Aquest fet, emotiu i polític, és com un miracle que supera
molts prejudicis maldestres, ben farcits pel xovinisme nacional identitari.
L’alcaldessa del canvi En comú de Barcelona és l’artífex
d’aquesta empatia entre ciutadania madrilenya espanyola i la catalana. Amb
lideresses con l’Ada Colau els pobles poden esdevenir fraterns, solidaris i
dialògics. Cadascú des de la seva sobirania, sense supeditació ni submissió.
La negació, i la prohibició, per part de la Constitució del
Regne d’Espanya de 1978, pel govern de l’Estat i el Tribunal Constitucional, de
la capacitat de fer efectiva la decisió de la ciutadania catalana a decidir
sobre les institucions nacionals i les estatals, inclòs si vol separar-se o
seguir formant part del Regne, contradiu la sobirania fraterna del pobles per
conviure en igualtat.
Es va negar el fer el referèndum pel 9N2014. I dins les
expectatives properes, ens hem de preparar perquè la negativa seguirà el post
20D2015. L’Estat espanyol amb Regne, o fins i tot sense Regne, està forjat per
imposar el seu centralisme paràsit a la població espanyola i els diferents
pobles nacions incloses dins l’Estat.
Madrid és ben diferent de Londres, Otawa i Praga. Davant
l’impàs del Parlament de Catalunya després de les eleccions del 27 S, a l’hora
de concretar la Declaració d’inici constituent, l’expectativa ha de superar la
fase il·lusòria i del miratge per aterrar i establir, després d’aquest diumenge
20 D, les enteses convenients perquè el motor de la sobirania catalana asseguri
la realització del referèndum o del que convingui per poder decidir.
No va haver-hi república el 1978. Ni espanyola ni catalana.
Va haver-hi república espanyola el 1931 des del municipalisme, però es va negar
la república catalana, com també es va impedir l’octubre de 1934. Les
expectatives del federalisme han quedat a cada ocasió possible ofegades per un
centralisme caciquil negat pel diàleg.
Salvador Seguí per una banda, Andreu Nin i Joaquin Maurín
per altra van comprendre que recompondre la necessitat solidaria i germanor
entre la gent treballadora i els pobles se situava en l’expectativa de la
ruptura de l’Estat i amb l’Estat espanyol.
Per Seguí es tractava de la independència “que la burgesia i
la Lliga no volia”, però de la que “la classe treballadora no tenia res a témer”
ni a perdre. Nin i Maurin varen desenvolupar la necessitat de bastir la lluita
per la sobirania catalana en tant que república catalana, amb una unió lliure
de repúbliques ibèriques i europees. Lluny, molt superats per l’evolució
històrica, quedaven els pares d’un federalisme i una Espanya federal, Pi i
Margall i Valentí Almirall.
Avui en dia El Cercle d’Economia i La Caixa tampoc volen la
independència. Temen sobretot la ruptura de l’Estat en que suren, així com que
els aires de llibertat no els hi malmeti els seu gran poder econòmic.
La idea d’una Cimera per la sobirania que comença a estudiar
l’ANC pot ser un element democràtic que cerqui fórmules polítiques pel dret a
decidir, la sobirania i la llibertat.
CDC i Democràcia i Llibertat (DiL), bloquegen a JxS i la concreció
de la Declaració d’inici constituent del Parlament. CDC li donen les culpes a
la CUP, quan el que succeeix és que JxS i CDC-DiL, no tenen prou força
parlamentària per acomplir amb el seu full de ruta; la imposició de la
continuïtat de Mas com a president està resultant un atzucac.
El procés de sobirania prosseguirà malgrat aquests tres
mesos maldestres que estan fent encenalls del 27 S i condemnen a fum a la
Declaració d’inici constituent. És el poble de Catalunya qui ha i qui pot
desencallar, tallar el nus gordià, de l’hegemonia política de la dreta
catalana. Es aquest poble realitzant-se com a país republicà qui pot fer front
al Regne d’Espanya.
Procés constituent, Ruptura democràtica i República
Catalana. L’expectativa volta entorn una ruptura veritable, que no quedi en un
pacte maldestre, a la fi supeditat i subordinat als poders actuals.
L’expectativa ha obert una escletxa en la que ni el PP junt
amb C’s aconseguissin la majoria absoluta, o fora tant justa que la
inestabilitat governamental posés les mirades populars en la necessitat de
ruptura.
En Comú de l’Ada Colau ha actuat de forma decisiva promovent
En comú podem, alhora des d’altres experiències En Marea, també
Compromís-Podem, han enlairat l’expectativa de la clau rupturista del vot 20 D.
Realitzem
l’expectativa. El meu Vot és En comú podem.
Del Butlletí d’EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario