Revolucionaris en una revolució. Nin i Berneri. Andreu Nin,
desaparescut l'any 1937 en plena revolució i guerra civil espanyola; val a dir
segrestats, torturats i assassinats per ordre estaliniana directa de Moscou; del
gran pare del socialisme en un sol país, Stalin, botxí de la generació de
dirigents que varen liderar des del boltxevisme la gran revolució obrera
soviètica d'octubre de 1917 aviat farà cent anys; l'execució va ser obra del
sicaris de la llarga ma de la policia estaliniana, amb l' implicació del PSUC i
el PCE, amb l'amplificació i aval de les calumnies, des de "Treball"
i "Mundo Obrero", que qualificaven al POUM de quintacolumnista i agents
feixistes de Franco i Hitler.
L'obra i el compromís revolucionari d'Andreu Nin és enguany
una llumeta en l'oprobi i el fang que el règim dictatorial de la nova
burocràcia soviètica va projectar a través del terror estalinià sobre la
revolució del poder de la classe obrera i sobre la percepció del comunisme.
L'imaginari de la gent jove assimila comunisme en allò destructiu
que no es vol que torni a passar. Tota la grandiosa obra revolucionaria ens els
aspectes econòmics, socials, culturals, de gènere amb els drets integrals de
les dones, jurídics i polítics, democràtics amb l'alliberament de moltes
poblacions i ètnies abans sotmeses pel zarisme, tota l'esperança i força que va
generar la revolució russa, ha quedat esmicolada pel termidor de la
contrarevolució de la casta estaliniana.
Andreu Nin, forjat comunista en l'acció revolucionaria des
de la CNT a Catalunya i Espanya, i en els nou anys de Moscou, és un contrapunt que
es mira amb simpatia i permet albirar una visió del comunisme ben diferent des
conceptes i les jerarquies obsoletes i enquistades de molts PCs.
L'efecte Nin pot i permet superar l'estigma del comunisme-estalinià.
L'homenatge al palau de la Virreina comptarà amb l'
historiador Pelai Pagès, la presidenta de la Fundació Andreu Nin Mª Teresa
Carbonell, i la veu de l'actriu Carme Sansa. Passo uns extractes del Manifest
de la Fundació Andreu Nin en el 75è aniversari.
"Un i altre defensaven els consells obrers. Entenien que, en
el seu temps, a l’Estat espanyol, guerra i revolució eren cares d’una mateixa
moneda. Ni la guerra contra els enemics de la República ni la revolució social
es podien guanyar per separat.
Sabien que socialisme i llibertat són dos conceptes
inseparables.
La Fundació Andreu Nin fa temps que realitza esforços en
favor del reconeixement mutu i el diàleg entre tradicions polítiques diferents.
Des d’aquesta actitud, dialogant amb els companys de lluita
i implacable amb els opressors, voldríem recordar a moltes dones i homes que,
com Wilebaldo Solano, van ser militants propers, fronterers, i van intentar
superar la fractura tràgica del moviment obrer causada per llunyans
enfrontaments a la inicial AIT, de la qual tots en som hereus.
Podríem fer una llarga llista de moments històrics
compartits i de personatges que van intentar tendir ponts, buscant vies de
superació de sectarismes nous i antics.
Convé recordar sempre la Comuna de Paris. I molts anys més
tard, la d’Astúries del 1934. Experiències del sindicalisme plural i
revolucionari arreu del món.
Els soviets, mentre van existir, com a exemples vius de
democràcia participativa, la dels consells obrers. Barcelona, juny de 2012".
No hay comentarios:
Publicar un comentario