Fer, neutralitzar, frustrar o impedir la Consulta és
l'element cabdal que marcarà un canvi profund tant a Catalunya com a l'estat
espanyol. El PSC s'està estavellant a l'enfocar negativament la Consulta. EUiA
s'ha situat en el corrent profund democràtic popular amb les propostes de "Projecte
constituent per Catalunya, Consulta i República Catalana". La resposta
ciutadana a la Pregunta de la Consulta serà el segon torn del procés de
llibertat i sobirania. El tercer seria en funció de la resposta popular, del
procés que se segueixi, i de les relacions amb els demés pobles i estats.
Des del POR i de L'Aurora hem preparat i establert
l'orientació política amb un diàleg multilateral entre diferents forces polítiques
i les tasques de construcció d'IU i EUiA i Erabaki. La reflexió i el procés d'elaboració
d'unes tesis l'hem desenvolupat en dos congressos i en el Diàleg de Baztan, ha
estat amb el PCC, Sortu, Gorripideak i Anova.
A la tesis 11, proposem: "Estat i República federal espanyola amb Dreta l'autodeterminació, Estats i Repúbliques Catalana, Basca y Gallega. LliureFederació de Repúbliques o Confederació. Federació lliure o de lliure unió deRepúbliques Ibèriques i Europees".
El
fet nacional català, separació i federalisme
“El
problema de l’emancipació de les
nacionalitats oprimides,... ofereix un interès indiscutible per al moviment
obrer, que no pot desentendre’s de cap dels aspectes de la lluita emancipadora
dels homes i dels pobles, i, molt especialment, per al d’aquells països que,
com el nostre, el té plantejat d’una manera tan viva”. Andreu Nin[i]
"La
alliberació de les nacions oprimides pressuposa: 1) plena igualtat de drets de
les nacions...; 2) Llibertat de separació política. Lenin[ii].
La reflexió teòrica és una responsabilitat política
obligada per copsar i comprendre l’evolució del Fet nacional català i espanyol
dins l’estat espanyol.
A la llum d’una renovació estatutària maldestre
sense el dret a l'autodeterminació, amb el greuge de l'anulació pel Tribunal
Constitucional estatal a instàncies del PP malgrat un govern estatal del PSOE i
un govern autonòmic català del PSC(PSOE), i amb l'afegit de la recent victòria
de la dreta catalana i espanyola a Catalunya, la massiva manifestació ciutadana
popular del 10 de juliol de 2010 per “Nosaltres decidim”, posa les llibertats
democràtiques nacionals de plena i viva actualitat.
* * *
El desenvolupament capitalista a la península
ibèrica ens ha llegat alguns fets cabdals com un sector industrial esquifit i
atomitzat de petita empresa, amb predomini de serveis i del capital financer;
també una varietat de pobles estructurats en dos estats, Portugal i Espanya.
La peculiaritat a l’estat espanyol burgès és que ha
quedat format per diferents nacions. Aquestes nacions, amb les seves burgesies,
no s’han fos en una sola. El que coneixem en la conceptualització ideològica,
legal constitucional, com a nació espanyola és, en realitat, l’hegemonia i
predomini de la nació castellana-espanyola respecte a les nacions catalana,
basca i gallega, sense entrar en les situacions neocolonials de Ceuta i
Melilla, i de les Illes Canàries.
En la terminologia política s’empren formulacions
de nació espanyola única o unitat de la nació espanyola (Tribunal Constitucional),
Nació de nacions, Plurinacional, Nacionalitats. Darrera d’elles, és a dir en el
seu contingut, respiren les diferents concepcions polítiques de dominació i
relació entre el diferents pobles i l’estat, però a cap d’elles es permet un lloc
a la llibertat de diferents nacions o la lliure unió entre les diferents
nacions existents.
La
nació
“La nació, en el veritable sentit de la
paraula, és un producte directe de la societat capitalista, per tal com sorgeix
i es desenvolupa allí on sorgeix i es desenvolupa el capitalisme. La nació es
caracteritza per l’existència de relacions econòmiques capitalistes
determinades, la comunitat de territori, d’idioma i cultura”. Andreu Nin[iii]
A diferencia d’Alemanya o d’Itàlia, la nació i
l’estat espanyol s’han constituït sobre la base de la dominació i la negació de
les demés nacions que, per distints avatars de la història, no varen aconseguir
realitzar-se com estat modern burgès, però tampoc integrar-se suficient en
aquest estat i en les seves classes dominants.
Aquesta situació política s’ha resolt en fals en
diferents moments de la història. Millor dit està pendent de resoldre. L’últim cas
és amb la renovació de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya dins l’estat
espanyol.
Catalanisme
conservador i popular
El moviment d’emancipació nacional català ha seguit
la tendència de fons capitalista d’aconseguir la construcció nacional.
Aquest moviment s’expressa de forma ben diferent
segons sigui la classe social que el lideri.
