21/11/13

Una guerra de baixa intensitat.



Crònica de Lluís Rabell. “El més colpidor – deia la portaveu de Dona i Drets civils de la FAVB en el decurs d’una recent roda de premsa sobre la mort de Juan Andrés Benítezés l’absència total d’empatia, d’elemental consideració, que mostren els responsables del Departament d’Interior i els alts comandaments dels Mossos d’Esquadra vers les víctimes de brutalitats policials”. Lluny de ser banal, l’observació apunta cap a un veritable problema de fons. Els casos d’Ester Quintana i del Raval han encès l’alarma en l’opinió pública. Arribem al punt crític d’una perillosa deriva en què el corporativisme propi d’un cos fortament disciplinat i jerarquitzat s’ha anat combinant amb una orientació cada cop més marcada per la voluntat d’exercir, des del poder, un fort control sobre la societat, criminalitzant qualsevol contestació del sistema. Tot plegat ha anat emmotllant el cos policial, els seus protocols, les seves prioritats i les seves pràctiques. I també ha anat seleccionant i formant els homes i dones que s’hi enquadren.
                Només cal sentir a parlar els responsables de la cúpula policial per adonar-se que raonen amb una lògica militar. En el seu esperit, hi ha una guerra. Una contesa no declarada - “de baixa intensitat”, podríem dir -, però finalment una guerra, contra un insidiós “enemic interior”. I, en les guerres, ja se sap, l’enemic sempre és percebut com un ésser deshumanitzat. Avui, un any i un munt de versions contradictòries després que un projectil disparat pels antidisturbis mutilés l’Ester, la Conselleria segueix negant la major. No hi ha hagut cap gest d’atenció cap a un ciutadana a qui han esguerrat el rostre i la vida. Pitjor: cada nova negació, cada nova mentida, suposa una humiliació afegida, una ferida moral que només la solidaritat ciutadana que envolta l’Ester pervé a apaivagar. Quin contrast, en demanar justícia, entre les seves paraules mesurades – “Cal separar el gra de la palla” – i la freda agressivitat de la institució policial! Ella no ho era, ni pretén esdevenir-ho; però, de fet, rep el tracte que es dispensa a l’enemic. Com el rep, després de mort, Juan Andrés Benítez. Tot s’hi val per tractar de rebaixar la seva condició de ciutadà subjecte de drets i la seva dignitat humana: des de l’evocació – delictiva - de la seva condició de seropositiu, mirant d’atiar els prejudicis més retrògrads... fins a la construcció, a còpia de filtracions no menys dubtoses, d’una personalitat violenta i drogodependent que el seu entorn familiar i social desconeixia – però que la policia providencialment ens revela. Calumniar la víctima s’ha esdevingut una pràctica corrent per justificar a posteriori la violència emprada. Però constitueix, alhora, un seriós avís per a navegants: “Qui se’ns posi al davant pot conèixer la mateixa sort. No només tenim el monopoli de la violència, sinó també el privilegi de designar i qualificar l’adversari”.
                La decisió de retirar les pilotes de goma, fruit d’una intensa pressió social, constitueix sens dubte una excel·lent notícia. Però el debat sobre el model policial, la seva vertebració i els principis que han de regir una gestió democràtica de l’ordre públic segueix plantejat. La defensa tossuda d’aquests projectils – que, de manera absolutament aleatòria, provocaven, tal com s’ha demostrat en seu parlamentària, “ferides de guerra” - responia a la voluntat explícita de disposar d’estris capaços de “generar pànic” entre les multituds. La cúpula policial ja reclama amb insistència la substitució de les pilotes per altres “eines robustes” – canons d’aigua, llançadores ...- que li permetin obtenir els mateixos resultats intimidadors sobre la ciutadania. En general, es tracta d’armament militar adaptat a les condicions d’aquest sord combat urbà en què, sembla ser, ens trobem immersos.
                Vet aquí una preocupació que contrasta amb el caràcter extraordinàriament pacífic de les grans protestes socials dels últims temps, des del 15-M a les vagues generals, passant per les manifestacions independentistes... Però que reflecteix les temences de les elits dominants pel que fa a l’eclosió del conflicte fonamental que s’està travant entre les classes. La casta prepotent que dirigeix de facto, i sovint per damunt dels mateixos responsables polítics, la policia, tradueix aquestes temences en arbitrarietat i en el seu particular “codi de l’enemic”. Estem davant d’una problemàtica major que l’esquerra, si vol encarar els temps que s’atansen, haurà d’abordar en clau constituent.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada