27/11/17

Bilateralitat i unilateralitat entre Catalunya i el Regne d’Espanya


Comparativa mobilitzacions.*
El context d’una perspectiva post 21-D de bilateralitat entre l’Autonomia de Catalunya i l’Estat del Regne d’Espanya, necessita d’una mirada complerta de l’evolució de les forces i interessos confrontats.
 
Convé defugir de l’anàlisi parcial i esbiaixada que atorga fracassos a unes parts o a altres, sense examinar en concret on som, amb les forces motrius i polítiques desenvolupades tant pel moviment català -sobiranista, independentista i republicà-, entitats cíviques i forces polítiques a Catalunya com a l’Estat.

La bilateralitat en les relacions entre Catalunya i el Regne no obliga a excloure la unilateralitat de les parts. En un altre pla polític, la federació o confederació o associació, és difícil de concebre sense la lliure sobirania de Catalunya i Espanya. Sobirania establerta i formalitzada per la decisió ciutadana popular de cada nació. No si val ni que el Regne decideixi pel poble català, mentre li impedeix per la llei constitucional i la força exercir la sobirania republicana.

La mordassa repressora i econòmica que fulmina l’Autonomia, el govern i el Parlament de la Generalitat, és un fracàs del processisme unilateralista. La unilateralitat de l’independentisme ha resultat necessària i imprescindible com expressió contraposada del fracàs clamorós de la reforma de l’Estatut a mans de l’Estat.
El que passa és que aquesta unilateralitat ha estat insuficient per bastir una entesa unitària democràtica potent i inexpugnable. En canvi el moviment generat segueix viu, potent i ple d’il·lusió. 

11 de novembre, c/ Marina de BCN.
El cataclisme de la frustració popular s’ha quedat com a patrimoni dels derrotistes que ahir negaven el contingut democràtic i d’ avenç del moviment, mentre avui neguen la magnífica rebel·lió republicana que va aconseguir l’alliçonador referèndum de l’1-O i la imponent aturada de país del 3-O.

El fet de que s’hagués arribat a una proclamació política de la república és memorable. La crua realitat de que no s’hagi concretat és un resultat lamentable. És un fracàs del govern JxSí (PDECat i ERC) i de la majoria parlamentària amb la CUP que ha confiat en una tolerància o la impotència estatal. Tanmateix en el fracàs hi compta moltíssim la incapacitat política d’un Estat i un règim polític caduc, que es blinda en la judicialització procedimental i la repressió, sense política de futur pel Regne. 

Alcaldes 27-O en la proclamació republicana.
Va fracassar al reforma de l’Estatut. Ha fracassat la via parlamentària del referèndum acordat. Fracassa la realització concreta de la conseqüència del referèndum unilateral de l’1-O, val a dir l’execució de l’estat independent republicà català. Fracassa el bloc constitucionalista orquestrat i dirigit per l’Estat. Fracassa la idea del Ni DUI Ni 155, doncs ara no hi ha ‘DUI’ però sí les conseqüències nefastes del 155 estatal, liderat pel PP i sostingut per Ciutadans i PSOE-PSC.

No pot haver-hi neutralitat entre qui aplica la intervenció econòmica, la repressió de la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, l’empresonament dels líders de les entitats del moviment (ANC, Òmnium) i el 155. La llibertat dels i les preses polítiques no és cap miratge. La llibertat i sobirania catalana és un anhel ben viu.

Al bell mig de tots aquests fracassos, que hi ha qui els tracta com si fossin eterns sense correcció possible, el moviment de la rebel·lia catalana pugna per seguir cercant la seva via d’avenç.

La correcció va de manca mesures socials, municipalistes i democràtiques republicanes que permetin encetar l’entesa necessària entre sobiranistes, independentistes i republicanistes. 

Aquí hi entra la complementació entre unilateralitat i bilateralitat que fonamenti aliances fraternes i solidaries amb els pobles i esquerres de l’Estat, amb el respecte dels diferents ritmes i potència mobilitzadora democràtica. Desentendre’s de l’Estat com si se’l podés ignorar, és un error que costa car. 

Cdr el 2-O, després del Referèndum 1-O.
La unilateralitat i la independència han d’incorporar les probables possibilitats diverses de futura relació amb l’estat espanyol i els europeus.

Som davant unes eleccions il·legítimes, viciades d’origen per una convocatòria imposada per l’Estat el 21-D, aliena i repressora de les institucions i llei catalana. L’Estat dinamita l’Autonomia i la Generalitat de Catalunya. 

Què han de fer les forces catalanes? El moviment que reaccionà contra l’anul·lació estatal de la reforma estatuària, entrarà en reflux, es frustrarà i quedarà derrotat, o farà un nou pas de gegant, obligant a una nova estratègia adient a la relació de forces entre una Catalunya que vol ser republicana i un Regne que no vol deixar d’existir i d’imposar-se? 

Iceta capta que allò que sorgirà del 21-D serà críptic i de crisi anunciada, no resoldrà l’envit decisiu de l’1-O i 3-O: un estat independent a Catalunya amb forma de república, un Estat que accepti la voluntat catalana, sigui a les urnes o al carrer. Per adobar-ho el PSC, de la ma amb el PSOE, mentre dóna suport al 155 i nega que hi hagi presos polítics, aporta una nota d’equidistància. El conflicte s’anuncia al senyalar que el PSC no donarà suport ni a un govern de les dretes (Ciutadans, PPC) ni independentista (JxCat, ERC). El bloc constitucionalista 155 es tira un tret al peu.   

És obligat un canvi d’estratègia. Per aconseguir-ho res més lluny que una equidistància o polítiques de neutralitat. Unes perspectives socials, municipalistes i republicanes, només es poden construir i obrir pas entre milions de persones si es basen en el que la mobilització ha fet i aconseguit fins ara. 

Del Butlletí electrònic d’EUiA.

* Comparativa mobilitzacions: Unionista espanyola del 8-O, blau; Llibertat presos polítics i República el 11-N, vermell. Si la blava eren 350.000 persones segons la Guàrdia Urbana , la vermella, amb un factor x3,3, serien 1.155.000 (la GU va dir 750.000).

El 155 o un avenç social i republicà


El bloc constitucionalista del 155 es juga la consolidació en tres fronts: a les eleccions del 21-D imposades pel govern espanyol, a l’evolució de la mobilització catalana, a la capacitat de l’Estat per derrotar i sotmetre la rebel·lia republicanista. En aquest embat la democràcia autodeterminista catalana ha de construir una estratègia social i republicana que superi el processisme unilateralista.
El moviment sobiranista pel dret a l’autodeterminació, la independència i la república, arriba a un punt crucial del cicle iniciat el 2010 (contra l’anul·lació de la reforma de l’Estatut: ‘Som una nació, Nosaltres decidim’), l’execució del referèndum l’1-O de 2017 (més de 2 milions de Sí per ‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?’), junt al rebuig massiu arreu del país el 3-O, fins la proclamació política de la independència i la república catalana del 27-O, tanmateix no executada.
El panorama és roent. O es retiren les conseqüències de l’aplicació del 155 estatal que ha suspès els consellers/res, president i obligat a eleccions autonòmiques extraordinàries, es retira la intervenció dels comptes de la Generalitat, la Policia Nacional i la Guàrdia Civil, o hi ha una involució recentralitzadora i antidemocràtica generalitzada, a Catalunya i també al conjunt de l’Estat.
Els 9 punts pel front polític anunciat pel president Carles Puigdemont i Marta Rovira, de Junts per Catalunya i d’ERC, formen part de l’esforç de reorientació de la democràcia catalanista. Són unes propostes digeribles, algunes s’inclouran a totes les candidatures sobiranistes, també la de la CUP i de Catalunya en comú.
Ara bé, JxCatalunya i ERC encara ensopeguen en la mateixa pedra que JxSí. El front polític del govern legítim, però exiliat o empresonat, no inclou les imprescindibles mesures de política econòmica i social.
Oposar drets democràtics als socials, o a l’inrevés, els drets socials als democràtics, és precisament el que dificulta que el necessari moviment popular pugui consolidar una entesa democràtica catalana republicanista, suficient per canviar de soca-rel Catalunya i el propi Estat.
La democràcia catalana mobilitzada ha de prendre nota, reflexionar i aprendre dels errors del processisme, així com d’una unilateralitat que s’ha revelat insuficient a l’hora de concretar la república com el moviment exigia.
La ruptura constitucional, el trencar amb l’Estat i l’adéu-siau ens anem, no ha provocat la fallida de l’Estat. En canvi el Regne impedeix amb la llei i la força, la independència i la república. Alhora el 155 no evita que el moviment català sigui ben viu i potent.
El desbloqueig de la crisi estatal no serà neutre ni equidistant. O guanya l’Estat amb el bloc del 155, de forma complerta o parcial, o s’obre pas a un nou horitzó d’avenç social, municipalista i republicà, disposat a la fraternitat i solidaritat entre els pobles de l’Estat. 23 de novembre de 2017.
De la Carta de L’Aurora.

