13/1/17

Els Pressupostos estan freds


Els Pressupostos segueixen freds, ben freds. A punt de començar el debat i votacions el govern JxSí no ha fet cas de les propostes de CSQEP, ni tampoc les de la CUP.
L’escull que aïlla el govern i posa a la picota la majoria parlamentària de JxSí i CUP és l’enroc complert governamental en cercar diners pels ingressos allà on n’hi ha.
El poder fàctic convergent dins el PDECat impedeix que el vicepresident Junqueras apliqui una mínima fiscalitat que s’acosti a les mitjanes europees. I si no hi ha uns recursos per ampliar les fonts d’ingressos, no hi ha marge econòmic suficient per les partides socials.
Les grans fortunes i el gran capital financer, industrial, comercial i immobiliari són intocables pels dirigents neo convergents.
Les retallades en són la conseqüència directa. No s’arriba els fons necessaris per una Renta garantida ciutadana, per la desprivatització de la gestió de l’aigua retornant-la a la Generalitat i els Municipis; no s’arranja el desgavell neoliberal de la Sanitat, ni a diners mínims per l’educació i la recerca científica, tampoc a les partides per habitatge i sol públic, o per una energia que no condemni a les capes més pobres, que sigui neta i sostenible.
El deute de l’Estat amb l’Autonomia de Catalunya agreuja la situació, sens dubte, però resulta demagògic que es faci recaure exclusivament en aquesta partida les deficiències de recursos quan la Generalitat te potestat per aconseguir ingressos d’altres fonts.
El govern ha abocat al Parlament al sil·logisme de que per avançar en el procés de sobirania i independència cal el referèndum, i per això és obligat disposar d’uns Pressupostos, ergo qui no aprovi els Pressupostos nega la via a la sobirania i la independència. Segons el govern JxSí el fracàs i la responsabilitat del Referèndum i de la independència recau sobre qui no aprovi aquests Pressupostos amanyats entre PDECat i ERC.
Puigdemont i Junqueras haurien de recapitular i posar-hi una xic de seny.
Primer en copsar que si no disposessin de majoria per aprovar-los és una constatació de incapacitat política de l’actual govern. Com és que no fan un Pressupostos què es puguin adoptar? Perquè JxSí necessita apel·lar el Referèndum i la independència per assegurar uns Pressupostos sense partides socials suficients? Perquè la CUP i CSQEP serien responsables d’uns Pressupostos que no han elaborat, amb els que no estan d’acord, malgrat presenten propostes alternatives que el govern no assumeix?
Segon, el president i el vicepresident haurien albirar que cal fer-ho diferent. Assegurar fer el referèndum mentre incorporen als pressupostos les propostes de la CUP, i encara millor de CSQEP, que no són pas desaforades ni fora de test.
Tercer, Puigdemont i els dirigents del PDECat clamen que una situació de no pressupostos seria el fracàs del procés d’independència. Potser haurien d’introduir en el seu imaginari que qui fracassaria sobretot seria la cogobernança entre PDECat i ERC.
Va sent hora de rebel·lia, aliances republicanistes i lideratge d’esquerres en comú.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

En Comú inicia el camí


El Manifest del grup impulsor d’ Un país en comú és l’inici d’un espai polític que se situa en un rumb de transformació social i de república catalana.
Les cent vint persones impulsores d’Un país en comú, simbolitzen la necessitat, voluntat i possibilitat, d’establir l’estratègia política que el poble de Catalunya clama i li convé.
És l’hora de participar amb el gra de sorra des d’arreu del país. Durant el primer trimestre Un país en comú establirà la fisonomia, els somnis i la voluntat de tothom que hi aporti les necessitats i propostes des d’on visqui i treballi. La fusió creativa que modelarà el nou moviment es forjarà en trobades obertes a l’activisme compromès i a la ciutadania, des del caliu i l’esperit d’En Comú, junt a les contribucions a la web http://unpaisencomu.cat/.
Som en la gestació d’un moviment ampli ciutadà, sobiranista i republicà, des del factor social i la consciència de la necessitat de resolució del fet nacional. Un moviment que vol néixer i nodrir-se sobretot des de la base de la societat, de la gent dels barris, pobles i ciutats, del camp i de les empreses.
Hi ha un anhel popular potent i massiu per la sobirania i la independència, Un país en comú
pretén ser el ferment cabdal que faciliti l’acord unitari democràtic rupturista, amb l’exercici del dret a l’autodeterminació, com un referèndum que sigui efectiu, per una sobirania constituent republicana catalana.
És vital un acord, explícit o tàcit, entre l’independentisme i el sobiranisme, per aconseguir força suficient cívica popular republicana.
El president Rajoy des del govern estatal del Regne, i la vicepresidenta Soraya de Santamaría des de Reus, han reiterat que el seu diàleg no incloïa cap Referèndum. La defensa de la legalitat constitucional de 1978 del Regne d’Espanya procura dividir i confrontar el poble de Catalunya per bloquejar la voluntat de sobirania, mentre es colpeix i sotmet a la gent treballadora catalana i espanyola als dictats del poder econòmic i les normatives de la UE.
El president Puigdemont anuncia que no es presentarà a la reelecció però, ho compleixi o no, el què sí ha de fer és el referèndum. La Cimera del Pacte nacional del referèndum és un bon pas, com ho és l’enunciat “Catalunya es constitueix en una República de dret, democràtica i social” de l’acord per la desconnexió entre JxSí i CUP; tanmateix no es tracta d’aigualir-ho amb uns Pressupostos que no arribin als ingressos i despeses mínimes per una política econòmica social.
Un país en comú, ERC i CUP, han d’ajudar a que el PDECat faci un pas al costat, per bastir un escenari amb un president d’esquerres d’una generalitat republicana. Millor si és En Comú.
Apunta’t i participa: https://participa.unpaisencomu.cat/users/sign_up. 12 de gener de 2017.
De la Carta de L'Aurora.

6/1/17

Desitjos a l’encetar l’any

Somiar amb il·lusió permet alliberar la imaginació per explorar indrets, paisatges i situacions. A voltes en el somni gires el calidoscopi i albires un enfocament distint d’unes idees amb els mateixos ingredients.
Alhora s’empra l’expressió de somiatruites per referir-se d’algú que és idealista, amb poc sentit comú. Persona visionària o que s’il·lusiona fàcilment amb coses impossibles o estranyes.
Un altre sentit se li dóna quan es planteja abastar una utopia. És similar al concepte que agrada al món EnComú quan es diu fer possible l’impossible.
Quan toquem de peus a terra la ficció i la realitat tenen una relació dialèctica i màgica. És clar que malgrat moltes elucubracions tota ficció, inclòs els somnis i les utopies, prové de la potent realitat transformada en pensament, sentiment, espiritualitat, en fi, en idees.
Els desitjos tenen la naturalesa complexa de quelcom que es vol, fins i tot si és utòpic  o impossible. Hi ha desitjos que són ben a l’abast, altres molt difícils i lògic els que no són possibles.
La clau*, de Joan Brossa.
Es pot considerar que uns desitjos són objectius inabastables o al contrari, que per difícil que siguin, val la pena i és obligat, per necessitat social i convicció, fomentar les condicions per materialitzar-los fent-los reals i assequibles.
En aquest any encetat 2017, on sembla a l’imaginari oficial i popular que sigui diferent per quelcom més que pel canvi de lluna, del temps i de l’evolució social, esmento uns desitjos de la categoria de dificultat alta amb el goig de que són apassionants.
U. Un treball i sou suficient per a la gent treballadora. Ni més ni menys. Cal enfrontar-se i capgirar tots els poders econòmics i polítics catalans, espanyols i europeus, a més dels internacionals. En el centenari de la gran revolució soviètica russa, es pot estudiar que tot allò que envolta el poder polític, del govern i el de l’Estat, són cabdals per enfrontar-se al mercat de la propietat privada dels mitjans de producció i dels bens i mercaderies.
Dos. Un referèndum, en funció del dret a l’autodeterminació, on la ciutadania decideixi, dins el procés emprés pel moviment massiu per la independència,  amb l’ampli ventall sobiranista constituent, que es decanta cap a la ruptura amb la constitució de 1978 amb una consciència republicana catalana.
Tres. La formació del  moviment Un país en comú; en tant que nova força política que absorbeixi el que ha representat el socialisme treballador, així com les expressions revolucionàries, incloent l’anhel de sobirania i llibertats catalanes que traspuen per arreu del país. La majoria social ha estat durant masses anys liderades i hegemonitzades per la dreta catalanista. La capacitat de lideratge social i nacional d’ Un país en comú rau en la
realització de les aliances suficients. Aliances, enteses i acords per aconseguir una majoria social cohesionada i una ferma decisió de recuperar la Generalitat republicana, deslliurada de la submissió al Regne d’Espanya i dels compromisos amb els hereus del franquisme.
Són desitjos i reptes, de fet veritables necessitats, que disposen de ritmes i etapes diferents, superposades, segons la força mobilitzada que generen i els impulsen. Val la pena definir els escenaris i lliurar les energies per orientar el rumb a tocar aquest cel.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.


* La clau de l’expressió dels desitjos i neguits, de les propostes i dels pensaments… Aprofiteu-la i gaudiu-la! (il·lustració de Joan Brossa).