1/7/15

Per un sobiranisme constituent del 66%


"Membres de les esquerres socials diverses, d'ICV, EUiA, Socialisme sobiranista, MMSS i Veïnals, del Sindicalisme, CCOO, la UGT i Unió de Pagesos han decidit formar l'Associació "Acord d'Esquerres per la República Catalana"(AExRC, @AcordEsqxrepCat).
JOSEP FERRER, FRANCESC MATAS, TERESA MIRA, ANTONI MORRAL Actualitzada, ARA, el 30/06/2015 20:58 Contingut Premium
Els resultats del 24-M van posar de manifest que, amb uns plantejaments adequats, el sobiranisme pot assolir un suport ciutadà molt majoritari i els dos terços del nou Parlament. Per refermar aquesta possibilitat, membres dels corrents partidaris de la independència d’ICV, EUiA, CCOO, la UGT i Unió de Pagesos hem decidit formar l’Acord d’Esquerres per a la República Catalana (AExRC), una associació que vol dir la seva sobre el full de ruta cap a la independència i que farà la seva presentació pública aquest divendres, 3 de juliol, a la seu de CCOO de Via Laietana.
L’independentisme creix i gira a l’esquerra. En les passades eleccions municipals les candidatures declaradament independentistes han millorat sensiblement els seus resultats, fins a aproximadament el 45% del total, mentre que les obertament unionistes han baixat cap al 30%. A més, per primer cop, l’esquerra és majoritària dins el bloc independentista. Totes dues coses s’han donat, per exemple, a l’Ajuntament de Barcelona.
No es pot assegurar que aquest vot es repetirà el 27-S, ni com es comportaran els de les altres candidatures i els abstencionistes. Tanmateix, no és forassenyat pensar que l’independentisme pot superar el 50%, de manera que sigui possible i legítim avançar directament cap a la proclamació d’una República Catalana, tot i que el camí no serà fàcil i requerirà molt de diàleg i la recerca de confluència. És precisament mitjançant aquest diàleg i confluència entre les esquerres transformadores que el sobiranisme pot superar el 66%, amb majoria d’esquerres, per fer el procés més sòlid i confortable.
Els tres motors del sobiranisme: nació, progrés i ruptura democràtica. Una primera condició per assolir aquesta àmplia base social és aplegar els tres motors del sobiranisme. El primigeni, les ànsies d’alliberament nacional contra la dominació, l’opressió i la repressió, és potser el que ha tingut més presència i continuïtat. En particular, per salvaguardar la nostra llengua i la nostra cultura. Podria no haver estat així si l’estat espanyol s’hagués mostrat respectuós amb el nostre fet nacional. Però la seva voluntat uniformitzadora ha fet imprescindible aquesta reacció defensiva i ha reforçat els anhels d’alliberament.
Pel que fa al segon motor, les aspiracions socials i econòmiques han anat guanyant presència, i són en bona part responsables del salt quantitatiu sobiranista en els darrers anys. Molts sectors, al marge dels seus sentiments, llengua i arrels, han arribat a la convicció que el benestar i el progrés no són possibles dins d’un Regne d’Espanya dominat per una oligarquia que barreja reaccionarisme, ineptitud i hostilitat. De fet, la confluència entre els anomenats eixos nacional i social ja forma part de tots els fulls de ruta, però cal un pas més per tal que ningú no pugui adduir un èmfasi insuficient en aquest eix social dins el moviment sobiranista.
Cal un esforç més gran per fer palès el tercer motor: que el procés sobiranista català és un factor rupturista clau en el conjunt de l’estat espanyol. Les recents eleccions mostren un desig creixent de trencar amb un règim que va néixer condicionat pels poders fàctics (en particular, denegant una democràcia republicana i una estructura plurinacional) i que ha degenerat cap a la corrupció, les retallades i la ineficàcia. Tanmateix, no sembla que aquest trencament constituent republicà sigui possible sense un detonant, com pot ser el moviment sobiranista català.
Recíprocament, la conjunció d’aquest moviment amb les forces rupturistes espanyoles tindria un efecte de retroalimentació. D’una banda, comptar amb socis externs afebliria l’oposició de les institucions espanyoles i beneficiaria la imatge internacional. De l’altra, podrien afegir-se al procés certs sectors socials i polítics catalans especialment sensibles al rupturisme espanyol per motius de solidaritat, afectius o ideològics. Qualitativament són significatius perquè es concentren en capes socials i zones geogràfiques fins ara distanciades del moviment sobiranista. Quantitativament, tot i que probablement minoritaris, són igualment importants per assolir majories qualificades. En definitiva, un eslògan comú com “Catalunya sobirana, España republicana” reforçaria tots dos actors.
28-S: inici del procés constituent. La confluència d’aquests tres motors és possible si el 28-S es focalitza cap a l’elaboració de la Constitució de la República Catalana i la seva aprovació pel Parlament i per la ciutadania. El consens social i polític al voltant d’aquest procés podria ser semblant al que en el seu moment va aplegar el dret a decidir: no hi ha millor exercici d’aquest dret que l’elaboració, oberta i participativa, de la Constitució del país que volem. I és un acte d’afirmació de plena sobirania fer-ho obviant la legislació espanyola. D’altra banda, un procés d’aquest tipus probablement suscitaria complicitats amb altres sectors de l’Estat, així com comprensió en instàncies internacionals.
Aquests suports interns i externs no evitarien la previsible reacció contrària de les institucionals espanyoles, però potser la dificultarien, més encara si tenim en compte el calendari de les eleccions generals i un possible canvi de govern. En tot cas, la defensa del procés podria esdevenir un punt comú del programa per a aquestes eleccions generals de diverses forces polítiques catalanes, de manera anàloga a com en el seu moment van defensar conjuntament la celebració d’un referèndum d’autodeterminació.
Es pot elucubrar sobre la viabilitat d’una nova petició de referèndum, ara per ratificar un text constitucional i adreçat a un Parlament i un govern renovat. També sobre les possibles alternatives en cas d’una nova denegació. Però sembla clar que qualsevol dels escenaris possibles, des de l’efectiva celebració del referèndum fins a la proclamació unilateral de la República Catalana, ofereix més bones expectatives sobre la base d’un text constitucional, resultat d’un procés participatiu, amb una àmplia base social interna i amb més suports externs.
Entenem que això suposa que les eleccions del 27-S són no tant “plebiscitàries” com “constituents” i que l’eventual plebiscit s’ajorna cosa d’un any. Però entenem que tal cosa val la pena si s’obre alguna -encara que petita- escletxa de diàleg, i sobretot si s’amplia significativament la base social de suport. @AcordEsqxRepCat
Publicat a l'ARA.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada