23/8/17

Convivencia, Respeto y Diversidad


Sábado 26, manifestación No tinc por (No tengo miedo) en Barcelona.
Los aplausos y el clamor general de “No tenim por” (No tenemos miedo) en la plaza de Catalunya de la Barcelona ciudad de paz, son la señal más enérgica y saludable de como se ha iniciado el duelo en la capital catalana.
 El jueves 17 de agosto ha sido un día triste, muy negro, en el que el terror se ha cebado en la ciudadanía inocente e indefensa, en las internacionales Rambles barcelonesas y en Cambrils. 15 muertos y 130 personas heridas, un apuñalado de Vilafranca y una mujer en Cambrils, 3 terroristas muertos en Alcanar al manipular los explosivos, otros 4 por los Mossos (la policía catalana) en Cambrils, un quinto en Subirats y 4 personas detenidas.
Rechazamos el terror y muertes ocasionadas por el ISIS en las Ramblas de Barcelona y en Cambrils. Nos solidarizamos y transmitimos todo el afecto a los familiares y amistades de las víctimas asesinadas y heridas.
Barcelona y Cataluña quieren y pueden seguir siendo ciudad de paz y acogida, tierra de convivencia e interculturalidad. Denunciamos y repudiamos las consecuencias nefastas del terrorismo del fundamentalismo religioso, como denunciamos a los poderosos y a los Estados que lo fomentan, a la vez que lo utilizan para debilitar y derrotar a los pueblos.
Dolor y horror, rabia y estupor. Conmoción generalizada. La presión cívica pacifista se ha decantado por un espíritu de convivencia, respeto y de diversidad, situando los valores de la libertad, la solidaridad y de la unidad popular como el mejor antídoto a la barbarie indiscriminada del terrorismo yihadista.
La islamófoba, la acción xenófoba y racista, como la limitación de libertades en nombre de la seguridad, no son ninguna solución fiable que evite la actuación terrorista. La ruptura de la convivencia con el enfrentamiento entre habitantes autóctonos e inmigración son contraproducentes, pues acrecientan las desigualdades y agravios.   
Denunciamos la hipocresía del Estado español, los europeos y estadounidense, que fomentan las guerras como las de Oriente próximo. Denunciamos al militarismo estatal de Occidente que arman y hacen un lucrativo negocio con los ejércitos, las guerras de rapiña, extendiendo la desolación, la sinrazón y el odio. Denunciamos la infame política que trata la inmigración como si no fueran personas hermanas nuestras, tratándolos peor que a animales, permitiendo un calvario y muerte en las pateras que surcan el Mediterráneo y en los campos como si fueran apestadas, sin ningún atisbo de piedad para las criaturas, embarazadas y personas mayores.
Rechazamos la rastrera utilización del dolor colectivo del atentado para atacar la lengua catalana y el derecho a decidir de Cataluña en relación al referéndum del 1 de octubre.
El Rey y el presidente del Estado han aplaudido en la Plaza de Cataluña y han realizado el minuto de silencio. Su hipocresía no los ruboriza, pues se codean y hacen negocios de armas, y otros, con los Estados que financian este terrorismo que ahora lamentamos en nuestra carne.
La unidad institucional en torno la Audiencia Nacional que reivindica Rajoy, con la tentativa de instaurar el ejército en las calles catalanas amparado en la Alerta 5 antiterrorista, se ha encontrado con un pueblo que lucha por la libertad.
El Ayuntamiento de Barcelona del municipalismo del cambio con la alcaldesa Ada Colau, ha defendido desde el primer momento la necesidad de sostener la libertad y la convivencia. La Generalitat, con el presidente Puigdemont, y el vicepresidente Junqueras, han hecho piña cívica con el Ayuntamiento por esa concepción de unidad democrática cimentada en la fraternidad de la población.
La desesperación encarnada en unas células yihadistas que exportan una muestra del horror de sus países ahora en Barcelona no justifica a los ejecutores terroristas, por supuesto. Pero tampoco no tiene que evitar señalar a los responsables y culpables políticos de que se cometan esas guerras y estos atentados terroristas.
Alertamos de que este terror en Cataluña no es algo inusual, excepcional o aislado. Este tipo de terrorismo se cobra víctimas en su mayor parte en Oriente, aunque tenga mayor repercusión cuando se produce en las ciudades y capitales del Occidente militarista.
El terrorismo del fundamentalismo religioso es el boomerang del militarismo del imperialismo occidental.
El odio contra el odio no es la solución.
Expresemos nuestra repulsa, solidaridad y afecto, defendamos libertad y convivencia en la manifestación del próximo sábado 26, a las 18 h, en Paseo de Gràcia cruce con Diagonal.
Todos, todas, somos Barcelona. 22 de agosto de 2017
De la Carta de La Aurora.

22/8/17

Turisme i precarietat


30 milions de visitants trepitgen Barcelona en una Catalunya de 7,5 milions d’habitants. Els barris de Barcelona es rebel·len. Els preus pugen per sobre la mitjana estatal. Les Kelly, cambreres de pis als hotels, denuncien sous i condicions laborals impossibles de suportar.
Tanmateix el Temple de la Sagrada Família no paga ni impostos estatals ni municipals, dels 4,5 milions de visitants, i dels 15 milions que s’hi acosten.
El negoci que genera el turisme es queda en unes poques mans. En canvi els tipus d’activitats fomenten el treball precari, junt amb una desestabilització de l’hàbitat urbà i natural.
La manifestació de la Barceloneta i el pregó en el bicentenari de les Festes de Gràcia, per part de Roger de Gràcia i Agnés Busquets, han posat el crit al cel de quelcom que s’ha constituït en un turment ciutadà.
El veïnatge se sent envaït i resulta exclòs del seu espai vital. La massificació és perniciosa, hi ha incivisme, especulació i descontrol.
Els poders econòmics han fet campanya denunciant una turismefòbia, tapant la depredació i anarquia creixent per moments.
No es pot seguir així. No hi ha turismefòbia. El que sorgeix és una consciència de les conseqüències destructores de l’activitat comercial, immobiliària i especulativa entorn de la massificació del turisme. No es vol patent de cors per una massificació insostenible.
La ciutadania catalana i barcelonina han d’establir, i poder decidir, tant sobre l’ús de l’espai públic, com de l’activitat econòmica, en tot allò que els afecti.
Els drets dels veïns i veïnes han de ser el fonament que endreci la convivència amb totes les persones visitants que coneixem com turistes.
Els drets i condicions laborals de les persones treballadores a les empreses han de resultar la norma bàsica per foragitar l’arbitrarietat i la precarització.
Convivència i respecte entre els habitants del territori i la natura. És la norma d’un acord ciutadà que Ajuntaments i Generalitat han de construir. 17 d'agost de 2017 
De la Carta de L'Aurora.

Aeroport: tot s'aprofita

La magnifica novel·la de Pere Calders pot ser una il·lustre analogia d’aquells que han aprofitat el caos d’Eulen i Aena a l’Aeroport del Prat.
Rastrerament, hi ha qui titlla, ni més ni menys a l’alcaldessa Ada Colau, com imprevisible i despreocupada pel greuge al personal treballador, a tota la gent que se’n va de vacances en avió i a la ciutat de Barcelona.
El mestre Pere Calders, amb un realisme màgic magistral, aprofita un fiambre. A Catalunya la dreta conservadora neoliberal de CDC endinsada en el PDECat, aprofita el drama de falta de personal a l’Aeroport, per embrutar i difamar el lideratge d’Ada Colau i de Bcomú.
Com pot el govern de JxSí (PDECat i ERC) permetre, en ple cicle estiuenc, que Eulen i Aena no arrangin tot seguit la demanda treballadora de 90 persones? S’informa que no es tenen competències. Doncs bé, com és que aleshores dirigents del partit governant, i alguns altres, pretenguin que l’Ajuntament de Barcelona, l’alcadessa i Bcomú, tingui unes competències que no són ni de la Generalitat?
El president de l’Estat fuig d’estudi dient que Aena només te un problema dels 29 aeroports gestionats per Eulen. Rajoy oblida interessadament que Barcelona és el segon aeroport de l‘Estat. Amb aquestes intervencions celestials abona el greuge a Barcelona i Catalunya.
S’atreviria a dir el mateix si el conflicte en ple estiu fos a l’aeroport de la capital estatal?
Personal treballador, sindicat i societat civil clamen al cel. Cal arranjar immediatament les cues, val a dir, el caos de l’aeroport.
És clar que Barcelona i Catalunya haurien de poder decidir sobre el seu aeroport. Rescindir el contracte amb Eulen. Tractar amb règim d’igualtat a Aena. Obligar a incorporar el personal treballador necessari per un mínim bon servei de seguretat.
El transport de rodalies en condicions, les mercaderies d’un imprescindible corredor mediterrani racional, eficaç, via europea als trens i al port, un aeroport amb personal qualificat, suficient i amb un sou adient a la gran responsabilitat.
Són infraestructures vitals i mínimes que l’Estat menysprea, però que per Bcomú i per Catalunya en Comú tenen el valor que la ciutadania que les utilitza sap valorar, o sofreix, quan tant sovint no funcionen.
La sensibilitat d’EnComú i la concepció de decidir-ho tot amb construcció republicana, són la perspectiva per resoldre la desídia i incapacitat estatal. 10 d'agost de 2017
De la Carta de L'Aurora.

18/8/17

L’hegemonia d’esquerres

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia - 6
Þ 6.1.- Hi ha condicions socials i polítiques que permeten qüestionar l’hegemonia política i institucional de la dreta catalanista. El moviment nacional de base autèntica popular; el progrés i bones pràctiques del municipalisme del canvi; una majoria d’esquerres al Parlament; la corrupció que gangrena el PP i a Convergència (subsumida dins el PDECat); el perjudici de les polítiques de retallades convergents, que ERC no pot aturar al dependre d’una aliança amb el PDECat; un president de la Generalitat del PDECat, quan el seu suport social segueix en davallada, depèn de l’aliança JxSí amb ERC, i del suport de la CUP.
Þ 6.2.- És l’hora de fomentar el canvi a una hegemonia de les esquerres. El seus eixos entorn: a) polítiques de xoc econòmiques i socials davant la crisi econòmica (Salari mínim, Treball, Renta bàsica, Renta garantida ciutadana, drets i serveis públics, Salut, Educació, Mediambiental, Habitatge, Transport), b) Suport a les remunicipalitzacions, a l’autonomia i sobirania municipal, c) Regeneració democràtica, ètica EnComú i transparència en els afers públics; d) Compromís amb el moviment de sobirania republicana constituent, a l’immediat amb fer el referèndum i complir el resultat. L’hegemonia d’esquerres necessita d’una triple aliança entre el factor social, municipalista i sobiranista nacional. L’estratègia es cap una Generalitat republicana d’esquerres. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 6. L’hegemonia d’esquerres.
Þ 7. Aliança sobirana republicana.

11/8/17

Municipalisme del canvi

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia - 5
Þ 5.1.- El canvi procedent de la indignació de radicalitat democràtica, de preocupació de fons social i de participació generacional, és l’aire fresc que ha començat a obrir perspectiva a Ajuntaments encapçalats pel de Barcelona i Madrid. BComú, Ahora Madrid, Les Mareas i altres expressions, assenyalen un futur amb lemes com el de “fer possible l’impossible”, “L’habitatge és un dret com una casa”, etc. La racionalització dels recursos dóna un resultat positiu respecta a deute, polítiques socials, remunicipalització serveis públics, habitatge de lloguer i social, aigua, electricitat, dones, drets humans, contaminacions diverses, urbanisme i transparència. El repte rau en combinar una bona gestió amb la necessària transformació de les ciutats en espais de convivència ciutadà veïnal, de salut als barris i en l’activitat econòmica. Defensem i impliquem en aquest municipalisme de base. Promovem el seu fonament polític organitzat a cada barri, de manera que les necessitats més concretes i les generals es complementin.
Þ 5.2.- A Barcelona i Àrea metropolitana alertem de que la dificultat i ajornament d’un acord de Conveni fomenta que la Vaga del Metro sigui un taló d’Aquil·les de BComú i de l’Ajuntament de Barcelona a resoldre. Usuaris/es, treballadors/es, Ajuntament i TMB han d’aconseguir superar el conflicte en bona sintonia.
Þ 5.3.- L’autonomia i sobirania municipal queda fortament limitada, ofegada per les lleis del govern estatal. És de gran importància les diferents trobades i iniciatives de xarxes de municipis, per cercar sinergies en les polítiques municipals, alhora de formar una aliança municipalista que treballi per derogar les lleis “Montoro”. L’experiència de la trobada Ciutats sense por, aporta contingut de democràcia i polítiques de base a projectar a la societat, a les institucions estatals i supraestatals. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 5. Municipalisme del canvi.
Þ 6. L’hegemonia d’esquerres.
Þ 7. Aliança sobirana republicana.

5/8/17

Venezuela: Resistencia a sepultar las conquistas bolivarianas


La votación a la Asamblea Nacional Constituyente de este domingo 30 de julio ha dejado un saldo que preocupa. En primer lugat y bien alto, ha ganado la herencia chavista. De lo cual nos alegramos, por supuesto. Pero a costa de un 41,5% de participación con un 58,5% de abstención.
Demuestra dos cosas: que Maduro y la revolución bolivariana se encuentran en una dura encrucijada. Resolver los problemas del país va a ser contra la oposición golpista alimentada por los USA y por el gobierno español con el PP, animado con tenacidad por Felipe González. Venezuela sigue dividida y necesita un cambio de rumbo popular.
Los diferentes países imperialistas llevan apostando por la caída de Maduro por la vía de agravar la situación económica y por la vía de tratar de hacer un frente internacional, político, diplomático, de violencia antichavista. Alentan el golpismo y cultivan la rebelión en el ejército. Quieren la destrucción del poder originario del pueblo venezolano que desde la Constitución de 1999 se erigió en un proceso revolucionario que ayudó a poner en pié otros procesos en Latinoamérica, en lo que se llamó el ALBA. Y los imperialistas no lo han conseguido.
Pero esta situación de guerra civil larvada, de división que se profundiza, es transitoria. No puede mantenerse por mucho tiempo. El gobierno Maduro se enfrenta a la falta de producción y abastecimiento de alimentos esenciales, de medicinas, necesita poner en marcha la productividad de un país económicamente por los suelos. Ese es el verdadero cáncer que corroe el país, al compás de la baja en el precio del petróleo y de la “guerra económica”. Miles y miles de venezolanas y venezolanos han salido del país ante la falta de perspectiva para su vida. Y también frente a las bandas violentas de guarimberos, pagadas y no pagadas, es necesario imponer una autoridad colectiva que ante los distintos embates reaccionarios erosionan el Estado bolivariano y el régimen de Maduro.
Con Maduro la burocracia chavista ha avanzado su proceso de transformación y se aleja de su pueblo empobrecido. Es grave la perspectiva de tener que ceder su soberanía sobre el 12% del territorio nacional con el proyecto minero ARCO. La MUD no tiene más plan que seguir las manifestaciones, desórdenes y violencia, hasta la caída del gobierno.
El proceso revolucionario chavista está en crisis. La elección de la ANC ha mostrado la resistencia popular y a la vez su debilidad. El PSV acentúa su burocracia para sostener el poder, pero combatir a la derecha progolpista y proimperialista del MUD, necesita de unidad popular. Y ahí es donde la izquierda venezolana e internacional tenemos nuestra principal responsabilidad. Es hora de que las izquierdas hagamos un frente unido para ofrecer una alternativa política que denuncien implacable la MUD y contribuya a la senda bolivariana del gobierno según las necesidades de la población trabajadora veneçolana. 1 de agosto de 2017
De la Carta de La Aurora.

4/8/17

Fem el Referèndum

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia - 4
Þ 4.1.-  Fer el Referèndum, o impedir-lo, és l’element polític que focalitza el manteniment o la ruptura del statu quo del Regne d’Espanya. Serà la participació i el vot en concret el que establirà la seva legitimitat, així com que el vot emès sigui efectiu i vinculant. És a dir, el resultat del referèndum ha de tenir conseqüències, en el sentit d’aconseguir imposar-les al govern i Estat espanyol.  Defensem i promovem participació i vot per l’1-O, sigui el referèndum com s’ha anunciat, i com ho estableix la proposició de llei de referèndum d’autodeterminació, o esdevingui una mobilització com acte de desafiament, en cas de que no hi hagués suficient força popular per frenar la repressió i prohibicions estatals o el president i govern es fes enrere. En tot cas no és digerible una repetició  del 9N2014.
Þ 4.2.- Fomentem generar les mesures (condicions) democràtiques suficients, és a dir les màximes possibles pel bon desenvolupament de la participació i vot, amb legitimitat i legalitat catalana, del moviment ciutadà i del Parlament. Els suports internacionals sabem que caldrà negociar-los des de una nova situació de fet, doncs Catalunya no és cap Estat i és improbable obtenir avals substancials d’antuvi. Defensem una campanya i participació inclusiva del vot Sí/No/Blanc. Ens manifestem contraris a les propostes i campanyes a la no participació com les del Manifest dels 100 i altres, car són negatives per l’avenç de la sobirania i la democràcia i els drets dels pobles a Catalunya i a Espanya. Exposem amb paciència que la participació és el punt de connexió amb la lluita i desig català per la sobirania republicana. Devaluar el referèndum anunciat per no ser acceptat pel govern estatal, o per no complir amb la legalitat vigent constitucional, representa quedar hostatge del règim obsolet de 1978; menystenir el referèndum perquè l’anuncia el govern de JxSí, obre la porta a desentendre’s de participar-hi si es copsa com poc efectiu, o poc útil. La idea de que l’anunci per l’1-O no és el referèndum que convé a Catalunya per manca de les mínimes condicions democràtiques, per molt que s’esforci en propagar amb sinceritat en que el 2-O se seguirà defensant el referèndum que cal, fomenta el desinterès i provoca l’ajornament del lliure exercici a decidir. L’altra idea de que no es responsable afavorir un xoc de sobiranies, no te prou en compte que qui provoca el xoc és l’Estat, el govern i TC i Constitució estatal al negar la lliure determinació de la decisió amb el vot referendatari a Catalunya. Entenem la concepció de vinculació del resultat, en el cas d’un Sí, com obrir un procés de constitució de sobirania democràtica republicana. La idea de que tot va encaminat a unes noves eleccions, amb el supòsit que el referèndum és un miratge o un engany truculent, ha de tenir en compte que s’esdevindrien en un context molt diferent segons el que succeeixi amb el  referèndum, si es fa o no, si surt sí o no, si l’autonomia es suspengués o si s’enceta el camí constituent republicà. Sigui quin sigui l’escenari, qui no s’hagi compromès a fons en la lluita popular pel referèndum a l’1-O no podrà oferir una perspectiva d’avenç, doncs formarà part a l’imaginari popular dels que hagin frustrat la lliure decisió emancipadora catalana. Per això fomentem arreu, i en concret a Catalunya en Comú, una actitud activa en el compromís amb l’1-O. Optar al lideratge de les classes populars significa mobilitzar i cridar a la participació crítica, en quan es concreti la convocatòria del referèndum per l’1-O.
Þ 4.3.-. La qüestió no està en si el referèndum és acordat o no (unilateral) sinó en que cal que la població pugui decidir, per tant votar, cosa que implica fer el referèndum, amb legalitat constitucional espanyola, o amb legalitat especial i extraordinària catalana. A organitzacions com Catalunya en comú, que responen a una base popular molt plural en quan a posicions i sentiments de pertinença o perspectives nacionals, convé des de la participació, la llibertat d’expressió i de vot en la mobilització 1-O.
Þ 4.4.- El Full de Ruta del govern JxSí i de la majoria parlamentària amb la CUP, ha variat al compàs de la pressió popular. El fet d’incorporar la República a Catalunya i, després de les eleccions del 27S 2015, el Referèndum, mostra la necessitat d’un gran acord pràctic en el conjunt de la majoria sobiranista, amb el motor dels segments pro independència. Aquest FdR governamental te un taló d’Aquil·les greu al supeditar les necessitats de la majoria social ciutadana a les polítiques depredadores i retalladores provinents de Brussel·les i de l’Estat espanyol, aplaudides de forma entusiasta pels poders econòmics catalans, practicades de forma capdavantera abans per CiU, i ara, amb concessions minúscules, per JxSí. Això genera desconfiança i indiferència entre capes populars significatives; diversos moviments socials, marees, confronten a la lluita democràtica emancipadora uns sectors socials colpits per les retallades neoliberals de CiU, CDC, ara seguides pe govern JxSí (PDECat, ERC). La majoria parlamentaria (JxSí, CUP), des del FdR governamental, propaga que cal convèncer a la població dubtosa i no convençuda, expliquen que cal insistir en les bondats de l’Estat independent, però una part d’aquest poble el que vol percebre és que el govern existent canvia de polítiques per assumir la necessitat de promoure treball, educació, serveis públics i les reivindicacions més sentides per la ciutadania més modesta. El FdR del govern va coix en polítiques econòmiques i socials. Un Full de Ruta de la majoria sobiranista inclosa la independentista, s’hauria de plantejar tant el factor social com un procés constituent republicà de base popular, més enllà de les declaracions parlamentàries.. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 4. Fem el Referèndum.
Þ 6. L’hegemonia d’esquerres.
Þ 7. Aliança sobirana republicana.

3/8/17

Cap connivència amb les prohibicions a l’exercici del vot


La legalitat constitucional es tensa a punt d’ebullició. L’Estat no en te prou amb el govern del PP, el suport del PSOE, les prohibicions cautelars executives del Tribunal Constitucional.
La Benemèrita Guàrdia Civil ha irromput ampliant la pressió repressiva judicial fins a Joan Ignasi Elena, coordinador del Pacte Nacional pel Referèndum.
CCOO i UGT, que formen part del PNR, han alçat la veu per protestar de la citació i interrogatori,titllant d’intimidació, intromissió i excés d’atribucions, a la Guàrdia Civil.
La setmana final de les sessions del Parlament ha estat quelcom més potent que una rauxa d’estiu. És un preludi in crecendo del que succeirà cada dia que ens acostem a l’11-S. Sobretot a la data anunciada pel referèndum: 1 d’octubre.
L’ensurt de la Guàrdia Civil ha esdevingut una cura preventiva. Situa els conceptes de secessió i sedició al bell mig de les aspiracions d’emancipació i llibertat nacional catalanes. La benemèrita caldeja la consciència popular. Tanmateix, en comptes de provocar temor i fer enrere la marea popular catalanista, l’esperona.
L’actuació barroera estatal fomenta més animadversió, encrespa els ànims de llibertat republicana.
El Parlament ha aprovat el reglament de lectura única, per agilitzar i fer possible  l’aprovació de la llei per fer el Referèndum l’1-O. Aquest reglament ha estat impugnat pel govern estatal, tot seguit prohibit cautelarment pel TC.
La lectura única parlamentària és una norma restrictiva en el temps u la participació, qüestió contraproduent en abstracte, però convenient en concret per afrontar certes pr0ohibicions estatals, així com disposar de la legalitat catalana, mínima i suficient, amb la que poder convocar, fer i exercir el dret a vot en referèndum, l’1-O.
CSQEP ha votat en contra d’aquesta reforma del Reglament per la lectura única. Ha al·legat la restricció democràtica que suposa, sense voler acceptar que poca democràcia existeix si la legalitat vigent estatal impedeix deixar fer el referèndum i el vot per l’1-O.
El PP ho ha entès ben clar. Ha votat i accepta la lectura única a les Corts estatals i a 14 CCAA, però vota en contra en el Parlament de Catalunya, precisament perquè est tracta de poder fer o no fer el referèndum.
El Parlament de Catalunya te l’obligació política i moral d’aprovar lleis transcendentals que estableixin i fonamentin una legalitat catalana que, davant la negativa reiterada estatal vers el referèndum, empari i permeti les condicions i garanties democràtiques suficients per realitzar el vot de la ciutadania.
No hi ha justificació democràtiques que si valguin per les negatives, prohibicions i boicot estatal.
Cap connivència, cap suport, directa ni indirecta, ni actiu ni passiu, amb un Estat, govern, tribunals i forces repressives, que actuïn per impedir el referèndum, la lliure expressió i decisió, tant del Parlament com de la població a Catalunya.
Cap atemorització al funcionariat és acceptable ni justificada, molt menys una raó per seguir sotmès i supeditat.
Qui no se situï, actiu i compromès, amb la causa del referèndum, quedarà fora de la causa de la llibertat d’un poble que s’ha mobilitzat massiva i repetidament per decidir lliurament el seu destí.  
Qui no cridi, impulsi i participi del moviment pel referèndum, difícilment liderarà aquest país i mal favor li farà a l’hegemonia de les esquerres.
Catalunya en comú, ERC i CUP tenen la responsabilitat d’acomplir la voluntat mobilitzada democràtica popular mobilitzada.
El referèndum concentra el punt d’inflexió, tots els ingredients, per un canvi sobirà i republicà a Catalunya. I, per efecte dominó, a Espanya.

L’Estat actual, el Regne d’Espanya, està obsolet. La península Ibèrica està ixent la causa republicana des de la mobilització emancipadora i l’eina, ara i aquí, n’és el referèndum per l’1-O. 3 d’agost de 2017
De la Carta de L'Aurora. 

28/7/17

Situació excepcional a Catalunya (i a Espanya)

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia - 3
Þ 3.1.- La mobilització sobiranista ha estat massiva i sostinguda d’ençà el 2010. Ha calat en el fons del cor del poble que el topall estatal a l’autogovern de la Generalitat comporta un canvi radical del sistema polític. Es vol decidir, formar un nou Estat d’Europa, independència, fer una república catalana i un referèndum. Ja no es tracta d’una reforma de l’Estatut ni de la millora de l’autogovern autonòmic sinó d’un desafiament obert a l’Estat de les Autonomies per decidir i constituir una república.
Þ 3.2.- Són set anys de situació excepcional a l’Autonomia de Catalunya que afecta a la Constitució i estructuració del Regne d’Espanya. A Catalunya la força que pugna per un govern sobirà s’acreix per superar l’estadi d’autonomia espanyola. A l’Estat espanyol no hi ha disposició, ni marge polític, per iniciar una segona transició amb un encaix diferent de Catalunya. Les perspectives en un govern estatal a la portuguesa, tampoc ofereixen possibilitats mínimes, doncs una aliança entre UP i PSOE es toparia amb la negativa radical del PSOE a anar més enllà d’una declaració o reforma lleu d’Estat plurinacional amb sobirania prevalent i única espanyola.
Þ 3.3.- El camí emprés per la democràcia sobirana catalana està configurant un nou mapa polític. Les Consultes municipals sobre la independència (2009-2011) foren un preludi del canvi que s’estava gestant. El moviment pro independència a l’alça funda l’Assemblea Nacional Catalana (ANC, 25 de maig 2011, 10 de març 2012) per constituir un estat de dret, democràtic i social; després de la Consulta del 9N2014, la III Assemblea de l’ANC a Lleida  concreta l’estratègia de República Catalana. En canvi a mesura que s’amplia el moviment catalanista popular la representació política de la dreta catalana, CiU, es trenca i inicia la davallada del seu suport popular tradicional d’ençà 1978, tot i que per contenir-ho CDC fa el tomb a seguir l’independentisme. També es divideix i perd base social el PSC que s’alinia amb les tesis constitucionalistes estatals del PSOE. ERC sobretot i CUP són els beneficiaris del gran canvi popular. Les forces independentistes en conjunt creixen, les constitucionalistes i federal unionistes minven, el fenomen del municipalisme del canvi de radicalitat democràtica i sobiranisme ofereix unes expectatives d’aliances que incloguin el factor social i de regeneració democràtica al fet de sobirania nacional. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 3. Situació excepcional a Catalunya (i a Espanya).
Þ 7. Aliança sobirana republicana.

