Els Sindicats han donat carabassa a la temptativa del govern espanyol del PSOE Zapatero-Salgado-Corbacho d'una reforma laboral amb propostes clarament dretanes, favorables a les patronals i desfavorables per a la gent treballadora.
Per a les directives de CCOO i UGT l'acomiadament és la gota que fa vessar el got. En comptes d'inversions, fiscalitat, foment de nou treball, el govern pretén una nova volta de clau a assumir, val a dir pagar, per la component treballadora. Es veu que no en tenen prou amb els 4,5 milions de gent aturada. Zapatero viu amb la pressió dels acords parlamentaris amb la dreta catalana de CiU, i la basca del PNB. El Zurbano devaluat resta ara de panxa enlaire per la decisió sindical de no acceptar aquesta reforma laboral dretana i patronal.
El plantejament sindical d'enfocar una reforma laboral amb propostes adients per a la classe treballadora ha estat recolzat per les mobilitzacions arreu. Això, malgrat les desconfiances paleses en segments d'avantguarda, escaldats per altres moments històrics. Esdeveniments com podien ser els Pactes de la Moncloa, colofó bàsic social del procés i dels pactes de la Transició de la Dictadura franquista a la Monarquia parlamentària actual. Aleshores el PSOE-PSC i el PCE-PSUC van forjar un front explícit, polític i sindical, per blindar la democràcia limitada i frenar una ruptura que no desitjaven ni aquests partits, ni la patronal, ni l'aparell d'estat franquista semi reconvertit.
Enguany estem immersos en una situació en que les principals forces amb certa capacitat de mobilització de gent són les sindicals. Tot i l'enorme esforç que requereix mobilitzar a la gent treballadora, adés de les empreses adés al carrer, la mobilització existent amb una mica de cara i ulls és la sindical. Cal prendre'n bona nota.
Fins el punt que són les CCOO i l'UGT qui defensen amb un acte pletòric al jutge Garzón, de l'atac reaccionari encobridor dels crims del franquisme, emprès per part de la judicatura. O que van contribuir, junt amb la mobilització popular pro-sahrauí, al bon desenllaç de la crisi que va permetre tornar a El Aaioun, digne i viva, a Aminattou Haidar.
La reorganització, o refundació, de l'esquerra en que estem immersos des d'IU, tot i que EUiA intenti mirar a una altra banda, és una necessitat política de primera magnitud. La bona idea de Fòrums de refundació de l'esquerra, o amb el nom adient a cada població i comunitat, ha de cercar en l'acció sindical i la mobilització social, els mitjans bàsics per a poder plantejar construir alternativa d'esquerres amb uns mínims de coherència, credibilitat, capacitat de mobilització i influència política.
Del butlletí d'EUiA.
No hay comentarios:
Publicar un comentario