Andreu Nin viu en l’esquerra revolucionària

La sala del 4rt pis del Palau de la Virreina de Barcelona va esdevenir el passat dissabte 15 l'escenari on s'aplegà una esquerra crítica i la revolucionària entorn l'ideari d'Andreu Nin.

L'acte de la Fundació Andreu Nin sobre "Nin: Les Nacions i la revolució social" va combinar aprofundir en el context on es varen desenvolupar l'acció pedagògica, literària i revolucionària, des de Barcelona a Moscou passant per les principals capitals europees, en el brou de l'ona de fons revolucionària soviètica i la contrarevolució nazista i feixista nacional socialista. La revolució espanyola amb la II República, l'aixecament feixista, la guerra civil i la derrota revolucionària amb la caiguda de Barcelona, que en un punyent article Trotsky analitzava que va obrir les portes a la 2a Guerra Mundial, s'encarnen en el POUM (Partit Obrer d'Unificació Marxista) i en el lideratge del finalment segrestat i assassinat Andreu Nin.

Mª Teresa Carbonell, presidenta de la Fundació va obrir la Jornada de reflexió i debat. L'obra de referència obre la que pivotava la Jornada era "Els moviments d'emancipació nacional", Nin, 1935, reeditada per Editorial Base, amb pròleg de Pelai Pagès.

Una primera mesa presentada per Sol Ruiz de Vargas va aportar els elements reflexius històrics amb projecció agosarada a l'actualitat. Pelai Pagès, Andy Durhan i Lluís Rabell, optarem per aprofundir en aspectes suggerents i en part inèdits del pensament i les experiències d'Andreu Nin. La relació de Nin amb dues situacions revolucionàries tant diferents en la forma però d'un contingut democràtic,social i obrer, com era a la Rússia del innovador poder soviètic amb òrgans genuïns com els Soviets que varen bastir el nou estat, i el procés republicà espanyol que sotragava el poder ancestral terratinent, estatal, militar, eclesiàstic, patriarcal i de predomini nacional espanyol. El POUM fou precursor de capgirar i adaptar a les necessitats revolucionàries treballadores la tradició federalista republicana, fent-se defensor de la llibertat dels pobles i les nacions amb la proposta de unió lliure de les Repúbliques Ibèriques, on s'hi incloïa una República Catalana. Pepe Gutiérrez va aportar vivències valuoses de Wilebaldo Solano que contribueixen a copsar la important aportació del POUM i del Nin sobre la revolució social i llibertat nacional, amb una rigorosa assimilació de la influència de les idees de la consistent radicalitat del líder boltxevic Lenin. Amb l'avantatge que Lenin, cap del poder soviètic (de la federació i després unió dels pobles de Rússia i afins) va practicar uns acords amb el múltiple panorama de nacionalitats i ètnies, ben oposat als unionismes que privilegien al nacionalisme i a la nació dominant. Lluís Rabell concentrà que “l'estat espanyol és un instrument de divisió dels pobles i de la classe treballadora” quan el que cal és “un esclat de la diversitat existent més que una uniformitat reduccionista”.

Va captivar que les tres ponències assenyalessin les coincidències argumentals de fa cent anys amb les idees del tipus que llibertat i independència de Catalunya fora unilateralment un element dretà burgès que desviava al proletariat de la veritable lluita social. Com es pot dissociar el canvi social del democràtic i de la llibertat dels pobles on l'ancestre del poder burgès encara gira entorn d'un estat uninacional sorgit del poder terratinent i celestial, adoptat per l'amo financer i de format monàrquic? Quina petja ha de deixar el moviment obrer revolucionari per liderar l'aspiració de llibertat catalana en contra de l'estat monàrquic i de la classe dominant espanyola i catalana?

La segona mesa fou presentada per Carme Sansa. Ho va acompanyar d'una crítica i amb la proposta de que calia incorporar a dones revolucionàries a la reflexió d'aquests actes. Les ponències eren d'actualitat entorn el fet de la Consulta, la convocatòria pel 9 de novembre de 2014, les posicions polítiques i la crisis estatal que representa.

Armengol Gassiol de la CGT, ERC amb Oriol Amorós, Toni Comín de l'Associació Socialisme, Catalunya i Llibertat y Santi Lapeira per Avancem dels socialistes titllats de díscols, pel seu vot a favor de la Consulta diferent de la disciplina del PSC que està en contra.

Les equiparacions i diferències entre l'anomena't dret a decidir i el dret a l'autodeterminació varen ser el moll de l'os per part de Gassiot. Oriol Amorós va entrar de sac en assegurar que la consulta havia de realitzar-se, “no valen eleccions ni plebiscitàries”. Ho va reiterar a demanda de Marià Delàs, mentre ho situava com element cabdal revolucionari. Amorós defensa la necessitat de l’acord amb CiU, pressionat per les crítiques als Pressupostos de la Generalitat, amb la imatge que es ha tocat “ballar amb la més lletja” i “que algú ho havia de fer”. Toni Comín va desmuntar els tòpics de posar en sordina la demanda d’emancipació nacional diluint-ho en les reivindicacions socials, “quan defensem drets civils com el d’avortament no ens cal precisar que també som pels altres drets democràtics i socials”. Comín incidí en practicar la desobediència sobre imposicions i negatives del govern estat, patents amb l’Estatut i ara amb la consulta. Polemitzà amb el PSC al dir “Si en un referèndum al final surt la independència la voldria per un procés social i per consolidar propostes com Renta Bàsica”. S’estengué en que “el projecte independentista es més favorable a les classes populars que el projecte de la unitat d'Espanya, s'ha de fer lectura de classe, si em diuen que la sobirania espanyola és indivisible, en el fons això és un model nacionalista espanyol". “El federalisme autèntic no pot ser amb un concepte d’indivisibilitat d'Espanya”. Santi Lapeira, va emprar símils cinèfils al situar la delicada situació d’una esquerra i dividida pel fet nacional, quan hauria de ser la primera interessada en liderar un moviment tant potent com de la Consulta i el de la independència catalana. David Companyon va tancar amb un “el NO a la Consulta (Si o Si) és reaccionari”, mentre exposava lo negatiu que  eren els Pressupostos i que “no podem canviar consulta per retallades”. Tractant de les realitats genuïnes defensà que “cal treballar dins l'ANC per l’hegemonia treballadora de l’esquerra”. La concepció de República catalana, independència, ruptura constitució 1978 i de la Monarquia, són en la perspectiva de la unió lliure de repúbliques ibèriques, o de la federació o confederació, segons cada poble estableixi sobiranament. Enric Teran de la CUP i Gerardo Pisarello finalment no van poder arribar-hi, tanmateix en el debat es varen expressar les sefes posicions. En concret un company d’En Lluita va suplir en part l’aportació de la CUP.

La Jornada ha estat un èxit en contingut i participació. És una mostra que aquest debat cal fer-lo per donar fermesa a les posicions més d’esquerres i revolucionàries.
A Catalunya i a Espanya es gesten canvis profunds i el lloc que cada classe i segment social prengui serà determinant en el desenvolupament i resultats.

http://www.btv.cat/btvnoticies/2014/02/15/andreu-nin-fundacio-esquerra-esquerres-emancipacio-autodeterminacio-nacional#comments