13/2/14

L’actualitat d’Andreu Nin sobre les nacions


La Fundació Andreu Nin promou un espai de reflexió aquest dissabte 15 de febrer, a partir de les 16 hores, al Palau de la Virreina de Barcelona, a les veus de bona part de tots els segments de l’esquerra, per debatre i aprofitar les aportacions d’Andreu Nin a l’emancipació de les nacions i la seva relació amb la lluita per l’emancipació social. Mª Teresa Carbonell i Pello Erdoziain presenten la Jornada.

El juny de 2013 la Fundació Andreu Nin va aconseguir que tota l’esquerra reconegués al Parlament de Catalunya els valors revolucionaris i les aportacions polítiques i socials d’Andreu Nin. Ara, la Fundació vol participar en l’apassionant procés polític que es viu a Catalunya aportant les experiències i ensenyaments d’Andreu Nin i del POUM en la lluita per l’emancipació de les nacions. La jornada que s’ha convocat per al
15 de febrer tindrà dues sessions. La primera estarà dedicada a l’explicació de les aportacions de Nin i anirà a càrrec dels historiadors Pelai Pagès i Andy Durgan (tots dos tenen nombroses publicacions sobre Nin i el POUM) i de Lluís Rabell, president de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona. La segona sessió serà una taula en què tota l’esquerra catalana debatrà sobre el dret a decidir i les seves propostes sobre Catalunya. El caràcter unitari de la Fundació, de reflexió d’idees i de propostes, permetrà reunir un ampli ventall: el professor Gerardo Pisarello, el diputat d’ICV-EUiA David Companyon, representants de les CUP (Enric Teran), ERC (Oriol Amorós), SocialismeCatalunyaLlibertat (Toni Comín) i CGT (Ermengol Gassiot), així com el diputat del PSC Joan Ignasi Elena, qui va votar al Parlament a favor del dret a decidir.
Probablement Andreu Nin sigui el marxista català que més s’hagi ocupat d’analitzar i aprofundir sobre la qüestió nacional a l’Estat espanyol. Ja el 1914 polemitzava sobre la relació entre socialisme i nacionalisme. Llegim en un dels seus articles: “El problema social no és una simple qüestió d’estómac. En tot cas, el problema exclusivament econòmic serà el fonamental, constituirà l’ànima del socialisme, sense el qual aquest no tindria raó d’existir; però no deixa de representar-ne només un aspecte –és clar que el més important- de la qüestió social...”, per continuar afirmant: “Nacionalisme i socialisme semblen ser dos termes antitètics, però els seus fins es confonen i es complementen recíprocament, existint entre tots dos una íntima i indestructible connexió. L’un i l’altre amenacen els mateixos fonaments de la societat actual. Cap doctrina és tan revolucionària com elles.
El nacionalisme ataca l’organització i l’estructura dels estats, absorbents, unitaris, centralistes, tirànics i dominadors, i el socialisme combat el règim capitalista, la propietat privada i la moderna forma de l’esclavitud representada pel salari.
Si el socialisme aconseguís, amb el seu esforç, que s’esfondrés completament l’únic poder de la burgesia, desapareixent amb ell la injustícia de la desigualtat econòmica d’allò que amb menyspreu anomenava Fourier amb raó la societat civilitzada, el nacionalisme aconseguiria, per la seva acció cada dia més viva i més intensa, vèncer en tots els seus reductes la burgesia arravatant-li la seva força i el seu instrument d’opressió més formidable: l’estat.”
Aquests arguments són de plena actualitat. Segueix havent sectors de l’esquerra que pretenen enfrontar el que anomenem qüestió social a la qüestió nacional, com si l’ànsia de llibertat dels pobles, en aquest cas el dret de Catalunya a decidir, pogués ser contrari al procés d’emancipació social de les classes treballadores. Per a Nin és tot el contrari, els fins de l’emancipació nacional i social “es confonen i es complementen recíprocament... l’un i l’altre amenacen els mateixos fonaments de la societat actual. Cap doctrina és tan revolucionària com elles.”
Mª Teresa Carbonell.
Per als revolucionaris, la lluita per l’alliberament nacional no significa que les classes treballadores hagin de supeditar-se als interessos de la burgesia nacional. Una cosa és un acord puntual contra la nació opressora i una altra de ben diferent és confondre els objectius. Per això Nin s’ocupa també en els seus escrits de definir la posició del moviment obrer al respecte. Escriu: “Per al nacionalisme burgès la nació ho és tot, i a la nació –burgesa, naturalment- han de subordinar-se els interessos de les classes socials, sense tenir per res en compte els antagonismes profunds que les divideixen. Per al marxisme revolucionari, al contrari, els interessos de la revolució proletària i la solidaritat obrera internacional estan per sobre de tot. Al principi de la unitat nacional de les classes oposa el de la lluita de classes, i en el fons considera el problema de les nacions oprimides com a un aspecte d’aquesta lluita. L’obrer revolucionari se sent infinitament més lligat als obrers d’altres països i, per tant, als de la pròpia nació dominadora, que a les classes explotadores del propi país, a les quals té declarada una guerra a mort. No oblidem, d’altra banda, que la primacia de la nació per sobre dels interessos de classe en realitat no és, per a la burgesia, sinó una bandera que mostra als ulls del proletariat per enfosquir la seva consciència de classe. Per sobre de tot posa els seus interessos de casta explotadora. Quan aquests estan en perill no vacil·la a aliar-se amb els enemics “nacionals”.” També ens semblen de plena actualitat la tradició de pactes de la burgesia catalana, a través de CiU, amb el PP i amb l’Estat espanyol, no només en l’aplicació de polítiques de retallades socials sinó també per supeditar les necessitats de Catalunya als seus propis interessos, cosa que ens obliga a estar alerta sobre les seves veritables intencions.
Malgrat ser reiteratius amb les cites de Nin, resulta sorprenent llegir la seva proposta de programa, elaborat el setembre de 1934 i que, al nostre entendre, ben bé podria representar avui la base d’un acord de les esquerres: “I, tanmateix, el moviment nacional de Catalunya, pel seu contingut i per la participació de les masses populars, és, en el moment actual, un factor revolucionari de primer nivell, que contribueix poderosament, amb el moviment obrer, a contenir l’avanç victoriós de la reacció. D’aquí es dedueix clarament l’actitud que ha d’adoptar davant seu el proletariat revolucionari:
*  Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la reacció.
*  Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar lliurement del seu destí, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol, si aquesta és la seva voluntat.
*  Considerar la proclamació de la República catalana com un acte d’enorme transcendència revolucionària; i
*  Enarborar la bandera de la República catalana, amb el fi de desplaçar de la direcció del moviment la burgesia indecisa i claudicant, que prepara el terreny a la victòria de la contrarevolució, i fer de la Catalunya emancipada del jou espanyol el primer pas cap a la Unió de Repúbliques Socialistes d’Ibèria.”
En qualsevol cas, el que la Fundació Andreu Nin pretén és ser un estímul i un vehicle per al debat. Per això esperem que tots i totes pugueu participar en la jornada del proper dissabte 15 de febrer.
Maria Teresa Carbonell (Presidenta de la Fundació AndreuNin)
Pello Erdoziain (Secretari de la Fundació Andreu Nin)

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada