9/12/17

Llibertats, Drets i República


11N. Llibertat presos polítics.
El camí a fer i el nord el marca sobretot la magnífica mobilització popular ciutadana. L’1 d’octubre i el 3-O mostren els objectius, les maneres i l’organització per aconseguir-ho. El poble mana i els i les dirigents, partits, institucions i organismes del moviment han d’obeir. Les eleccions imposades per l’Estat amb el 155, amb la conxorxa del PP, Ciutadans i PSOE-PSC, van de Llibertat sobirana, Mesures socials i República catalana.
 El ‘mono-tema’ de la sobirania, la independència i la república, és la clau de volta de tota la situació política, així com de les mesures socials i econòmiques necessàries per un avenç democràtic del procés emancipador català, fratern i solidari amb les necessitats de tots els pobles de l’Estat.
El Regne d’Espanya, la Constitució i el règim de 1978 colpeja i acreix les desigualtats en tots els pobles i classes populars d’arreu. El govern del PP és incapaç de cap avenç social ni democràtica, ben a l’inrevés, enfonsa el nivell de vida de la gent mentre limita i fa marxa enrere en els drets i llibertats fonamentals. El sotmetiment, la negació de llibertats i de poder decidir de Catalunya, contribueix al sosteniment d’un règim i Estat caduc, perjudicial per a tothom.
El govern de JuntsxSí, presidit per Carles Puigdemont (PDECat) amb Oriol Junqueras (ERC) de vicepresident, en majoria parlamentària junt a la CUP, han separat reiteradament les necessitats socials més elementals del procés de sobirania, independència i república. Aquest factor social junt la il·lusió de l’ ‘ens en anem, adéu-siau’, ha estat el taló d’Aquil·les del processisme unilateralista.
El 27 d’octubre, a proposta del president Puigdemont, el Parlament va votar la proclamació de la república catalana, però ni el president ni el govern van executar el mandat popular. La República va quedar apaivagada. El govern estatal va suspendre a consellers/es i el president, l’Audiència Nacional els va empresonar, el president va anar a Brussel·les en exili.
Alhora l’Estat ha convocar les eleccions autonòmiques del 21-D. Unes eleccions tutelades, amb la Generalitat intervinguda, la llegua amenaçada, amb els presos polítics Jordi Sànchez (ANC), Jordi Cuixart (Òmnium), Oriol Junqueras (ERC) i Joaquim Forn (PDECat).
Portaveus del govern estatal i del PP expliquen que les eleccions són perquè perdi la majoria parlamentària independentista, i guanyi el bloc del 155 orquestrat des de l’Estat (PPC, Ciutadans i PSC).
Entre l’agressor que reprimeix i colpeix i l’agredit no hi ha cap terme mig. Entre un avenç democràtic sobiranista republicà i una involució que liquida la Generalitat, no hi ha equidistància possible.
La nova estratègia i camí a seguir el post 21-D ha de basar-se en la força popular, des de la defensa de la legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre i el 3-O.
Per les eleccions 21-D, anem a:
Brussel·les 6D. Vigor republicà.
* derrotar electoralment el bloc constitucionalista monàrquic espanyolista, (PPC, Ciutadans, PSC),
* denunciar el bloqueig estatal i la involució democràtica,
* llibertat presos polítics (Sànchez, Cuixart, Junqueras i Forn),
* retirada del 155, de la intervenció estatal de la Generalitat i de les policies,
* mesures i drets socials i municipalistes,
* obrir una perspectiva i nou escenari constituent de sobirania republicana, un procés obert popular des de la base local i del conjunt del territori.
Aquest concentrat de programa te sentit amb un canvi de lideratge de la dreta catalanista a les esquerres sobiranistes en aliança.
És l’hora de la coordinació dels diferents organismes (escoles, comitès de defensa del referèndum/república, taula per la democràcia), entitats (ANC, Òmnium) i partits (ERC, PDECat, CUP, Catalunya en comú) per impulsar una xarxa d’assemblees de debat constituent que fonamenti, entre la ciutadania i les localitats, la nova etapa de camí sobirà republicà.
Per una República catalana, social, democràtica, amb cura mediambiental, feminista i neta, que lliurement impulsi una confederació, federació o associació de repúbliques a la península ibèrica, segons decisió sobirana de cada poble. 07 de desembre de 2017
De la Carta de L’Aurora.

