És útil l'organització revolucionària?

La lluita de cada dia porta a la necessitat d’organitzar-se. Primer a comprometre's, després a organitzar-se. Només així, col·lectivament, es poden canviar coses. Cadascú pel seu compte no fem res,  tan sols queixar-nos. Però el que volem és canviar les coses, veure que som capaços de modificar allò que uns pocs dissenyen com a futur per la gent gran, per al jovent, per a la dona, pels nens i nenes. És a dir canviar aquest projecte de futur negre i incert que ens mostra l'1% que avui decideixen per milions.

Aquest pas cap a l'organització es troba als seus inicis. Desenes de milers de gent, jove o no tant, s’incorporen a la vida social i política. Cal canviar les politiques. Cal canviar de politics. Cal incorporar la dona, la joventut i noves idees. Cal democratitzar tota la participació en la vida social i política. Cal baixar del pedestal, enderrocar, tot allò que fins ara s’ha presentat com “sagrat” o “intocable”: la Constitució espanyola, la Monarquia, l’Estat de les autonomies, el poder dels Bancs, dels grans mitjans de comunicació i dels grans grups monopolístics...
Està molt bé començar per les accions més immediates. No es podia fer d’altra manera: aturar els desnonaments, recollir i organitzar la solidaritat contra l'exclusió social, el menjar a les escoles, alguns lloguers socials, algunes feines pels aturats...Però si pensem fredament, ens adonem que la magnitud de la tragèdia a la qual ens porta aquest sistema no es pot aturar només amb aquestes mesures immediates i parcials. El que s’aconsegueix encara són petites coses. Això ens serveix? Sí, però sobre tot perquè ens ensenya que som capaços de no resignar-nos, que podem obtenir algunes victòries.
Ens cal aixecar la vista per veure-hi més lluny. Intentar construir aliances i estratègies pel demà, pel futur, el més immediat i el una mica més llunyà. El mateix escalfament global, la necessitat de generar noves energies més netes, nous sistemes de producció més sostenibles o tenir una educació, una sanitat, una atenció a la infància i a la vellesa dignes, ens indica que necessitem tenir un pla col·lectiu de futur, amb feina estable i cap a una qualitat de vida molt millor.
Tot això és possible. Podem aturar els plans d’aquest 1% que avui controla les nostres vides si tenim una estratègia que els arrabassi el poder i el substitueixi per tota la força col·lectiva de la gent mobilitzada, en lluita i que, en definitiva, va prenent consciència a mesura que s’implica.
Quin espai de debat i organitzatiu hi ha per connectar totes aquestes lluites immediates dels sindicats, les plataformes, les associacions de barri o les dels grans moviments polítics i socials amb la construcció d'un altre sistema econòmic, polític i social?

El 20è Congrés del POR és una oportunitat per aquest debat. Un espai, un punt de trobada per a tota aquella gent que provinent de les diferents onades de lluites des de la caiguda del franquisme, volen posar el seu gra de sorra per la construcció d'una eina revolucionària, de la classe treballadora i basada en el coneixement material dels processos socials.
Dels debats encetats sobre temes molt diferents hi ha una cosa comuna: la necessitat de construir una eina útil per transformar la societat, que ajudi a rebel·lar-se. Hi estàs interessada? Vols fer la teva aportació? Endavant!

De la Carta de L'Aurora.