Les capes més altes de la burgesia han posat la seva
empremta en un catalanisme polític conservador, autonomista, disposat a canviar
les mancances democràtiques per la protecció de les institucions repressives i
legals estatal davant l’amenaça d’una mobilització social treballadora; alhora
ho han combinat amb certes avantatges econòmiques pels seus negocis industrials
i comercials.
Les capes més petites de la burgesia, la pagesia, i
el gruix dels segments professionals de la població han projectat i liderat un
catalanisme popular, d’esquerres, amb varis episodis que ha intentat consumar
els processos de llibertats democràtiques nacional amb l’estructuració d’un
estat català. Intents fins ara neutralitzats i impedits per l’estat espanyol.
El moviment obrer a Catalunya sempre ha sofert una
divisòria entre una component catalana i una espanyola, enguany completada per
les minories procedents de la immigració.
Tanmateix en les situacions que la classe
treballadora catalana s’ha ocupat i participat del moviment d’emancipació
nacional, ha estat o com a ciutadania individual o com a capes socials
massives, però en ambdues situacions liderades per les altres classes socials.
Un lideratge per part de la classe social obrera no
pot ser una simple substitució o hegemonia en el moviment d’emancipació
nacional d’unes classes per unes altres. Els objectius polítics democràtics i
socials, el mateix sentit de la construcció nacional s’hi veuria seriosament afectada
i determinada.
La classe treballadora pot donar consistència i
liderar una mobilització i un moviment potent d’emancipació basat en una
radicalitat en la lluita i consecució de les llibertats democràtiques nacionals
que tingui en compte alhora l’explotació social.
Vol dir això que només es podria lluitar per unes
llibertats democràtiques de Catalunya que impliquessin la seva transformació
social?. O que sigui necessària una etapa de construcció nacional burgesa
estatal per poder després dedicar-se a la lluita social? O fins i tot al
contrari, que si ens centrem i resolem l’explotació i domini social aleshores
ja no caldrien unes llibertats nacionals?
No sabem quin serà el ritme ni els processos que es
seguiran a Catalunya i a l’estat espanyol. Però sí podem establir que les
solucions d’Estatuts autonomistes no han aconseguit eliminar l’aspiració
democràtica nacional de llibertat per la població i nació catalana.
Per tant el que ens correspon a les tendències
treballadores del marxisme revolucionari té a veure més en assumir i liderar
les llibertats democràtiques nacionals complertes per la defensa ferma dels
drets de la nació oprimida, això tant des de la pertinença a la nació opressora
com des de l'oprimida.
“El proletariat ha de sostenir tot el que
tinguin de progressiu els moviments nacionals, sense confondre la seva actitud
amb la del nacionalisme burgès, de la mateixa manera que sosté la lluita
general per les reivindicacions democràtiques sense confondre’s amb la burgesia”.
Andreu Nin [iv]
Dret
d’autodeterminació i a la separació
“El
proletariat només pot tenir una actitud: sostenir activament el dret
indiscutible dels pobles a disposar
lliurement de llurs destins i a constituir-se en un Estat independent si
aquesta és llur voluntat. Cap privilegi per a cap nació, cap privilegi per a
cap idioma! Cap opressió, cap injustícia envers la minoria nacional! Heus aquí
el programa de la democràcia obrera”. Andreu Nin[v]
La via de l’Autonomia amb la renovació de l’Estatut
i la política gradual reformista del progrés de l’autogovern ha esdevingut una
via morta i sense sortida.
A la Unió Europea, a Espanya i a Rússia, només
s’accepta el dret a l’autodeterminació pels processos colonials. Encara que això
no ha impedit que s’hagin format noves Repúbliques amb el desmembrament de
l’antiga URSS, amb el de Iugoslàvia als Balcans, i amb el de Txecoslovàquia.
Però Txetxènia es considera “russa”, i Catalunya se la titlla d’espanyola.
Aquesta actitud és compartida per la classe
dominant burgesa, però també per la socialdemocràcia vigent. De fet, la majoria
de la classe treballadora europea, tracta els moviments emancipadors nacionals
seguint els designis dels "seus" estats nacionals constituïts.
Amb mil i un raonaments, es considera que es pot
decidir sobre i en comptes de les minories nacionals o senzillament es nega la
seva realitat política. A l'estat espanyol amb 47 milions d'habitants, n'hi ha
35 a Espanya, 7,3 a Catalunya, 3 a Euskadi, i 1, 5 a Galícia; la proporció
entre la població catalana i l'espanyola és d'1 a 5.
Tanmateix entre les tendències marxistes que
assumeixen en el seu programa el dret a l’autodeterminació es fan tot de
condicionants dels que resulten que no s’accepti al cap i a la fi les
conseqüències fonamentals i el dret a poder decidir separar-se, a constituir un
estat propi i a establir les relacions avinents amb els altres estats i nacions
de forma lliure. Gairebé la condició queda en que no s'exerceixi aquest dret
per evitar trencaments, entre ells el de l'estat burgès, malgrat aquestes
condicions comportin la divisió treballadora, l'enfrontament i desconfiances, i
la dependència amb el respectiu xovinisme de cada burgesia.
“La reconeixença del dret indiscutible a la
separació no comporta però, ni de bon tros, la propaganda a favor d’aquesta
separació en totes les circumstàncies ni considerar-la invariablement com un
fet progressiu. La reconeixença d’aquest fet disminueix els perills de
disgregació i aferma la solidaritat indispensable entre els treballadors de les
diferents nacions que integren l’Estat. En sostenir aquest dret, el proletariat
no s’identifica amb la burgesia nacional que vol subordinar els interessos de
classe als interessos nacionals, ni amb les classes privilegiades de la nació
dominant, que volen convertir els obrers en còmplices de la política d’opressió
nacional”. Andreu Nin[vi]
“Nosaltres decidim” va encapçalar i és el clam
popular expressat a la manifestació multitudinària del 10 de juliol de 2010.
Aquesta demanda ha estat completament desatesa, com
les consultes ciutadanes locals als municipis.
Ha de poder decidir o no la població de Catalunya?
I, si ha de poder decidir exercir el dret d’autodeterminació, pot decidir
separar-se i constituir un estat o només pot decidir una relació de més o menys
autogovern dins l’estat espanyol? Hem de seguir acceptant que no pugui decidir?
“Si
volem ser fidels al socialisme hem des d’ara mateix dedicar-nos a l’educació
internacionalista de les masses, impossible de realitzar entre les nacions
opressores sense propugnar la llibertat de separació de les nacions oprimides”.
Lenin[vii]
Llibertat
nacional i federalisme
“La federació, però, pot esser sòlida i els
seus resultats poden ser efectius, només en el cas en què es basi en la
confiança mútua i l’acord voluntari de les nacions que entrin a formar-ne
part”. PC URSS[viii]
Un element vital de la defensa ferma de la
llibertat nacional és enfortir el front de classe, la confiança i la unitat
entre la classe obrera de la
nacionalitat opressora i l’oprimida, i a l’inrevés. Un altre element és
afeblir les burgesies i l’estat. Amb això es coixeja terriblement, doncs
gairebé totes les organitzacions polítiques treballadores estatals, i algunes
de les autonomies, posen l’estat burgès i la Constitució monàrquica com un
referent intocable, i gairebé indivisible.
“A la gent que no ha aprofundit en el
problema, els sembla “contradictori” que els socialdemòcrates de les nacions
opressores exigeixin la “llibertat de separació” i els socialdemòcrates de les
nacions oprimides la “llibertat d’unió””. Lenin[ix]
Els intents de progrés en l’autogovern autonòmic no
ha portat, ni hi ha indicis de que pugui ser una perspectiva, a la
flexibilitització i democratització de l’estat espanyol i de la Constitució.
Ni la reforma autonòmica estatutària, ni la reforma
constitucional, són perspectives possibilistes viables.
Som en una cruïlla. Per defensar des de la nació
espanyola la garantia de llibertat de separació a la classe treballadora i a la
població catalana, i per defensar des de la nació catalana la llibertat d’unió
federal amb la classe i població treballadora espanyola, ens cal una política
clara de ruptura política de l’estat espanyol.
Aquesta ruptura política institucional no ha
d’estar condicionada per cap unió forçada, ni federal ni confederal, sinó pel
desenvolupament de les llibertats democràtiques.
Un veritable acord o pacte federal democràtic ha
d’establir-se entre nacions democràtiques i lliures.
Aquesta lluita és necessària i possible encara que
la realització de l’emancipació nacional pot esdevenir més una tasca del
socialisme que de la democràcia burgesa capitalista.
Francesc Matas Salla
[i] Els moviments d’emancipació nacional. L’aspecte
teòric i la solució pràctica de la qüestió.1935. Ed. Base. 2008. (p. 37).
[ii] N. Lenin. Balance de la discusión sobre la
autodeterminación. Julio 1916, publicado en octubre de 1016. Lenin. Obras
completas. T. 30, P.19.
[iii] Els moviments d’emancipació nacional. L’aspecte
teòric i la solució pràctica de la qüestió.1935. Ed. Base. 2008 (p. 39)
[iv] Els moviments d’emancipació
nacional. L’aspecte teòric i la solució pràctica de la qüestió.1935. Ed. Base.
2008 (p. 144)
[v] Els moviments d’emancipació nacional. L’aspecte
teòric i la solució pràctica de la qüestió.1935. Ed. Base. 2008 (p.45)
[vi] Els moviments d’emancipació nacional. L’aspecte
teòric i la solució pràctica de la qüestió.1935. Ed. Base. 2008 (p. 45, 46)
[vii] N. Lenin. Balance de la discusión sobre la
autodeterminación. Julio 1916, publicado en octubre de 1016. Lenin. Obras
completas. T. 30, P.53.
[viii] Del X Congrés del PC URSS, març 1921. Cita d’Andreu
Nin a Ibid. (p. 162).
[ix] N. Lenin. Balance de la discusión sobre la
autodeterminación. Julio 1916, publicado en octubre de 1016. Lenin. Obras
completas. T. 30, P. 47
No hay comentarios:
Publicar un comentario