"Correspongui amb els seus fets"

"Què nota a mancar en els missatges dels candidats? Què se corresponguin amb els seus fets". Guillermo Galván, guitarrista de Vetusta Moria, ha donat en el clau en la seva resposta d'aquest diumenge a la periodista Ana Marcos.

Sobre a qui va a votar, Galván contesta: "Encara no ho he decidit, però és probable que voti en blanc". I acaba l'entrevista amb una proclama que podria ser quinzemaigista, ans premonitòria del que no serà però convindria ser: "(al president nou del govern) Li demanaria que, a la presa de possessió, mentre te la ma a la Constitució, faci un exercici d'introspecció i pensi: "...i a més, durant quaranta anys tindré 40 milions de caps"".

El contrapunt a la incertesa probable del vot però en blanc, podria ser els magnífics 17 segons del mini vídeo "¡Deberías probarlo!" d'IU. Els missatges per fomentar la rebel·lió dins l'abstenció, la més conscienciada del vot en blanc, però també l'extensíssima del no votar, haurien de respondre a Galán. I a través d'ell, als milions de no-vots desencisats o desmotivats per participar a les eleccions. El paradigma de la despreocupació ciutadana rau en les consideracions del tipus que tots són i fan igual, al referir-se als polítics i als gestors dels poders públics, però també dels econòmics. L'equiparació del PP com a partit amb el PSOE com a partit pot contribuir a aquesta confusió. Cal diferenciar en les organitzacions polítiques, els seus programes, les seves bases socials i electorals, i les seves polítiques.

Galán diu coses que son de calaix. Què és acceptat de forma generalitzada per la consciència ciutadana que els fets dels governants no corresponen amb les seves propostes com a candidats electes. Com podem nosaltres donar la volta a aquesta argumentació amb la llosa a sobre de les incoherències quan el tripartit? Com es pot fer una crítica seriosa que representi la comprensió de que l'experiència en el govern tripartit és també el coneixement del que no convé que l'esquerra faci i encara menys repeteixi? Precisament haver tastat les contradiccions governamentals d'un govern i un programa governamental escorat als pactes nacionals de país favorables als poders econòmics, ens ha de permetre generar els missatges i el convenciment de què és millor una organització vacunada, disposada a corregir les errades.

Galván planteja que qui ha de manar (decidir) és la ciutadania. Perquè no fer-se ressò d'aquest clam poderós que emergeix per arreu? La tecnologia posa a l'abast mitjans totalment innovadors per airejar els secrets de les catifes i els reservats dels restaurants. La ciutadania vol decidir, però el sistema polític, amb les maneres dels seus polítics són les del secretisme i l'opacitat. El que tenim és un segrest de la sobirania ciutadana, per uns rituals caríssims cada quants anys, amb una patètica escenografia de pares de la pàtria (per sort encara no de mares) en els rifi-rafes als Parlaments. Passem a llums i taquígrafs, defensem les decisions ciutadanes per sobre de les matusseres i perjudicials conxorxa dels governants. Potser acostar-se als sistemes televisius que aporten opinions, i fins i tot vots en el temps real?