Crònica d’una esperança. Lluís Rabell
Normalment, les cròniques relaten fets recentment succeïts.
Aquestes ratlles parlen, però, d’una cita imminent, de les expectatives que
suscita, dels esculls que haurà de superar per a dur el seu propòsit a bon
port.
Aquest dimecres, 23 d’octubre, el moviment veïnal – FAVB i
CONFAVC – ha proposat una trobada al conjunt dels sindicats, moviments socials,
plataformes i entitats democràtiques: des de CCOO i UGT fins a la IAC i els
corrents llibertaris, des dels “Iaioflautes” fins al “Procés Constituent”, des
de la Plataforma pel Dret a la Salut fins a “Juntes Podem”... L’objectiu? Mirar d’establir una agenda i uns
formats de mobilització que permetin aplegar les nostres forces davant dels
desafiaments que ens planteja aquesta tardor. D’entrada, pel que fa a les
polítiques del govern del PP. Rajoy i els seus corifeus poden proclamar “la fi
de la crisi”; però el cert és que la destrucció de llocs de treball no s’atura,
la caiguda dels salaris prossegueix i l’empobriment de la població assoleix
quotes mai vistes des de fa dècades. En aquest marc, cada decisió rellevant
d’un executiu que ha fet de l’austeritat un dogma, del liberalisme una bandera
i de l’autoritarisme un mètode de govern, reclama una resposta social. Caldrà
ser al carrer contra la Llei Wert, regressiva i centralista. Però caldrà
dreçar-se també contra uns Pressupostos Generals que certifiquen l’erosió de
l’Estat del benestar i unes desigualtats creixents. Com serà necessari plantar
cara a la contrareforma del règim de les pensions: la pèrdua de poder
adquisitiu de jubilats i pensionistes, determinada per la fi de la indexació
amb l’IPC, dobla la injustícia vers aquest col·lectiu d’una agressió contra les
classes populars en un moment en què, per a moltes famílies, les pensions dels
avis han esdevingut l’única font d’ingressos estable.
Haurem de saber travar una mobilització entre diferents
sensibilitats del moviment obrer i l’esquerra social que, si bé comparteixen el
rebuig dels plans governamentals, difereixen pel que fa a propostes
alternatives i estratègies. Si aquestes fites ocuparan els nostres esforços
durant les primeres setmanes de novembre, la seva recta final ens ha de
permetre abordar des del carrer el debat – no menys important – dels
Pressupostos de la Generalitat, que el Parlament haurà d’aprovar en el decurs
de la primera quinzena de desembre. Uns Pressupostos, els de 2014, que – segons
les primeres informacions que ens pervenen – confirmaran, agreujant-les, les
retallades en la despesa social. Mai com ara, enmig de l’ascens incontenible de
les aspiracions nacionals, la Generalitat no havia aparegut com una autonomia
tan fortament devaluada i intervinguda, depenent d’uns fons de liquiditat
administrats amb parsimònia des de Madrid – amb l’obligació “constitucional” de
prioritzar el servei del deute financer. Ni el tarannà neoliberal de CiU i els
seus vincles amb els lobbys privats i les elits del país no havien determinat
unes opcions tan assoladores per a la ciutadania.
Necessitem uns Pressupostos d’emergència social i de
desobediència cívica. Vet aquí el repte: construir una mobilització àmplia,
unitària, plural, potent i de proposta. Per aconseguir-ho, haurem de fer un
gran esforç de generositat i d’entesa, vèncer sectarismes i malfiances. La fita
s’ho val: omplint els carrers, la força de la Catalunya popular ha de dir a
aquest Parlament segrestat – i als dirigents que viuen instal·lats en seva
particular “síndrome d’Estocolm” – que ha arribat l’hora d’exercir el dret a
decidir... i que volem decidir-ho tot.
No hay comentarios:
Publicar un comentario