24/11/17

La Joven violada es nuestra hermana


La violación es una agresión irreparable. Peor que una tortura. La joven violada en los Sanfermines de Pamplona de 2016 está cambiando la percepción y la conciencia de las mujeres, también de una parte de hombres, que han conseguido que muchos ayuntamientos inicien una necesaria sensibilización preventiva.

En todas las ciudades ha habido manifestaciones para defender la palabra de una mujer de 18 años violada por cinco hombres en 2016: ¡Yo si te creo! ¡No estás sola! ¡El juicio es a los 5 no a la víctima violada! Una “manada” de cinco hombres infames que no pueden tener ninguna excusa, ni ética, ni judicial ni social.

Una vez más el juicio se está convirtiendo en una victimización hacia la mujer. El juez acepta, indecorosamente, pruebas de la vida íntima de una mujer herida para siempre en su ser por la agresión y violación machista. La violación como uno de los puntos álgidos de la tortura cotidiana y el asesinato que sufren las mujeres en un sustrato de desigualdad agresiva ancestral.

Se sigue agrediendo en los procesos jurídicos a la víctima violada. No es No, el bloqueo de la mujer en una agresión no es un SÍ ni exculpa ni autoriza al maltratador y violador. Para que la mujer de su consentimiento ha de haber un SÍ voluntario.

Las manifestaciones de indignación, dolor y rabia, ante la violación no parecen llegar a la judicatura, mucho menos a la formación de unos jueces y juezas, que se dicen imparciales mientras imparten sentencias que exculpan a los hombres y culpabilizan y humillan a las mujeres.

Continúan archivándose casos por falta de pruebas o por pruebas indecentes. Continúan sin dar credibilidad a la mujer agredida. Se la culpabiliza y se la increpa. Se le aplica el infame factor como si hubiera consentido, obviando la amenaza y el terror de la agresión. Prevalece la idea que las mujeres hemos de aceptar las relaciones sexuales, sean deseadas o no. Nuestro cuerpo se considera propiedad masculina. Y así en los juicios se culpabiliza a la víctima y se agrava su situación.

Hay que cambiar esta justicia patriarcal. Falta sensibilización y formación de los operadores jurídicos. A las mujeres que sufren acoso sexual o agresiones graves, se les exige que se resistan a la agresión, que se defiendan y que denuncien, pero luego se archiva por falta de pruebas y por dar más credibilidad a la palabra del agresor que a la mujer.

Los medios de comunicación amplifican la culpabilización a la víctima, el morbo que escarba en las peores pasiones contra las mujeres en un imaginario popular patriarcal. Continúan atacando a las mujeres con su teoría de las denuncias falsas, atacan la Ley integral contra la violencia de género.

Después de manifestaciones masivas como las del 7 de noviembre de 2015, desde todo el estado en Madrid, donde miles de mujeres salimos a la calle para defender un Pacto de Estado contra la violencia de género, se aprobó un pacto en el Congreso de los Diputados. Nace con vergüenza. Nace sin presupuesto adecuado. Nace con la denuncia de las asociaciones de mujeres por no corresponder a las reivindicaciones y necesidades.

Este 25 de noviembre la movilización del día por la no violencia contra las mujeres será un nuevo hito para denunciar y erradicar las violaciones y la culpabilización de las mujeres agredidas. Un día internacional que tenemos que tenemos que ampliarlo a cada día del año, en cada fiesta, en cada lugar de trabajo y en cada hogar. 20 de noviembre de 2017.
De la Carta de La Aurora.

22/11/17

L’Envit democràtic, sobirà i republicà


Llibertat presos polítics, República.
El Cercle d’Economia convé sempre fer-li una deguda atenció. Aquesta entitat estableix l’estratègia principal dels grans poders econòmics i polítics catalans, en el ben entès que fomenta un equilibri amb l’oligarquia espanyola, els interessos de l’Estat, els del Regne i, fins ara, vers la pervivència del règim constitucional de 1978.
 
Anton Costas, catedràtic d’economia i president del Cercle, ha fet una dissecció del que es juga el 21-D, en l’article ‘Punto y aparte’ on considera que en el nou escenari polític la iniciativa és de l’Estat, per tant el govern central i partits estatals els hi pertoca ‘donar resposta a la majoritària demanda de canvi entre els ciutadans que es declaren tant catalans com espanyols’.

Costas no inclou en la seva anàlisi el significat  del moviment profund i ampli per la sobirania, independència i la república, sinó que ho redueix als independentistes, fent al·lusió indirecta als partits de l’antiga majoria parlamentària, JxSí (PDECat i ERC) i CUP. 

Cert que l’anhel, moviment i mobilització, popular necessita d’unes expressions polítiques per consumar la voluntat de llibertat que promou i lluita. És palès que, tant per bé com per mal, la manca de previsió de la repressió estatal cau sobre la responsabilitat dels partits del govern i de la majoria parlamentària, tot i que s’hagin adaptat i estat vehicle de l’imaginari popular. Altrament també cal acceptar que aquesta consciència i mobilització ciutadana d’una nació és el motor que ens ha portat fins una proclamació de la república catalana, tot i esdevenir non nata.

El moviment ha generat unes expressions polítiques partidàries, incloses les fronteres d’EnComú, parlamentaries i governamentals, alhora ha fomentat l’ANC, l’AMI, les Escoles obertes, els Cdr i la Taula per la democràcia. Totes són un actiu que es manifesta ben viu, capaç dels canvis i enteses convenients.

Ciutadania, poble, i els actors polítics esmentats, estan en un procés de reflexió cabdal i accelerada x endreçar la nova estratègia després de les eleccions imposades per l’Estat, il·legítimes però legals, del proper 21-D.

La intenció estatal de provocar la implosió de l’independentisme i republicanisme català davant el 21-D no s’ha produït. La reacció de les entitats i dels partits, a capgirar el sentit del 21-D, en comptes d’optar per boicotejar-ho, es pot entendre en un context on la mobilització no reflueix.

És una situació que aboca a una entesa tàcita contra les greus implicacions de l’aplicació del 155, fomenta centrar-se en la defensa de la legitimitat de les institucions i poder polític català, com president i consellers, la llibertat dels i les preses polítiques, mentre es cerca una via per l’avenç social, sobirà i republicà. 

La immensa manifestació del dissabte 11-N, omplint a gom els 3,3 kilòmetres del carrer Marina de Barcelona, n’és una alerta que fa equívocs les anàlisi que ho obvien, com el d’Anton Costas. 

La ruptura del pacte de govern municipal de BComú amb el PSC, entorn a les conseqüències del suport o denuncia del 155, és una altra senyal inequívoca de no acceptació de la dependència i submissió a la involució democràtica del govern estatal i del Regne. Per si cal exemples de la tendència estatal tenim la intervenció de l’Ajuntament de Madrid per la decisió del ministre Montoro.

El president de Cercle analitza una realitat de forma esbiaixada. Converteix el concepte ‘un sol poble’ en ‘un sol poble, una sola veu’. Amenaça les institucions educatives en una referència clara contra l’escola catalana, com si fora discriminatòria de la gent que se sent tant catalana com espanyola. Fa bé Costas de furgar en la manca de suport de la Unió Europea, però s’estalvia esmentar que la UE no disposa ni de Constitució, qüestió com a mínim ben poc democràtica, que les nacions, pobles i Estats, tenen pendent a resoldre ni que sigui en un futur encara indeterminat.

La sostenibilitat o insostenibilitat econòmica de països de dimensions territorials i econòmiques petites com Catalunya forma part dels mites i tabús. Precisament és una de les contradiccions de la globalització, que situa els intercanvis i els poders de les grans multinacionals molt per sobre dels Estats, siguin petits o grans.

El fet de que les grans empreses i bancs hagin traslladat la seu fora de Catalunya, ens permet fustigar l’intel·lecte sobre si estem vivint una via borbònica a la centralització i veritable fusió del capital financer, industrial, comercial, immobiliari i de distribució, sota l’aixopluga de l’Estat espanyol. 

En aquest cas, el contingut popular de la rebel·lió catalana republicana s’aboca a un dilema de guanyar l’envit o perdre’l. La distensió i la via política intermitja de Costas, de supeditació estatal, només pot resoldre el conflicte si el poble abandona la lluita i quedés derrotat. 

La distensió veritable és més factible guanyant l’envit democràtic, sobirà i republicà. Val a dir seguir fluint per obrir el camí constituent de sobirania complerta, social, lliure i neta.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.

16/11/17

Canvi democràtic municipalista


Alcaldes amb la República Catalana.
El 155 ho te ben difícil per consolidar els estralls que comporta: la intervenció dels comptes del Govern des del 15-S que afecta a innumerables entitats, l’empresonament dels Jordis, la suspensió del president i consellers, la presó. Barcelona en comú cancel·la el pacte de govern amb el PSC, pel suport decisiu fet al 155. Terrassa dóna pas a un alcalde del municipalisme del canvi, per la dimissió de l’alcalde Ballart en rebuig del 155.
La decisió de les bases de BComú desencadena un terratrèmol.
L’alcaldessa Ada Colau ha estat ferma en promoure un debat reflexiu i en diàleg que ha madurat en la concepció ètica i política democràtica. L’ideari de ciutat de drets, serveis, diversitat, convivència i pau és antagònic a les imposicions i perjudicis que comporta l’aplicació de l’article 155 de la Constitució de 1978.
Llibertat presos polítics, República.
El govern de l’Estat del PP, encoratjat per Ciutadans, amb el suport compromès del PSOE-PSC, limiten i neguen drets, llibertats i serveis bàsics a la ciutadania catalana, per tant a la barcelonina i la de tots les municipis. No pot governar pel bé de la ciutat qui contribueix a bloquejar, i a perjudicar, amb el 155 a la ciutadania i les entitats més diverses, socials, de lleure, educatives, recreatives, esportives i culturals.
La supeditació de la llengua i l’escola catalana formen part del greuge que l’Estat imposa contra Catalunya.
La cancel·lació a Barcelona del pacte de govern amb el PSC, s’està configurant com l’epicentre d’una ona expansiva que anuncia la modificació complerta del panorama dels Ajuntaments arreu de l’àrea metropolitana d’ençà de 1978.
Terrassa configura una entesa tàcita sobre l’eix dels projectes socials i de ciutat del municipalisme del canvi de TeC.
Barcelona, Badalona, Sabadell i Terrassa formen un contrapunt ciutadà a l’efecte 155. La paradoxa és que mentre el govern estatal pressiona i imposa a les grans empreses abandonar Catalunya, si més no la seva seu, la ciutadania mira cap a les necessitats dels barris i socials, tot retirant la confiança de 40 anys a l’actual PSC ‘del 155’.
Llibertat presos polítics, República. 11.11.2017.
La immensitat de la manifestació el dissabte 11-N, per la llibertat dels presos polítics i la república, mostra que el clam ‘els carrers seran sempre nostres’ fomenta en la pràctica la superació de l’anomenat bloc independentista al desplegar una gran entesa o front democràtic, sobirà, social, municipalista i republicanista.
Els municipis de Barcelona i Terrassa s’avancen i obren pas a canvis profunds en el panorama polític de les grans ciutats i pobles cap un espai de convivència, amb drets, sobirania democràtica i serveis socials.16 de novembre de 2017
De la Carta de L’Aurora.

11/11/17

El Tribunal Suprem del Regne ha empresonat a Carme Forcadell presidenta electa i legítima del Parlament de Catalunya


La presidenta del Parlament de Catalunya, Carme Forcadell, ha estat empresonada per l’Estat. El govern estatal dinamita tota possibilitat de diàleg i entesa amb Catalunya. El Regne d’Espanya mostra amb impunitat el destí que vol per la sobirania catalana, una mordassa 155 que sotmetí sobirania, llibertats i drets.
El règim constitucional de 1978 està caduc i resulta irreformable. El bloc constitucionalista i unionista format pel PP, Ciutadans i PSOE-PSC, no tenen capacitat política per resoldre la voluntat ferma de sobirania i llibertat catalana, expressada amb la defensa i la realització del vot, l’1 d’octubre.
A l’Estat espanyol hi ha un problema profund de llibertats democràtiques. La situació del treball en condicions és greu, fruit d’una economia basada cada cop més en el treball precari, on avança una tendència constant a l’empobriment, amb una gran proporció de població aturada, sobretot entre el jovent i les dones. La corrupció és generalitzada, ben incrustada en les institucions i els afers econòmics. L’alta administració de l’Estat, els grans funcionaris, la jerarquia militar, eclesial i financera, formen un conglomerat paràsit que perjudica una vida de treball sana i el progrés econòmic. L’Estat ofega els municipis i bloqueja la sobirania dels pobles.
Drets, serveis i llibertat per la ciutadania i els pobles, esdevenen una necessitat de salut pública. Aquest Estat, el Regne i el règim 1978 estan en via morta. La concepció social i les llibertats democràtiques constituents republicanes no seran una segona transició sense canvis substancials, sinó una ruptura política de construcció republicana.
Una gran lliçó de la proclamació el 27-O de la República Catalana, en funció de la pregunta del referèndum de l’1 d’octubre, ‘Voleu que Catalunya sigui un estat independent en forma de república?’, és que s’obre pas entre la ciutadania que no és suficient voler i decidir marxar d’Espanya, sinó que cal construir efectivament la nova república, per això es necessita neutralitzar i vèncer el bloqueig i les imposicions estatals.
Val a dir que no és suficient en trencar amb l’Estat i la Constitució, doncs cal alhora trencar l’Estat i fer una altra o altres Constitucions.
La legalitat estatal s’imposa amb un 155 que destrueix drets, intervé i supedita el govern de la Generalitat, elimina llibertats, suspèn i empresona els membres del govern legítim, fins i tot a la presidenta del Parlament.
L’alternativa no ha estat en la proposta del NiNi (Ni DUI Ni 155), com tampoc ara ho està en la concepció del NoNo, ‘No al bloc constitucionalista, No al bloc independentista’.
L’escenari alternatiu se situa en la legitimitat que emana de la mobilització, lluita, fermesa i vot del referèndum 1 d’octubre.
El bloc constitucionalista és el de l’Estat que nega i destrueix. El bloc independentista s’ha vist empès a proclamar la república, però ha mostrat que el bloc ciutadà realment existent alternatiu és el democràtic republicà.
Per tant, en comptes de negar els dos blocs, cal facilitar i contribuir a l’entesa del bloc que representa el
moviment de la rebel·lió catalana. L’independentisme necessita reconèixer que la força popular l’ha portat fins l’1-O i el 27-O, però que per ser suficient, per encetar efectivament l’inici constituent, li cal un pas més cap el factor social que dóna la majoria popular.
Catalunya en comú pot ser decisiva en aquesta entesa per fondre el fet de la llibertat sobirana nacional amb el factor social. Per ser-ho necessita reconèixer i beure de la legitimitat de la mobilització popular amb l’1-O.
Es tracta de construir un escenari on les esquerres aconsegueixin la seva hegemonia i lideratge, conjuntant la legitimitat de l’1-O per iniciar l’Estat independent en forma de república, amb les mesures socials, de treball i municipalistes mínimes, que atorgarien la majoria àmplia popular.
Aquest escenari hauria d’incloure una proposta de fraternitat i solidaritat amb els pobles i classes socials treballadores dins l’Estat espanyol.
Des de Catalunya ens cal canviar el relat de la desavinença Estat i Autonomia. Convé explorar l’avinença entre els pobles per alliberar-se conjuntament, amb els ritmes polítics i socials de cadascun, de les tenalles, corrupció i govern nefast de l’Estat. Catalunya ha de superar que se la vegi com un obstacle, de manera que la consideració del moviment català sigui el d’una força formidable per les llibertats i la democràcia republicana.
Una hegemonia d’esquerres sobiranista, municipalista, social i republicana canviaria l’imaginari popular.
Del Butlletí electrònic d’EUiA.