2/12/17

La legitimitat del president Puigdemont i el lideratge de la dreta catalanista o de les esquerres


El 21-D electoral afronta un escenari polèmic farcit de contradiccions.
 
Un 155 constitucional estatal o democràcia amb llibertats. Unes eleccions il·legítimes imposades per l’Estat en les que tothom decideix participar. 

L’extraordinari 1 d’octubre, avui en fa dos mesos dels més de 2 milions de vots per ‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?’, junt el 3-O, generen una nova legitimitat catalana, però és il·legal segons la llei constitucional del règim del 78 estatal.

La proclamació de la República (27-O) sense una concreció efectiva.

El moviment popular te força suficient de per aconseguir que es proclamés la república, però insuficient per frenar el bloqueig i imposició repressiva per part de l’Estat. És un moviment viu i potent mancat d’un estat major que lideri.

L’experiència fallida de la proposta de referèndum acordat porta a la realització del referèndum unilateral exitós, però l’Estat ho frena tot intervenint i suspenent les institucions de la Generalitat.
El lideratge del moviment sobirà republicanista de la rebel·lió catalana es debat en si prossegueix a mans de la dreta catalanista o passa a les esquerres.

El president legítim de la Generalitat, Carles Puigdemont, impulsa una candidatura, JxCat, que és la del PDECat difuminat amb el reclam del que ha estat president de l’ANC, Jordi Sànchez, y altres persones procedents de les esquerres. Aquesta és una opció substancialment diferent de JuntsxSí del PDECat i ERC.

JxCat pressionen a ERC, sobretot a Oriol Junqueras i a Marta Rovira, perquè renunciïn a la presidència de la Generalitat en el cas de ser la llista més votada, a favor de la presidència de Carles Puigdemont. Així es conciliaria el president legítim suspès i exiliat amb el nou president fruit de les prohibicions i de la dinamitació autonòmica del 155. És una forma hiperbòlica de supeditar ERC al PDECat. 

La il·lusió de que es pot tornar a la situació anterior d’autogovern autonòmic al 15-S (intervenció econòmica) i de l’1-O (vot per la independència i la república), és un miratge. No s’albiren les condicions en els que l’Estat de les Autonomies podés refer-se del potent embat i voluntat popular d’avenç republicà, o de la realitat d’un règim estatal caduc, en franca involució democràtica, però que conserva capacitat de repressió i imposició política.

Per recuperar les llibertats i la legitimitat de la sobirania popular és obligada la reflexió sobre els camins seguits fallits, els intents d’acord i els del processisme unilateralista, sobre en quina situació està el moviment català, com segueix la mobilització, quina capacitat hi ha de construir una direcció àmplia i coordinada que inclogui la força i objectius de l’1-O i 3-O.

El camí d’avenç no serà el mateix ni es podrà fer igual, com si no hagués existit l’1-O i el 155. Els lideratges cívics i dels partits han d’incorporar la situació actual de Generalitat nominal per formular unes noves perspectives. 

En el moment que el president legítim accepta participar en aquestes eleccions imposades pel 155, també ha d’assumir que els lideratges, aliances, govern i presidència poden canviar segons el vot de la ciutadania.

Les eleccions 21-D no legitimitzen el 155, com tampoc deslegitimitzen l’1-O. El moviment popular republicà mostrarà si reagrupa i amplia forces per prosseguir el que va encetar el 2010 fins aconseguir el referèndum de l’1 d’octubre, o es fa enrere per desencís o derrota davant de les imposicions estatals. 

En aquestes tres setmanes es dirimirà la victòria electoral de les forces sobiranistes i democràtiques o les del bloc del 155 que fomenten i donen suport a la involució política. En el 21-D també es juga que el lideratge polític del moviment català prossegueixi a mans de la dreta catalanista o faci el salt cap a les esquerres.

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

1/12/17

El groc a la picota


Font a la Plaça de Catalunya.
Ni fonts ni edificis enllumenats en groc, ni llacets grocs, ni pancartes per la Llibertat preses i presos polítics als Ajuntaments. La llibertat d’expressió es limita per obra i gràcia de les imposicions del 155. Les eleccions del 21-D son demolidores dels propis drets i llibertats bàsiques constitucionals. L’atac a la Generalitat i a Catalunya és una bomba de temps als drets i llibertats del Regne.
La mordassa s’estén per arreu. La Junta electoral també ha prohibit la concentració dels avis i àvies per la llibertat de la plaça Mercadal de Reus. L’aturador d’aquest 155 dinamitador de llibertats només pot ser un moviment com el de l’1-O i 3-O.

Hi ha un ressò de la democràcia orgànica segons els principis del frente nacional del movimiento franquista.

Els components del bloc constitucionalista del 155, orquestrat per l’Estat, Ciutadans, PPC i PSC, denuncien com si fossin fiscals, mentre les Juntes electorals de Barcelona i Central s’emulen en prohibir. Tot per perjudicar les candidatures que no son del 155.

L’explicació de la Junta Electoral obeeix fil per randa les consignes de la Moncloa: diu que la llibertat d'expressió "té el seu màxim apogeu quan l'exerciten persones individuals o jurídiques a través dels seus representants, però està més limitat quan es vol exercitar a través d'entitats públiques que tenen obligació de mantenir la neutralitat i garantir la llibertat d'expressió i de vot de tots els ciutadans i no només d'una part d'ells". En fi, tuf dictatorial.

La conxorxa d’Iceta amb Arrimades i Albiol, alerta de que són líders que en cap cas poden ser alternativa política i de govern per l’avenç de la democràcia catalana.

Avies i àvies a Reus.
El bloc del 155 disposa d’un complement entusiasta en el Cercle d’economia, que insisteix: ‘cal iniciar una nova etapa en que prevaleixi la voluntat de diàleg i acord’ en el post 21-D. El Cercle preveu el caos en cas contrari, mentre indica que el nou president s’ha de comportar ‘dins la legalitat’, en referència al 155 i a la Constitució de 1978.  Anton Costas pregona càstigs apocalíptics per l’economia de seguir l’estela de la DUI, vol dir de sostenir el camí que portés a la república catalana.

Els grans poders econòmics atien, com Foment del treball, l’amenaça d’increment de crisi, amb el trasllat de les seus de les empreses, en el cas de persistir el moviment i les perspectives republicanistes. Ciutadans i PPC beuen d’aquests poders, incloent-hi el PSC.

Pancarta prohibida, Ajuntament BCN.
Els senyors dels grans negocis donen una prova suplementària de que el moviment popular de la rebel·lió catalana es confronta als lideratges polítics i a les institucions estatals del Regne i règim de 1978.

A la campanya pel 21-D les forces sobiranistes faran bé d’aclarir que no donarien suport, ni actiu ni per omissió, al presidenciable de C‘s (Arrimades), PPC (Albiol) i tampoc del PSC (Iceta).

El nou president o presidenta ha de formar part de les forces polítiques i aliances que reconeguin i es basin en la legitimitat del referèndum de l’1 d’octubre, compromeses en la retirada del 155, per cercar l’estratègia adient a les necessitats socials i a fer camí de república catalana. 30 de novembre de 2017
De la Carta de L’Aurora.

27/11/17

Bilateralitat i unilateralitat entre Catalunya i el Regne d’Espanya


Comparativa mobilitzacions.*
El context d’una perspectiva post 21-D de bilateralitat entre l’Autonomia de Catalunya i l’Estat del Regne d’Espanya, necessita d’una mirada complerta de l’evolució de les forces i interessos confrontats.
 
Convé defugir de l’anàlisi parcial i esbiaixada que atorga fracassos a unes parts o a altres, sense examinar en concret on som, amb les forces motrius i polítiques desenvolupades tant pel moviment català -sobiranista, independentista i republicà-, entitats cíviques i forces polítiques a Catalunya com a l’Estat.

La bilateralitat en les relacions entre Catalunya i el Regne no obliga a excloure la unilateralitat de les parts. En un altre pla polític, la federació o confederació o associació, és difícil de concebre sense la lliure sobirania de Catalunya i Espanya. Sobirania establerta i formalitzada per la decisió ciutadana popular de cada nació. No si val ni que el Regne decideixi pel poble català, mentre li impedeix per la llei constitucional i la força exercir la sobirania republicana.

La mordassa repressora i econòmica que fulmina l’Autonomia, el govern i el Parlament de la Generalitat, és un fracàs del processisme unilateralista. La unilateralitat de l’independentisme ha resultat necessària i imprescindible com expressió contraposada del fracàs clamorós de la reforma de l’Estatut a mans de l’Estat.
El que passa és que aquesta unilateralitat ha estat insuficient per bastir una entesa unitària democràtica potent i inexpugnable. En canvi el moviment generat segueix viu, potent i ple d’il·lusió. 

11 de novembre, c/ Marina de BCN.
El cataclisme de la frustració popular s’ha quedat com a patrimoni dels derrotistes que ahir negaven el contingut democràtic i d’ avenç del moviment, mentre avui neguen la magnífica rebel·lió republicana que va aconseguir l’alliçonador referèndum de l’1-O i la imponent aturada de país del 3-O.

El fet de que s’hagués arribat a una proclamació política de la república és memorable. La crua realitat de que no s’hagi concretat és un resultat lamentable. És un fracàs del govern JxSí (PDECat i ERC) i de la majoria parlamentària amb la CUP que ha confiat en una tolerància o la impotència estatal. Tanmateix en el fracàs hi compta moltíssim la incapacitat política d’un Estat i un règim polític caduc, que es blinda en la judicialització procedimental i la repressió, sense política de futur pel Regne. 

Alcaldes 27-O en la proclamació republicana.
Va fracassar al reforma de l’Estatut. Ha fracassat la via parlamentària del referèndum acordat. Fracassa la realització concreta de la conseqüència del referèndum unilateral de l’1-O, val a dir l’execució de l’estat independent republicà català. Fracassa el bloc constitucionalista orquestrat i dirigit per l’Estat. Fracassa la idea del Ni DUI Ni 155, doncs ara no hi ha ‘DUI’ però sí les conseqüències nefastes del 155 estatal, liderat pel PP i sostingut per Ciutadans i PSOE-PSC.

No pot haver-hi neutralitat entre qui aplica la intervenció econòmica, la repressió de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, l’empresonament dels líders de les entitats del moviment (ANC, Òmnium) i el 155. La llibertat dels i les preses polítiques no és cap miratge. La llibertat i sobirania catalana és un anhel ben viu.

Al bell mig de tots aquests fracassos, que hi ha qui els tracta com si fossin eterns sense correcció possible, el moviment de la rebel·lia catalana pugna per seguir cercant la seva via d’avenç.

La correcció va de manca mesures socials, municipalistes i democràtiques republicanes que permetin encetar l’entesa necessària entre sobiranistes, independentistes i republicanistes. 

Aquí hi entra la complementació entre unilateralitat i bilateralitat que fonamenti aliances fraternes i solidaries amb els pobles i esquerres de l’Estat, amb el respecte dels diferents ritmes i potència mobilitzadora democràtica. Desentendre’s de l’Estat com si se’l podés ignorar, és un error que costa car. 

Cdr el 2-O, després del Referèndum 1-O.
La unilateralitat i la independència han d’incorporar les probables possibilitats diverses de futura relació amb l’estat espanyol i els europeus.

Som davant unes eleccions il·legítimes, viciades d’origen per una convocatòria imposada per l’Estat el 21-D, aliena i repressora de les institucions i llei catalana. L’Estat dinamita l’Autonomia i la Generalitat de Catalunya. 

Què han de fer les forces catalanes? El moviment que reaccionà contra l’anul·lació estatal de la reforma estatuària, entrarà en reflux, es frustrarà i quedarà derrotat, o farà un nou pas de gegant, obligant a una nova estratègia adient a la relació de forces entre una Catalunya que vol ser republicana i un Regne que no vol deixar d’existir i d’imposar-se? 

Iceta capta que allò que sorgirà del 21-D serà críptic i de crisi anunciada, no resoldrà l’envit decisiu de l’1-O i 3-O: un estat independent a Catalunya amb forma de república, un Estat que accepti la voluntat catalana, sigui a les urnes o al carrer. Per adobar-ho el PSC, de la ma amb el PSOE, mentre dóna suport al 155 i nega que hi hagi presos polítics, aporta una nota d’equidistància. El conflicte s’anuncia al senyalar que el PSC no donarà suport ni a un govern de les dretes (Ciutadans, PPC) ni independentista (JxCat, ERC). El bloc constitucionalista 155 es tira un tret al peu.   

És obligat un canvi d’estratègia. Per aconseguir-ho res més lluny que una equidistància o polítiques de neutralitat. Unes perspectives socials, municipalistes i republicanes, només es poden construir i obrir pas entre milions de persones si es basen en el que la mobilització ha fet i aconseguit fins ara. 

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

* Comparativa mobilitzacions: Unionista espanyola del 8-O, blau; Llibertat presos polítics i República el 11-N, vermell. Si la blava eren 350.000 persones segons la Guàrdia Urbana , la vermella, amb un factor x3,3, serien 1.155.000 (la GU va dir 750.000).