Rauxa financera-patronal

Els comptes clars i la xocolata espessa. Dos prohoms de la flor i nata catalana han alçat la veu per assenyalar sense embuts el què cal arranjar. Aquests portaveus fàctics dels homes de negocis, de la gran patronal i fortunes de Catalunya, s'han esmerçat en orientar les polítiques de crisi i reforma per part del govern. El context, a frec de la vaga general a Portugal i de les mesures de contracció irlandeses.

Unes receptes simples i alhora brutals que fan empal·lidir les irlandeses. Segons Joan Rossell, president del Foment del Treball i candidat a presidir la CEOE, sobren 150.000 funcionaris i cal reduir els municipis (de 8.400 actuals) a la meitat, mentre considera insostenibles els més de tres milions de funcionaris a l'estat.

Joan Oliu, de les grans finances catalanes com a president del Banc de Sabadell, que pretén situar el capital financer català junt el seus germans espanyols que fins ara sempre ho han vetat, demanda un pla de xoc per agafar el toro per les banyes amb reformes estructurals, alliberant salaris, sistema de negociació i pensions, amb la insistència de poder accedir a la compra del capital de les Caixes.

Tot un programa econòmic que fa empal·lidir fins i tot la política del govern del PSOE de Zapatero. Ja li diu Joaquín Almunia, "S'ha de fer quelcom més per calmar els mercats".

Oliu i Rossell no són pas flor d'un dia. La provocativa proclama sona a anunci de pronunciament militar en el tarannà financer. Una assonada parda patronal? Mas, Duran i Rajoy són com titelles funambulistes davant aquest pla patronal. Botín pot estar content.

Qui parlava de treure els diners de on n'hi ha, com a les grans fortunes i multinacionals? De fomentar llocs de treball amb inversió pública, serveis públics, obres públiques, educació i recerca? Les cabòries dels estreteges financers de la burgesia són ben al contrari.

La mobilització sindical, els Sindicats, les organitzacions socials i politiques treballadores de l'esquerra necessitem unir força, lluita, organització i mobilització, per oferir i imposar les propostes polítiques convenients al treball, l'educació i la vida de la classe treballadora, un pla de xoc des de l'òptica treballadora.