18/12/15

Expectativa 20 D, un tomb de germanor entre els pobles amb igualtat i sobirania


L’ovació madrilenya de deu mil veus entusiastes cridant visca Catalunya és un orgull que honora a l’Ada Colau i En comú podem.
Aquest fet, emotiu i polític, és com un miracle que supera molts prejudicis maldestres, ben farcits pel xovinisme nacional identitari.
L’alcaldessa del canvi En comú de Barcelona és l’artífex d’aquesta empatia entre ciutadania madrilenya espanyola i la catalana. Amb lideresses con l’Ada Colau els pobles poden esdevenir fraterns, solidaris i dialògics. Cadascú des de la seva sobirania, sense supeditació ni submissió.
La negació, i la prohibició, per part de la Constitució del Regne d’Espanya de 1978, pel govern de l’Estat i el Tribunal Constitucional, de la capacitat de fer efectiva la decisió de la ciutadania catalana a decidir sobre les institucions nacionals i les estatals, inclòs si vol separar-se o seguir formant part del Regne, contradiu la sobirania fraterna del pobles per conviure en igualtat.
Es va negar el fer el referèndum pel 9N2014. I dins les expectatives properes, ens hem de preparar perquè la negativa seguirà el post 20D2015. L’Estat espanyol amb Regne, o fins i tot sense Regne, està forjat per imposar el seu centralisme paràsit a la població espanyola i els diferents pobles nacions incloses dins l’Estat.
Per aconseguir decidir a Catalunya cal concretar-ho amb la força popular mobilitzada catalana, amb un xoc anunciat de sobiranies, legalitats i legitimitats. Tota negociació, amb acord o desacord, només pot ser un corol·lari del clam i anhel que emergeix des de totes les conrades catalanes, des de fa cinc anys de mobilitzacions incommensurables per la llibertat i la sobirania.
Madrid és ben diferent de Londres, Otawa i Praga. Davant l’impàs del Parlament de Catalunya després de les eleccions del 27 S, a l’hora de concretar la Declaració d’inici constituent, l’expectativa ha de superar la fase il·lusòria i del miratge per aterrar i establir, després d’aquest diumenge 20 D, les enteses convenients perquè el motor de la sobirania catalana asseguri la realització del referèndum o del que convingui per poder decidir.
No va haver-hi república el 1978. Ni espanyola ni catalana. Va haver-hi república espanyola el 1931 des del municipalisme, però es va negar la república catalana, com també es va impedir l’octubre de 1934. Les expectatives del federalisme han quedat a cada ocasió possible ofegades per un centralisme caciquil negat pel diàleg.
Salvador Seguí per una banda, Andreu Nin i Joaquin Maurín per altra van comprendre que recompondre la necessitat solidaria i germanor entre la gent treballadora i els pobles se situava en l’expectativa de la ruptura de l’Estat i amb l’Estat espanyol.
Per Seguí es tractava de la independència “que la burgesia i la Lliga no volia”, però de la que “la classe treballadora no tenia res a témer” ni a perdre. Nin i Maurin varen desenvolupar la necessitat de bastir la lluita per la sobirania catalana en tant que república catalana, amb una unió lliure de repúbliques ibèriques i europees. Lluny, molt superats per l’evolució històrica, quedaven els pares d’un federalisme i una Espanya federal, Pi i Margall i Valentí Almirall.
Avui en dia El Cercle d’Economia i La Caixa tampoc volen la independència. Temen sobretot la ruptura de l’Estat en que suren, així com que els aires de llibertat no els hi malmeti els seu gran poder econòmic.
La idea d’una Cimera per la sobirania que comença a estudiar l’ANC pot ser un element democràtic que cerqui fórmules polítiques pel dret a decidir, la sobirania i la llibertat.
CDC i Democràcia i Llibertat (DiL), bloquegen a JxS i la concreció de la Declaració d’inici constituent del Parlament. CDC li donen les culpes a la CUP, quan el que succeeix és que JxS i CDC-DiL, no tenen prou força parlamentària per acomplir amb el seu full de ruta; la imposició de la continuïtat de Mas com a president està resultant un atzucac.
El procés de sobirania prosseguirà malgrat aquests tres mesos maldestres que estan fent encenalls del 27 S i condemnen a fum a la Declaració d’inici constituent. És el poble de Catalunya qui ha i qui pot desencallar, tallar el nus gordià, de l’hegemonia política de la dreta catalana. Es aquest poble realitzant-se com a país republicà qui pot fer front al Regne d’Espanya.
Procés constituent, Ruptura democràtica i República Catalana. L’expectativa volta entorn una ruptura veritable, que no quedi en un pacte maldestre, a la fi supeditat i subordinat als poders actuals.
L’expectativa ha obert una escletxa en la que ni el PP junt amb C’s aconseguissin la majoria absoluta, o fora tant justa que la inestabilitat governamental posés les mirades populars en la necessitat de ruptura.
En Comú de l’Ada Colau ha actuat de forma decisiva promovent En comú podem, alhora des d’altres experiències En Marea, també Compromís-Podem, han enlairat l’expectativa de la clau rupturista del vot 20 D.
Realitzem l’expectativa. El meu Vot és En comú podem.
Del Butlletí d’EUiA.


No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada