D'un pel

Les gairebé cinc milions de persones aturades, d'elles unes set cent cinquanta mil al nostra país, estan pesant com una llosa sobre les esquerres. La crisi fa estralls a les consciències. Les idees es confonen, paralitzen, s'escapcen i es creen miratges de sang blava. Els sindicats reculen de negociació en negociació, cosa què cala com una interpretació negativa del resultats de la mobilització de la vaga general, o de la capacitat de força mobilitzadora treballadora sindicalista. Les esquerres eviten analitzar les lliçons de l'experiència de polítiques governamentals del tripartit, com si es podessin fer polítiques adients sense mobilitzar el cos social i sense enfortir les organitzacions i entitats treballadores i democràtiques.

Ara ens ve d'un pel que l'ona dretana conservadora catalana i espanyola arrabassi ciutats tant importants con Barcelona, Badalona, Sabadell i Terrassa. Els aires de canvi posen a la defensiva els governs socialistes de tres dècades. Ens cal un tomb profund, però invers a qualsevol progrés de la dreta.

Fa un temps va semblar que l'eix per un canvi de rumb podia ser la mobilització sindicalista, amb l'estela de la vaga general. Enguany, parar els peus i neutralitzar a la dreta, potser està en funció de la consciència que forgi'n la mobilització, també en bona part sindicalista, per frenar i aconseguir anul·lar les retallades, en el nostre cas per part del nou govern de dretes, d'en Mas de CiU, i de les polítiques destraleres del govern de l'estat de Zapatero del PSOE amb el suport i les imposicions de la mateixa CiU.

Els governs de les dretes o de les esquerres dels consistoris s'estan jugant més en mobilitzacions com les de les bates blanques de la Sanitat, la del dissabte 14 de maig per Prou retallades, o fins i tot les convocatòries arreu de l'estat d'una munió de col·lectius (democràcia real ja, joves sense futur, contra les hipoteques i desnonaments, etc). La capacitat d'empatia social d'aquestes mobilitzacions, la major o menor implicació de segments de població treballadora i de la ciutadania, poden ser les gotes o el raig que faci vessar el vas de la indignació popular i decantar la balança cap aquí (a esquerra) en comptes de cap allà (vers la dreta).

Les polítiques dretanes i les concessions dels governs municipals entorn del PSC a les dretes i als poders locals econòmics, poc ajuden; però malgrat tots aquests destrets d'incoherència i misèria política, és millor escenari haver de pressionar i de forçar a un consistori d'esquerres amb polítiques dretanitzades que a un govern municipal de dretes amb polítiques ultradretanes privatizadores i destructives del treball i dels organismes socials. Tampoc ajuda que CiU i el govern de Mas lideri a les esquerres en la denúncia de fons al govern de l'estat.

Es tracta doncs d'apostar pel mal menor? D'allunyar-se del tant si val uns o uns altres? Del tots són el mateix?

Del què es tracta és de denunciar i enfrontar-se a les polítiques de les dretes, i de les polítiques dretanitzades que masses vegades gestionen unes esquerres mol descolorides i pragmàtiques, adaptades a les institucions, a les lleis, als poders reals, del sistema social que segueix essent capitalista.

Hem de compenetrant-se amb a la gent mobilitzada, amb les bases socials, del fet que les alternatives a les polítiques dretanitzades no són pas de cap manera les polítiques mes dures de les drets, sinó que hauran de sorgir del cos social, per tant del si de les esquerres. En això estem.

13 de maig de 2011.