La Fundació Andreu Nin promou un espai de reflexió aquest dissabte 15 de febrer, a partir de les 16 hores, al Palau de la Virreina de Barcelona, a les veus de bona part de tots els segments de l’esquerra, per debatre i aprofitar les aportacions d’Andreu Nin a l’emancipació de les nacions i la seva relació amb la lluita per l’emancipació social. Mª Teresa Carbonell i Pello Erdoziain presenten la Jornada.
El juny de 2013 la Fundació Andreu Nin va aconseguir que
tota l’esquerra reconegués al Parlament de Catalunya els valors revolucionaris
i les aportacions polítiques i socials d’Andreu Nin. Ara, la Fundació vol
participar en l’apassionant procés polític que es viu a Catalunya aportant les
experiències i ensenyaments d’Andreu Nin i del POUM en la lluita per
l’emancipació de les nacions. La jornada que s’ha convocat per al
15 de febrer
tindrà dues sessions. La primera estarà dedicada a l’explicació de les
aportacions de Nin i anirà a càrrec dels historiadors Pelai Pagès i Andy Durgan
(tots dos tenen nombroses publicacions sobre Nin i el POUM) i de Lluís Rabell,
president de la Federació d’Associacions de Veïns i Veïnes de Barcelona. La
segona sessió serà una taula en què tota l’esquerra catalana debatrà sobre el
dret a decidir i les seves propostes sobre Catalunya. El caràcter unitari de la
Fundació, de reflexió d’idees i de propostes, permetrà reunir un ampli ventall:
el professor Gerardo Pisarello, el diputat d’ICV-EUiA David Companyon,
representants de les CUP (Enric Teran), ERC (Oriol Amorós),
SocialismeCatalunyaLlibertat (Toni Comín) i CGT (Ermengol Gassiot), així com el diputat del PSC
Joan Ignasi Elena, qui va votar al Parlament a favor del dret a decidir.
Probablement Andreu Nin sigui el marxista català que més
s’hagi ocupat d’analitzar i aprofundir sobre la qüestió nacional a l’Estat
espanyol. Ja el 1914 polemitzava sobre la relació entre socialisme i
nacionalisme. Llegim en un dels seus articles: “El problema social no és una
simple qüestió d’estómac. En tot cas, el problema exclusivament econòmic serà
el fonamental, constituirà l’ànima del socialisme, sense el qual aquest no
tindria raó d’existir; però no deixa de representar-ne només un aspecte –és
clar que el més important- de la qüestió social...”, per continuar afirmant: “Nacionalisme
i socialisme semblen ser dos termes antitètics, però els seus fins es confonen
i es complementen recíprocament, existint entre tots dos una íntima i
indestructible connexió. L’un i l’altre amenacen els mateixos fonaments de la
societat actual. Cap doctrina és tan revolucionària com elles.
El nacionalisme ataca l’organització i l’estructura dels
estats, absorbents, unitaris, centralistes, tirànics i dominadors, i el
socialisme combat el règim capitalista, la propietat privada i la moderna forma
de l’esclavitud representada pel salari.
Si el socialisme aconseguís, amb el seu esforç, que
s’esfondrés completament l’únic poder de la burgesia, desapareixent amb ell la
injustícia de la desigualtat econòmica d’allò que amb menyspreu anomenava
Fourier amb raó la societat civilitzada, el nacionalisme aconseguiria, per la
seva acció cada dia més viva i més intensa, vèncer en tots els seus reductes la
burgesia arravatant-li la seva força i el seu instrument d’opressió més
formidable: l’estat.”
Aquests arguments són de plena actualitat. Segueix havent
sectors de l’esquerra que pretenen enfrontar el que anomenem qüestió social a
la qüestió nacional, com si l’ànsia de llibertat dels pobles, en aquest cas el
dret de Catalunya a decidir, pogués ser contrari al procés d’emancipació social
de les classes treballadores. Per a Nin és tot el contrari, els fins de
l’emancipació nacional i social “es confonen i es complementen recíprocament...
l’un i l’altre amenacen els mateixos fonaments de la societat actual. Cap doctrina
és tan revolucionària com elles.”
Mª Teresa Carbonell. |
Per als revolucionaris, la lluita per l’alliberament
nacional no significa que les classes treballadores hagin de supeditar-se als
interessos de la burgesia nacional. Una cosa és un acord puntual contra la
nació opressora i una altra de ben diferent és confondre els objectius. Per
això Nin s’ocupa també en els seus escrits de definir la posició del moviment
obrer al respecte. Escriu: “Per al nacionalisme burgès la nació ho és tot, i a
la nació –burgesa, naturalment- han de subordinar-se els interessos de les
classes socials, sense tenir per res en compte els antagonismes profunds que
les divideixen. Per al marxisme revolucionari, al contrari, els interessos de
la revolució proletària i la solidaritat obrera internacional estan per sobre
de tot. Al principi de la unitat nacional de les classes oposa el de la lluita
de classes, i en el fons considera el problema de les nacions oprimides com a
un aspecte d’aquesta lluita. L’obrer revolucionari se sent infinitament més lligat
als obrers d’altres països i, per tant, als de la pròpia nació dominadora, que
a les classes explotadores del propi país, a les quals té declarada una guerra
a mort. No oblidem, d’altra banda, que la primacia de la nació per sobre dels
interessos de classe en realitat no és, per a la burgesia, sinó una bandera que
mostra als ulls del proletariat per enfosquir la seva consciència de classe.
Per sobre de tot posa els seus interessos de casta explotadora. Quan aquests
estan en perill no vacil·la a aliar-se amb els enemics “nacionals”.” També ens
semblen de plena actualitat la tradició de pactes de la burgesia catalana, a
través de CiU, amb el PP i amb l’Estat espanyol, no només en l’aplicació de
polítiques de retallades socials sinó també per supeditar les necessitats de
Catalunya als seus propis interessos, cosa que ens obliga a estar alerta sobre
les seves veritables intencions.
Malgrat ser reiteratius amb les cites de Nin, resulta
sorprenent llegir la seva proposta de programa, elaborat el setembre de 1934 i
que, al nostre entendre, ben bé podria representar avui la base d’un acord de
les esquerres: “I, tanmateix, el moviment nacional de Catalunya, pel seu
contingut i per la participació de les masses populars, és, en el moment
actual, un factor revolucionari de primer nivell, que contribueix poderosament,
amb el moviment obrer, a contenir l’avanç victoriós de la reacció. D’aquí es
dedueix clarament l’actitud que ha d’adoptar davant seu el proletariat
revolucionari:
* Sostenir activament el moviment d’emancipació nacional de
Catalunya, oposant-se enèrgicament a tota temptativa d’atac per part de la
reacció.
* Defensar el dret indiscutible de Catalunya a disposar
lliurement del seu destí, sense excloure el de separar-se de l’Estat espanyol,
si aquesta és la seva voluntat.
* Considerar la proclamació de la República catalana com un
acte d’enorme transcendència revolucionària; i
* Enarborar la bandera de la República catalana, amb el fi de
desplaçar de la direcció del moviment la burgesia indecisa i claudicant, que
prepara el terreny a la victòria de la contrarevolució, i fer de la Catalunya
emancipada del jou espanyol el primer pas cap a la Unió de Repúbliques
Socialistes d’Ibèria.”
En qualsevol cas, el que la Fundació Andreu Nin pretén és
ser un estímul i un vehicle per al debat. Per això esperem que tots i totes
pugueu participar en la jornada del proper dissabte 15 de febrer.
Maria Teresa Carbonell (Presidenta de la Fundació AndreuNin)
Pello Erdoziain (Secretari de la Fundació Andreu Nin)
No hay comentarios:
Publicar un comentario