30/3/15

Ernest Lluch, Trotski, Independència i República Catalana


Un rescat de memòria Històrica per part de Josep Maria Casasús ens tramet una faceta d'Ernest Lluch sobre els aspectes polítics entorn la sobirania i la independència de Catalunya.
Es tracta d'una ressenya d'Ernest Lluch de l'any 1967, en la que recuperava extractes de la posició de Lleó Trotski sobre el fet nacional català.
L'esquerra catalana treballadora, la component anomenada transformadora (EUiA, ICV), com la socialista del PSC, està al voltant d'un imaginari on l'anhel català per la sobirania i la independència es considera quelcom essencialment burgès. Els drets i l'existència d'una Catalunya sobirana, diferenciada i per tant separada de l'estat espanyol, són segons aquest imaginari a benefici únic i exclusiu de la dreta i de CiU. Sense ni tant sols fer cas de que CiU cada dia baixi en la intenció de vot.
L'altra tabú d'aquesta esquerra dóna voltes entorn a una concepció constitucionalista hostatge del 1978 i del Regne d'Espanya, així com dels beneficis superiors de sostenir l'estat espanyol. Com si no fora aquest Estat i la seva estructuració constitucional la que permet el bipartidisme i la destrucció del treball i del nivell de vida de la classe i la població treballadora d'arreu de l'estat.
Segons aquesta esquerra la gent treballadora no vol una Catalunya independitzada, sinó que vol un unionisme federal o un federal unionisme. Val a dir la unió d'una manera o altra dins el mateix estat és favorable a la població treballadora i desfavorable per a la classe dominant espanyola i catalana. Una tesi que no aguanta cap prova de realitat, però es sosté com a paraula de Déu inqüestionable.
Resulta que la població d'esquerres per combatre i derrotar a la burgesia catalana, s'ha d'oposar a la ruptura de l'estat espanyol? Com si no es podés aprofitar el moviment per la independència de Catalunya per afeblir a fons el poder estatal, i alhora determinar més popularment el que sorgeixi com a constituent de la República catalana.
Qui parla només d'Estat espanyol, o fins i tot només de República espanyola, sense esmentar la República catalana, nega la Memòria històrica, mentre desaprofita el potencial democràtica, constituent i revolucionari d'un procés d'empoderament de sobirania i de República catalana. Concretar i avençar en la sobirania catalana, representa lleis i institucions i política diferenciada i separada de l'estat espanyol que ho prohibeix.
Guanyar l'hegemonia política i institucional a Catalunya per a les esquerres, en benefici de la majoria de la població treballadora, arrabassar-la a la dreta i a CiU, implica ser capdavanters en la defensa de la sobirania constituent, com a element de construcció de la república catalana, per tant amb una ruptura i la independència.
La fórmula d'EUiA respon en positiu: República catalana lliurement federada, amb un projecte constituent per a Catalunya, amb la decisió popular i ciutadana catalana. La ruptura es concep des de les vessants social i econòmica, democràtica i nacional.
Fa poc fou en Pelai Pagès qui va mostrar a L'Avenç, uns altres escrits de Trotski sobre el tema. Era entorn el 1934, l'impacta de l'Aliança Obrera, i la necessitat de ser agosarats i no puerils en la ruptura nacional catalana. 
També Salvador Seguí ("El noi del sucre") havia exposat al cor de Madrid (1923*) que els obrers no havien de témer i no tenien res a perdre de la secessió de Catalunya.
En comptes de tant de tabú que disfressa les diferents variants d'un federalisme unionista depenent de l'estat espanyol, aniria bé un debat en diàleg entre les esquerres.
El què passa ara, és què el que en diuen "la nostra gent" treballadora, va fugint en desbandada de les diferents versions unionistes.
Els espais unitaris sobiranistes, completament necessaris per oferir una referència a la ruptura política i a les noves perspectives, resten abandonats per unes esquerres que no posen el nord en l'aspiració de llibertat i sobirania de la classe treballadora i del poble de Catalunya.
Les municipals tornaran a ser un nou toc d'alerta.
El futur rau en una perspectiva constituent de Generalitat lliure, sobirana, independitzada, social i neta de corrupció. Una Barcelona Cap i casal de la república catalana.
D’Ernest Lluch (Vilassar, 1937 - Barcelona, 2000) a Revista de Catalunya (Mèxic, IX-1967). Fa 75 anys de l’assassinat de Trotski.
ERNEST LLUCH I MARTÍN 1967 Peces Històriques Triades Per Josep Maria Casasús el 29/03/2015.
Trostki i la qüestió nacional catalana. Una recent publicació d’un conjunt de treballs sobre els moviments obrers alemanys i espanyols de Lleó Trotski ha fet possible de veure quina era la seva visió dels nostres problemes en el decenni de 1930. [...] La importància que poden tenir aquests textos és la d’ésser -possiblement- una de les primeres visions del problema català per un marxista. [...] Dues són les tendències generals que Trotski, conseqüent amb la seva anàlisi marxista, creu que existeixen a Catalunya: [...] Mentre el “separatisme de la burgesia catalana no és per a ella, en el seu joc amb el Govern de Madrid, més que un instrument contra el poble català i espanyol, el separatisme dels obrers i camperols és l’embolcall de la seva indignació social. Cal fer una distinció rigorosa entre aquests dos gèneres de separatisme”. Referint-se a un àmbit més ampli, diu: “Ni per un instant no s’ha de perdre de vista que tot Espanya i Catalunya com a part constituent d’aquest país són governades actualment no pas pels nacionals demòcrates catalans, sinó pels burgesos imperialistes espanyols, aliats als grans propietaris agrícoles, als buròcrates i generals, al costat dels nacional-socialistes. Tota aquesta confraria [...] vol l’aixafament de catalans, bascos i altres nacionalitats per la burgesia espanyola. En la fase actual, estant donades les combinacions presents de les forces de classes, el nacionalisme català és un factor revolucionari progressista. El nacionalisme espanyol és un factor imperialista reaccionari. El comunista espanyol que no comprèn aquesta distinció, que afecta ignorar-la, que no la posa valorant-la en un primer pla, que s’esforça, al contrari, a atenuar-ne la importància, perilla d’esdevenir un agent inconscient de la burgesia espanyola i d’estar per sempre més perdut per a la causa de la revolució proletària”. [...] “És a dir, per a separar de llur burgesia els obrers i camperols oprimits nacionalment, l’avantguarda proletària ha de prendre, en la qüestió de la lliure determinació nacional, la posició més atrevida i més sincera. Els obrers defensaran fins al final el dret de catalans i bascos d’organitzar llur vida nacional independent, en el cas que la majoria d’aquests pobles es pronunciés per una separació completa”. [...]
* Salvador Seguí ("El noi del sucre"), 1923*. Avui començo amb unes paraules d'homenatge a Salvador Seguí; demà farà 90 anys, el 10 de març de 1923, essent el secretari general de la CNT -Confederació Nacional del Treball-, fou assassinat pels pistolers de la patronal al centre de Barcelona.
Va be recuperar la memòria històrica. Com mostra del seu catalanisme, us trameto un paràgraf del discurs que va fer a l'Ateneo de Madrid a l'octubre del 1919. El Noi del sucre plantejà la relació dels treballadors catalans amb la llibertat nacional de Catalunya:
"En Cataluña, los elementos reaccionarios del catalanismo, a menudo levantan la bandera de las reivindicaciones catalanas, en un sentido nacionalista... Nosotros, lo digo aquí en Madrid, y si conviene también en Barcelona... En cambio, nosotros, los trabajadores, como sea que con una Cataluña independiente no perderíamos nada, al contrario, ganaríamos mucho, la independencia de nuestra tierra no nos da miedo".

No hay comentarios:

Publicar un comentario en la entrada