3/5/12

Mika Etchebéhère, la capitana del POUM

Mika Feldman en 1924 o 1925.
Pelai Pagès, professor d'Història contemporània de la Uiverssitat de Barcelona i membre de la Fundació Andreu Nin, ha ressenyat per L'Aurora aquesta emotiva, interessant i allissonadora novela de l'escriptora argentina Elsa Osorio sobre la vida, el compromís i les aventures de la revolucionària Mika Feldman (Etchebéhère). 

   Mika Feldman, la militant revolucionària argentina, que va adoptar el cognom del seu company Hipólito, ha passat a la història de la guerra civil i de la revolució espanyoles per haver estat l'única dona que en el decurs de la revolució va esdevenir capitana d'una unitat de les milícies antifeixistes -en concret del POUM de Madrid-, en un moment en què les dones s'estaven incorporant, per primera vegada a la història,  com a combatents a les milícies armades. Però Mika -i aquesta fou una de les característiques de la seva trajectòria- no només va mantenir el seu lloc combatent quan les dones començaven a ser retirades del front pel govern de la República, sinó que com a comandant de milícies va mantenir tot el seu prestigi i el seu càrrec entre els combatents, fins que la seva unitat fou dissolta.
   Els historiadors, els amants de la història de la guerra civil i els coneixedors de la història del POUM coneixíem Mika i la seva aventura humana i revolucionària gràcies a les memòries que va escriure ella mateixa i que, primer publicades en francès, van ser traduïdes al castellà l'any 1976 amb el títol de Mi guerra de España. Molts anys després l'escriptora argentina Elsa Osorio ha recuperat la història de la Mika per a convertir la seva biografia en una novel·la apassionant i apassionada sobre la seva vida -La Capitana (Siruela, Madrid, 2011)-, que més enllà de les llicències literàries que es pugui permetre, configura un fresc històric en el qual la reconstrucció de la seva vida no té res a envejar amb el què pugui ser la tasca d'un historiador.
   Per una banda, Osorio ressegueix els diversos escenaris pel quals va transcórrer l'aventura revolucionària de Mika, des de la Patagònia argentina fins als escenaris bèl·lics de la Sierra de Sigüenza, passant pel París dels anys 30, el Berlín dels anys anteriors a la instauració del nazisme, i el París de les revolucions estudiantils de l'any 1968. Acompanyada pel seu company, fins a la mort d'Hipólito durant les primeres setmanes de la guerra civil, Mika esdevé la militant revolucionària que condiciona tota la seva trajectòria de vida al triomf final de la revolució. D'aquí que sempre passi per aquells escenaris en què la revolució o era possible o s'estava convertint en una realitat. I en el cas d'Espanya aquesta fe, aquesta convicció profunda -aliena, per altra banda, a ortodòxies i veritats absolutes- la porta a combatre a les files del POUM, i a jugar-se la vida quan l'estalinisme inicia la repressió contra el POUM, i finalment, a salvar la seva pell quan s'incorpora a la unitat anarquista encapçalada per Cipriano Mera.
   Osorio ha sabut també reconstruir la vida de Mika en el marc de les relacions humanes que va mantenir amb revolucionaris de tota solvència, des de Kurt i Katia Landau fins a Alfred Rosmer o els més propers, els militants de Madrid, en Quique Rodríguez o la Emma Roca -que va militar a la seva columna-, passant pels simples milicians que no només van estar a les seves ordres sinó que la van nomenar la seva capitana a la mort d'Hipólito. La reconstrucció de diàlegs, de debats polítics -que no hi falten a la novel·la-, de situacions de tota mena, evidencien l'esforç de l'escriptora en voler presentar Mika en tota la seva dimensió política, ideològica o simplement humana.
   És cert que els que no coneixen la història de Mika, poden suposar que Osorio fa una reconstrucció en la qual dóna llibertat a la seva imaginació per bastir una història fantàstica. Però si la història de Mika certament ho va ser fou perquè pertanyia a una generació que es va creure que la revolució era possible. A la seves memòries Mika narra l'episodi de dues dones que procedien de les milícies del PCE, el "Quinto Regimiento" (en concret la columna "Pasionària") i que li van demanar de formar part de la seva unitat, perquè a la seva columna els feien rentar la roba i fer el dinar als milicians. La queixa que li va presentar una d'elles no deixava d'ésser emblemàtica:   “he oído que en vuestra columna las milicianas tenían los mismos derechos que los hombres, que no lavaban ropa ni platos. Yo no he venido al frente para morir por la revolución con un trapo de cocina en la mano”.
Mika en París, 1974.
   I és que la Mika -i això també ho deixa clar Elsa Osorio- va ser coherent amb la seva militància revolucionària durant tota la seva llarga vida. Una vida que va transcórrer durant tot el segle XX -de 1902 fins a 1992-,  que Osorio ressegueix en forma de puzle    -juxtaposant les diverses situacions que anava vivint en cada escenari no de manera cronològica i successiva-  i que manté l'interès del lector fins a la darrera pàgina. Però més enllà de les virtuts literàries de la novel·la, La Capitana esdevé un exercici de recuperació de la memòria històrica que avui és més imprescindible que mai.


No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada