10/2/14

Estats i Repúbliques, independència i federalisme


El proper dissabte 15 F reflexionarem sobre les concepcions i pràctica revolucionària de l'Andreu Nin i el POUM. Aprofito un article publicat a la Revista Realitat a la tardor de 2010. En aquests tres anys i mig la lluita política nacional s'ha precipitat com un allau. Del "Som una Nació; Nosaltres decidim", s'ha passat a la "Via catalana cap a la Independència". Mentre ha sorgit una nova organització, l'Assemblea Nacional Catalana. La demanda de Concert econòmic o Pacte Fiscal ha restat superada i, fruit de la pressió popular, el Parlament de Catalunya ha proclamat una Declaració de sobirania, ha establert una Consulta pel 9 de novembre de 2014, fins a concretar una Pregunta doble sobre estat i si ha de ser amb independència. El govern de l'estat s'hi està negant rotundament. De l'esquerra espanyola, només IU i el Grup Parlamentari de la Izquierda Plural, donen suport a la realització de l'esmentada Consulta i al que la ciutadania catalana decideixi. La recent Conferència d'IU sobre el Model estatal s'ha vist completament sotragada per la potència democràtica de la perspectiva real de Consulta a Catalunya.
Fer, neutralitzar, frustrar o impedir la Consulta és l'element cabdal que marcarà un canvi profund tant a Catalunya com a l'estat espanyol. El PSC s'està estavellant a l'enfocar negativament la Consulta. EUiA s'ha situat en el corrent profund democràtic popular amb les propostes de "Projecte constituent per Catalunya, Consulta i República Catalana". La resposta ciutadana a la Pregunta de la Consulta serà el segon torn del procés de llibertat i sobirania. El tercer seria en funció de la resposta popular, del procés que se segueixi, i de les relacions amb els demés pobles i estats.
Des del POR i de L'Aurora hem preparat i establert l'orientació política amb un diàleg multilateral entre diferents forces polítiques i les tasques de construcció d'IU i EUiA i Erabaki. La reflexió i el procés d'elaboració d'unes tesis l'hem desenvolupat en dos congressos i en el Diàleg de Baztan, ha estat amb el PCC, Sortu, Gorripideak i Anova. 

El fet nacional català, separació i federalisme
“El problema de l’emancipació  de les nacionalitats oprimides,... ofereix un interès indiscutible per al moviment obrer, que no pot desentendre’s de cap dels aspectes de la lluita emancipadora dels homes i dels pobles, i, molt especialment, per al d’aquells països que, com el nostre, el té plantejat d’una manera tan viva”. Andreu Nin[i]
"La alliberació de les nacions oprimides pressuposa: 1) plena igualtat de drets de les nacions...; 2) Llibertat de separació política. Lenin[ii].
La reflexió teòrica és una responsabilitat política obligada per copsar i comprendre l’evolució del Fet nacional català i espanyol dins l’estat espanyol.
A la llum d’una renovació estatutària maldestre sense el dret a l'autodeterminació, amb el greuge de l'anulació pel Tribunal Constitucional estatal a instàncies del PP malgrat un govern estatal del PSOE i un govern autonòmic català del PSC(PSOE), i amb l'afegit de la recent victòria de la dreta catalana i espanyola a Catalunya, la massiva manifestació ciutadana popular del 10 de juliol de 2010 per “Nosaltres decidim”, posa les llibertats democràtiques nacionals de plena i viva actualitat.
* *  *
El desenvolupament capitalista a la península ibèrica ens ha llegat alguns fets cabdals com un sector industrial esquifit i atomitzat de petita empresa, amb predomini de serveis i del capital financer; també una varietat de pobles estructurats en dos estats, Portugal i Espanya.
La peculiaritat a l’estat espanyol burgès és que ha quedat format per diferents nacions. Aquestes nacions, amb les seves burgesies, no s’han fos en una sola. El que coneixem en la conceptualització ideològica, legal constitucional, com a nació espanyola és, en realitat, l’hegemonia i predomini de la nació castellana-espanyola respecte a les nacions catalana, basca i gallega, sense entrar en les situacions neocolonials de Ceuta i Melilla, i de les Illes Canàries.
En la terminologia política s’empren formulacions de nació espanyola única o unitat de la nació espanyola (Tribunal Constitucional), Nació de nacions, Plurinacional, Nacionalitats. Darrera d’elles, és a dir en el seu contingut, respiren les diferents concepcions polítiques de dominació i relació entre el diferents pobles i l’estat, però a cap d’elles es permet un lloc a la llibertat de diferents nacions o la lliure unió entre les diferents nacions existents.

La nació
 “La nació, en el veritable sentit de la paraula, és un producte directe de la societat capitalista, per tal com sorgeix i es desenvolupa allí on sorgeix i es desenvolupa el capitalisme. La nació es caracteritza per l’existència de relacions econòmiques capitalistes determinades, la comunitat de territori, d’idioma i cultura”. Andreu Nin[iii]
A diferencia d’Alemanya o d’Itàlia, la nació i l’estat espanyol s’han constituït sobre la base de la dominació i la negació de les demés nacions que, per distints avatars de la història, no varen aconseguir realitzar-se com estat modern burgès, però tampoc integrar-se suficient en aquest estat i en les seves classes dominants.
Aquesta situació política s’ha resolt en fals en diferents moments de la història. Millor dit està pendent de resoldre. L’últim cas és amb la renovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya dins l’estat espanyol.

Catalanisme conservador i popular
El moviment d’emancipació nacional català ha seguit la tendència de fons capitalista d’aconseguir la construcció nacional.
Aquest moviment s’expressa de forma ben diferent segons sigui la classe social que el lideri.
Les capes més altes de la burgesia han posat la seva empremta en un catalanisme polític conservador, autonomista, disposat a canviar les mancances democràtiques per la protecció de les institucions repressives i legals estatal davant l’amenaça d’una mobilització social treballadora; alhora ho han combinat amb certes avantatges econòmiques pels seus negocis industrials i comercials.
Les capes més petites de la burgesia, la pagesia, i el gruix dels segments professionals de la població han projectat i liderat un catalanisme popular, d’esquerres, amb varis episodis que ha intentat consumar els processos de llibertats democràtiques nacional amb l’estructuració d’un estat català. Intents fins ara neutralitzats i impedits per l’estat espanyol.
El moviment obrer a Catalunya sempre ha sofert una divisòria entre una component catalana i una espanyola, enguany completada per les minories procedents de la immigració.
Tanmateix en les situacions que la classe treballadora catalana s’ha ocupat i participat del moviment d’emancipació nacional, ha estat o com a ciutadania individual o com a capes socials massives, però en ambdues situacions liderades per les altres classes socials.
Un lideratge per part de la classe social obrera no pot ser una simple substitució o hegemonia en el moviment d’emancipació nacional d’unes classes per unes altres. Els objectius polítics democràtics i socials, el mateix sentit de la construcció nacional s’hi veuria seriosament afectada i determinada.
La classe treballadora pot donar consistència i liderar una mobilització i un moviment potent d’emancipació basat en una radicalitat en la lluita i consecució de les llibertats democràtiques nacionals que tingui en compte alhora l’explotació social.
Vol dir això que només es podria lluitar per unes llibertats democràtiques de Catalunya que impliquessin la seva transformació social?. O que sigui necessària una etapa de construcció nacional burgesa estatal per poder després dedicar-se a la lluita social? O fins i tot al contrari, que si ens centrem i resolem l’explotació i domini social aleshores ja no caldrien unes llibertats nacionals?
No sabem quin serà el ritme ni els processos que es seguiran a Catalunya i a l’estat espanyol. Però sí podem establir que les solucions d’Estatuts autonomistes no han aconseguit eliminar l’aspiració democràtica nacional de llibertat per la població i nació catalana.
Per tant el que ens correspon a les tendències treballadores del marxisme revolucionari té a veure més en assumir i liderar les llibertats democràtiques nacionals complertes per la defensa ferma dels drets de la nació oprimida, això tant des de la pertinença a la nació opressora com des de l'oprimida.
 “El proletariat ha de sostenir tot el que tinguin de progressiu els moviments nacionals, sense confondre la seva actitud amb la del nacionalisme burgès, de la mateixa manera que sosté la lluita general per les reivindicacions democràtiques sense confondre’s amb la burgesia”. Andreu Nin [iv]

Dret d’autodeterminació i a la separació

“El proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret indiscutible dels  pobles a disposar lliurement de llurs destins i a constituir-se en un Estat independent si aquesta és llur voluntat. Cap privilegi per a cap nació, cap privilegi per a cap idioma! Cap opressió, cap injustícia envers la minoria nacional! Heus aquí el programa de la democràcia obrera”. Andreu Nin[v]
La via de l’Autonomia amb la renovació de l’Estatut i la política gradual reformista del progrés de l’autogovern ha esdevingut una via morta i sense sortida.
A la Unió Europea, a Espanya i a Rússia, només s’accepta el dret a l’autodeterminació pels processos colonials. Encara que això no ha impedit que s’hagin format noves Repúbliques amb el desmembrament de l’antiga URSS, amb el de Iugoslàvia als Balcans, i amb el de Txecoslovàquia. Però Txetxènia es considera “russa”, i Catalunya se la titlla d’espanyola.
Aquesta actitud és compartida per la classe dominant burgesa, però també per la socialdemocràcia vigent. De fet, la majoria de la classe treballadora europea, tracta els moviments emancipadors nacionals seguint els designis dels "seus" estats nacionals constituïts.
Amb mil i un raonaments, es considera que es pot decidir sobre i en comptes de les minories nacionals o senzillament es nega la seva realitat política. A l'estat espanyol amb 47 milions d'habitants, n'hi ha 35 a Espanya, 7,3 a Catalunya, 3 a Euskadi, i 1, 5 a Galícia; la proporció entre la població catalana i l'espanyola és d'1 a 5.  
Tanmateix entre les tendències marxistes que assumeixen en el seu programa el dret a l’autodeterminació es fan tot de condicionants dels que resulten que no s’accepti al cap i a la fi les conseqüències fonamentals i el dret a poder decidir separar-se, a constituir un estat propi i a establir les relacions avinents amb els altres estats i nacions de forma lliure. Gairebé la condició queda en que no s'exerceixi aquest dret per evitar trencaments, entre ells el de l'estat burgès, malgrat aquestes condicions comportin la divisió treballadora, l'enfrontament i desconfiances, i la dependència amb el respectiu xovinisme de cada burgesia.
 “La reconeixença del dret indiscutible a la separació no comporta però, ni de bon tros, la propaganda a favor d’aquesta separació en totes les circumstàncies ni considerar-la invariablement com un fet progressiu. La reconeixença d’aquest fet disminueix els perills de disgregació i aferma la solidaritat indispensable entre els treballadors de les diferents nacions que integren l’Estat. En sostenir aquest dret, el proletariat no s’identifica amb la burgesia nacional que vol subordinar els interessos de classe als interessos nacionals, ni amb les classes privilegiades de la nació dominant, que volen convertir els obrers en còmplices de la política d’opressió nacional”. Andreu Nin[vi]
“Nosaltres decidim” va encapçalar i és el clam popular expressat a la manifestació multitudinària del 10 de juliol de 2010.
Aquesta demanda ha estat completament desatesa, com les consultes ciutadanes locals als municipis.
Ha de poder decidir o no la població de Catalunya? I, si ha de poder decidir exercir el dret d’autodeterminació, pot decidir separar-se i constituir un estat o només pot decidir una relació de més o menys autogovern dins l’estat espanyol? Hem de seguir acceptant que no pugui decidir?
“Si volem ser fidels al socialisme hem des d’ara mateix dedicar-nos a l’educació internacionalista de les masses, impossible de realitzar entre les nacions opressores sense propugnar la llibertat de separació de les nacions oprimides”. Lenin[vii]

Llibertat nacional i federalisme
 “La federació, però, pot esser sòlida i els seus resultats poden ser efectius, només en el cas en què es basi en la confiança mútua i l’acord voluntari de les nacions que entrin a formar-ne part”. PC URSS[viii]
Un element vital de la defensa ferma de la llibertat nacional és enfortir el front de classe, la confiança i la unitat entre la classe obrera de la  nacionalitat opressora i l’oprimida, i a l’inrevés. Un altre element és afeblir les burgesies i l’estat. Amb això es coixeja terriblement, doncs gairebé totes les organitzacions polítiques treballadores estatals, i algunes de les autonomies, posen l’estat burgès i la Constitució monàrquica com un referent intocable, i gairebé indivisible.
 “A la gent que no ha aprofundit en el problema, els sembla “contradictori” que els socialdemòcrates de les nacions opressores exigeixin la “llibertat de separació” i els socialdemòcrates de les nacions oprimides la “llibertat d’unió””. Lenin[ix]
Els intents de progrés en l’autogovern autonòmic no ha portat, ni hi ha indicis de que pugui ser una perspectiva, a la flexibilitització i democratització de l’estat espanyol i de la Constitució.
Ni la reforma autonòmica estatutària, ni la reforma constitucional, són perspectives possibilistes viables.
Som en una cruïlla. Per defensar des de la nació espanyola la garantia de llibertat de separació a la classe treballadora i a la població catalana, i per defensar des de la nació catalana la llibertat d’unió federal amb la classe i població treballadora espanyola, ens cal una política clara de ruptura política de l’estat espanyol.
Aquesta ruptura política institucional no ha d’estar condicionada per cap unió forçada, ni federal ni confederal, sinó pel desenvolupament de les llibertats democràtiques.
Un veritable acord o pacte federal democràtic ha d’establir-se entre nacions democràtiques i lliures.
Aquesta lluita és necessària i possible encara que la realització de l’emancipació nacional pot esdevenir més una tasca del socialisme que de la democràcia burgesa capitalista.
Francesc Matas Salla


[i]  Els moviments d’emancipació nacional. L’aspecte teòric i la solució pràctica de la qüestió.1935. Ed. Base. 2008. (p. 37).
[ii]  N. Lenin. Balance de la discusión sobre la autodeterminación. Julio 1916, publicado en octubre de 1016. Lenin. Obras completas. T. 30, P.19.
[iii]  Els moviments d’emancipació nacional. L’aspecte teòric i la solució pràctica de la qüestió.1935. Ed. Base. 2008 (p. 39)
[iv] Els moviments d’emancipació nacional. L’aspecte teòric i la solució pràctica de la qüestió.1935. Ed. Base. 2008 (p. 144)
[v]  Els moviments d’emancipació nacional. L’aspecte teòric i la solució pràctica de la qüestió.1935. Ed. Base. 2008 (p.45)
[vi]  Els moviments d’emancipació nacional. L’aspecte teòric i la solució pràctica de la qüestió.1935. Ed. Base. 2008 (p. 45, 46)
[vii]  N. Lenin. Balance de la discusión sobre la autodeterminación. Julio 1916, publicado en octubre de 1016. Lenin. Obras completas. T. 30, P.53.
[viii]  Del X Congrés del PC URSS, març 1921. Cita d’Andreu Nin a Ibid. (p. 162).
[ix]  N. Lenin. Balance de la discusión sobre la autodeterminación. Julio 1916, publicado en octubre de 1016. Lenin. Obras completas. T. 30, P. 47

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada