-UP) o un de Casado-Abascal (PP-Vox) no hi ha color. Tanmateix la qüestió rau en que no s’apliquin les polítiques que castiguen a la ciutadania, en canvi es facin mesures que afavoreixin a la població treballadora. 

UP-ECP-GEC hipotequen la construcció d’alternativa social i de llibertats democràtiques i republicanes per formar part dels ministeris del govern, ho presenten com la condició per aplicar polítiques progressistes. 

És una experiència a fer en el temps de l’elaboració dels Pressupostos, l’aplicació de les polítiques, la resolució de la repressió judicial i política a Catalunya, com acceptar la lliure decisió i el referèndum.

En el 2020 per a L’Aurora es tracta de fomentar l’estratègia i l’escenari adient cap a promoure i construir alternativa política democràtica republicana. 2 de gener de 2020

De la Carta de L’Aurora.

31/12/19

I si no vols cagar

El tall de Meridiana resisteix, des del 14-O.
... et donaré un cop de bastó. El tió nadalenc del solstici dhivern resulta contundent. Les festes daquests dies no donen cap treva a la situació dil·legalitat europea en que el Tribunal Suprem i lEstat i el govern mantenen a la presó a leurodiputat Oriol Junqueras; Impedeixen la seva lliure circulació i acreditar-se al Parlament europeu. Aquesta és la convivència del Rei.
 
Els torrons, els brindis i els desitjos de pau estan trufats de lanhel de llibertat. La concòrdia reial hauria de girar cent vuitanta graus vers un diàleg entre lEstat espanyol i Catalunya que posi en valor efectiu la lliure determinació popular catalana.

La investidura de Pedro Sánchez del PSOE depèn dun fil que, per no trencar-se, va del mínim gest i capacitat de voluntat política de diàleg del candidat a president i possible nou govern fins els vots independentistes d’ERC. 

Ladvocacia de lEstat fa mans i mànigues per adaptar-se, en nom del govern, al dictat del Tribunal europeu i la doctrina Junqueras. Tanmateix la Fiscalia i el Tribunal Suprem no estan gens disposats a torçar el braç. La suprema judicatura està en sintonia amb PP-Vox que abanderen la regressió democràtica general i la liquidació de lAutonomia catalana en particular.

El relat del Rei és dun altre món. La cohesió i construcció conjunta espanyola, la convivència i la concòrdia de la Nació, no inclou els drets i serveis universals de la ciutadania, ni el dret del poble de Catalunya a votar en referèndum. Els grans poders econòmics i de l’Estat volen enterrar i destruir el moviment republicà, sobiranista i per la independència de l1 doctubre de 2017. De moment no poden. La república possible impugna l’existència de la monarquia i del règim del 78.

No volem un govern i unes polítiques de regressió autoritària, ni privatitzadores, ni masclistes patriarcals, ni dagressió climàtica, ni dofec als municipis, ni contra la ciutadania que necessita casa i treball.

Lordre constitucional no funciona per a les necessitats i preocupacions profundes de la ciutadania i dels pobles. La concepció constitucional de Nació espanyola és contra un futur lliure de repúbliques ibèriques.

Volem un govern que afronti des del diàleg sense condicions la resolució del conflicte polític entre Espanya i Catalunya. Lliure decisió i vot en referèndum. La investidura és convenient amb aquests paràmetres democràtics.

Regressió política i social o expectatives de drets universals i lliure decisió sobirana sobre tot. Les perspectives constituents republicanes sobren pas des de la lluita i mobilització massiva. 26 de desembre de 2019

De la Carta de L’Aurora.

19/12/19

Canvis fiscals


L’acord entre el govern de la Generalitat (JxCat, ERC) i CatComú en la fiscalitat és un modest pas que facilita l’aprovació dels Pressupostos 2020. El fet d’incrementar una mica els ingressos amb diners de l’1,5 % de la població que més en te és una bona mesura política. Ara bé, el fonamental és que les despeses s’encaminin a revertir les retallades que malmeten serveix públics bàsics i drets universals.

Si be va ser el govern tripartit -liderat pel PSC, amb ERC i ICV-EUiA- qui va encetar les retallades, les mesures procedien de les imposicions de la UE i del govern estatal del PSOE, encoratjades i votades per CiU al Congrés. Tanmateix va ser amb el govern de Mas de CiU, a finals de 2010, quan es fomentà l’escalada retalladora i privatitzadora.

Les grans fortunes, empreses i bancs varen promoure les privatitzacions, el rescat financer dels bancs, el desmantellament dels serveis públics i gravar els impostos en les rendes més baixes, mentre es forçava la disminució dels sous i s’incrementava acceleradament la precarització i la pobresa. 

Marea pensionista. Foto Kaosenlared.
Com és que poden dedicar milers de milions d’euros pels bancs però no n’hi hagin pels serveis públics de la immensa majoria de la població? Sobretot per la natura i funció de l’Estat i els governs que es preocupen de defensar i gestionar els interessos de les minories econòmiques ultra poderoses.

De fet el canvi fiscal afecta a Successions, IRPF i mediambiental.

La reforma en la fiscalitat, tot i ser lleu i limitada, doncs no afecta a les SICAV (Societat d’Inversió de Capital Variable, emprades per les grans fortunes), ni a les SOCIMI (Societats Anònimes Cotitzades d’Inversió Inmobiliaria, que operen en el Mercat alternatiu borsari diferent de l’IBEX35).

Som davant una conjunció astral. Per una banda aquest acord fiscal entre PDECat i ERC com govern i CatComú es complementa amb la sintonia entre l’Ajuntament de Barcelona (BComú, PSC) i ERC pel bon fi dels pressupostos de la capital. 

Per una altra, el PSOE i ECP depenen d’ERC per la investidura del president estatal, car necessiten un Sí o una Abstenció del Grup republicà ERC-Sobiranistes.

Continental a Rubí.
En aquest context endimoniat és quan el PDECat es veu obligar a cedir i acceptar canvis fiscal que gravin a l’1,5 % de la ciutadania més adinerada. També cau el tabú, que s’esventava a CatComú, de cap acord ni foto amb el PDECat i els del “3 %”.

La propaganda governamental, des de la vicepresidència d’ERC, assenyala els criteris de "Progressivitat, fiscalitat verda y fiscalitat justa". CatComú i ECP fan bandera de que es tracta d’una “fiscalitat justa i verda” pels Pressupostos, un “mur contra les retallades”. Anem a pams, es tracta de revertir-les Va bé recordar que una de les propostes del moviment 15-M del maig de 2011 fou l’eliminació de les SICAV.

També cal introduir en la conjunció astral, en que ERC apareix com eix dels acords, que la capacitat fiscal de la Generalitat es limita al 15 % dels ingressos, doncs només pot actuar en els impostos cedits o propis. Que farà ECP sobre el govern estatal referent al 85 % restant?

Per completar el panorama la CUP assenyala que la majoria de propostes adoptades eren seves, però denúncia que el govern hagi preferit un pacte amb CatComú en comptes de la majoria independentista (JxCat, ERC, CUP).


El criteri de canvi en la fiscalitat necessita aprofundir-se per bastir uns pressupostos que implementin mesures polítiques de reversió de les retallades. 

Les Marees Pensionista, Blanca, la Comunitat educativa, la Renda garantida, l’emergència feminista i climàtica, l’habitatge, els sectors socials, els de les cures i unes condicions de treball que no davallin en la precarització, són les que han de marcar les polítiques a fer. 19 de desembre de 2019

De la Carta de L’Aurora.