26/7/17

La baula més feble de l’Estat

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia – 2.
Þ 2.1.- El govern PP de l’Estat està en minoria, però aconsegueix el suport suficient pels Pressupostos i per superar la moció de censura d’Unidos Podemos. L’Estat està gangrenat per la corrupció sobretot del PP. El govern resulta incapaç d’una política econòmica diferent a la imposada per Brussel·les, de retallades que malmeten les condicions de vida i treball, drets i serveis públics. S’hi afegeix que ha fet fallida l’estructuració autonòmica. El règim monàrquic instaurat per la Constitució de 1978 fa aigües per vàries bandes. La moció de censura ha mostrat l’expectativa d’un govern tipus portuguès, però te tres esculls importants. Un és la divisió entre les esquerres; El segon, la insuficient mobilització general i a les empreses; Tercer, el referèndum català. Catalunya és la baula més feble de l’Estat. La demanda de sobirania i independència, de referèndum per decidir i república catalana, obre les perspectives d’un canvi polític profund a Catalunya i a l’Estat. S’està en un punt d’inflexió. Som en una cruïlla. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 2. La baula més feble de l’Estat.
Þ 7. Aliança sobirana republicana.

24/7/17

Què cap dogma ens aturi

Conferència per una República Catalana en Comú. Referèndum i estratègia - 1
Þ 1.1.- “El problema de l’emancipació de les nacionalitats oprimides,... ofereix un interès indiscutible per al moviment obrer, que no pot desentendre’s de cap dels aspectes de la lluita emancipadora dels homes i dels pobles, i, molt especialment, per al d’aquells països que, com el nostre, el te plantejat d’una manera tan viva”1.
“La posició pseudointernacionalista, que nega el fet nacional i preconitza la constitució de grans unitats, sosté pràcticament l’absorció de les petites nacions per les grans i, per tant, l’opressió. El proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutibles dels pobles a disposar lliurament dels seus destins i a constituir-se en Estat independent si aqueta és llur voluntat”2.
“El proletariat ha de sostenir tot el que tinguin de progressiu els moviments nacionals, sense confondre la seva actitud amb la del nacionalisme burgès, de la mateixa manera que sosté la lluita general per les reivindicacions democràtiques sense confondre’s amb la burgesia”3.
“Marx posa en primer terme, sostenint primordialment els interessos de la lluita de classes del proletariat en els països avançats, el principi fonamental de l’internacionalisme i del socialisme: El poble que n’oprimeix un altre no pot ser lliure”4.
“El principi fonamental del socialisme ha d’ésser, doncs, el dret de les nacions a l’autodeterminació, que significa el dret a la independència política, a separar-se de la nació que exerceix l’opressió... (vol dir)... la plena llibertat d’agitació a favor de la separació i la solució del problema de la separació per mitjà d’un referèndum de la nació interessada, és a dir oprimida”5.
“Cal substituir el pel o a l’autonomia? El no té cap sentit, per tal com la federació és un contracte bilateral. El dret a l’autodeterminació és infinitament més democràtica... Els marxistes no poden, doncs, incloure en llur programa la defensa del federalisme; d’això, ni se’n pot parlar”6. (Andreu Nin)

Þ 01.2.- La perspectiva del socialisme i de la revolució treballadora inclou totes les qüestions socials, econòmiques, ambientals, cíviques i democràtiques en general, per tant les de la sobirania nacional amb el dret a l’autodeterminació. A l’Estat espanyol i a Catalunya exercir el dret a l’autodeterminació és una tasca pendent que la mobilització popular ha situat en el centre de la lluita política. Fer o no fer el referèndum és una conquesta per a la democràcia a Catalunya i a Espanya. 15 de juliol de 2017
Sumari
Þ 1. Què cap dogma ens aturi
Þ 7. Aliança sobirana republicana.
Notes
1. Andreu Nin. Els moviments d’emancipació nacional. Ed Base, 2008. Pag. 37.
3. Ibid. Pag. 144.


5. Ibid. Pag. 147.
6. Ibid. Pag. 149.

22/7/17

El conflicte del metro necessita un acord


El conflicte de la plantilla del Metro de Barcelona i la direcció de TMB (Transports Metropolitans de Barcelona) dura ja dos anys.

Durant onze setmanes, tots els dilluns i dues hores en cadascun dels torns, les i els treballadors han secundat majoritàriament la vaga. És un conflicte enquistat que exigeix un acord. Ho exigeixen els sindicats, la ciutadania i també l'Ajuntament de Barcelona i, no obstant això, no hi ha manera d'aconseguir-ho. Hi ha molts interessos en joc i alguns d'ells no semblen clars.
Un comunicat del 17 de juliol de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona demana que: “com a usuaris i ciutadans tenim dret a tenir una informació transparent dels termes del conflicte. De quins són els punts en litigi, de quins són els efectes dels possibles acords, de quines són els divergències que impedeixen un acord i de quines sortides és poden explorar.”, i defensa la necessitat d'un acord: “Volem un millor transport públic. El necessitem. I sabem que aquest no és possible sense una gestió pública eficient i transparent. Sense bones condicions de treball. I per això creiem que es pot trobar una solució satisfactòria per a tothom.”. L'exigència de les Associacions de Veïns hauria de servir per trencar amb la dinàmica actual i aconseguir un acord satisfactori.
Els sindicats han expressat on són els problemes:
Salari: hi ha acord en el percentatge d'augment de l'1%, però els sindicats volen que l'augment sigui lineal i no es posen d'acord amb l'empresa sobre el càlcul de la massa salarial (els sindicats proposen que aquesta massa salarial inclogui els salaris dels directius que estan fora de conveni; sembla raonable).
Precarietat: d'una plantilla d'unes 3.200 persones, hi ha 700 persones amb contracte parcial. Ambdues parts reconeixen que es necessiten noves contractacions, és un fet la falta de personal, de vegades a les estacions no hi ha ningú o s'han de retirar trens de servei per falta de conductors. Existeix una base d'acord perquè al 2022 formin part de la plantilla, però la direcció de TMB vol seguir mantenint a temps parcial una part important de la plantilla, al voltant d'un 33% o més.
Externalitzacions: a causa de polítiques anteriors es van externalitzar certs serveis, especialment el de manteniment de vies, que es paga a empreses externes. Per lluitar contra la privatització i generar ocupació de qualitat, el comitè d'empresa proposa que a la finalització dels contractes, s'internalitzin aquests treballs. Seria un cost 0.
Condicions laborals: hi ha altres temes que també estan en discussió, tals com la protecció a les embarassades, defensa dels llocs alternatius per a treballadors als quals li sorgeix algun problema de salut que els impedeix exercir el seu treball actual, el compliment de la llei de riscos laborals.
Som conscients que hi ha molts i diversos interessos confrontats. L'ombra de l'acord de La Caixa amb l'anterior alcalde Trias planeja sobre el futur públic del Metro, i probablement directius de TMB estiguin jugant la basa d'allargar el conflicte. Per exemple, de qui va ser la idea “genial” de treure 32 euros de la nòmina quan s'havia acordat que era una bestreta a compte? Per què volia embolicar el conflicte? Per què quan sembla que hi ha possibilitats d'un acord, “algú” de TMB tira enrere els pactes amb el comitè d'empresa? Quin és el paper d'aquests “tècnics” que ocupen llocs executius i cobren uns importants salaris i que mai donen la cara?
La direcció política de TMB, i l'Ajuntament que governa, ha d'afrontar la solució del conflicte. Ho exigeix la ciutadania, ho exigeixen les Associacions de Veïns i també la plantilla del Metro. La imposició d'un laudo obligatori no pot ser la sortida. Es necessita un acord just i consensuat.
El canvi que representa Barcelona en Comú l'ha de notar la ciutadania, amb la millora del transport públic i la plantilla del Metro amb unes condicions de treball dignes. No és possible una sense l'altra. La prolongació del conflicte erosiona a l'Ajuntament. Enfrontar a uns contra uns altres és el que volen els enemics del canvi i el que desitgen La Caixa i qui s'oculti darrere d'aquests executius que prefereixen que la plantilla i l'Ajuntament estiguin enfrontats.
Amb la seva vaga els treballadors i treballadores del Metro defensen els seus interessos i també els de la ciutadania, perquè defensen un millor servei, un servei públic i si ells aconsegueixen condicions dignes també les podran aconseguir altres sectors de la classe treballadora.
Per això és tan necessari i urgent un acord!
20 de juliol de 2017
De la Carta de L’Aurora.