Caga Tió

Si no et donarem un cop de bastó! La popular cançó que canten amb il·lusió la quitxalla encoratjada pels adults a la majoria de les llars en aquestes festes és prou alliçonadora. Els desitjos, regals, menjars i joguines tenen el contrapunt saludable del cop de bastó, per si de cas. No n’hi ha prou en anhels i somnis, en reivindicacions, no n’hi ha prou en somriures, declaracions i votacions, cal ser contundents en les propostes, les raons i la força. L’Estat, el Rei i els poders econòmics ho tenen ben clar, ho practiquen a dojo.

La pandèmia s’encabrita infectant a tort i a dret, un 25% a la Cerdanya i Ripollès. Ara bé, l’emergència social, vacunes i serveis vitals, la salut, queden limitades pel sosteniment prioritari de les grans empreses. La Renda Bàsica Universal, el sistema públic d’hospitals i de serveis, les cures, resten secundaris. Manca una desprivatització i nacionalitzacions generalitzades, una bona senyal seria començar per les pròpies vacunes i les farmacèutiques que les cerquen. Una part, petita però molt poderosa, del gran capital està fent l’agost amb el sofriment i estralls de la Covid-19.

El govern de coalició garanteix fons UE per a les grans empreses i Bancs, les fortunes afegeixen privilegis a la seva capacitat de frau, paradisos fiscals i d’ínfims impostos. Sánchez fa uns tímids passos amb el decret de moratòria de desnonaments, però això no impedeix que la gent treballadora precària, la misèria, la botiga i la petita empresa quedin cada dia més ofegades i desesperades. És greu el SMI empantanat, com la derogació de la reforma laboral o de les lleis que limiten els Ajuntaments.

Carrers i places sostenen, tossuda i genialment, lluites, reivindicacions i moviments que no estan disposats a que cap virus els aturi. Són guspira de futur de canvi.

Abans d’ahir es formalitzà la convocatòria d’eleccions pel 14 de febrer. Ha estat una legislatura fallida. Un Parlament segrestat i mediatitzat pel post-155 repressiu estatal. Un govern de JuntsxCat i ERC ploraner i temorenc lluny de la pressió i vivesa del moviment ciutadà. Entre l’Estat i les grans empreses catalanes la Generalitat no sap veure que la perspectiva republicana necessita un tomb clar i concret cap a les polítiques socials i públiques. El govern no dona puntada fina.

Ara bé, la reforma de la Llei del dret de les dones a erradicar la violència masclista va per bon camí: incorpora la violència institucional, l’assetjament de 2n ordre i drets de les dones trans.

La Generalitat ha de prendre consciència de que el futur immediat depèn de com s’enfoqui i es resolgui la pandèmia, el tipus de relacions amb l’Estat, l’impuls del moviment ciutadà per l’Amnistia i generar les condicions per un nou referèndum factible, creïble, que impliqui al conjunt ciutadà.

En aquest context hi ha tambors que remouen les aigües amb anuncis d’ esquerravergència. Un govern de JuntsxCat-ERC de nou o d’ERC-JuntsxCat. Laura Vilagrà, segona candidata d’ERC, esmenta la perla de que no veu fer govern amb els Comuns, quan s’ha fet acord amb ECP pels Pressupostos estatals, així com amb BComú pels municipals de Barcelona. Botran, diputat estatal de la CUP, va avançar fa pocs dies la possibilitat d’un govern entre ERC, JuntsxCat, Comuns i CUP.

El Consell de la República constitueix l’Assemblea de representants mentre ratifica la confrontació màgica amb l’Estat i pressiona entorn l’aixecament DUI.

Un tomb a l’esquerra sobiranista, independentista i republicana per part del govern està en qüestió. El pla de xoc social, Amnistia i Referèndum són elements vitals per enfocar la nova etapa. 24 de desembre de 2020

De la Carta de L’Aurora.

Ultratge i impunitat

La impunitat de que gaudeixen i en la que actuen els poders estatals -repressius, judicial, corona, alt funcionariat i eclesiàstics- i els econòmics -paradisos fiscals, frau, explotació- són un ultratge continu als drets i llibertats de la ciutadania, agreujat en els segments precaris i els empobrits fins la misèria. Un neofranquisme sistèmic tutela i vetlla per sostenir aquests poders fàctics simbolitzats en la monarquia i la bandera espanyola. Fer net per finalitzar amb aquests privilegis significa guarir les llibertats i conrear un desenllaç republicà.

La defensa dels privilegis és aferrissada malgrat cada episodi condemni el règim monàrquic de 1978 i s’augmenti l’arbitrarietat repressiva de tarannà dictatorial.

El Tribunal Constitucional, per 6 vots enfront de 5, ha resolt que “els ultratges a la bandera no estan emparats per la llibertat d’expressió”. Val a dir que es limita la llibertat d’expressió. L’Estat, a través de la Judicatura, protegeix la seva impunitat i eternitat. La sobirania ciutadana resta sotmesa a uns poders instituïts per les armes i el terror franquistes, supervivents amb la semi democràcia coronada de la Constitució de 1978. El TC certifica que no hi ha llibertats ni sobirania plena universal.

Tot reblant el mateix clau el Tribunal Suprem decideix, unànimement, tornat a jutjar a Otegi i les condemnades de Bateragune. El Suprem es burla impunement del Tribunal europeu d’Estrasburg i de la pròpia jurisprudència. Otegi i les seves companyes ja van complir 6 anys de condemna de la que segueixen inhabilitats. És la doctrina del ‘Tot s’hi val’.

La Judicatura no és un vers lliure, el PSOE, PP i Vox, des de la Mesa del Congrés, acaben de bloquejar la petició d’investigació del Rei Emèrit, Juan Carlos I, per la corrupció i frau de les targetes black. Una qüestió titllada per G. Pisarello com “Ni un sol argument jurídic. Ni un. Però cada negativa, cada nou intent d’impunitat, és una hora menys de vida que li queda a la monarquia”. És el secretari primer de la Mesa del Congrés, qui denuncia: “Perquè bloqueja la dreta la renovació del Poder Judicial? Senzill: per perseguir adversaris i evitar que s’investigui la seva pròpia corrupció”.

La impunitat la sofrim a Badalona on l’Ajuntament de l’alcalde Albiol (PP) es pretén espolsar la responsabilitat de les quatre morts de la nau incendiada en infracondicions d’habitabilitat, tot aprofitant-ho per la seva creuada racista.

No s’acaba pas aquí. La Generalitat està fent un exercici de gestió penosa de la pandèmia, des de Sanitat i Treball, mentre s’alinea amb la repressió estatal des d’Interior i Justícia. L’agressivitat i violència dels operatius dels Mossos en els desnonaments contrasta amb els decrets del govern de coalició i del bipartit independentista d’aturar tot desnonament durant la pandèmia. La Generalitat es nega reiteradament a complir els seus compromisos amb la Mesa d’Emergència d’aportar el 60 % de pisos doncs no arriba ni al 20%.

Aquesta Generalitat de dretes, de govern JuntsxCat i ERC, dificulta articular una majoria amplia (el 70%!) i una cohesió social suficient per l’avenç vers el camí constituent republicà. Tanmateix, la llista màgica de Laura Borràs i Joan Canadell, articulada per Carles Puigdemont, segueix prement cap a la dreta per les eleccions 14-F.

La proposta de llei Amnistia al Congrés es ben necessària, ara bé, per aconseguir-ho és imprescindible la mobilització des de baix de la ciutadania; des dels cims parlamentaris, estatals i de les elits, només hi ha voluntat de provocació, càstig, escarni i bloqueig de resolució respecte la sobirania i dret de decidir, així com de les gairebé 3.000 persones imputades com independentistes, amb l’iceberg dels presos i preses polítiques i exiliades.

Un nou cicle no sorgirà de trucs màgics. Una Generalitat d’esquerres necessita quelcom tipus bloc d’investidura català, de convicció i entesa sobiranista, independentista i republicana, de sensibilitat i compromís social i municipalista, climàtica i feminista. Practiquem el diàleg per obrir la via de l’Amnistia i el Referèndum. 17 de desembre de 2020

De la Carta de L’Aurora.

https://twitter.com/G_Pisarello/status/1338911105465393152

https://twitter.com/G_Pisarello/status/1338836107748921344