Crònica de Lluís Rabell. “El més colpidor – deia la portaveu de Dona i Drets civils de la FAVB en
el decurs d’una recent roda de premsa sobre la mort de Juan Andrés Benítez
– és l’absència total d’empatia, d’elemental consideració, que mostren els
responsables del Departament d’Interior i els alts comandaments dels Mossos
d’Esquadra vers les víctimes de brutalitats policials”. Lluny de ser banal,
l’observació apunta cap a un veritable problema de fons. Els casos d’Ester
Quintana i del Raval han encès l’alarma en l’opinió pública. Arribem al
punt crític d’una perillosa deriva en què el corporativisme propi d’un cos
fortament disciplinat i jerarquitzat s’ha anat combinant amb una orientació
cada cop més marcada per la voluntat d’exercir, des del poder, un fort control
sobre la societat, criminalitzant qualsevol contestació del sistema. Tot plegat
ha anat emmotllant el cos policial, els seus protocols, les seves prioritats i
les seves pràctiques. I també ha anat seleccionant i formant els homes i dones
que s’hi enquadren.
Només cal sentir a parlar els responsables de la cúpula policial per adonar-se
que raonen amb una lògica militar. En el seu esperit, hi ha una guerra. Una
contesa no declarada - “de baixa intensitat”, podríem dir -, però
finalment una guerra, contra un insidiós “enemic interior”. I, en
les guerres, ja se sap, l’enemic sempre és percebut com un ésser deshumanitzat.
Avui, un any i un munt de versions contradictòries després que un projectil
disparat pels antidisturbis mutilés l’Ester, la Conselleria segueix
negant la major. No hi ha hagut cap gest d’atenció cap a un ciutadana a qui han
esguerrat el rostre i la vida. Pitjor: cada nova negació, cada nova mentida,
suposa una humiliació afegida, una ferida moral que només la solidaritat
ciutadana que envolta l’Ester pervé a apaivagar. Quin contrast, en
demanar justícia, entre les seves paraules mesurades – “Cal separar el gra
de la palla” – i la freda agressivitat de la institució policial! Ella no
ho era, ni pretén esdevenir-ho; però, de fet, rep el tracte que es dispensa a
l’enemic. Com el rep, després de mort, Juan Andrés Benítez. Tot s’hi val
per tractar de rebaixar la seva condició de ciutadà subjecte de drets i la seva
dignitat humana: des de l’evocació – delictiva - de la seva condició de
seropositiu, mirant d’atiar els prejudicis més retrògrads... fins a la
construcció, a còpia de filtracions no menys dubtoses, d’una personalitat
violenta i drogodependent que el seu entorn familiar i social desconeixia –
però que la policia providencialment ens revela. Calumniar la víctima s’ha
esdevingut una pràctica corrent per justificar a posteriori la violència emprada.
Però constitueix, alhora, un seriós avís per a navegants: “Qui se’ns posi al
davant pot conèixer la mateixa sort. No només tenim el monopoli de la
violència, sinó també el privilegi de designar i qualificar l’adversari”.
La decisió de retirar les pilotes de goma, fruit d’una intensa pressió social,
constitueix sens dubte una excel·lent notícia. Però el debat sobre el model
policial, la seva vertebració i els principis que han de regir una gestió
democràtica de l’ordre públic segueix plantejat. La defensa tossuda d’aquests
projectils – que, de manera absolutament aleatòria, provocaven, tal com s’ha
demostrat en seu parlamentària, “ferides de guerra” - responia a la
voluntat explícita de disposar d’estris capaços de “generar pànic” entre
les multituds. La cúpula policial ja reclama amb insistència la substitució de
les pilotes per altres “eines robustes” – canons d’aigua,
llançadores ...- que li permetin obtenir els mateixos resultats intimidadors
sobre la ciutadania. En general, es tracta d’armament militar adaptat a les
condicions d’aquest sord combat urbà en què, sembla ser, ens trobem immersos.
Vet aquí una preocupació que contrasta amb el caràcter extraordinàriament
pacífic de les grans protestes socials dels últims temps, des del 15-M a les
vagues generals, passant per les manifestacions independentistes... Però que
reflecteix les temences de les elits dominants pel que fa a l’eclosió del
conflicte fonamental que s’està travant entre les classes. La casta prepotent que
dirigeix de facto, i sovint per damunt dels mateixos responsables polítics, la
policia, tradueix aquestes temences en arbitrarietat i en el seu particular “codi
de l’enemic”. Estem davant d’una problemàtica major que l’esquerra, si vol
encarar els temps que s’atansen, haurà d’abordar en clau constituent.
No hay comentarios:
Publicar un comentario