23/9/16

La Mercè antimasclista de dia i de nit


La Festa de la Mercè 2016 està sent motiu per desplegar idees i mesures revolucionàries des del canvi municipalista.
El consistori de l’Ada Colau sosté un rumb ferm en el compromís amb els segments més desafavorits de la població i dels barris menys atesos.
La pressió i consciència de l’activisme de BComú, afavoreix que l’ajuntament pugni per un urbanisme que pacifiqui la contaminació acústica, mediambiental i lumínica -quina enverinada polèmica per les super-Illes i el dia sense cotxes-, oi, Gala Pin, Merche Vidal, Cesc Magrinyà? Mentre, s’atreveix a planificar i endreçar el turisme desbocat de la “millor botiga del món”, enceta mesures que limitin “l’ús privat de l’espai públic” com passa amb unes terrasses desbocades, o uns hotels concentrats, en una ciutat amb el doble i triple de turismes que a París i Londres.
Quan arriba la Festa Major es desencadena un esclat de lleure i diversió que inclou i aflora massa sovint la degradació de les relacions entre homes i dones. És fruit tolerat de la violència quotidiana i submergida, que els homes, com a mitja humanitat, practiquen amb les dones.
A Barcelona s’ha optat per una sana i pública conscienciació. Es promou ni més ni menys que la defensa dels drets i la igualtat de les dones.
En el cas de la Festa ens cal vetllar pel dret i el fet a vestir o desvestir-se, a anar per tots els indrets i a qualsevulla hora del dia i de la nit, a divertir-se moderada o amb excessos (i, què són excessos?).
No és No a Maó.
El “No és No” l’hauríem de marcar com una importa ens els impulsos virils de la libido dels homes, joves i adolescents. La testosterona, que excusa la agressió “perquè m’has provocat” o simplement “tinc desig que haig de completar i no puc frenar”, impregna tota la vida social i educativa i cultural, així com el fer habitual institucional.
Doncs a Barcelona “la” Laura Pérez, regidora, ho planteja ben clar i català.
“La Mercè antimasclista. Actuem contra les violències masclistes. És responsabilitat de tots i totes visibilitzar i rebutjar els comportaments sexistes i les agressions verbals o físiques per motiu de gènere, identitat o orientació sexual. No siguem còmplices! Si ho veus, no callis. Actua!”.
Un cel aquesta #BCNantimasclista. Això és molt millor que qualsevulla pregó o intencions sense mesures concretes.
A l’ètica “Comú” se li adjunta l’acció educativa, política i normativa. És el mateix ajuntament de “la” Colau, que ha adoptat una norma “Per una justícia de gènere a Barcelona”, i després un Protocol “de dol” (per quan assassinin una dona per part d’un home). Actuacions que mostren que hi ha molt camí a recórrer en la millora de la Llei per l’eradicació de la violència masclista, o de la llei d’Igualtat.
La Barcelona “Comú” junt a ser considerada “la sisena marca de ciutat del món”, vol ser coneguda entre les pioneres en eradicar el masclisme.
Convindria fer un ranking de ciutats que eduquin i lluitin per superar el patriarcat i la xacra de les agressions masclistes.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

22/9/16

S’inicia En Comú


BComú i En Comú Podem han encetat el diàleg i la reflexió tot “dotant-nos d'eines radicalment democràtiques i per reconstruir la democràcia construïm plegades un nou espai polític català”.
La cruïlla social, econòmica i política ha mostrat la necessitat d’una renovació complerta de les forces polítiques i de les aliances de les esquerres. Les seves característiques s’inscriuen en una regeneració ètica amb voluntat revolucionària i compromís polític de “manar obeint” des de baix de la societat civil.
“Som municipalistes perquè volem reconstruir el poder des de baix” esmenten les bases del diàleg de construcció d’En Comú, i tot seguit “Volem trencar la deriva liberal dels governs de la Unió Europea, l'Estat i la Generalitat amb proximitat i transparència”. Un bon programa d’acció.
El tret més significatiu per aquest nou espai polític català és la voluntat rupturista de “decidir-ho tot”.
Compromís, lluita, mobilització i coherència popular. El projecte de nou partit es basa en una consciència de defensa dels drets universals i socials de forma irreductible.
El nou espai necessita complementar el factor Barcelona ciutat-capital i la regió industrial amb el conjunt de Catalunya. Alhora li cal integrar les mil-i-una causes socials amb el fonamental factor treballador laboral, que supera la persona i la individualitat ciutadana, expressat amb la representació i acció sindicalista.
Respecte a BComú i En Comú Podem l’expressió viva a l’àmbit català és superar la indefinició o l’ambigüitat en la política catalana a Catalunya i a l’Estat del Regne d’Espanya.
Sí que es pot, amb una posició sobiranista constituent radicalment democràtica republicana.
Les temptatives de considerar la llibertat nacional un tema entre altres, quan no secundari, o de dissoldre-ho en un dret a decidir-ho tot, no excusa l’obligada posició democràtica referent al clam popular expressat enguany l’11 de setembre, per les propostes de les manifestacions immenses de República Catalana i Referèndum.
L’èxit de la construcció del nou espai polític català rau en guanyar l’hegemonia popular de la lluita per decidir i conquerir la sobirania i la llibertat de Catalunya.
Per aconseguir-ho s’han de construir les sinergies, les complicitats i les aliances que facin fort a tot el sobiranisme, inclòs l’independentisme.
El projecte En Comú ha de dialogar amb ERC i la CUP i teixir la força suficient per superar les prohibicions i obstruccions a la llibertat democràtica d’autodeterminació que provoca l’Estat del Regne.
“Decidir què volem ser com a poble mitjançant un referèndum... inclusiu i respectuós acompanyat d'un procés constituent que ens porti a construir les estructures socials i institucionals que ens permetin l'exercici de totes les sobiranies”, és la proposta que avança En Comú.
En el decurs d’aquests mesos constituents de la nova formació política, que es basa en la confiança d’una quarta part de l’electorat, així com amb el lideratge potent i carismàtic de l’alcaldessa Ada Colau, és el moment de proclamar la voluntat de nou lideratge de les esquerres contribuint a l’acord i aliança rupturista constituent sobiranista catalana republicana.
Una Catalunya amb Generalitat En Comú, catalana i republicana, lliure i sobirana.
De la Carta de L’Aurora.

17/9/16

Un nou partit de les confluències


Foto Adrià Costa.
Un nou espai polític agafa volada. El partit de les confluències “EnComú” des del canvi municipalista.
“Ara és el moment de fer un pas més perquè les confluències esdevinguin ja definitivament una nova força política catalana”*, expressa Xavier Domènech (En Comú Podem).
Aquesta embranzida la impulsa i avala la carismàtica Ada Colau, des de l’èxit que l’ha convertit en l’alcaldessa de Barcelona, junt amb els resultats inusitats d’En Comú Podem, guanyant per dues vegades consecutives les eleccions estatals a Catalunya.
Ada Colau situa a Xavier Domènech al davant de la marea de canvi perquè s’estengui a Catalunya.
Hi ha una necessitat política de superar “l’atzucac històric” en que Catalunya, i l’Estat, estan immersos.
La marea sobiranista per la independència, la ruptura generacional i democràtica del 15 M, l’anticatalanisme reaccionari de C’s, el canvi municipalista a Barcelona i les grans ciutats, els 9 mesos de govern estatal en funcions amb dues eleccions i unes terceres a la porta, davant la impossibilitat d’aliances per la investidura de Rajoy del PP, son l’arena d’on sorgeix el fenomen “EnComú”.
S’inclou en aquest context una majoria parlamentària (JxSí, CUP) i governamental (JxSí -PDC, ERC-) de la Generalitat que assumeix el clam ciutadà de sobirania, independència i república com si fora un embut. La majoria parlamentària, molt feble i contradictòria, està demorant la concreció dels fets cabdals de ruptura sobirana constituent. L’Estat ho prohibeix i impedeix, això ja ho sabia tothom.
El que és el fre més vital de la majoria parlamentària, te a veure en que un parlament i una majoria de les esquerres hagin de sostenir una presidència i unes polítiques troncals de les dretes, ni que siguin la dreta catalanista.
PCD, ERC, CUP i socialistes incrustats, no aconsegueixen teixir les aliances adients per cristal·litzar una entesa democràtica unitària sobirana potent d’ampla majoria, diguem del 70 al 80 %.
Aquí rau l’efecte de l’embut. La massa social ciutadana mobilitzada resta frenada i col·lapsada pel processisme de partits, parlament i govern. El lideratge presidencial de la dreta catalanista és feble. Puigdemont i el PDC difícilment poden liderar una majoritària, necessària i suficient marea democràtica sobiranista que aconsegueixi les llibertats que clama el poble de Catalunya.
Es nota la necessitat d’un canvi de paradigma. Si es teoritza que sense la dreta catalanista no pot haver-hi ruptura per decidir i de nou Estat sobirà, cal acceptar d’una vegada que sense la població unida i unes esquerres convençudes i compreses, el camí es fa feixuc i etern.
“EnComú” precisament aporta la possibilitat del canvi necessari. Capacitat i proposta d’aliances sobiranistes i democràtiques i socials que permetin que el conjunt sobiranista del país lideri amb força una sobirania constituent, lliure, democràtica i rupturista.
Les Marxes de la Diada d’enguany han establert prou clar la política per les aliances i superar l’embut: Avancem República Catalana i Referèndum.
El desenvolupament del nou partit “EnComú” ha d’ “aconseguir aglutinar les demandes socials, nacionals i democràtiques que són majoritàries i transversals al poble català... un procés que hauria de culminar en no més de mig any, amb una gran convenció constituent com a moment fundacional” (Xavier Domènech).
La Diada promou un tomb republicanista sobirà. “EnComú” forma part d’aquesta marea ciutadana disposada a forjar país, amb hegemonia d’esquerres, per la prevalença de les necessitats i drets socials.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.