21/8/15

Cròniques Palestines. Dia 3 - Jerusalem

Cròniques Palestines. Brigada 21015 de Pau Sempre. Dia 3 - Jerusalem

dimarts, 18 d’agost de 2015

Avui ha estat un dia extremadament interesant però molt intens, per això és que ara ens trobem amb la dificultat d’expressar tot allò vist, viscut, però sobretot, après.
Ho intentem:
Ja des de primera hora del matí (i amb la tant potent escalfor del sol), hem conegut al jueu argentí Meir Margalit, qui va arribar a Israel com a sionista convençut i ara es dedica amb cos i ànima a difondre la realitat de la zona i la veritable tergiversació d’informacions. Ens ha portat a dos barris de Jerusalem Oest, en què l’ocupació era evident.
En primer lloc el territori estava plagat de càmeres de videovigilància que feien sentir els palestins constantment vigilats sense la necessitat de presència militar (inspiració en el panòptic de Bentham), així com també una arquitectura per canviar el sentit del lloc, utilitzant el mobiliari urbà típic israelià per a generar la sensació de que també aquella zona és jueva.
En Meir ens ha explicat com els colons han estat aprofitant la duresa crisi econòmica que afecta als i les palestines per a comprar les seves cases i terrenys i així, poc a poc, anar-se fent amb la zona.
Amb 88 ordres de demolició pendents i l’estranya sensació de no ser benvingudes pel fet de ser confoses per colons israelians, deixàvem enrere el barri de Silwan, per dirigir-nos  a la similar situació del també barri palestí Sheikh Jarrah, on en Meir ens ha explicat la complicada situació de tensió entre colons i palestins.
Hem pujat al cotxe per a dirigir-nos cap al barri ultraortodox. Tan bon punt hem baixat de l’autocar, les dones hem hagut d’afanyar-nos i tapar-nos: mocador al cap, faldilles i màniga llarga (intenteu imaginar la calor).
A mida que passejàvem pels seus carrers, ens adonàvem que no érem les úniques que estàvem experimentant una sensació d’estranyesa. Els habitants del barri també ens observaven.
Els jueus ultraortodoxes porten barrets i llargues patilles, els nens van amb el cabell rapat exceptuant també les patilles i les dones amb un mocador al cap degut a que es rapen el cabell un cop casades.
Era evident que la nostra presència incomodava, al passar pel nostre costat la majoria de mirades eren esquives i buscaven allunyar-se de nosaltres. El que ja esperàvem es confirmava quan en alguns dels carrers trobàvem cartells que demanaven que els visitants i en especial, les visitants, tapessin les seves robes, titllades d’inmodestes.
Aquesta forma de vestir, als nostres ulls, peculiar, no era però casual, sinó que juntament amb el seu estil de vida, extremadament modest, es basa en la forma en què vivien els jueus alemanys de l’època d’abans de l’Holocaust.  La roba, ens mostrava les diferents comunitats religioses i estamentals, que no eren els únics factors que els diferenciaven entre ells, sinó que, pel que fa al sionisme i l’ocupació, també diferien els uns dels altres. En Meir ens ha explicat que alguns, tot i la seva condició jueva israeliana, no estaven d’acord amb la creació d’aquest Estat, de manera que no accepten diners ni suport de cap mena per part de l’estat.
Hem abandonat el barri i ens hem desempallegat dels mocadors i la roba extra per anar a trobar-nos amb la Sahar, una noia israeliana insubmisa que és objectora de consciència degut a que ha rebutjat realitzar el servei militar, obligatori per a tothom a l’exèrcit israelià.
Per què entenguéssim com es que tan poca gent rebutja participar militarment en una barbaritat com és l’ocupació, la Sahar ens ha explicat com la progressiva militarització de la vida civil (que es manté gràcies a la por) comporta grans conseqüències socials, econòmiques i polítiques, com són la implantació dels valors sionistes ja des de les aules o la incentivació econòmica pel fet de col·laborar amb l’exèrcit israelià. I és d’aquesta manera com es va conformant la identitat israeliana, la qual es basa en  la necessitat d’introduir els motius bèl·lics per tal d’ arribar a la pau promesa. Alhora, l’Estat ven una imatge distorsionada del mateix,  com per exemple la idea de que és l’únic exèrcit del món que té una important presència femenina, però aquesta no es tradueix en una igualtat de gènere dins del mateix exèrcit, sinó que la dona acompleix la funció de suport a l’home i en cap moment duu a terme les mateixes funcions que ells.
Després d’una visita ràpida al mur de les lamentacions (separat per genères), ens hem dirigit a la trobada amb la organització Grass Roots. Aquesta es dedica a fer mapes reals del territori de Jerusalem, ja que l’estat Israelià s’encarrega d’esborrar la part palestina dels mapes (fins al punt que no apareix al Google Maps).
Alhora porten un registre de les diferents comunitats palestines al territori de Jerusalem i quines associacions i recursos tenen per tal de generar connexions, teixit associatiu i d’organitzar-se per a respondre davant dels abusos d’Israel. Aquesta ha estat una xerrada molt interessant on les dues activistes s’han posicionat molt fermament contra la sobre saturació d’ONG’s que pateix Palestina. Assolint la seva radicalitat, han explicat que no volen rebre el finançament de cap d’aquestes o altres organitzacions o autoritats que dictin com actuar o cap a on dirigir la seva tasca activista.
Amb el cap ple de pensaments i d’emocions a flor de pell, hem assistit a la xerrada de la Defense For Children International Palestine. Aquesta s’encarrega de denunciar i promoure pressió internacional per a evitar les reiterades violacions de drets que l’exercit israelià aplica contra els nens i nenes palestins. Esgarrifades per imatges i testimonis on el maltracte i fins i tot l’assassinat de menors de 16 (fins i tot de 12 anys) eren impunement ignorats per Israel.
Toca dir bona nit, i esperar que la magnitud del dia, així com la densitat del que estem intentant assumir, us arribi minimanent (i de tot cor).
Free Palestine!
Salut. Núria i Andrea.

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada