8/11/13

La síndrome d’Estocolm



De la Carta de L'Aurora. Aquest dimarts, 5 de novembre, el Govern de la Generalitat adoptarà el projecte de llei sobre els pressupostos per al 2014, pressupostos que seran sotmesos a debat parlamentari durant les properes setmanes.
No coneixem la lletra petita del projecte – ni el detall de les lleis d’acompanyament, on tantes decisions importants sol encabir l’executiu. Nogensmenys, els paràmetres i propòsits generals en què s’emmarquen aquests comptes són prou coneguts i fan que puguem titllar-los, d’antuvi i sense incórrer en cap procés d’intenció contra el Govern, d’antisocials i regressius.
El propi conseller Mas-Colell, involuntàriament, així ho revelava fa uns dies quan, per desmentir la possibilitat d’abaixar la pressió fiscal a Catalunya, argumentava que “si ho féssim, no podríem pagar els interessos del nostre deute, que són més elevats que els de Madrid”. Vet aquí doncs la prioritat absoluta: honorar el deute financer de la Generalitat. Un deute contret a interessos abusius... i el servei del qual fregarà enguany els 2.500 milions d’euros. Certament, l’obligació d’atendre els bancs abans que la despesa social condiciona fortament els comptes autonòmics. Cal recordar, però, que aquesta reforma constitucional, adoptada a corre-cuita a les acaballes de l’era de Zapatero, fou joiosament votada en el seu dia per CiU, abanderada dels equilibris pressupostaris i les retallades.
I caldrà recordar unes quantes coses més. L’Estat espanyol centrifuga el dèficit cap a les autonomies. I ho fa amb una finalitat política clara: escanyar els serveis públics que aquestes tenen al seu càrrec - començant per sanitat i educació -, afeblir l’estat del benestar i obrir sucosos nínxols de negoci a les grans corporacions “amigues”. Els pressupostos són lluita de classes quantificada en ingressos, inversions, despeses i privatitzacions.
Ara, el Govern ens explicarà que, en el marc de l’asfíxia financera que patim, només es poden confeccionar uns pressupostos restrictius. Mas brandeix una part de la veritat, però no pas tota. No cal demostrar aquest ofec, escenificat pel degoteig parsimoniós del fons de liquidat autonòmica, del què pengen els pagaments de la Generalitat als seus proveïdors. Sense oblidar el tracte territorial vexatori de l’Estat, que amb prou feines ha executat el 30 % de les infraestructures que s’havia compromès a realitzar a Catalunya. És cert: l’autonomia està intervinguda, literalment segrestada. Però el Govern sembla patir una curiosa síndrome d’Estocolm. Abrandat a l’hora de fer declaracions patriòtiques, mostra una simptomàtica adaptació a les estretors dictades des de Madrid i des de Brussel•les. Pitjor: s’inscriu en elles i les agreuja, replica la lògica de l’austeritat i en fa un programa a favor de les elits dirigents. El tribut sobre successions triga a arribar; tanmateix, l’escandalosa baixada d’impostos als casinos es veu que corria pressa. Falten diners per garantir beques menjador a milers d’infants; però hi ha recursos per pagar els concerts d’escoles religioses que segreguen per sexe. Els treballadors i treballadores de la funció pública pateixen severes retallades salarials; però el Govern vol blindar els generosos complements dels seus càrrecs de confiança. En un mot: la Generalitat pateix el dictat de Madrid, però abraça fervorosament la seva filosofia neoliberal.
El mateix dia que el Govern adopti els seus pressupostos, una multitudinària roda de premsa propiciada pel conjunt dels sindicats, moviments veïnals, socials i plataformes diverses anunciarà, a la Plaça de Sant Jaume, una campanya de mobilització ciutadana: contra el govern de Rajoy i, singularment, contra una reforma del règim de pensions d’assoladores conseqüències pel que fa a l’empobriment general de població. Però també contra les decisions de l’administració més propera, de qui hauríem d’exigir uns pressupostos socials i de desobediència cívica. El 24 de novembre, omplirem els carrers de Barcelona, acompanyant la protesta del moviment obrer i les “marees” populars d’arreu de l’Estat. I, el 4 de desembre, mentre el Parlament de Catalunya debat encara els pressupostos, serem a les seves portes, palesant les exigències de la majoria social d’aquest país. Lluís Rabell. 3/11/2013

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada