20/8/15

Dia 2: Conèixer la realitat dels refugiats palestins

Cròniques palestines. Brigada 2015 de Pau Sempre. Dilluns, 17 d’agost de 2015

Dia 2: Conèixer la realitat dels refugiats palestins

El 70´% dels palestins són refugiats o desplaçats interns. La diferència entre els dos termes fa referència a que els primers van creuar alguna frontera internacional a partir de 1948 i els altres no. Els refugiats palestins no són conseqüència d'una guerra, sinó que fer-los fora de casa seva és l'objectiu prioritari del sionisme.
Aquests són els arguments que ens han exposat avui al Badil Center, una organització que treballa pel retorn dels palestins a casa seva. Una representant de la mateixa organització ens ha explicat els dos mecanismes pels quals Israel força el desplaçament dels palestins. En primer lloc, trobem la manera directa, a través de la força militar. En segon lloc, existeix el desplaçament indirecte, consistent en dificultar les condicions de vida dels palestins al seu lloc de residència. Per exemple, hem vist pobles sencers envoltats pel mur de segregació, per la qual cosa els seus habitants no tenen diversos serveis bàsics a l'abast. Un d'aquests serveis bàsics pot ser el de les ambulàncies. La representant del Badil Center ens ha dit que és molt freqüent que en cas d'urgència mèdica, una ambulància palestina no pugui entrar en aquest territori i els habitants en moltes ocasions han de desplaçar-se grans distàncies fins al check point (punt de control) que tinguin més a prop. A més, també són molt comuns els casos de dones embarassades que han hagut de parir en un check point o, en el pitjor dels casos, han mort a causa de no disposar d'una assistència mèdica adequada.
Una altra de les dificultats amb les quals han de conviure els palestins és haver de renovar el permís de residència cada tres mesos. Això els obliga a estar sempre presents a casa seva, perquè si es demostra que estan absents, no podran tornar mai encara que la seva família hi segueixi residint.

Visita al Deihasha Camp
Després d'haver-nos submergit en un munt de dades sobre el desplaçaments de població palestina, hem pogut veure quina és la seva realitat. Ha estat a través d'una visita al camp de refugiats de Deihasha, en el qual viuen 15.000 persones i és el més gran de Betlem. Les condicions de vida són precàries i, de fet, la UNRWA, agència de l'ONU responsable dels refugiats palestins, només s'encarrega de l'educació fins als 16 anys i del servei de neteja. A més, argumentant falta de recursos econòmics, l'agència ha comunicat que aquest curs les classes no podran començar al setembre i es posposen indefinidament.
 
 
La immensa majoria de palestins que hi habiten han estat empresonats en algun moment per raons polítiques. La primera sensació a l'entrar al camp era trepitjar un poble ple de carrerons i de pintades a les parets. Precisament, els graffitis són una eina de comunicació entre els veïns del camp i la manera més discreta de fer proclames a favor de la llibertat de Palestina sense ser vistos. També hem vist que les parets serveixen per homenatjar aquells que han mort a mans d'Israel, ja siguin nens o adults.
No només les parets del carrer els recorden, sinó que també ho fan les de l'interior de les cases. Ho hem pogut comprovar quan una família ens ha convidat a entrar a la seva. Les parets eren plenes de retrats d'un noi jove, el seu fill gran, que va morir durant la primera intifada. També hi havia fotografies d'un dels seus germans, que ha passat 16 anys a la presó després d'una detenció administrativa. En el moment de produir-se aquest tipus de detencions, no se n'especifica la causa. Això provoca que una persona pugui passar anys reclosa sense saber-ne el motiu.
“Si hagués d'explicar tot el que he patit per Israel, m'hi estaria un any sencer”. Així ha començat l'Abu Nidal, el pare de la família, a relatar-nos la seva història. Ho ha fet al menjador de casa seva, rodejat de fotos dels seus familiars i banderes palestines. Un menjador on molts cops hi han entrat soldats israelians. “Són incomptables les vegades que hi han entrat”, afirmava.
Ell, com la majoria de refugiats, encara guarda la clau de la casa d'on va ser expulsat. Es troba a 8 km de Betlem, en un poble actualment destruït. Tot i així, l'Abu Nidal no perd l'esperança. “Aquí han arribat moltes potències mundials, com l'Imperi Otomà o els britànics, i totes han acabat marxant”.

Rumb a Alwalaja
Un cop hem deixat enrere el camp de Deihasha, hem aprofitat per dinar a l'autobús que ens porta amunt i avall. Hem menjat falafel, un dels menjar més habitual dels palestins, fet de cigrons arrebossats i espècies. Hem menjat mentre ens dirigíem a la nostra següent parada, el poble de Alwalaja. Allà el Baha, el nostre guia, ens ha explicat la història d'aquesta localitat que acumula un gran nombre de cases derruïdes pels israelians. De fet, l'hem escoltat mentre ens trobàvem sobre les runes d'un d'aquests habitatges.
Israel ha tirat aquestes cases a terra perquè la mateixa expansió de l'Estat ha provocat que les cases se situïn en unes zones en què la legalitat israeliana no ho permet. En la majoria dels casos les cases s'havien edificat abans que Israel imposés la seva llei, amb permisos palestins, i per tant els seus propietaris no estaven cometent cap delicte. De fet, el perill sobre les cases comença quan Israel comunica als propietaris que les han de tirar a terra. Si no ho fan, se n'encarreguen els militars i l'Estat requereix a les famílies que es facin càrrec de les despeses de la demolició. Per aquest motiu, hi ha gent que s'estima més fer-ho amb les seves pròpies mans.

Visita a Betlem
Com que ens allotgem a Beit Sahour, un poble molt pròxim a Betlem, hem aprofitat la tarda per visitar aquesta ciutat. Hem vist l'església de la Nativitat, lloc on es diu que va néixer Jesús, i hem disposat d'una estona lliure per voltar pels carrers.
Després d'això, ens hem dirigit cap a l'hostal per sopar i realitzar la primera avaluació del funcionament del grup, que ha resultat molt positiva. Ara, mentre escrivim això, aprofitem per conèixer-nos una mica millor tots plegats mentre bufa un vent suau que s'agraeix força. I més, després dels 45 graus que hem hagut de suportar durant bona part del dia. 
Crònica de Pau Sempre.

No hay comentarios:

Publicar un comentario