L’Assemblea Educativa, motor de la força col·lectiva

La comunitat docent ha aconseguit acabar el curs amb combativitat i amb força per preparar un retorn al setembre que suposi nous embats. El sistema educatiu públic a Catalunya es troba en una profunda crisi per l’infrafinançament de recursos. La situació és d’emergència i necessita d’un canvi estructural de model. La mobilització y organització de la vaga ha produït un avenç de la consciència. La participació i la força col·lectiva ha construït les assemblees de centres, la seva coordinació comarcal i territorial amb l’Assemblea Educativa de Catalunya (AEC) i una plataforma reivindicativa amplia que fa d’organisme general de direcció de la lluita.

L’Assemblea Educativa de Catalunya ha esdevingut el motor veritable de participació i decisió dels Centres de la majoria mobilitzada.

Són 520 les assemblees registrades i 30.612 treballadores, amb la participació dels sindicats USTEC, CGT, Intersindical-IAC, CNT i COS, i una Coordinació per comarques i nacional.

A la 6a Assemblea de juny, a l’Ateneu del Clot, Barcelona, 120 representants han fixat de pressió al govern durant l’estiu, i han acordat reprendre la mobilització des del primer dia de curs del setembre. Es faran noves consultes a l’afiliació dels sindicats i a la comunitat docent per concretar el model de vaga i quines són les millores que han de ser substancials i útils com reclama la comunitat docent en lluita.

Per a la portaveu de l’AEC “són els sindicats qui han de convocar les vagues, però, en tot cas, ho faran després d’escoltar les decisions en assemblea”, mentre precisa que les organitzacions sindicals estan convidant l’assemblea a tenir representació dins del comitè de vaga.

“Aturem l’emergència social i educativa“. La mobilització la van convocar els sindicats USTEC, CGT, Intersindical, CNT i COS, els que no han signat el preacord amb Educació.

Millores laborals, augment salarial, reducció de ràtios, atenció a l'escola inclusiva i augment del pressupost educatiu articulen la plataforma reivindicativa, destinada a avançar fins aconseguir el 6% del PIB de Catalunya.

L’AEC i els sindicats situen tres vessants pels nou embats des del primer dia del curs 2026-27: a) la plataforma reivindicativa actualitzada i el tipus de mobilització de la vaga; b) les esmenes als pressupostos a través dels grups parlamentaris (la CUP s’hi ha compromès, i es pressiona per tenir el suport d’ERC i Comuns); i c) el suport de les famílies i del conjunt de la població.

S’exigeix que la negociació amb la conselleria d’Educació sigui amb el comitè de vaga, per això la USTEC ja no va acceptar participar en l’ultima convocatòria de la mesa negociadora. I es faran consultes a tots els centres i docents, de manera que sigui la participació de tot el col·lectiu docent qui prengui les decisions, tant de contingut com del tipus de mobilitzacions.

El debat que introdueix CCOO en una jornada sobre l’educació, sobre el corporativisme o el gremialisme de la vaga docent, com si només es preocupés de les condicions laborals de les persones ensenyants, i no es tingués en compte el context social de pobresa, de la infància i de la segregació, no correspon a la vida i a la plataforma de les assemblees, ni dels sindicats de la majoria mobilitzada. 

Les posicions resumides en “el diari de l’educació” sobre les impossibilitats per aconseguir els avenços de la plataforma reivindicativa resulten condescendents amb el govern i són presentades com les realistes, perquè argumenten que “no es pot arribar al 6% del PIB”, que “s’ha de millorar abans (el conjunt social) o no es pot avançar en l’ensenyament”, o que “un gremi no resol el conjunt de la classe treballadora... (perquè) millores en les condicions de la docència no significa resoldre el problema educatiu”.

Unes reflexions que contrasten amb el crit “Niubó dimissió” de la manifestació, o amb la defensa aferrissada per un ensenyament públic de qualitat i en català.

O com ho expressa Òscar Simón, delegat d’USTEC, a Viento Sur: “les condicions laborals de les treballadores són també les condicions d'aprenentatge de l'alumnat. No hi ha educació de qualitat sostinguda sobre la precarització de qui la fa possible”.

Un sector com l’ensenyament representa una perspectiva de futur de millora pel conjunt de la classe treballadora i de la població. La mobilització, la participació i decisions en consultes de tota la comunitat docent, la plataforma reivindicativa, les assemblees de centres i l’Assemblea Educativa de Catalunya, són experiències útils per a tots els sectors de la població.

25 de juny de 2026

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://assembleesdocents.cat/

https://www.sindicat.net/wp-content/uploads/2026/06/Full-519-Dignitat-educativa.pdf

https://diarieducacio.cat/ccoo-avisa-el-malestar-educatiu-es-el-simptoma-duna-crisi-estructural/

https://vientosur.info/i-ara-que-com-continuem-la-lluita-al-moviment-de-leducacio/

La revolució, imprescindible

Els poders del règim de la monarquia noten que no trepitgen ferm. Les crisis i els esclats de mobilització de sectors de la població treballadora no donen treva ni als governs ni a l’estat. Segons el Papa del Vaticà, per estabilitzar l’estat cal consens entre els enemics. En un altre to, el diari El País fa sonar l’alarma pel fet que “Ningú sap on ens condueixen aquests temps”, i conclou que “la socialdemocràcia és més necessària que mai”. El cert és que les idees, els valors i la pràctica política de l’esquerra reformista queden assimilades pels interessos de la classe dominant i els seus estats. Aquests temps necessiten la recomposició política de les classes treballadores per una imprescindible transformació social revolucionària.

El PP és al frec de recuperar el govern, mobilitza a Madrid i acapara la majoria d’autonomies, però l’hi manca el suport de Catalunya i del País Basc. Mentrestant el PSOE i la seva esquerra no omplen els carrers i reculen en les expectatives de vot, mentre es mantenen al govern gràcies a una conflictiva majoria d’investidura.

Les polítiques de la socialdemocràcia governamental resulten contradictòries amb els valors i el reformisme que prediquen. El desencís corroeix les expectatives populars. Segments del jovent cerquen vies de transformació revolucionària i aixequen les banderes del socialisme i del comunisme. El gruix de la classe obrera es mou dins d’aquestes tendències però sense expressar-ho de manera col·lectiva, ni organitzada políticament. Mobilitzacions com les de les comunitats docents ens mostren processos significatius del canvi en curs.

L’anàlisi de l’editorial esmentada és el compendi d’uns valors i d’una situació política internacional “que ja no tornarà”, segons la pròpia UE. La proposta d’un nou equilibri relatiu entre la socialdemocràcia, la democràcia cristiana i el liberalisme, liderada per la primera, és una il·lusió efímera. La fórmula tampoc tornarà, si més no de la mateixa manera.

L’increment de les desigualtats, l’atac als drets individuals i el repartiment nuclearitzat del món entre les superpotències depredadores, són precisament les polítiques que han conduït a les confrontacions actuals que dinamiten les relacions de poder establertes fa vuitanta anys.

El militarisme creixent, els míssils de Trump, Putin i Netanyahu, les ambicions de la Xina, i els temors de la Unió Europea i de Gran Bretanya, estan relacionats amb el poder de les grans multinacionals i dels amos del capital financer internacional.

El reformisme de la socialdemocràcia, més que una alternativa als veritables amos de les multinacionals i dels estats, ha representat una contenció de les transformacions revolucionàries, tot i fent-se vehicle de les pressions populars i de les classes treballadores per frenar els pitjors excessos de l’economia de lliure mercat.

Els drets democràtics i els serveis públics i les condicions de vida en aquests anys han estat una conquesta social i política de la lluita i la mobilització populars. Precisament els temps han canviat. Davant la deriva militarista, explotadora i depredadora, cal aprendre de les experiències. Cal combatre el desgavell que provoquen les multinacionals, i la destrucció que desfermen els estats. Davant la necessitat de canvi social comunitari, l’organització política comunista revolucionària és més necessària que mai.

Final de curs mobilitzat

A Catalunya i el País Valencià el final de curs obliga a reprendre la lluita i a decidir-ne les formes el proper setembre. La manifestació del passat diumenge 14 a Barcelona ha mostrat la decisió de continuar la mobilització, tot consolidant el que ja s’ha aconseguit fins ara. El crit més corejat va ser “Niubó, dimissió!”, li seguien “contra la degradació de l’educació”, “per l’Ensenyament públic de qualitat”, i l’exigència al govern de negociació amb la representació sindical mobilitzada. Les assemblees de centre han adquirit un protagonisme important, fins el punt de que els sindicats, liderats per USTEC, han assumit la proposta de superar el marc de negociació actual de la mesa negociadora amb el govern per passar a fer-ho des del comitè de vaga. La mobilització 0-3 (escoles bressol), i les samarretes blaves amb les demandes de l’ensenyament concertat, amplien la lluita. El principal repte és el suport actiu de les famílies, d’una banda, i, de l’altra que els partits que han donat suport a la mobilització facin prosperar les esmenes als pressupostos que els sindicats han anunciat, en comptes d’acceptar la negativa del govern del PSC.

18 de juny de 2026

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://elpais.com/opinion/2026-06-15/imprescindible-socialdemocracia.html

Nova fase de la rebel·lió docent

El contundent NO de la consulta a les concessions del govern per insuficients forma part d’una nova fase de la vaga educativa. La USTEC ha escoltat la decisió de les assemblees dels Centres i del vot docent a la consulta, ha obeït i fet pinya amb la unitat sindical mobilitzada per aconseguir guanyar. Les massives vagues i manifestacions del 5 i 9 de juny desautoritzen el govern del PSC i mostren la capacitat de lluita. Cal que la Generalitat concedeixi les reivindicacions, fent real l’avenç cap el 6 % del PIB. El curs acabarà mobilitzat amb els centres disposats per alçar-se el setembre.  

La potent mobilització de l’educació valenciana i la lluita de l’escola del 0-3 madrilenya, amplifica el ressò de la vaga de l’escola pública catalana. És una mobilització que afecta al conjunt de les famílies i que obté l’empatia de la població. Tothom està interessat en la millora de la qualitat de l’ensenyament públic.

A la consulta a la comunitat docent catalana de més de 99.000 persones, han participat el 61,11%, de les quals el 34,9% (21.184 vots) ha dit «Sí» i el 65,1% (39.502 vots) ha optat pel «No». Tot seguit USTEC va reconèixer que s’havia equivocat en l’apreciació de la disposició combativa dels centres, i també en el marc de negociació de la mesa sindical amb el govern. La rectificació significa comprendre el protagonisme que han obtingut les assemblees dels centres, la voluntat decisòria de les docents i la pròpia mobilització i, per tant, la representativitat del comitè de vaga.

És una experiència de democràcia directa mobilitzada, molt més amplia i representativa que els propis sindicats. Per tant aquests han de respectar i obeir. Que mani la Comunitat docent i les assemblees de centres, de manera que el sindicats vehiculin i contribueixen a organitzar la lluita per aconseguir la plataforma acordada.

El govern ha anat cedint a cop de mobilització. Va intentar trencar la lluita amb “L’acord de país” amb CCOO i UGT, a esquenes de la mesa negociadora en curs i del Centres. Davant el rebuig de la primera consulta i la mobilització creixent, van provar amb noves concessions, que varen ampliar en el preacord d’USTEC, però van tornar a ser rebutjades amb contundència en una nova consulta. USTEC ha reaccionat en funció de la decisió dels docents posant-se al seu servei.

Ara li toca al govern, a CCOO i UGT, acceptar que la degradació greu de l’ensenyament públic, com passa amb els altres serveis públics -salut, xarxa ferroviària, energia- no és suficient amb unes millores minses, sinó que cal escoltar les necessitats dels col·lectius afectats i posar fil a l’agulla per resoldre-ho.

El dimarts 9 la convocatòria era bren clara: “FETS, no miracles”, “Menys Miracles i més Recursos”. I USTEC assumia la proposta de CGT, Intersindical i COS, de que el govern havia de seguir amb la negociació però que, en comptes de fer-ho amb la mesa sindical de fins ara, ho havia de fer directament amb el comitè de vaga.

La consellera Niubò s'oposa i el president Illa li dona suport, en comptes d'escoltar, acceptar i aplicar el que demanen els docents. CGT, Intersindical i COS plantegen la seva dimissió. Fins quan aquest mal govern per a l'escola i per a la població treballadora?

NO son acceptables uns Pressupostos i un suport al govern contra la comunitat docent.  Qui s'ha compromès amb les reclamacions, la mobilització docent i l'ensenyament públic,  Comuns i ERC, han de fer mans i mànigues per assegurar que el govern giri i assumeixi d’una vegada les reivindicacions de la vaga educativa. La CUP ja està denunciant aquest tipus de Pressupostos i que la degradació de l’ensenyament és molt més nefasta que el Hard-Rock.

Passes significatives cap el 6 % del PIB en ensenyament és el que permetria un avenç real, suficient en la millora de l'ensenyament públic, incloent necessitats Inclusives, ràtios i condicions de treball dins l'horari docent.

L’amplitud de la vaga docent amb assemblees i centres mobilitzats, i sindicats que organitzen la lluita, és un senyal de què la resistència a les retallades i a la degradació dels Serveis Públics supera la resistència al retrocés per passar a la iniciativa de lluita i alternativa política. És un canvi de tendència que s’obre pas dins la classe treballadora per resoldre políticament les seves propostes. El suport de les famílies i de la població és vital. El diumenge 14 tothom a la manifestació: Aturem l’emergència Social i Educativa. Defensem les treballadores de l’educació. A 11,30 h, Jardinets de Gràcia, Barcelona.

Cursa antiracista

Dissabte 13, 2a Cursa antiracista. Plaça de Josep Puig i Cadafalch, Barcelona.

Jornades feministes

En el 50è aniversari de l’eclosió del moviment feminista se celebren les Jornades Feminismes en revolta 1976-2026, el 12, 13 i 12 de juny, al recinte Fabra I Coats.

Biblioteques

Les Biblioteques de Barcelona i del Sistema de Lectura Pública de Catalunya estan en vaga indefinida organitzada per la CGT, reclamen la fi de la precarietat laboral, millores salarials i la reducció dels horaris abusius.

La visita del Papa de l’Església catòlica

El Papa Lleó XIV, rebut pels caps de l’Estat, de les Autonomies i en sessió plenària al Congrés, alimenta els Hazte Oír al negar en el Congrés el dret a l’avortament i a l’eutanàsia; la misogínia no la canvia les referències als feminicidis. La rebuda oficial ha esmicolat l’aconfessionalitat constitucional, gairebé rememorant el pal·lio franquista. L’estat segueixfinançant l’Església catòlica via Concordat, Hisenda i subvencions. La Jerarquia catòlica disposa d’un extens patrimoni, púlpits, escoles, mitjans de comunicació i milers de professionals del cel al servei d’una moral reaccionària i una pràctica terrenal que defensa com a natural el sistema capitalista i els seus estats, fins i tot quan critica algunes de les seves conseqüències destructives. El “Jo No T’espero” de la mobilització laica ha estat un contrapunt necessari.

Manifestacions i vagues

16 de juny: vaga de metges, que estenen la lluita a les hores extres dels CAP, mentre avancen les mobilitzacions al Vallès per la sanitat.

11 de juny de 2026

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/

https://lauroraom.cat/segueix-la-rebellio-dels-docents/

https://lauroraom.cat/trabada-de-forces-internacionalistes/

https://lauroraom.cat/portoalegre-un-pas-endavant-i-un-limit-a-superar/

El reformisme del Papa apuntala l’estat

La visita del cap de l’Estat del Vaticà, presentada com de rerefons social i d’orientació moral vers les noves tecnologies com la IA (intel·ligència artificial), ofereix a la joventut, a la gent treballadora i a les persones migrades en particular una crítica reformista destinada a acceptar, sense alternatives terrenals, el poder basat en la propietat privada, les transnacionals i els estats burgesos actuals. La religió segueix sent l’opi del poble.

Les multinacionals, el capital financer i els estats imperialistes estan en una fase creixent de militarització per garantir els seus beneficis i el seu poder. Les guerres d’espoli i dominació dels pobles, l’explotació de les classes treballadores i el saqueig de la natura estan dinamitant l’equilibri mundial nuclearitzat establert fa setanta anys pels principals estats guanyadors de la Segona Guerra Mundial (1939-1945).

En aquest trànsit cap a una nova situació mundial, després de l’esfondrament de la globalització neoliberal, un grup selecte de famílies mil milionàries, multinacionals i estats imperialistes actuen per mantenir el seu poder, encara que sigui a costa de tota la humanitat i del planeta, i per concentrar-lo en menys mans i en menys estats.

La incapacitat per resoldre les crisis que provoca el sistema econòmic i polític d’aquests amos del món genera la reacció creativa de les classes explotades i dels pobles. La mobilització dels sectors socials i de les professions més damnades és la base de les rebel·lions, revoltes i revolucions, que són el bressol d’una alternativa social real: socialista i comunista.

El Vaticà i Lleó XIV ofereixen un placebo terrenal de reformisme conservador. L’encíclica Magnifica Humanitas (La humanitat magnífica, 15 de maig de 2026, en el 135è aniversari de Rerum Novarum) és una operació per apuntalar els estats. El diagnòstic de les crisis i del traspàs del poder dels estats cap al sector privat de les transnacionals, així com l’enfocament de la IA i del patiment de la població més empobrida i colpejada, permeten suavitzar el capitalisme dins d’una conceptualització moral humanista de comunitat universal.

Del 6 al 12 de juny, a Madrid, Catalunya i Canàries, la divinitat del cel i la moral estaran al servei de l’Estat.

Manifestacions i vagues

16 de juny: vaga de metges, que estenen la lluita a les hores extres dels CAP, mentre avancen les mobilitzacions al Vallès per la sanitat.

4 de juny de 2026

De la Carta de L’Aurora.

https://amnistia.omnium.cat/

https://7delsnostres.org/